Cent famoses vistes d'Edo és una sèrie de gravats del pintor japonès Utagawa Hiroshige entre 1856 i 1858. Malgrat el títol es tracta d'un total de 119 gravats, confeccionats mitjançant la tècnica de la xilografia (gravat en fusta), que pertanyen a l'estil ukiyo-e, un gènere de gravats de temes populars destinats a la classe mitjana urbana japonesa que es desenvolupà durant el període Edo (1603-1868). Algunes de les estampes foren finalitzades pel seu deixeble, Utagawa Hiroshige II.
Hiroshige fou un gran paisatgista, un dels millors del seu temps, plasmant en imatges de forma lírica i emotiva els llocs més bells i amb més renom del Japó, especialment de la seva capital, Edo (actual Tòquio). En aquesta sèrie presentà els llocs més emblemàtics de la ciutat, recentment reconstruïda després d'un devastador terratrèmol esdevingut el 1855. Malgrat això, Hiroshige no ensenyà els efectes de la destrucció, sinó que mostrà l'urbs de forma idealitzada i optimista, pretenent infondre a la població un estat d'ànim vitalista i jovial. Al mateix temps, la sèrie oferia al públic un aspecte d'actualitat, de gaseta on albirar les novetats en la reconstrucció de la ciutat. Les estampes presenten també escenes socials, ritus i costums de la població local, lligant el paisatge amb la descripció detallada de gent i ambients locals d'una gran diversitat.
Història miniatura|Mapa d'Edo (ca. 1840) Durant el període Edo, el Japó estigué governat pel Shogunat Tokugawa, que tancà el país a tot contacte exterior: els cristians foren perseguits i els comerciants europeus expulsats. Aquest període suposà una etapa de pau i prosperitat després de les guerres civils patides al Japó durant els segles XV i XVI: entre 1573 i 1603 (Període Azuchi-Momoyama), Japó fou unificat per Oda Nobunaga, Toyotomi Hideyoshi i Tokugawa Ieyasu, que eliminaren als daimyō (senyors de la guerra d'origen feudal) i crearen un estat centralitzat. La capital s'establí a (futura Tòquio), que creixé amb gran rapidesa, especialment després de la reconstrucció de la ciutat el 1657 degut a un gran incendi que la destruí quasi per complet. El 1725 la ciutat era la més populosa del món, amb més d'un milió d'habitants. En el moment de la publicació de la sèrie de Hiroshige, la ciutat tenia una població de quasi dos milions, amb una superfície d'uns 80 km².
Edo es convertí en el nucli d'una pròspera classe mitjana: malgrat el sistema de vassallatge, proliferà el comerç i l'artesania, apareixent una classe burgesa que fou creixent en poder i influència, i que es dedicà al foment de les arts, especialment gravats, ceràmica, laca i productes tèxtils. Així, cobrà un gran auge el gravat en fusta, sorgint una important indústria en nuclis urbans especialitzada en textos il·lustrats i estampes. Inicialment eren gravats en tinta negra sobre paper acolorit a mà, però a mitjan sorgí la impressió a color (nishiki-e).
Estil miniatura|Blocs de fusta per a l'elaboració d'una xilografia estil ukiyo-e.
L'escola destacà per la representació de tipus i escenes populars. Desenvolupada al voltant de la tècnica del gravat –principalment xilografia–, fou un estil de caràcter laic i plebeu, eminentment urbà, que inspirant-se en temes anecdòtics i escenes de gènere els atorgava un lirisme i una bellesa extraordinàries, amb una subtil sensibilitat i un gust refinat de gran modernitat. Amb l'arribada de la pau després de les guerres civils i l'auge d'una classe burgesa en les grans ciutats –principalment a Edo–, la nova prosperitat es traduí en un augment del consum d'art, especialment de les estampes que retrataven la vida urbana i els ambients d'oci i entreteniment: cases de te, geishas, actors de kabuki, lluitadors de sumo, etc. Fou una època lúdica, on es valorava l'esbarjo, la diversió, el relax, tot allò que feia la vida agradable. Hi havia una sensació com de flotar en un núvol, de deixar-se portar pel plaer, l'hedonisme: d'aquí el nom ukiyo-e, «estampes del món flotant».La traducció pot ser «estampes del món flotant» o «estampes del món que flueix», existint una divergència entre els historiadors sobre l'origen del terme: alguns defensen que seria per l'ús de la perspectiva lineal d'origen occidental, que faria semblar la imatge com si «flotés» (aquests quadres eren anomenats uki-e, «quadres flotants»); altres diuen que es tracta d'una metàfora per la sensació de flotar, de deixar-se portar, segons el concepte budista de la vida com un fenomen efímer, fugaç, com s'expressa en el següent text: Aquest estil tingué un gran èxit entre les classes mitjanes d'Edo, que consumien amb avidesa les estampes que retrataven de forma senzilla i amena, però al temps artística i estètica, la ciutat, els ambients i les gents que coneixien i els resultaven agradables.
El seu fundador fou Hishikawa Moronobu, al que seguiren figures com Okumura Masanobu, Suzuki Harunobu, Isoda Koryūsai i Torii Kiyonobu, fundador de l'escola Torii. Diversos artistes s'especialitzaren en la reproducció dels actors del teatre popular japonès kabuki, el , entre ells Torii Kiyomasu, Torii Kiyomitsu i, sobretot, Tōshūsai Sharaku. Altre gènere bastant corrent fou el , que representava geishas i cortesanes en actituds íntimes i escenes de tocador, amb gran detallisme, principalment en els seus vestits, com es denota en l'obra de Torii Kiyonaga, Kitagawa Utamaro i Keisai Eisen. Altra variant fou el , de contingut més explícitament eròtic. El paisatgisme fou introduït per Utagawa Toyoharu –fundador de l'escola Utagawa, a la qual pertanyé Hiroshige–, que aplicà la perspectiva occidental al paisatge japonès, seguit per l'excepcional obra de Katsushika Hokusai.
L'autor miniatura|Retrat pòstum a la memòria de Hiroshige, pintat pel seu amic el també pintor Utagawa Kunisada.
Utagawa Hiroshige era el pseudònim artístic d'Andō Tokutarō, fill d'Andō Genuemon, un capità de bombers (hikeshi dōshin) de casta samurai. Al Japó era freqüent que els artistes prenguessin un nom artístic diferent del seu propi, on el cognom solia representar a l'escola a la qual pertanyien –en aquest cas, l'Escola Utagawa–, i el nom –pel què eren més coneguts– es formava amb diferents prefixs i sufixs que passaven de mestre a deixeble: així Hirosigue (hiro = liberalitat, shige = abundància; «abundant liberalitat») inclou l'element hiro pel seu mestre, Utagawa Toyohiro. (1797-1858) fou un dels darrers i millors representants del gènere ukiyo-e. Deixeble d'Utagawa Toyohiro, s'inicià en els gèneres yakusha-e i bijin-ga, encara que posteriorment s'especialitzà en el paisatgisme, generalment en format de gravat. També aprengué els estils de les escoles Kanō i Maruyama-Shijō.
El seu estil es caracteritzà per un gran realisme i el reflex de la vida quotidiana i les gents populars, així com una gran sensibilitat en el tractament atmosfèric de les seves obres i la plasmació en imatges d'estats d'ànim. Va saber captar de forma magistral la llum de diferents hores del dia, així com els canvis succeïts a la natura en el transcurs de les estacions. Reflectí la natura d'una forma lírica i evocadora, amb un cert romanticisme i una gran sensibilitat per a la bellesa efímera de la natura. Sovint introduí poemes a les seves imatges –amb una delicada cal·ligrafia–, reflex de la seva excel·lent formació tant literària com artística.
Treballà preferentment en sèries de gravats, com Cinquanta-tres etapes de la ruta de Tōkaidō (1833), Famoses vistes de Kyōto (1834) i Seixanta-nou estacions del Kisokaidō (1839). Al llarg de la seva vida realitzà unes 5400 xilografies, que li van convertir en un mestre indiscutible de lukiyo-e.
La sèrie La sèrie Cent famoses vistes d'Edo fou realitzada per Hiroshige entre 1856 i 1858 (anys Ansei 3 a Ansei 5 en el calendari japonès).El calendari japonès no coincideix amb l'occidental: a Occident, el calendari gregorià es basa en el cicle solar, mentre que al Japó segueixen cicles lunars amb mesos de 29 o 30 dies. Les eres japoneses solen coincidir amb el regnat dels emperadors, pel què els anys s'expressen amb el nom de l'era i un nombre ordinal. Comprèn un total de 119 estampes sobre paisatges i llocs emblemàtics d'Edo (nom antic de Tòquio). Aquest projecte fou un dels més ambiciosos i el darrer en rellevància de la producció d'aquest artista. Amb ell, el famós seguidor del gènere ukiyo-e pretengué reflectir els canvis soferts per la capital nipona durant aquells darrers anys, en què el progrés i la modernitat avançaven vertiginosament destruint els costums i tradicions ancestrals del Japó. El 1853, el bloqueig naval del comodor estatunidenc Matthew Perry obligà a l'emperador a obrir Japó a Occident. Posteriorment, el 1855, Edo patí un gran terratrèmol (de magnitud 7.1), que provocà una gran destrucció, amb un saldo de 10.000 morts i uns 16.000 edificis destruïts. Aquests canvis en la fisonomia de la ciutat foren els que volgué reflectir Hiroshige a la seva sèrie.
En el moment de realitzar aquesta obra, Hiroshige es trobava en el cim de la seva carrera: el 1856, al complir seixanta anys, realitzà el ritual budista d'afaitar-se el cap, iniciant la vida de monjo. Rebé l'encàrrec de Sakanaya Eikichi, un editor que volgué reflectir els canvis esdevinguts a Edo després del terratrèmol. Hiroshige plasmà aquesta idea en més de cent vistes sobre els llocs més coneguts i pintorescs de la ciutat. Cercà sobretot imatges insòlites, enfocaments innovadors, amb perspectives poc usuals, com imatges trencades per un marc vertical, o bé mig tapades per un objecte quotidià que se situa entre el fons i la vista de l'espectador. Aquestes vistes van tenir una exitosa acollida –de cada gravat es van realitzar de 10.000 a 15.000 exemplars–, encara que malauradament la sèrie quedà interrompuda per la mort de l'autor en una epidèmia de còlera, el 1858. Alguns gravats foren terminats pel seu deixeble Utagawa Hiroshige II.
La sèrie la realitzà en format ōban (format gran, aproximadament 39,5 x 26,8 cm),Els gravats japonesos solien tenir diversos formats estàndard: ōban (format gran, 39,5 x 26,8 cm), chūban (format mitjà, 29,3 x 19 cm), hazama-ban (format vertical, 33 x 23 cm), hosoban (format estret, 30-35,5 x 15,5 cm), ōtanzaku-ban (gravat amb poema en format gran), chūtanzaku-ban (gravat amb poema en format mitjà), uchiwa-eban (gravat en un ventall). i emprà la tècnica nishiki-e, un tipus de cromoxilografia introduït en el (cap al 1765) que permeté el gravat en color. La sèrie passà la censura –segons un edicte de 1790, totes les obres devien complir la política de limitació del luxe, així com no contenir material políticament sensible– en diverses fases: el primer any (1856) presentà 37 estampes; el 1857, 71; i, el 1858, l'any de la seva mort, 7. Segons sembla, la idea de l'autor i l'editor era finalitzar la sèrie en juliol de 1858, i dues estampes d'aquest mes porten el títol de Complements entretinguts de les cent vistes d'Edo (Edo hyakkei yokyō); però al mes següent van presentar altres tres estampes sota el títol habitual. Aquestes 115 xilografies es van completar l'octubre del 1858 amb altres tres estampes, aprobades pels censors després de la mort de l'artista, probablement obres de Hiroshige II a petició de l'editor. S'encarregà llavors l'índex a Baisotei Gengyo (1817-1880), famós dissenyador de portades. En darrer lloc, el 1859 Hiroshige II realitzà una última làmina per a celebrar el seu ascens a la categoria de mestre, segellat davant el censor l'abril del 1859.