La llengua llatina, igual com altres llengües indoeuropees antigues, és molt flexiva en el sentit estructural i orgànic, la qual cosa significa que permet una gran flexibilitat per a l'elecció de l'ordre de paraules. Per exemple femina togam texuit, "la dona va teixir una toga, " que és l'ordre preferit de paraules, es podria expressar igualment com texuit togam femina o togam texuit femina. En cada paraula, els acabaments -a, -a-m i -u-it -i no la posició que ocupen en la frase, com succeeix en canvi a la majoria de les llengües modernes, romàniques o no- n'expressen la funció gramatical. Tanmateix, generalment l'ordre de les paraules s'até al paradigma Subjecte+Objecte+Verb, encara que les variacions d'aquest model són molt freqüents, especialment en la poesia, així com en la prosa per expressar matisos sintàctics i estilístics subtils.
Fonologia i alfabet llatí L'alfabet llatí clàssic està compost per vint-i-tres lletres. Primitivament només n'hi havia vint-i-una, però als segles I-II aC es van introduir dues noves lletres: la I (i) i la Z (z), per a la transcripció de les paraules gregues que contenien la vocal ípsilon i la consonant dseta, respectivament. Altres intents d'introduir noves lletres, com el de l'emperador Claudi, durant la primera meitat del , no van prosperar a causa de la seva naturalesa exclusivament erudita. A partir del Renaixement, els editors dels texts llatins van començar a emprar les grafies J (j) i la V (v) com a signes convencionals per poder distingir els al·lòfons consonàntics [] de I i V dels corresponents al·lòfons vocàlics [].
A B C D E F G H I/(J) K L M N O P Q R S T U/(V) X Y Z
a b c d e f g h i/(j) k l m n o p q r s t u/(v) x y z
Fonemes vocàlics En el llatí clàssic hi ha deu fonemes vocàlics, que es distingien per la quantitat vocàlica: cinc són vocals breus /a, e, i, o, u/, i els altres cinc, vocals llargues /ā, ē, ī, ō, ū/, si bé l'escriptura llatina era defectiva, ja que no distingia gràficament les vocals breus de les vocals llargues. Normalment totes es representaven només amb els cinc signes que per a aquest fi tenia l'alfabet de les colònies gregues d'Itàlia: A (a), E (i), I (i) O (o), U (u) (els signes del grec per a les vocals llargues η, y i ω no es van fer servir per representar vocals). Ocasionalment, durant l'Imperi alguns texts van marcar algunes de les vocals llargues amb á, é, í, ó, ú.
L'evidència de la quantitat de les vocals és per tant indirecta, i procedeix en gran manera de dues fonts:
La poesia llatina (on la quantitat vocàlica era fonamental, ja que aquesta poesia es basava en patrons regulars de síl·labes llargues i breus per donar ritme a la frase). L'evidència d'altres llengües, fonamentalment les romàniques, on les vocals llargues i breus van deixar diferent rastre en les síl·labes tòniques. També les transcripcions de paraules llatines en grec podien mostrar ocasionalment la quantitat de les vocals llatines.
Prosòdia Quantitat vocàlica La quantitat és un tret fonològic que distingeix les vocals, diftongs i síl·labes a moltes llengües indoeuropees. La quantitat de les vocals és un tret suprasegmental que influeix en la durada de la pronunciació d'aquestes. El llatí només distingia dos tipus de quantitat o durada: les vocals de major durada es denominen llargues, i les de menor durada es denominen breus. Modernament, la quantitat d'una vocal es marca explícitament mitjançant els següents signes:
Les vocals breus s'indiquen amb el signe ˘ col·locat sobre la vocal corresponent. Les vocals llargues s'indiquen amb el signe ¯ col·locat sobre la vocal corresponent.
En aquest article només indicarem les vocals llargues. Així doncs, les vocals sobre les quals no s'indica el signe gràfic són breus. La quantitat és un fenomen important a la llengua llatina, ja que distingeix paraules de significats diferents i també diferents formes flexives d'una mateixa paraula. Per exemple: Distinció lèxica: mālum, 'poma' / malum, '(quelcom) dolent' Distinció gramatical: cum reginā, 'amb la reina' / cum regina..., 'quan la reina...'
Quantitat sil·làbica El fenomen de la quantitat sil·làbica està automàticament relacionat amb la presència de vocals llargues i la presència de coda en la síl·laba. La posició on recau l'accent prosòdic està determinada per la quantitat vocàlica de la penúltima síl·laba. La doctrina tradicional estableix les següents quatre regles per decidir si una síl·laba és llarga o breu i, per tant, esbrinar la posició de l'accent:
Són llargues: les síl·labes que contenen, bé una vocal llarga per naturalesa, bé un diftong (que són, en llatí, "ae" i "oe", i de vegades "au"): oma, a. les síl·labes la vocal de les quals està seguida, bé per dos (o més) consonants, bé per una consonant doble (x' z):: </u>est</u>, za (que es pronuncia -sa). Són breus: les síl·labes que contenen una vocal breu per naturalesa (i no seguida de dues consonants): anima, deus. Les síl·labes acabades en vocal a les quals segueix una altra vocal en hiatus (vocalis ante vocalem corripitur, "vocal davant de vocal abreuja"): iūstia, ārumA més, cal tenir en compte que les combinacions vocàliques "ae" (æ) i "oe" (œ) sempre són llargues (i, de vegades, ho és també la combinació vocàlica "au", que pot tractar-se com a diftong o com a hiatus).
Modernament, es realitza una anàlisi fonològica que resulta més simple en termes de mora. D'acord amb aquesta anàlisi, les síl·labes breus consten d'una sola mora, i les síl·labes llargues, de dues mores, i l'accent prosòdic recau sempre adjacent en la penúltima mora abans de l'última vocal. El fet que l'accent pugui ser analitzat en termes de mores i el fet que la poesia llatina es basés més que en la rima en la quantitat vocàlica, suggereixen que la quantitat sil·làbica tenia un reflex fonètic en la parla: presumiblement, el llatí es parlava amb un ritme moràic (com succeeix en japonès modern) més que amb un ritme sil·làbic (com succeeix en italià o català) o amb un ritme accentual (com succeeix en anglès).
Accentuació En llatí no hi ha accent gràfic, però sí accent fonològic d'intensitat, i les paraules són planes o esdrúixoles (no hi ha paraules agudes). Les regles per a l'accentuació prosòdica són les següents: totes les paraules de dues síl·labes són planes. les paraules de tres o més síl·labes seran: planes si la penúltima síl·laba és llarga. esdrúixoles si la penúltima síl·laba és breu.
Més senzillament, si classifiquem les síl·labes llatines en pesades (les acabades en vocal llarga o consonant) i lleugeres (tota la resta) i considerem que les síl·labes pesades tenen dues mores i les lleugeres una sola mora, es pot comprovar que l'accent recau sobre la penúltima mora abans de l'última vocal.
Pronúncia diacrònica Una vegada en desús com a llengua vernacla, sorgiren nombroses , que adaptaven el llatí a la fonologia pròpia. El català posseí la seva pròpia pronúncia llatina, desapareguda en favor de la romana i la històrica reconstruïda.
Morfologia
Sistema de casos del llatí
El llatí és una llengua flexiva, la qual cosa significa que una paraula (els substantius, els adjectius i els pronoms) adopta diverses formes d'acord amb la seva funció sintàctica i el seu cas gramatical. Hi ha en llatí clàssic sis casos: Nominatiu →; Subjecte i atribut. Vocatiu →; Apel·lació. Acusatiu →; Objecte Directe (en oracions actives) i "cas oblic" amb preposició. Genitiu →; Complement del Nom. Datiu →; Objecte Indirecte (i ocasionalment complement nominal). Ablatiu →; Complement Circumstancial "(cas oblic" amb preposició).
Existeixen restes fossilitzades d'un cas addicional protoindoeuropeu: el locatiu, únicament en el nombre singular, per indicar localització, bé en l'espai, bé en el temps: ruri, 'en el camp', humi, 'a la terra', Romae, 'a Roma', vesperi, 'cap al tard' (d'aquí ve el mot català vespre). Aquestes formes amb sentit locatiu coincideixen morfològicament amb les de genitiu singular (en les declinacions primera i segona) i amb la del datiu singular (en la tercera declinació): en les declinacions quarta i cinquena, no tenim documentat cap exemple d'aquest cas.
La relació dels diferents casos amb el verb és de gran rellevància. El nominatiu, l'acusatiu, el datiu i l'ablatiu recauen en l'òrbita del verb i podem dir que són determinants d'aquest. Tanmateix, el genitiu és determinant d'un altre nom; i el cas vocatiu quedaria també fora de la influència del verb.
El substantiu Els substantius es reparteixen, segons temes, en cinc declinacions identificables pel seu genitiu singular.
Primera declinació Temes en -a i genitiu singular en -ae. La majoria dels noms són de gènere femení, per bé que existeixen quatre grups d'excepcions amb substantius masculins: 1) els noms comuns que es refereixen a un treball que a Roma era exercit exclusivament pels homes (poeta, nauta, agricola, pirata, scurra, etc.); 2) els noms propis dels rius (Sequana, Garunna, etc.); 3) els noms propis de baró (Caligula, Seneca, Catilina, etc.); i 4) els gentilicis (Belga, Persa, etc.).
+Temes en -a SingularPluralNominatiuros -aros -aeVocatiuros -aros -aeAcusatiuros -amros -asGenitiuros -aeros -arumDatiuros -aeros -isAblatiuros - aros -is
Particularitats:
1a. Els noms femenins de la primera declinació (com dea : "deessa" filia : "filla" liberta : "lliberta" magistra : 'mestra' amica : 'amiga' serva : 'esclava', etc.) que tenen corresponent masculí que pertany a la segona declinació, sempre que comparteixin l'arrel (com deus : 'déu' filius : 'fill' libertus : 'llibert' magister : 'mestre' amicus : 'amic' servus : 'esclau', etc.), presenten en els casos datiu i ablatiu del plural una desinència en -abus (i no l'esperable -is) a fi de poder-se'n diferenciar: 'vg. ' filiis : 'per als fills ' / filiabus : 'per a les filles'.
2a. El substantiu família -ae, quan depèn d'un nom de parentiu, empra en el genitiu singular l'acabament (arcaic) -as (i no l'acabament regular -ae): 'vg. ' pater famílies : 'el pare de (la) família'.
Segona declinació Temes en -o i genitiu singular en -i. La majoria dels noms pertanyents a aquesta declinació són de gènere masculí (aquells el nominatiu singular dels quals acaba en -US/-ER/-IR) o neutre (aquells el nominatiu singular dels quals presenta l'acabament -Um). Tanmateix, existeixen en aquesta declinació (però només entre els acabats en -US) uns quants substantius de gènere femení, els quals poden agrupar-se en tres grups, si bé el tercer d'ells és artificial: 1) substantius comuns que indiquen arbres, ja que el nom genèric per a "arbre", arbos arboris, és femení en llatí ((pinus -i,corylus -i,ulmus -i,fraxinus -i, etc.); 2) els noms propis geogràfics (topònims) de ciutats, illes i països transcrits de la llengua grega, ja que en aquest idioma eren de gènere femení (Corinthus -i,Cyprus -i,Aegyptus -i, etc.); i 3) una sèrie heterogènia de noms comuns d'ús molt freqüent (humus -i,domus -i, etc.) o infreqüent (alvus -i, etc.). Per als substantius masculins (o femenins en-US)) existeixen tres paradigmes de declinació depenent de l'acabament del nominatiu singular:
+Tipus -us SingularPluralNominatiudomin -usdomin -iVocatiudomin -edomin -iAcusatiudomin -umdomin -usGenitiudomin -idomin -orumDatiudomin -odomin -isAblatiudomin -odomin -is
+Tipus -er SingularPluralNominatiupuerpuer -iVocatiupuerpuer -iAcusatiupuer -umpuer -usGenitiupuer -ipuer -orumDatiupuer -opuer -isAblatiupuer -opuer -is
+Tipus -ir SingularPluralNominatiuvirvir -iVocatiuvirvir -iAcusatiuvir -umvir -usGenitiuvir -ivir -orumDatiuvir -ovir -isAblatiuvir -ovir -is
En canvi, per als noms neutres s'ha d'aplicar el següent paradigma de declinació:
+N. Neutres SingularPluralNominatiutempl -umtempl -aVocatiutempl -umtempl -aAcusatiutempl -umtempl -aGenitiutempl -itempl -orumDatiutempl -otempl -isAblatiutempl -otempl -is
Tercera declinació Temes en -i i en consonant, i genitiu singular en -is. Comprèn substantius masculins, femenins i neutres. Els paradigmes de declinació són els següents: