miniatura|Portada de l'obra "Leviatan" de Thomas Hobbes, considerat el primer tractat modern de filosofia política. Un estat és una unitat política sota un sistema de governança. No hi ha una definició indiscutible sobre què és un estat.Cudworth et al., 2007: p. 1Barrow, 1993: p. 9–10 Una definició àmpliament utilitzada és la del sociòleg alemany Max Weber segons el qual un "estat" és una unitat política que manté el monopoli de l'ús legítim de la violència tot i que hi ha altres definicions menys freqüents.Cudworth et al., 2007: p. 95Salmon, 2008: p. 54
Alguns estats són sobirans, són estats sobirans, mentre que altres estan sotmesos a sobirania externa o hegemonia, on l'autoritat suprema depèn d'un altre estat. El terme "estat" també s'aplica als estats federats que són membres d'una federació, en què la sobirania es comparteix entre els estats membres a través d'un organisme federal.
La major part de la població humana existeix en un sistema estatal des de fa mil·lennis tot i que durant la major part de la prehistòria es vivia en societats apàtrides. Els primers estats van sorgir fa uns 5.500 anys en combinació amb el ràpid creixement de les ciutats, la invenció de l'escriptura i la codificació de noves formes de religió. Amb el pas del temps, es van desenvolupar diverses formes, emprant diverses justificacions per a la seva existència (com ara el dret diví, la teoria del contracte social, etc.). L'estat nació modern és la forma d'estat predominant al .
Etimologia La paraula estat i les paraules similars d'altres llengües europees (stato en italià, estado en espanyol i portuguès, état en francès, Staat en alemany, state en anglès) deriven en última instància de la paraula llatina status, que significa "condició, circumstàncies".
Amb el renaixement del dret romà a l'Europa del , el terme va passar a indicar la posició legal de les persones (com els diversos “estaments del regne” - nobles, comuns i clericals), i en especial a l'estatus especial del rei. Les classes altes, generalment les que tenien més riquesa i rang social, eren les que ostentaven el poder. La paraula també tenia associacions amb idees romanes (que es remuntaven a Ciceró) sobre la Res publica o els assumptes públics. Amb el temps, la paraula va passar a referir-se a grups socials concrets i es va associar amb l'ordre legal de tota la societat i amb l'aparell de la seva aplicació.Skinner, 1989
Les obres de Maquiavel (sobretot El príncep) del van tenir un paper central en la popularització de l'ús de la paraula "estat" de manera similar al seu sentit modern.Bobbio, 1989: pp.57–58 La separació entre l'Església i l'Estat data del . Les Tretze Colònies nord-americanes van ser anomenades "estats" des de la dècada de 1630. L'expressió L'Etat, c'est moi ("jo sóc l'Estat") atribuïda a Lluís XIV de França és probablement apòcrifa, registrada a finals del .C. D. Erhard, Betrachtungen über Leopolds des Weisen Gesetzgebung in Toscana, Richter, 1791, p. 30 . Recognized as apocryphal in the early 19th century. Jean Etienne François Marignié, The king can do no wrong: Le roi ne peut jamais avoit tort, le roi ne peut mal faire, Le Normant, 1818 p. 12
Definició No hi ha un consens acadèmic sobre la definició més apropiada d'estat. El terme es refereix a un conjunt de diferents teories sobre una certa gamma de fenòmens polítics, aquestes teories no només es troben relacionades entre elles sinó que sovint se superposen. L'acte de definir aquest terme pot ser vist com a part d'un conflicte ideològic, perquè definicions diferents porten a diferents teories sobre la funció de l'estat, i, per tant, serveixen per a validar diferents estratègies polítiques.
Definicions dels clàssics Ciceró: És una multitud d'homes lligats per la comunitat del dret i de la utilitat.
Sant Agustí: És una reunió d'homes dotats de raó i enllaçats en virtut de la comuna participació de les coses que estimen. J. Bodino: És un conjunt de famílies i les seves possessions comunes governades per un poder de comandament segons la raó. F. C. von Savigny: És la representació material d'un poble. I. Kant: És una varietat d'homes sota lleis jurídiques. F. Oppenheimer: És la institució social imposada pel grup victoriós al derrotat, amb el propòsit de regular el seu domini i d'agrupar-se contra la rebel·lió interna i els atacs de l'exterior. F. Lasalle: L'Estat és la gran associació de les classes pobres. T. Hobbes: Una persona dels actes de la qual una gran multitud, per pactes mutus realitzats entre si, ha estat instituïda per cadascun com a autor, a fi que pugui utilitzar la fortalesa i mitjans de tots, com la jutgi oportú, per assegurar la pau i la defensa comuna. L. Duguit: És una corporació de serveis públics controlada i dirigida pels governants. G. W. F. Hegel: L'Estat és la consciència d'un poble. H. Grocio:L'associació perfecta d'homes lliures units per gaudir dels seus drets i per a la utilitat comuna. És l'associació política sobirana que disposa d'un territori propi, amb una organització específica i un suprem poder facultat per crear el dret positiu. Karl Marx: L'Estat no és el regne de la raó, sinó de la força; no és el regne del ben comú, sinó de l'interès parcial; no té com a fi el benestar de tots, sinó dels quals posseeixen el poder; no és la sortida de l'estat de naturalesa, sinó la seva continuació sota una altra forma. Abans al contrari, la sortida de l'estat de naturalesa coincidirà amb la finalitat de l'Estat. D'aquí la tendència a considerar tot Estat una dictadura i a qualificar de rellevant només el problema de qui governa (burgesia o proletariat) i no el com. Definicions de tractadistes moderns Jellinek: És una associació d'homes sedentaris dotada d'un poder de comandament originari. Bluntschli: És la personificació d'un poble. Spengler: L'estat és la història considerada sense moviment. La història és l'Estat pensat en el moviment d'influència. Kelsen: L'Estat és l'àmbit d'aplicació del dret. L'Estat és el dret com a activitat normativa. El dret és l'Estat com una activitat normada. "En l'Estat aconsegueix la seva personalitat jurídica." Carré de Malberg: És la comunitat política amb un territori propi i que disposa d'una organització. És la comunitat d'homes sobre un territori propi i organitzats en una potestat superior d'acció i coerció. Adolfo Posada: Són els grups socials territorials amb poder suficient per mantenir-se independents. Herman Heller: L'Estat és la connexió dels quefers socials. El poder de l'Estat és la unitat d'acció organitzada a l'interior i l'exterior. La sobirania és el poder d'ordenació territorial exclusiva i suprema. Herman Heller: L'Estat és l'organització política sobirana de dominació territorial. És la connexió dels poders socials. Groppali: És l'agrupació d'un poble que viu permanentment en un territori amb un poder de comandament suprem representat aquest al govern. Max Weber: L'Estat és la coacció legítima i específica. És la força bruta legitimada com a "última ràtio", que manté el monopoli de la violència. Definició ahistórica: Estat és la forma política suprema d'un poble.
Origen i evolució del concepte d'Estat En els Diàlegs de Plató, es narra l'estructura de l'Estat ideal, però és Maquiavel qui va introduir la paraula Estat en la seva cèlebre obra El príncep: usant el terme de la llengua italiana «Stato», evolució de la paraula «Status» de l'idioma llatí.
Si bé pot considerar-se que el desig de manar és innat, l'ésser humà ha civilitzat l'instint de dominació, transformant-ho en l'autoritat. I ha creat l'Estat per legitimar-la.
Les societats humanes, des que es té notícia, s'han organitzat políticament. Tal organització pot cridar-se Estat, en tant i quan correspon a l'agregació de persones i territori entorn d'una autoritat, no sent, no obstant això, encertat entendre la noció d'estat com a única i permanent a través de la història.
D'una manera general, llavors, pot definir-se-li com l'organització en la qual conflueixen tres elements, l'autoritat, la població i el territori. Però, aquesta noció ambigua obliga a deixar constància que, si bé l'Estat ha existit des de l'antiguitat, només pot ser definit amb precisió tenint en compte el moment històric.
De l'estat de l'Antiguitat no és predicable la noció de legitimitat, puix que sorgia del fet que un determinat cap (rei, tirà, príncep) s'apoderés de cert territori, moltes vegades mal determinat, sense importar el sentiment de vinculació de la població, generalment invocant una investidura divina i comptant amb la lleialtat de caps i jefezuelos regionals. Així van ser els imperis de l'antiguitat, l'egipci i el persa, entre ells.
La civilització grega va aportar una nova noció d'estat. Atès que la forma d'organització política que la va caracteritzar corresponia a la ciutat, la polis, s'acordava a la població una participació vinculant, més enllà del sentiment religiós i sense poders senyorials intermedis. A més, estant cada ciutat dotada d'un petit territori, la seva defensa concernia a tots els ciutadans, que s'ocupaven del que avui es diu l'interès nacional.
En el règim feudal van prevaler els vincles d'ordre personal, desapareixent tant la delimitació estricta del territori com la noció d'interès general. El poder central era legítim però feble i els caps locals forts, al punt que aquests exercien atributs propis del príncep, com administrar justícia, recaptar impostos, encunyar moneda i reclutar exèrcits.
I, finalment, l'estat modern incorpora a la legitimitat, heretada del feudal, la noció de sobirania, un concepte revolucionari, tal com assenyala Jacques Huntzinger,Huntzinger, Jacques. Introduction aux relations internationales. París : Seuil, 1987 qui atribueix el pas històric d'una societat desagregada i desmigajada, però cimentada en la religió, a una societat d'estats organitzats i independents uns d'uns altres.
Però, aquest estat modern, sorgit de l'aspiració dels reis a desembarassar-se dels llaços feudals i de la jerarquia eclesiàstica, l'estat ? nació, la unió d'un poder central, un territori i una població al voltant del concepte revolucionari de la sobirania, hauria de conèixer dues formes, dues definicions diferents, la primera, l'estat principesco i la segona, l'estat democràtic.
L'estat principesco, es va caracteritzar pel poder personal exercit uniformement sobre un territori estrictament delimitat. El príncep era el sobirà, amb atribucions internes i externes. Dins del seu territori, cobrava impostos i produïa lleis de caràcter general, aplicades coercitivament, mitjançant el monopoli de la força pública. Internacionalment, representava i obligava el seu Estat.
I l'estat democràtic, sorgit de les revolucions anglesa, nord-americana i francesa, va traslladar la sobirania del príncep a la nació. Els seus poders van ser assumits per organismes sorgits de consultes a la població, mitjançant regles de joc prèvia i clarament definides. I igual que en les polis gregues, el sentiment patriòtic es va desenvolupar i amb ell els de pertinença, civisme i interès nacional.
Aquesta és la forma d'organització política d'Occident, en l'anomenat primer món. Donat l'èxit econòmic d'aquestes nacions, semblés raonable afirmar que és digne d'imitar. Per això, els països perifèrics, els del tercer món, excepte alguns que mantenen l'estat principesco, es propaga la democràcia, amb major o menor rigor.
Sigui que es practiqui la democràcia o només s'adhereixi verbalment a ella, el procés històric descrit ha portat a l'extensió de l'estat - nació com a forma política. Els principis desenvolupats a Europa i Amèrica del Nord es van propagar amb la descolonització produïda durant el segle XX i així, tal com afirma Huntzinger, s'ha arribat a universalizar el model d'estat ? nació de tal manera que el planeta, ara, es troba poblat d'estats.?
Conceptes similars