El Regne Edo, Regne de Benín o Imperi de Benín) va ser un antic estat africà fundat pels edos però que va tenir fortes influències iorubes, famós pel seu art estatuari en bronze, que va tenir el seu centre a la ciutat homònima (avui Benin City) situada al sud-oest de l'actual Nigèria. Assolí una avançada civilització de caràcter urbà sota l'autoritat d'un rei sagrat, loba. País ric pel comerç d'ivori, pebre, oli de palma i esclaus, va entrar en contacte el 1485 pels portuguesos, i els quatre segles següents reeixí a conservar la independència, tot i tenir relacions constants amb els europeus, i finalment va ser sotmès pels britànics el 1897.
Orígens Els edos es van establir a la zona del Níger vers l'any 900. El primer nom del futur Imperi de Benín, des de la seva creació, en algun moment del primer mil·lenni, fou Igodomigodo, com és anomenat pels seus propis habitants. El seu governant va ser anomenat Ogiso ('Rei del Cel'). Avui en dia, gairebé 36 ogisos són coneguts per la tradició oral i es comptabilitzen com a governants d'aquesta primera forma de l'Estat. Segons la tradició oral dels edo, durant el regnat del darrer Ogiso, el seu fill i hereu, Ekaladerhan, va ser bandejat d'Igodomigodo com a conseqüència que una de les reines havia canviat deliberadament un missatge de l'oracle per l'Ogiso. El príncep Ekaladerhan era un poderós guerrer i molt estimat; en sortir de Benín va viatjar a l'oest a la terra dels ioruba on es va convertir en rei a Ife, i va agafar el nom d'Izoduwa, que ara s'ha corromput en Oduduwa pels iorubes. Moltes coses de la cultura ioruba i els seus festivals són ara practicats pels edos com els d'Ishango, d'Ogun, Festa de la Mare Idia i d'Oba Esigie de Benín. També la majoria dels aliments dels iorubes són consumits pels edos, com iyan, eman, usi, ighiawo i ogi. La majoria de les ciutats actuals a Nigèria occidental són una barreja d'edos i iorubes, com Ekiti, Kogi, Oyo, Ogun, Ciutat d'Ondo i la mateixa Lagos.
A la mort del seu pare, l'últim Ogiso, un grup de caps de Benín liderats pel cap Oliha van anar a Ife, suplicant a Oduduwa de tornar a Igodomigodo (més tard coneguda com la ciutat de Benín al durant el regnat de l'Oba Ewuare) per ascendir al tron. La resposta d'Oduduwa va ser que un governant no pot sortir del seu domini, però ell tenia set fills i demanaria a un d'ells per retornar a convertir-se en el pròxim rei d'Igodomigodo. Eweka fou el primer "Oba" o rei de la nova dinastia després del final de l'era dels Ogiso. Ell va canviar el nom antic d'Igodomigodo a Edo.
Una altra versió de la llegenda dona una explicació diferent: Cap al , la regió densament arbrada al voltant de la ciutat de Benín, en el que és avui el sud-oest de Nigèria, estava habitada per pobles de llengua edo (o bini) dividits en diverses desenes de minúsculs estats que lluitaven entre si. Segons la tradició, quan els diversos caps van decidir unificar-se van triar a Oranyan (Oranmiyan), sobirà d'Ife, com el seu rei. Oranyan va romandre un curt període a la ciutat de Benín, el suficient per engendrar un fill amb la filla d'un cap local. Aquest fill, Eweka (Eveka), és considerat el primer rei, o oba, de Benín. Alguns historiadors suggereixen que aquesta llegenda pot ocultar la desagradable veritat que Benín estava en aquest moment dominada per estrangers; però del que no quedaria dubte és que la reialesa edo posseeix un origen estranger.
Naixement de Benín Segles més tard, el 1440, Oba Ewuare, també conegut com a Ewuare el Gran, va arribar al poder i van convertir la ciutat estat en un imperi. Va ser només en aquest moment que el centre administratiu del regne va començar a ser conegut com a Ubinu, una paraula itsekiri (itsekhiri) que significa capital o seu de la reialesa, corrompuda a Bini pels edos i els urhobo, que juntament amb els itsekiri van conviure al centre administratiu real del regne. Els portuguesos que van arribar el 1485 es referirien a aquest centre com Benín (deformació de Bini) i el centre es coneixeria aviat com la ciutat de Benín i el seu imperi o regne com Imperi o Regne de Benín.
L'antic Imperi de Benín, igual que l'Imperi Oyo que finalment va guanyar ascendència política sobre Ile-Ife, va guanyar força política i ascendència sobre gran part del que avui és el mitjà-oest i Nigèria occidental, amb l'Imperi Oyo limítrof a l'oest, el riu Níger a l'est, i les terres del nord que sucumbirien més tard a la invasió musulmana fulani. Curiosament, gran part del que avui es coneix com a Iboland occidental i fins i tot Iorubaland va ser conquistada pel regne de Benín al (Agbor o Ika, Akure, Owo i fins a l'actual illa de Lagos, aleshores anomenada "Eko", que significa " Campament de Guerra"). El fundador Eweka fou, doncs, un príncep vinculat a Ife, considerada tant pels edos com pels iorubes la ciutat sagrada, la que acull el crani dels sobirans morts.
El regne no va arribar mai a ser gaire extens. En alguns moments l'autoritat dels seus sobirans amb prou feines s'estenia més enllà de la ciutat i dels seus redols immediats. Però, durant el seu apogeu al , limitava a l'est amb el riu Níger, al sud amb l'Oceà Atlàntic, al nord amb la sabana i a l'oest amb els regnes iorubes. En aquesta època, el regne, segons les fonts holandeses, podia mobilitzar de 20.000 a 100.000 llances.Sandra T. Barnes (1997). Preferien usar mules a cavalls en la guerra per la seva major resistència.Henry Ling Roth (1968).
Apogeu i decadència Les cròniques han conservat el nom d'alguns sobirans o obes: Ewedo, al , va organitzar la cort real. El dotzè sobirà, Ewuare o Evaré el Gran, va regnar a mitjans del i va incrementar el seu poder realitzant importants reformes. Entre altres coses, va intentar reduir la influència dels uzama, un cos de caps hereditaris que participaven en l'elecció del oba, instituint el caràcter hereditari del rei a través del seu fill primogènit. Va buscar també trobar un contrapès polític al uzama creant noves categories de caps, els "caps de palau" i "caps del poble" que eren nomenats per ell. Segons la tradició, Ewuare va construir un sistema monumental de muralles i fossats al voltant de la ciutat de Benín, a més d'incrementar força el territori sota el seu control.
El 1484, Ozolua, quinzè oba, va rebre la visita del portuguès Joao Affonso d'Aveiro, que portava les primeres armes de foc i les primeres llavors de coco, iniciant-se des de llavors un continuat comerç amb els europeus, alhora que feien la seva presència els primers missioners cristians. El oba Esigie, que va governar aproximadament entre 1504 i 1547, va establir amb els portuguesos unes beneficioses i estables relacions comercials; fins i tot es diu que va aprendre a parlar i llegir en portuguès.
Benín, que primerament va vendre pebre i després esclaus als portuguesos, va ser la primera potència de l'anomenada “Costa dels Esclaus” en tenir armes de foc i els seus governants van usar els mosquets per arribar fins a Ubani a l'est i fins a Eko (Lagos) a l'oest. Durant el , Benín va arribar a ser una font important d'esclaus. No obstant això, en acabar aquest segle, la competència d'altres poblacions iorubes va elevar el preu dels esclaus trets de Benín i va fer que els europeus busquessin millors preus a Ouidah (Whydah) i Calabar. Conforme Benín declinava econòmicament creixien els seus conflictes interns. El oba va seguir sent el centre sagrat de Benín, però al seu al voltant sorgien els conflictes entre nobles hereditaris, individus que ostentaven títols dins de les diferents associacions de partidaris palatins, representants rituals de la gent comuna i membres de les associacions comercials que controlaven rutes entre la costa i els mercats de l'interior. Aquesta divergència d'interessos va portar a revoltes internes i, finalment, a les acaballes del , Benín es va trobar que havia desaparegut gran part del seu poder.Eric R. Wolf: Europa y la gente sin historia, México, FCE, 2005, p. 264.
Conquesta britànica Com en moltes altres parts d'Àfrica Occidental, l'economia de Benín va sofrir un daltabaix a partir de 1807 amb la decisió britànica de combatre el comerç d'esclaus. Per aquesta mateixa època, el regne de Benín es va veure assetjat pels continus atacs dels poderosos estats musulmans del nord, que com en el cas del regne Nupe, li van arrabassar part dels territoris perifèrics septentrionals. A l'oest, l'estat ioruba d'Ibadán li va anar igualment arrabassant el control sobre algunes zones frontereres. No obstant això, durant el , el regne va manifestar una extraordinària capacitat de resistència, deguda al prestigi de la monarquia i a la fermesa de la seva organització interna.
El Regne de Benín era considerat dins de la zona sota autoritat del cònsol Benjamin Campbell al Golf de Benín però no havia rebut la visita de cap europeu des de la del comerciant francès Landolphe el 1787; el regne havia perdut el seu anterior poder i Akitoye i Dosemnu de Lagos havien rebutjat pagar tribut al rei de Benín com s'havia fet anteriorment (Kosoko va fer algun pagament com a rei de Lagos a Epe, probablement abans de ser reconegut de facto com a rei d'Epe). Se suposava que Benín havia entrat en decadència per l'abolició del tràfic d'esclaus però de fet el regne sempre havia tingut una part molt minsa en aquest tràfic. L'octubre de 1855 va intentar visitar Benín City a causa d'informes sobre sacrificis humans però finalment no va poder passar de la part inferior del riu i finalment la visita la va acabar fent el 1862 Sir Richard Francis Burton, cònsol al Golf de Biafra (1861-1864).
Finalment, Benín va sucumbir davant la pressió del colonialisme europeu. El tractat anomenat de Gallwey (nom de l'agent britànic), suposadament signat pel rei, exigia a Benín l'abolició de la tracta d'esclaus Benín i els sacrificis humans. No és clar si l'oba va acceptar el tractat o fou un invent de Gallwey, ja que en el moment de la signatura era impossible per l'oba acollir a un estranger degut a la celebració d'una festa tradicional que prohibia la presència d'estrangers. Gallwey va afirmar que el rei (Oba) i els seus caps estaven disposats a signar el tractat i que era de coneixement comú que Oba Ovonramwen no tenia el costum de signar en persona els tractats bilaterals. El Tractat diu "La seva Majestat la Reina de la Gran Bretanya i Irlanda, Emperadriu de l'Índia en el compliment de la sol·licitud del Rei de Benín, per la present s'estén a ell i el territori sota la seva autoritat i jurisdicció, la seva gràcia i favor i protecció" (Article 1). El Tractat també estableix que "El Rei de Benín està d'acord i es compromet a abstenir d'entrar en qualsevol correspondència, acord o tractat amb qualsevol nació estrangera o poder excepte amb el coneixement del Govern de Sa Majestat Britànica" (article 2), i, finalment, que "s'acorda que plena jurisdicció, civil i penal sobre assumptes dels britànics i dels seus béns en el territori de Benín queda reservada a Sa Majestat Britànica, per ser exercit per funcionaris consulars o d'una altra índole que Sa Majestat designarà els efectes ... La mateixa jurisdicció és igualment reservada a Sa Majestat en el territori de Benín sobre temes estrangers que gaudeixen de protecció britànica, que es considerarà que s'han inclòs en l'expressió "súbdits britànics" al llarg del present Tractat "(article 3).