Lestat d'Irlanda va néixer en 1919 com la República d'Irlanda dels 32 comtats. En 1922, després de separar-se del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en virtut del Tractat angloirlandès, es va convertir en l'Estat Lliure d'Irlanda. Comprèn 32 comtats fins a 6 comtats sota el control d'unionistes, van optar per no participar. La constitució de 1937 va canviar el nom de l'estat de "Irlanda del Sud" a "Irlanda". En 1949, només 26 comtats es van convertir explícitament en república segons els termes de la Llei de la República d'Irlanda de 1948, que va posar fi definitivament a la seva tènue pertinença a la Commonwealth britànica. En 1973, la República d'Irlanda es va unir a la Comunitat Europea.
Des de la seva fundació, l'Estat Lliure d'Irlanda es va veure embolicat en una guerra civil entre els nacionalistes que recolzaven el Tractat i els opositors que recolzaven a la República existent. El costat pro-Tractat, organitzat com Cumann na nGaedheal, va sortir victoriós del conflicte i va guanyar les eleccions posteriors. Van formar el govern de l'estat fins a 1932, quan van lliurar pacíficament el poder a la facció anti-Tractat en Fianna Fáil, qui els va derrotar en unes eleccions. L'estat irlandès, malgrat els seus violents començaments, ha seguit sent una democràcia liberal durant tota la seva existència. Els canvis en la dècada de 1930 van eliminar molts dels vincles amb Gran Bretanya establerts sota el Tractat i la neutralitat d'Irlanda en la Segona Guerra Mundial va demostrar la seva independència en assumptes de política exterior de Gran Bretanya.
En l'àmbit econòmic, l'estat irlandès ha tingut un acompliment desigual. Després de la independència, va ser un dels països més rics d'Europa per habitant. No obstant això, també va heretar del domini britànic els problemes de desocupació, emigració, desenvolupament geogràfic desigual i falta d'una base industrial nativa. Durant gran part de la seva història, l'estat va lluitar per rectificar aquests problemes. Es van registrar becs particulars d'emigració durant les dècades de 1930, 1950 i 1980, quan l'economia irlandesa va registrar un escàs creixement.
En la dècada de 1930, els governs de Fianna Fáil van intentar crear indústries nacionals irlandeses utilitzant subsidis i aranzels protectors. A finalitats de la dècada de 1950, aquestes polítiques es van abandonar en favor del lliure comerç amb països seleccionats i el foment de la inversió estrangera amb impostos baixos. Això es va ampliar quan Irlanda va entrar en la Comunitat Econòmica Europea en 1973. En les dècades de 1990 i 2000, Irlanda va experimentar un auge econòmic conegut com el Tigre Cèltic, en el qual el PIB del país va superar a molts dels seus veïns europeus. La immigració també va superar a l'emigració, elevant la població de l'estat a més de 4 milions. No obstant això, des de 2008, Irlanda ha experimentat una greu crisi en el sector bancari i amb el deute sobirà. La recessió econòmica resultant ha aprofundit l'efecte de la recessió mundial a Irlanda.
De 1937 a 1998, la constitució irlandesa va incloure un reclam irredentista sobre Irlanda del Nord com a part del territori nacional. No obstant això, l'estat també es va oposar i va utilitzar les seves forces de seguretat contra aquests grups armats, principalment l'Exèrcit Republicà Irlandès Provisional, que van intentar unir Irlanda per la força. Això va ocórrer en la dècada de 1950, durant les dècades de 1970 i 1980 i ha continuat en una escala reduïda. Mentrestant, els governs irlandesos van intentar negociar un acord per al conflicte conegut com els Problemes dins d'Irlanda del Nord des de 1968 fins a finals de la dècada de 1990. El govern britànic va reconèixer oficialment el dret del govern irlandès a ser part de les negociacions del Nord en l'Acord Anglo-Irlandès de 1985. En 1998, com a part de l'Acord del Divendres Sant, la constitució irlandesa va ser modificada per referèndum per eliminar el reclam territorial d'Irlanda del Nord i, en el seu lloc, estendre el dret de ciutadania irlandesa a tota la gent de l'illa si ho desitjava.
Antecedents de la independència Separatisme, rebel·lió i partició Des de la Unió en 1801 fins al 6 de desembre de 1922, tota Irlanda va ser part del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. No obstant això, des de la dècada de 1880, hi havia hagut una agitació nacionalista de llarga data per l'autonomia o el autogovern. Altres veus més radicals, com la Germanor Republicana Irlandesa, demanaven la independència, però eren minoria.McGee, Owen, "Who were the Fenian Dead?", The IRB and the Background to the 1916 Rising, in Doherty, Keogh (eds), 1996 The Long Revolution. p108
En 1912-1913, el govern liberal de Gran Bretanya va proposar un projecte de llei d'autonomia. Els sindicalistes del nord, alarmats, van organitzar els Voluntaris de l'Ulster, una milícia armada que es proposava resistir a l'autonomia per la força. Els nacionalistes en resposta van fundar els Voluntaris Irlandesos. Com a resultat d'aquest enfrontament, la partició d'Irlanda es va proposar en converses a tres bandes entre el Partit Parlamentari Irlandès, el Partit Unionista i el govern britànic. En 1914, el Parlament del Regne Unit va promulgar un tercer projecte de llei d'autonomia d'Irlanda, però va suspendre el seu efecte fins al cap de la Primera Guerra Mundial.
El líder nacionalista John Redmond es va comprometre a recolzar l'esforç de guerra britànic i molts irlandesos van servir en l'exèrcit britànic, però la guerra i la frustració de les ambicions nacionalistes pel que fa a l'autonomia van conduir a una radicalització del nacionalisme irlandès. En 1916, un grup d'activistes de l'IRB dins dels Voluntaris Irlandesos va liderar una insurrecció dirigida a la independència d'Irlanda a Dublín, coneguda com el Aixecament de Pasqua. La rebel·lió no va tenir suport popular i va ser sufocada en una setmana, però l'execució dels seus líders i el posterior arrest general d'activistes nacionalistes radicals van resultar molt impopulars entre el públic nacionalista.Charles Townshend Easter 1916, The Irish Rebellion, p269 Immediatament després de l'Aixecament, es va fer un nou intent en la Convenció irlandesa per resoldre l'estancament de l'autonomia, però sense èxit. Finalment, la proposta britànica d'estendre el servei militar obligatori per a la guerra a Irlanda va provocar una resistència generalitzada i va desacreditar al Partit Parlamentari Irlandès que havia recolzat l'esforç bèl·lic britànic.Fergus Campbell, Land and Revolution, Nationalist Politics and Land in the west of Ireland, 1891–1921 p197
Tots aquests factors van portar a un gir cap al suport al Sinn Féin, el partit liderat per veterans del Aixecament de Pasqua i que defensava una República d'Irlanda independent. En les eleccions generals irlandeses de 1918, el Sinn Féin va guanyar la gran majoria d'escons, molts dels quals no van ser disputats. Els candidats electes del Sinn Féin es van negar a assistir al Parlament del Regne Unit a Westminster i, en canvi, es van reunir a Dublín com un nou parlament revolucionari anomenat "Dáil Éireann". Van declarar l'existència d'un nou estat anomenat "República d'Irlanda" i van establir un sistema de govern per rivalitzar amb les institucions del Regne Unit.
La primera reunió del Dáil va coincidir amb un tiroteig no autoritzat de dos homes del RIC en Tipperary, ara considerat com l'esclat de la Guerra d'Independència d'Irlanda. De 1919 a 1921, els Voluntaris Irlandesos (ara rebatejat com Exèrcit Republicà Irlandès, sent considerat pel Dáil com l'exèrcit de la nova República Irlandesa) van participar en una guerra de guerrilles contra l'exèrcit britànic, el RIC i les unitats de policia paramilitar conegudes com Black i bronzejats i auxiliars. La violència va començar lentament, amb sol 19 morts en 1919, però va augmentar dràsticament des de la segona meitat de 1920 i solament en els primers sis mesos de 1921 va haver-hi 1,000 morts en tots els costats.Collins, Ireland 1868–1968, p. 265 El principal líder polític del moviment republicà va ser Éamon de Valera, el president de la República. No obstant això, va passar gran part del conflicte en Estats Units, recaptant diners i donant suport a la causa irlandesa. En la seva absència, dos joves, Michael Collins i Richard Mulcahy van saltar a la fama com a líders clandestins de l'IRA, respectivament Director d'Intel·ligència i Cap d'Estat Major de l'organització guerrillera.
Va haver-hi diversos intents fallits de negociar la fi del conflicte. En l'estiu de 1920, el govern britànic va proposar la Llei del Govern d'Irlanda de 1920 (que es va convertir en llei el 3 de maig de 1921) que preveia la partició de l'illa d'Irlanda en dues regions autònomes Irlanda del Nord (sis comtats del nord-est) i Irlanda del Sud (la resta de l'illa, inclòs el seu comtat més septentrional, Donegal).NSR&O 1921, No. 533. No obstant això, això no era acceptable per als republicans del sud i solament l'entitat d'Irlanda del Nord es va establir sota la Llei en 1921. L'entitat política d'Irlanda del Sud va ser reemplaçada en 1922 per la creació de l'Estat Lliure Irlandès.
Després de noves converses fallides al desembre de 1920, el conflicte guerriller va arribar a la seva fi al juliol de 1921, amb una treva acordada entre l'IRA i els britànics. A continuació, es van iniciar formalment les converses darrere d'un acord de pau.Michael Hopkins, The Irish War of Independence, p192-197
Fins a cert punt, la Guerra d'Independència va exposar fissures polítiques i religioses en la societat irlandesa. El IRA va matar a més de 200 civils com a presumptes informants del conflicte. S'ha al·legat que grups com a protestants i exmilitars estaven representats de manera desproporcionada en aquesta figura, un argument disputat per altres historiadors. No obstant això, ja sigui a causa de la violència i la intimidació o a causa de la seva lleialtat a la presència britànica a Irlanda, entre 1911 i 1926 al voltant del 34 per cent de la població protestant de l'Estat Lliure, o al voltant de 40.000 persones, va abandonar els 26 comtats, principalment cap a Irlanda del Nord o Gran Bretanya. Si ben va haver-hi moltes raons per a això, la secessió del Regne Unit va ser un factor en l'emigració protestant.
Tractat angloirlandès Mapa polític de l'illa d'Irlanda actual que mostra Irlanda del Nord (part del Regne Unit) i la República d'Irlanda miniatura|Mapa polític de l'illa d'Irlanda actual que mostra Irlanda del Nord (part del Regne Unit) i la República d'Irlanda. Les negociacions entre els equips de negociació britànics i irlandesos van produir el Tractat angloirlandès, conclòs el 6 de desembre de 1921. L'equip irlandès estava dirigit per Michael Collins, que havia organitzat la intel·ligència de l'IRA durant la Guerra d'Independència. L'equip britànic dirigit per David Lloyd George i Winston Churchill estava disposat a fer concessions sobre la independència d'Irlanda, però no va concedir una república. Cap al final de les negociacions, Lloyd George va amenaçar amb una "guerra immediata i terrible" si els irlandesos no acceptaven els termes oferts.