miniatura|Una caricatura per Carlos Latuff, que representa una fitxa de Hosni Mubarak a punt de caure, després que ho fes el règim de Tunísia, amb efecte dòmino. La primavera àrab és el nom d'una sèrie d'aixecaments, manifestacions i protestes contra l'atur i les restriccions polítiques dels països àrabs entre 2010 i 2011. Començà amb la Revolució de Tunísia, seguit per la revolució egípcia de 2011. Llevat de Tunísia on hi va haver un canvi de règim, en molts altres països va ser l'inici d'un període d'incertesa i inestabilitat: el Iemen, la Guerra Civil de Líbia, la Guerra Civil siriana i Jordània, i amb menor incidència a Mauritània, l'Aràbia Saudita, Oman, Sudan i el Líban. Van derrocar els governs d'Egipte, Tunísia i Líbia. L'aixecament del poble tunisià va crear un efecte a les altres nacions àrabs, un punt d'inflexió del qual l'impacte final –malgrat els retrocessos com a Egipte i Síria– encara no és clar. L'onada de revolucions i protestes inicials es va esvair a mitjan 2012, ja que moltes manifestacions de la primavera àrab van rebre respostes violentes per part de les autoritats.
Anàlisi La primavera àrab és considerada la primera gran onada de protestes laiques i democràtiques del món àrab al . Les protestes, d'índole social i en el cas de Tunísia, recolzada per l'exèrcit, van estar causades per factors estructurals i demogràfics, unes condicions de vida dures arrelades en l'atur, al que s'afegien règims corruptes i autoritaris. Segons explicà Pedro Fuentes des del PSOL, aquests règims, nascuts dels nacionalismes àrabs d'entre les dècades de 1950 i 1970, es van anar convertint en governs repressors que impedien una oposició política creïble que va donar lloc a un buit omplert per moviments islamistes de diversa índole. Juan Goytisolo llistà altres causes com les males condicions de vida, a més de la desocupació i de la injustícia política i social dels seus governs, que radiquen en la manca de llibertats, l'alta militarització dels països i la manca d'infraestructures en llocs on tot el benefici d'economies creixents va a parar a mans d'uns pocs corruptes. Manuel Castells les amplià amb els empresonaments foscos.
Alguns havien analitzat per què aquestes revolucions no van poder ocórrer abans en el món àrab. S'ha dit que fins a la Guerra Freda els països àrabs supeditaven els seus interessos nacionals als de les superpotències estatunidenca i soviètica, enfrontades per l'hegemonia global. No és fins a la fi de la Guerra Freda quan, llevat d'excepcions, es permet a aquests països més llibertat política, coincidint amb un ampli procés de globalització que va difondre les idees d'Occident per la difusió d'internet i la gran presència de les xarxes socials. La xarxa, al seu torn, va implementar la seva presència a la dècada dels 2000 gràcies als plans de desenvolupament de la Unió Europea. La majoria dels manifestants van ser joves (no en va les protestes d'Egipte han rebut el nom de revolució dels joves), propers a internet i la principal diferència amb les generacions predecessores és que compten amb estudis bàsics, i fins i tot de vegades superiors i universitaris. Immanuel Wallerstein considerà la Primavera àrab actual com una segona rebel·lió àrab, hereva del que s'anomena esperit o corrent de 1968 anticolonialista -davant l'exterior- i antiautoritària -enfront del interior- que no va arribar a triomfar en el seu dia i que ara torna a ressorgir -encara amb contradiccions-, i que s'ha d'entendre com a part fonamental dels moviments mundials de protestes (protestes a Grècia de 2010-2011, Moviment 15-M, Mobilització estudiantil a Xile de 2011-2013, Moviment #Yosoy132 a Mèxic, mobilitzacions estudiantils a Colòmbia de 2011 i 2012, Occupy Wall Street, vagues a la Xina el 2011).
Cronologia La revolta va començar el 17 de desembre de 2010 a Tunísia, quan la policia va arrabassar a Mohamed Bouazizi, un venedor de fruita ambulant, les seves mercaderies. La immolació de Mohamed Bouazizi davant del palau del governador de Sidi Bou Zid, una ciutat de 90.000 habitants al sud-oest de Tunísia al costat de la frontera algeriana, va ser el disparador de l'escalada de les protestes contra la corrupció, injustícia i males condicions de vida que van conduir a la revolució demòcrata.
Tunísia ja havia experimentat una sèrie de conflictes durant els tres anys previs, el més notable s'havia produït a la zona minera de Gafsa el 2008, on les protestes van continuar durant molts mesos.
Alguns s'han referit als conflictes successius i encara en curs com lhivern àrab. A maig de 2018, només l'aixecament a Tunísia ha donat lloc a una transició cap a la governança democràtica constitucional. Les recents revoltes al Sudan i Algèria mostren que les condicions que van iniciar la primavera àrab no s'han esvaït i que encara es produeixen moviments polítics contra l'autoritarisme i l'explotació. El 2019, múltiples aixecaments i moviments de protesta a Algèria, Sudan, Iraq, Líban i Egipte s'han vist com una continuació de la primavera àrab.
Inici País Fi Tipus de protestes Reacció Morts 9 d'octubre de 2010 Sàhara Occidental 9 de novembre de 2010Campament de protesta, protestes multitudinàries i atacs d'oficines del govern. Negociacions entre el Ministeri de l'Interior del Marroc i el comitè del campament de protesta (Nov. 4-5), intervenció de la policia par desmantellar el campament (Nov. 8), disturbis a Al-Aaiun i altres poblacions, enfrontaments entre manifestants saharauis i policia i colons marroquins (Nov. 8-9), cese del governador d'Al-Aaiun (Nov. 26). 18 (Marroc oficial) 38 (Front Polisario) 18 de desembre de 2010 Tunísia Revolució de Tunísia Govern derrocat el 14 de gener de 2011 Revolució:Immolació pel foc de Mohamed Bouazizi; manifestacions multitudinàries per tot el país; ocupació d'espais públics; atacs d'oficines del partit al govern i també d'algunes comissaries de policia.Derrocament del president Ben Ali i del primer ministre Ghannouchi; dissolució de la policia política i de l'antic partit governamental; alliberament dels presos polítics338 28 de desembre de 2010 Algèria 10 de gener de 2012 Multitudinàries:manifestacions; immolacions. El president Bouteflika promet el final de l'estat d'emergència promulgat des de fa 19 anys en un futur molt proper (3 febrer), el primer ministre Ahmed Ouyahia diu el 16 febrer que l'estat d'emergència serà eliminat a la fi del mes.. 8 13 de gener de 201115 de febrer de 2011 Líbia Govern derrocat el 22 d'agost de 2011 Revolta armada:manifestacions per tot el país contra l'oligarquia i la corrupció. Les protestes més importants van començar a Bengasi i es van escampar a altres ciutats; xocs violents entre els manifestants i els seguidors del govern i la policia, producte de la forta repressió. Opositors al règim controlen diverses ciutats incloent Misurata i Bengasi i envolten Trípoli. L'oposició constitueix un govern paral·lel reconegut per diversos països i per la Lliga Àrab. El govern libi promet inicialment millores en habitatge i economia. Davant de protestes, ataca militarment opositors i aconsegueix recuperar territori, envoltant Bengasi i Misurata. Les Nacions Unides rebutgen les accions de Gaddafi, embarguen béns del govern a l'estranger i posteriorment estableixen una zona d'exclusió aèria. Una coalició internacional executa accions militars contra l'exèrcit lleial a Gaddafi.