El Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya (CRBMC) és una institució dedicada a la conservació i restauració dels béns que conformen el patrimoni cultural moble català. Són obres procedents del patrimoni de la Generalitat, de les entitats públiques, del patrimoni eclesiàstic i de museus i jaciments arqueològics del territori català.
Aquest centre està ubicat a Valldoreix, en el municipi de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). El seu ús està obert als professionals independents i és, avui dia, un dels centres de referència en tot l'Estat espanyol, perquè a més d'exercir tasques de restauració i conservació, també impulsa la innovació i la recerca en el sector, fomentant l'avenç tecnològic i els estudis amb altres centres especialitzats en la investigació d'aquests àmbits. La directora és Àngels Solé.
Història El primer taller de restauració oficial es va crear el 1932 al servei de la Generalitat republicana. Estava ubicat al Museu d'Art de Catalunya, a l'actual MNAC. Es va crear d'acord amb una proposta de Manuel Grau, el primer restaurador oficial català, que havia estat becat per la Junta de Museus l'any 1931 per estudiar restauració a la Pinacoteca de Brera, a Milà. Un cop tornà, el 1932, se li va adjudicar el càrrec de director de la restauració del Museu d'Art de Catalunya. Així, es crearia un primer taller de restauració al Palau de la Ciutadella, que després es traslladaria al Palau Nacional. Grau aportaria plantejaments innovadors provinents d'aquest aprenentatge a Itàlia, i fou a partir d'ells que s'establiren les bases dels actuals mètodes de conservació i restauració.
Durant la Guerra Civil (1936-1939), les obres en restauració al Museu d'Art de Catalunya varen haver de ser traslladades a Olot per tal d'evitar-ne danys i destruccions pels bombardejos. Allà s'improvisaria un taller de restauració a la casa Solà Morales, situada al passeig del Firal. Les obres hi anirien acompanyades pels restauradors Domènec Xarrié i Mirambell i Manuel Grau i Mas, el director general dels museus d'art, Joaquim Folch i Torres, i Lluís Iglesias, de la Comissaria General de Museus, entre d'altres. Olot, malgrat tot, seria bombardejada el 5 de febrer de 1939, i això comportaria el transport de les obres a França, on hi romandrien en dipòsit i se'n realitzaria l'Exposició d'Art Català a París, que tingué un gran ressò.
El període de la postguerra suposaria, per a la restauració a Catalunya, una etapa de mancança en què hi hauria una gran escassetat de materials necessaris per a la restauració com espàtules, l'estucat o els pigments per a la reintegració pictòrica. Les restauracions, en aquest moment i en tota l'època franquista, es van desenvolupar en els tallers de diversos museus catalans, entre els quals destaquen el Museu d'Art de Catalunya i el Museu d'Arqueologia de Barcelona. Al Museu d'Art de Catalunya el taller estaria ubicat en l'espai en què hi havia els salons de te durant l'Exposició de 1929 i ocuparia uns dos-cents metres quadrats. Allà s'hi restaurarien obres com el Silló de Sixena o el Frontal de Buira, ambdós del Museu de Lleida.
El 1980, un cop restablerta la democràcia, el Govern de la Generalitat decidí crear la Secció de Conservació, Restauració i Instal·lacions, depenent del Servei de Museus. Aquesta secció començaria a treballar l'1 d'octubre de 1981 en les dependències perimètriques del claustre del Monestir de Sant Cugat en el que inicialment s'anomenaria Centre de Conservació i Restauració de Béns Culturals Mobles, i el seu director seria Josep Maria Xarrié i Rovira, que ocuparia aquest càrrec fins a l'any 2009. En una ubicació com aquesta, el desenvolupament de les tasques de la institució provocaria un conflicte d'espais, perquè comportava la reutilització d'un monument històric i, per tant, hi havia certes limitacions en la utilització dels espais en què se situarien els tallers de restauració. Val a dir, però, que prèviament a l'establiment definitiu a Sant Cugat va existir el projecte de traslladar aquesta Secció a un local de nova planta annex al claustre de Santa Mònica, a Barcelona. A última hora, aquest emplaçament fou rebutjat pel Departament de Cultura i finalment es va ubicar al Monestir de Sant Cugat. Aquest centre tenia quinze professionals de la restauració, a més d'alguns alumnes de l'Escola de Belles Arts, en condició de becaris. Els restauradors estaven assessorats per científics especialitzats en física, biologia i química. L'abril de 1987, la Secció es transformaria en el Servei de Restauració de Béns Mobles, que passaria a dependre de la Direcció General del Patrimoni Artístic. Paral·lelament, al monestir s'hi realitzarien obrs de millora i adequació de l'espai en què treballaven els restauradors, que durant aquestes remodelacions es traslladarien temporalment a altres instal·lacions; per exemple, al trifori de la Catedral de Barcelona s'improvisaria un laboratori de restauració en què s'hi restaurarien obres com el Retaule del Conestable de Jaume Huguet. Finalment, el Servei de Restauració de Béns Mobles es traslladaria a la nova i actual seu a Valldoreix, que es va inaugurar oficialment l'any 2003.
L'edifici actual miniatura|Passadís d'entrada|260x260px La seu actual del CRBMC es troba a Valldoreix, en un edifici de nova planta inaugurat el 19 de maig de 2003. L'edifici, que té una superfície de 4.000 m², fou ideat pels arquitectes Rob Dubois, Jordi Hidalgo, Shuichi Kobari i Daniela Hartmann, que el van dissenyar d'acord amb la seva funcionalitat específica: la conservació i la restauració del patrimoni moble. L'espai està dividit en dues grans àrees: d'una banda, hi ha una zona de serveis comuns; d'altra banda, trobem els tres tallers de restauració. També hi ha un espai dissenyat específicament per a la càrrega, la descàrrega i l'emmagatzematge d'obres d'art.
Serveis i instal·lacions Entre les instal·lacions tecnològiques de què disposa aquest nou edifici trobem un laboratori d'anàlisis fisicoquímiques en el qual s'analitzen l'estructura i els materials de l'obra. Aquest laboratori compta amb la maquinària industrial de Raigs X més potent de Catalunya; a més, també hi ha instal·lada una cambra d'anòxia, un sistema eficaç d'eliminació de plagues a través de la desinfecció i la desinsectació. D'altra banda, el CRBMC també disposa d'altres equipaments com la microscopia òptica, l'espectroscòpia d'infrarojos, la cromatografia de gasos i la reflectografia d'infrarojos. A més, també es fa un examen de les obres a través de tècniques fotogràfiques com els rajos ultraviolats, la llum difusa i la llum rasant.
Els equipaments del Centre, estan a la disposició dels professionals de la conservació i la restauració, així com dels investigadors del patrimoni, tant de l'àmbit públic com el privat, i -de manera puntual-, també a les institucions de recerca universitària. A més, també hi ha un centre de documentació accessible per a la consulta dels informes de les restauracions de les obres, així com de les activitats del Centre.
Organització El CRBMC forma part de la Direcció General del Patrimoni Cultural (DCPC), i està estructurat en diferents departaments. En primer lloc, la direcció està al càrrec d'Àngels Solé Gili. Pel que fa als professionals de la conservació i la restauració, Maria Àngels Jorba Valls és l'especialista encarregada dels materials arqueològics i etnològics; Josep Paret Rey es responsabilitza de la pintura i l'escultura sobre fusta; Pere Rovira Pons de la pintura mural i l'escultura sobre pedra i Maite Toneu Puig de la pintura sobre tela. En la secció de documentació i l'arxiu fotogràfic, hi trobem Àngels Planell, Mònica Salas i Maria Ferreiro. Per acabar, Carles Aymerich i Ramon Maroto són els encarregats de la fotografia i a Ricardo Suárez i Esther Gual dels laboratoris d'anàlisis físicoquímiques i radiografia, respectivament. D'altra banda, també hi ha tot un conjunt de treballadors que s'encarrega de l'administració, la logística, el manteniment i la seguretat.
Restauracions El CRBMC desenvolupa les seves tasques de conservació i restauració del patrimoni cultural català a través d'intervencions mínimament invasives en què l'obra és manipulada amb mètodes que tenen l'objectiu de no sotmetre-la a riscos innecessaris, respectant sempre els seus materials i la seva estructura. En les restauracions, el Centre aposta per unes intervencions reversibles i que permetin distingir els afegits de l'original a través de tècniques com el trattegio o l'aplicació de tintes neutres, evitant crear falsos històrics. Tot plegat es realitza després d'un profund anàlisi històric, tècnic i artístic de les obres per tal de conèixer les causes o el procés de degradació que han patit i actuar adequadament, sempre vetllant per una conservació de les obres a llarg termini. Tot el procés de restauració, consolidació i conservació queda documentat a través d'informes i memòries que han d'incloure l'estat en què es troba l'obra prèviament i les intervencions dutes a terme. frame|210x210px|Emplaçament actual del Brodat de la Creació (c. 1100) al Museu de la Catedral de Girona A més de les restauracions directes, també s'intervé indirectament a través de la conservació preventiva, que té com a objectiu evitar, en la mesura possible, la degradació de les obres. Aquesta tasca implica una anàlisi i un control de les condicions del seu entorn, així com la identificació i el seguiment dels riscos que puguin patir les obres, aplicant alhora les mesures preventives adequades. D'aquesta manera, la conservació preventiva s'encarrega de les condicions ambientals en què es troben les obres; podem incloure-hi l'exhibició, la manipulació, l'emmagatzematge o el control de plagues, entre d'altres. En aquest sentit, el CRBMC ofereix assessorament de conservació preventiva en projectes expositius. Exemples de les orientacions que ofereix el Centre són el nou espai en què es troba exposat el Brodat de la Creació, a la Catedral de Girona, o la vitrina climàtica en què hi ha situat el quadre La Nana de Pablo Picasso (1901) al Museu Picasso de Barcelona.
Àrees de conservació-restauració Les àrees d'actuació del Centre són els materials arqueològics, la pintura mural, l'escultura en pedra, l'escultura i la pintura en fusta i la pintura sobre tela. Les altres especialitats -materials tèxtils, orfebreria, mobles, maquetes, etc.- són derivades a professionals especialitzats, que treballen al servei del CRBMC.
Els materials arqueològics que s'intervenen provenen d'excavacions i arriben en un estat molt fragmentari. D'aquesta manera, l'actuació se centra en la neteja, la recomposició i la consolidació dels objectes, que habitualment són de metall o ceràmica, però també de vidre, de pedra, d'estuc, d'os, o mosaics, entre d'altres.
Pel que fa a la pintura mural, s'exerceix una tasca sobretot conservativa, atès que els principals problemes són mediambientals -humitat, aparició de sals, etc.- en obres que van des de l'època romana fins al . Un cop solucionades aquestes qüestions, es pot actuar, si s'escau, en la capa de preparació i la pictòrica amb l'objectiu de retornar la llegibilitat a la pintura. Són intervencions que es realitzen, en la majoria dels casos, in situ.
D'altra banda, del patrimoni eclesiàstic, civil, museogràfic i arqueològic s'intervenen tot tipus d'escultures en pedra -exemptes, retaules i conjunts arquitectònics ornamentals-. El seu tractament se centra en la fragmentació i en les capes pictòriques afegides al llarg del temps, que s'eliminen si oculten l'aparença original de l'obra. De vegades, la policromia s'ha perdut parcialment o totalment, i aleshores la restauració implica la seva recomposició i consolidació, també in situ.