miniatura|upright=1.3|El Quest el 1921 abans de salpar Lexpedició Shackleton-Rowett (1921–1922) va ser l'últim projecte antàrtic de Sir Ernest Shackleton, i l'episodi final de l'edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida. L'aventura, finançada per John Quiller Rowett, un home de negocis, també és coneguda com lexpedició Quest que era el nom que Shackleton va posar a un antic vaixell noruec utilitzat en la cacera de foques i que van reconvertir per a l'expedició. El projecte original era explorar el sector del mar de Beaufort, a l'oceà Àrtic, però el va haver d'abandonar després que el govern canadenc li retirés el suport financer i es va dirigir cap a l'Antàrtida. El Quest, més petit que qualsevol altre vaixell d'exploració antàrtica usat fins aquell moment, aviat va mostrar les seves mancances i el viatge cap al sud va patir retards a causa de la pobra capacitat de navegació i per continus problemes amb els motors. Malauradament, abans d'arribar al punt en què havien d'iniciar l'expedició, Shackleton va morir a bord del vaixell, just després de la seva arribada a l'illa sub-antàrtica de Geòrgia del Sud.
Després de la mort de Shackleton, l'expedició es va limitar a un creuer de tres mesos per l'Antàrtic oriental, sota la direcció del segon comandant Frank Wild. En aquestes aigües els defectes del Quest es varen posar de manifest: poca velocitat, alt consum de combustible, tendència de rodar amb les maregasses i constants vies d'aigua. El vaixell no va poder continuar més enllà de la longitud 20°E, molt per sota del seu objectiu, i la poca potència del seu motor resultava insuficient per a penetrar al gel antàrtic. Després d'uns quants intents infructuosos de trencar cap al sud a través de la banquisa, Wild va tornar el vaixell a Geòrgia del Sud, després d'una visita nostàlgica a Illa Elefant on, sis anys abans, ell i uns altres 21 tripulants de lEndurance havien estat abandonats després de l'enfonsament del vaixell, en l'anomenada expedició Endurance.
Wild va planejar passar una segona temporada al gel i va portar el vaixell a Ciutat del Cap per a preparar-lo. Allà va rebre un missatge del patrocinador Rowett en el que ordenava el retorn del vaixell a casa, a Anglaterra i el viatge finalitzà discretament. Encara que aquesta expedició dins la història de l'exploració polar no està massa ben considerada, la rellevància del viatge del Quest és que va marcar el final de l'Edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida i el començament de l'Edat mecànica. En el fons, tanmateix, l'esdeveniment que la manté en la memòria col·lectiva, eclipsant totes les seves activitats, va ser la inoportuna mort de Shackleton.
Context Després de lEndurance Després d'ajudar a rescatar els homes de la seva tripulació abandonats durant la fase final de l'expedició Endurance, Shackleton va tornar a Gran Bretanya a finals de maig de 1917, en plena Primera Guerra Mundial. Com ja era massa vell per allistar-se va buscar algun tipus de col·laboració i finalment va marxar cap a Múrmansk amb el rang provisional de comandant, formant part d'una missió militar a Rússia del nord.Huntford, pàg. 649 Aquest paper no li agradava a Shackleton qui expressà la seva insatisfacció en unes cartes a casa seva: "Sento que no sigui de cap utilitat per a ningú llevat que sigui encarant la tempesta en terres salvatges."Fisher, pàg. 435 Retornà a Anglaterra el febrer de 1919 i començà a elaborar plans per a crear una companyia que pogués desenvolupar els recursos naturals de la regió del nord de Rússia, amb la cooperació de l'Exèrcit Blanc.Fisher, pàg. 437 Aquest pla va quedar en res, quan l'Exèrcit Roig va prendre control d'aquella part durant la Guerra Civil Russa, i Shackleton es va veure forçat a realitzar un cicle de conferències per a obtenir ingressos. Durant l'hivern de 1919-20, al Philharmonic Hall del carrer Great Portland de Londres, estigué fent xerrades dues vegades al dia, sis dies a la setmana, durant cinc mesos.Fisher, pàg. 441 Alhora, malgrat els grans deutes que havia d'afrontar a conseqüència de lexpedició Endurance, va començar a planejar una nova aventura.
Proposta canadenca miniatura|esquerra|Banquisa densa al mar de Beaufort Shackleton havia decidit allunyar-se de l'Antàrtic, anar cap al nord i "omplir aquest gran buit ara anomenat el mar de Beaufort".Fisher, pàg. 442-45 Aquesta àrea de l'oceà Àrtic, al nord d'Alaska i a l'oest de l'Arxipèlag Àrtic Canadenc, estava inexplorada en una gran part del territori. Shackleton creia, sobre la base de registres de marea, que el mar tenia grans masses de terra desconegudes que "serien d'un gran interès científic mundial, a part del possible valor econòmic." També esperava arribar al pol nord d'inaccessibilitat, el punt més remot de les regions àrtiques.Wild, pàg. 2 El març de 1920, els seus plans varen rebre l'aprovació general de la Royal Geographical Society (RGS) i el suport del govern canadenc. Amb això, Shackleton va obtenir el finançament necessari, que estimava en 50.000 lliures (aproximadament 1,6 milions de lliures, en el valor de 2009). Aquell mateix any, Shackleton va coincidir amb un antic amic de l'escola, John Quiller Rowett, qui va acceptar aportar recursos al projecte perquè Shackleton pogués començar els preparatius. Amb aquests diners, el gener de 1921, Shackleton va poder adquirir el balener noruec de fusta Foca I, continuar amb la compra de la resta de l'equipament i contractar una tripulació.
El maig de 1921, amb l'arribada del nou primer ministre, Arthur Meighen, es va produir un canvi en la política del govern del Canadà sobre el finançament d'expedicions i es retirà el suport a la proposta de Shackleton.Huntford, pàg. 680-82 La resposta de Shackleton no fou anul·lar l'expedició sinó reorientar-la. A mitjans de maig, el seu soci Alexander Macklin, que era al Canadà negociant la compra de gossos, rebia un telegrama que li notificava que la nova destinació era l'Antàrtic; s'havia substituït l'aventura de mar de Beaufort per un programa variat d'exploració i mapatge costaner, fent prospeccions i recerca oceanogràfica mineral en aigües meridionals.
Preparació Antàrtica Objectius miniatura|Sir Ernest Shackleton, el líder de l'expedició Shackleton, fins i tot abans del seu impasse amb el govern canadenc, havia considerat una possible expedició al sud com a alternativa a la del mar de Beaufort. Segons el bibliotecari del RGS, Hugh Robert Mill, Shackleton havia parlat sobre dos possibles propostes ja des de primers de març de 1920: l'exploració del mar de Beaufort i "una expedició oceanogràfica amb l'objecte de visitar totes les illes poc conegudes de l'Atlàntic i el Pacific Sud".Mills, pàg. 287 Abans de juny de 1921, el pla s'havia estès fins a incloure una circumnavegació del continent antàrtic i el mapatge d'uns 3.200 km de línia de costa desconeguda. També inclouria la cerca d'illes sub-antàrtiques «perdudes» o cartografiades de manera errònia (incloent-hi l'Illa Dougherty, Tuanaki, i les illes Nimrod),Harrington, pàg. 1 la recerca de possibles recursos minerals per a ser explotats en aquestes terres redescobertes, i un programa d'investigació científica ambiciós. Això incloïa sondatges al voltant de l'illa Gough per investigar una presumpta "connexió continental submarina" entre l'Àfrica i Amèrica". La biògrafa de Shackleton, Margery Fisher, considera el pla com a "difús", i "de massa abast perquè un petit grup d'homes el realitzés en dos anys".Fisher, pàg. 446-49 Segons el biògraf Roland Huntford, l'expedició no tenia cap objectiu obvi i era "clarament una obra d'improvisació, un pretext [de Shackleton] per marxar".
Fisher descriu l'expedició com la mostra de "la línia divisòria entre el que s'ha conegut com l'Edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida i l'"Edat Mecànica". Shackleton qualificava el viatge de "pioner", referint-se específicament a l'aeroplà amb què comptava per a l'expedició i que, finalment, no es va fer servir. De fet, aquesta va ser només una de les "innovacions tecnològiques" que va marcar l'empresa; varen ser gadgets propagandístics. La cabina del vaixell s'escalfava elèctricament; comptaven amb granotes escalfables per a les tasques d'observació, comunicació sense fils, i un mecanisme anomenat "odograf" que, automàticament, podia localitzar i descriure la ruta del vaixell. La fotografia tenia un paper prominent, i "va adquirir un equipament quantiós i car de càmeres, màquines de cinematografia i altres elements fotogràfics".Frank Wild, citat a Leif Mills, pàg. 289 Formant part de l'equip de recerca oceanogràfica hi havia una màquina Lucas de sondatge del fons marí.Wild, pàg. 13
Aquesta provisió sorgia del patrocini de Rowett, que havia ampliat la seva oferta original de capital inicial a un compromís fins a cobrir els costos de l'expedició sencera.Mills, pàg. 287-88 L'abast de la contribució de Rowett no va ser enregistrada; en un pressupost (no datat) per a l'expedició, Shackleton havia estimat un cost total per "sobre de 100.000 lliures". Independentment del total, Rowett ho va finançar tot i Frank Wild va comentar posteriorment que es tractava de l'única expedició antàrtica que en tornar a casa no hi hauria cap deute pendent.Wild, (Prefaci)Huntford, pàg. 693. Rowett va calcular que l'expedició li havia costat 70.000 lliures. Segons Wild, sense la intervenció de Rowett, l'expedició hauria estat impossible: "La seva actitud generosa és molt notable, ja que sabia que no hi havia cap perspectiva de retorn financer, i el que feia era en interès de la recerca científica i de l'amistat amb Shackleton." El seu únic reconeixement fou la inclusió del seu nom al títol de l'expedició. Rowett era, segons Huntford, un home de negocis "pesat, d'aspecte prosaic";Huntford, pàg. 682 el 1920, era un dels cofundadors i principal contribuïdor d'un institut de recerca de nutrició animal a Aberdeen: l'Institut de Recerca Rowett (actualment, forma part de la Universitat d'Aberdeen). També havia finançat treballs d'investigació dental a l'Hospital de Middlesex. Rowett va morir pocs anys després del retorn de l'expedició; el 1924, amb 50 anys, es va llevar la vida, després d'una davallada de la seva fortuna. Nota al peu, pàg. 60
Quest miniatura|esquerra|El Quest passant per sota del Tower Bridge, a Londres El març de 1921, Shackleton va rebatejar el seu vaixell expedicionari com a Quest. Era un vaixell petit de 125 tones; segons Huntford, amb la vela i els motors auxiliars, era capaç de fer vuit nusos, però de fet rarament passava dels cinc i mig.Fisher, pàg. 459-61
Huntford el descriu com una plataforma de quilla plana, quadrada i maldestre, amb una tendència a bolcar amb mar grossa. Fisher informa que s'havia construït el 1917, pesava 204 tones, i tenia una coberta gran i espaiosa.La diferència de les xifres proporcionades per Huntford i Fisher pot ser deguda al fet de mesurar l'arqueig, una mesura de volum, i el desplaçament, una mesura de pes. Encara que tenia algunes instal·lacions modernes, com llums elèctrics a les cabines,Huntford 2002, pàg. 259 era inadequat per als viatges oceànics llargs; Shackleton, al primer dia de navegació, anotava que "de cap manera tenim un vaixell amb el perfil, o adequat per encaixar ni la tempesta més suau".Mills, pàg. 287-90
Leif Mills, a la seva biografia sobre Frank Wild, diu que si el vaixell hagués anat al mar de Beaufort d'acord amb els plans inicials de Shackleton, probablement s'hauria aixafat contra la banquisa àrtica. Durant el seu viatge cap al sud, sovint va patir danys i avaries, i va caldre fer reparacions a tots els ports on va fer escala.
Personal