El Principat de Catalunya, per antonomàsia el Principat o també Catalunya, fou l'estat medieval i de l'edat modernaSesma 2000, pàg. 14 creat per la unió dels comtats catalans que estaven sota la jurisdicció del rei d'Aragó i comte de Barcelona Alfons I el Trobador o el Cast des del 1173. Els prínceps (sobirans) del Principat de Catalunya tenien la dignitat de comtes de Barcelona. El Principat estigué durant la major part de la seva existència en unió dinàstica amb el Regne d'Aragó i d'altres territoris, conformant la Corona d'Aragó.

Catalunya fou definida inicialment com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»)Sesma 2000, pàg. 60 i els seus límits territorials incloien alguns comtats que mantingueren comtes propis fins al 1491, amb la incorporació a la corona del darrer d'ells, el comtat de Pallars Sobirà. Políticament, l'inicial grup heterogeni de comtats agrupats sota la denominació unitària de Catalunya fou cohesionat mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus legislatiu i judicial unificat, i uns referents culturals comuns. Administrativament, Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries,Sesma 2000, pàg. 62 al capdavant de les quals hi hauria un representant de l'autoritat reial, el veguer, nomenat personalment pel sobirà i amb plens poders en nom del rei en matèria fiscal i militar.

A Catalunya no se li associà inicialment cap denominació nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament Catalunya. A partir del s'associà la dignitat de Principat a Catalunya, i esdevingué a partir d'aleshores la denominació oficial de l'estat. Catalunya fou conjuntament amb el Regne d'Aragó estat constituent i fundacional de la Corona d'Aragó, el sobirà de la qual tenia per corona i títol principal ser rei d'Aragó. Tot i no posseir formalment el títol de regne, el Principat es trobava legalment i institucional equiparat amb els altres estats que conformaven la Corona d'Aragó, particularment amb els regnes d'Aragó i de València.

El seu sistema institucional va evolucionar al llarg dels segles, establint-se òrgans polítics (com les Corts, la Diputació del General o el Consell de Cent) i la legislació (Constitucions, derivades dels Usatges de Barcelona) que limitaren el poder reial i asseguraren el model polític del pactisme. Catalunya va contribuir a estendre el comerç de la Corona d'Aragó i el seu poder militar, significativament la seva marina. La llengua catalana florí i es va difondre àmpliament a mesura que s'afegiren més territoris a la Corona, incloent València, les Illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols i Atenes, constituint una talassocràcia al llarg de la Mediterrània. La Crisi del , la fi del regnat del Casal de Barcelona (1410) i una guerra civil (1462-1472) van afeblir el paper del Principat en la Corona i en els afers internacionals.

El matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella el 1469 va establir les bases de la Monarquia d'Espanya. El 1492 va començar la colonització espanyola de les Amèriques, i el poder polític va començar a desplaçar-se cap a Castella. Les tensions entre les institucions catalanes i la monarquia, juntament amb les revoltes dels camperols, van provocar la Guerra dels Segadors (1640-1659), essent breument proclamada una república independent sota la protecció de França. Pel Tractat dels Pirineus, el Rosselló i l'Alta Cerdanya van ser cedits al Regne de França. Durant la Guerra de Successió Espanyola (1701-1714), la Corona d'Aragó va donar suport a l'arxiduc Carles d'Habsburg. Després de la rendició de Barcelona el 1714, Felip V de Borbó, inspirat pel model de França, va imposar una administració unificada a Espanya, establint l'absolutisme, i va promulgar els Decrets de Nova Planta per a tots els reialmes de la Corona d'Aragó, que van suprimir les institucions principals i els drets polítics catalans, aragonesos, valencians i mallorquins, i es van integrar a la Corona de Castella com a províncies. No obstant, el Principat romangué com a unitat administrativa fins a l'establiment de la divisió provincial espanyola de 1833, que dividí Catalunya en quatre províncies.

Història Vegeu història de Catalunya per a una exposició més completa, i cronologia de la història de Catalunya per a una relació de fets històrics rellevants.

Antecedents: els comtats de la Gòtia

miniatura|Comtats catalans entre els segles VIII i XII, ocasionalment agrupats de forma conjunta per les cròniques franques sota el concepte de la "Marca Hispànica" La formació de l'Imperi Carolingi (768-814) és l'origen de la Gòtia (dita també Marca Hispànica), que després serà Catalunya, territoris de frontera de caràcter militar destinats a protegir el territori dels musulmans i que es posen en mans de comtes amb independència militar i jurídica. El 785 es lliura sense lluita Girona, el 801 es conquereix Barcelona i hi ha dues expedicions fracassades a Tortosa el 804 i el 810, s'estableix la frontera al Cardener-Llobregat i la serra del Montsec. Els primers comtats seran: Ribagorça, Pallars, Urgell, Barcelona, Girona, Peralada i Rosselló. El 897 és la data d'inici de la unificació territorial de Catalunya en mans d'una mateixa persona, Guifré I el Pelós, ja que reuní els comtats d'Urgell i Cerdanya (870-897) i de Barcelona i Girona (878-879). A partir d'ell, malgrat tornar a separar els comtats entre els seus fills, els territoris seran hereditaris, primer pas vers la independència vassallàtica de l'imperi. Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Osona (947-992), net de Guifré, patirà la destrucció de Barcelona per part d'Almansor el 985. Demanà l'ajut del vassallatge al rei franc, però no el rebé. En canviar la dinastia franca dels carolingis pels capets, Hug Capet demanà la renovació del vassallatge a canvi de protecció (maig del 987), Borrell II no contestarà mai. Aquest fet ha estat interpretat de moltes formes, però en la pràctica representà la independència de facto de Catalunya respecte als francs. Durant els segles  a , el comtat de Barcelona aconsegueix sotmetre per diversos mètodes la resta de comtats i el comte de Barcelona es declara prínceps de la jerarquia nobiliària.

La forja de Catalunya: estat de la corona d'Aragó

miniatura|esquerra|En les assemblees de Pau i Treva de Déu de 1214, 1218 i 1225 s'ampliaren els límits de Catalunya definint-los «des de Salses fins al Cinca». Amb motiu de les resolucions testamentàries de Jaume I d'Aragó, el 1243 i el 1244 el rei ratificà novament els límits entre Catalunya i el regne i terra d'Aragó, quedant aquest «des del Cinca fins a Ariza»: «Quia super limitibus Cathalonie et Aragonum (…) predecessorum nostrorum vestigiis inherentes comitatum Barchinone cum Cathalonia universa a Salsis usque Cincham ex certa scientia limitamus (…) Regnum autem terram Aragonum a Cincha usque ad Ferizam consituimus»Udina 1985, pàg. 69(ACA, Canc. Perg. Jaume I, n. 935 d.) Amb la unió dinàstica pel matrimoni entre el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i la reina Peronella d'Aragó es va concebre la corona d'Aragó. Amb el seu fill Alfons el Cast, successor comú d'ambdós conjunts territorials, nasqué la corona d'Aragó. El conjunt territorial que aquest va rebre, però, presentava notables diferències; d'una banda el Regne d'Aragó havia nascut com una part integrant del Regne de Pamplona, sent governat així mateix per una branca de la dinastia navarresa que primerament va buscar fugir del vassallatge pamplonès declarant-se vassalls del papa i que finalment va acabar governant tant a Aragó, Ribagorça i Sobrarbe, com al Regne de Pamplona. La separació definitiva entre el Regne d'Aragó i el Regne de Pamplona no va succeir fins al 1134 arran del procés successori ocasionat per la mort del rei Alfons I d'Aragó i Pamplona. Per la seva part, el comte de Barcelona exercia la seva potestas (poder) sobre un conjunt de comtats que des dels temps de Borrell II havien buscat fugir del vassallatge francès, i que de la mateixa manera que en el cas aragonès s'havien declarat vassalls del papa amb aquest objectiu. L'inici del regnat d'Alfons el Cast suposa el naixement de la corona d'Aragó l'any 1162, moment a partir del qual ambdós conjunts territorials començaren a ser governats per un sobirà comú.

Amb l'inici del regnat d'Alfons el Cast, i que suposa el naixement de la corona d'Aragó l'any 1162, ambdós conjunts territorials començaren a ser governats per un sobirà comú. El rei Alfons II d'Aragó «el Cast» es trobà amb dos conjunts territorials diferents entre si, tant en la seva estructuració política, com econòmica i social, com per la seva tradició legislativa i la seva herència cultural i lingüística. Així mateix, aquests dos conjunts territorials no eren un corpus unitari, sinó que formaven un conglomerat heterogeni i divers. La prioritat del rei Alfons fou la de cohesionar internament els dos blocs, així com la d'articular els dos components sota la seva corona en la unitat de la monarquia. De fet, només el rei i els seus consells reials eren comuns a Aragó i Catalunya, que per la resta mantingueren la seva pròpia estructura de poder. Aquest canvi es veié reflectit en la intitulació del rei, que abandonà els tradicionals títols de rei dels aragonesos («rex Aragonensium») i comte barceloní («comes Barchinonensis») per passar a intitular-se rei d'Aragó («regis Arogone») i comte de Barcelona («comitis Barchinone»).

Per altra banda, el 1172 el comtat de Rosselló, i el 1192 el comtat de Pallars Jussà, van recaure sota la sobirania d'Alfons el Cast, que ja exercia el seu principatum sobre els comtats heretats del seu pare: el comtat de Barcelona, el comtat de Girona, el comtat d'Osona, el comtat de Manresa, el comtat de Besalú, el comtat de Cerdanya, el comtat de Berga i el comtat de Conflent. Així mateix, hi havia la marca de Tortosa i la marca de Lleida, conquerides en vida del seu pare. Aquest conjunt heterogeni fou cohesionat internament sota la denominació conjunta i legal, per primera vegada, de Catalunya, definint-se els seus límits territorials com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cim suis finibus»). A aquest bloc no se li associà cap denominació nobiliària, ja fos la de comtat, ducat, principat o regne, sinó tan solament Catalunya, mantenint el rei el reputat i prestigiós títol que el seu pare sempre havia exhibit en primer lloc jeràrquic i com a més important, el de ser comte de Barcelona. Aquest heterogeni grup de comtats emparat sota la denominació unitària de Catalunya fou cohesionat i articulat internament entre el 1170 i 1195 mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural, que han estat definits com els tres monuments de la identitat política catalana:Cingolani, Stefano Maria: «Seguir les vestígies dels antecessors» els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que constitueixen, més enllà de la denominació geogràfica, el naixement de Catalunya com un estat medieval, amb unes fronteres definides, un corpus legislatiu i judicial unificat i uns referents culturals comuns.