La batalla de Kursk tingué lloc entre el 5 de juliol i el 23 d'agost de 1943 entre els exèrcits del Tercer Reich i de la Unió Soviètica. Es tracta d'una de les batalles més grosses de la història militar i un fracàs per a l'exèrcit alemany que no faria més que confirmar la pèrdua de la iniciativa de la guerra.Dunn Jr., Walter S. Kursk: Hitler's Gamble, 1943 (1997) p. 191 Sovint se l'ha descrit com un punt decisiu; però l'ofensiva de Kursk era destinada al fracàs des del principi, ja que els soviètics eren totalment al corrent dels plans alemanys. A més, es dugué a terme quan el destí de la Segona Guerra Mundial ja havia segellat pocs mesos abans a Stalingrad amb un nombre de baixes molt superior. Després d'aquesta breu ofensiva fallida, els alemanys no farien més que retirar-se de derrota en derrota, esperant en el millor dels casos aturar momentàniament les continuades ofensives soviètiques, cada vegada executades amb més perícia i èxit.

Antecedents Al gener de l'any 1943, en plena Segona Guerra Mundial, ha acabat la batalla de Stalingrad on les restes del Sisè Exèrcit alemany del Mariscal de camp Friedrich Paulus es rendeixen juntament amb els 90.000 soldats alemanys famolencs i debilitats. És la primera gran victòria dels aliats i després de tres anys bufen nous vents, ara l'exèrcit alemany defensa en lloc d'atacar.

Expulsats del Caucas, el grup d'exèrcits del Sud s'ha de retirar abandonant gran quantitat de terreny, i quedant aïllat el 17è exèrcit alemany en un inútil cap de pont a la península del Kuban (situada al sud de l'actual Rússia), tot i això, el mariscal alemany Erich von Manstein, aconsegueix aturar el contraatac soviètic a Ucraïna i fins i tot recuperar terreny gràcies a un imaginatiu contracop. El seu pla va consistir a deixar que les gastades unitats soviètiques s'allunyessin excessivament de les seves línies de subministraments, i una vegada estiguessin prou cansades i mancades de municions i material en bones condicions, atacar els seus flancs i aniquilar-les. Gràcies a aquesta maniobra, els alemanys van recuperar gran quantitat de terreny i el més important: la ciutat de Khàrkiv. Erich von Manstein volia continuar atacant abans de l'època del desglaç, però les mesures preses pel general soviètic Gueorgui Júkov ho van impedir. Quan el front s'estabilitzà, la ciutat de Kursk quedà en poder dels soviètics i es va convertir en una falca dins les línies alemanyes.

El terreny i camp de batalla Kursk és una zona d'alt valor militar, car és on s'uneixen diverses vies ferroviàries i està situat entre les ciutats industrials d'Oriol i Bélgorod, ambdues en mans dels alemanys. És un estret territori de 170 km de llarg i 90 km d'amplada, formant un arc dins del front alemany, proporcionant l'oportunitat perfecta per encerclar pel nord i pel sud les tropes soviètiques. El terreny on es lluitarà es caracteritza per ser extremadament pla amb lleugeres elevacions i turons, cosa que afavoreix molt la utilització de carros de combat. El clima es caracteritza per ser molt calorós donant temperatures molt elevades, tot i que l'hivern, com sol ser el clima estepari, és fred i nevat. També són típiques les plantacions de remolatxa, cogombres, civada, horts...

La zona sud-oriental està banyada pel riu Donets, i més a l'oest apareixen els rius Pena i Psel, sent dels poc rius importants que donen un abeurador a l'estepa de Kursk.

Els preparatius miniatura|General Model (segon per l'esquerra) el juliol de 1941

Els alemanys preparen l'Operació Ciutadella (Zitadelle en alemany) sota un clima d'escepticisme. Molts dels generals no n'eren partidaris, inclòs el mateix Guderian, creient que era millor esperar per a refer forces, consolidar posicions defensives i desgastar els soviètics, després d'unes campanyes d'hivern i primavera extremadament costoses i plenes de derrotes. Hitler, però, decideix tirar endavant l'operació, buscant desesperadament una victòria decisiva que els tornés la iniciativa després dels desastres passats. El pla consisteix a atacar la falca de front des del nord i des del sud, trobant-se al centre on hi ha la ciutat de Kursk, de manera que les forces soviètiques quedessin encerclades per a posteriorment ser destruïdes, repetint els èxits passats de l'Operació Barbarroja.

Per la seva banda, els serveis secrets soviètics, amb una extensa xarxa d'espies, tenen informadors dins del mateix OKW (alt comandament alemany) que transmeten a un dels seus agents ubicat a Suïssa, Rudolf Rössler, tota la informació necessària dels preparatius i intencions. Així, els soviètics descobreixen els preparatius alemanys, de manera que també tenen temps de mobilitzar-se i preparar-se per a la propera gran batalla; d'aquesta manera el factor sorpresa queda del tot anul·lat, pràcticament segellant el destí de l'ofensiva alemanya.

Acabades les operacions d'hivern, les dues potències es comencen a preparar. Els alemanys reuneixen una de les forces més formidables mai vistes en la història de la Wehrmacht: 35 divisions, de les quals 14 eren Panzer (de tancs), 3 d'infanteria motoritzada i 18 d'infanteria a peu. Mentrestant, els soviètics preparen un extens complex de fortificacions, trinxeres, camps minats i posicions antitancs, tot això dividit en diversos cinturons defensius. Al nord de la falca, el sector de Rokossovski, que era el més equipat, ja que s'esperava que l'atac principal es duria a terme en aquell sector (com veurem més endavant, va ser al sector sud), comptava amb cinc exèrcits d'infanteria: el 13è, 48è, 60è, 65è i 70è. També disposava d'un exèrcit de carros, el 2n, i finalment un grup aeri, el 16è. A més disposava d'un cos d'exèrcit de cavalleria, dos cossos de tancs i altres unitats d'infanteria antitancs, equipades extensament amb els fusells antitancs de 14,5 mm PTRD o PTRS. En total sumava 5.000 peces d'artilleria i uns 1.100 carros de combat.

El sector sud, al comandament de Vatutin, comptava amb un nombre d'unitats similar: cinc exèrcits d'infanteria (38è, 40è, 69è, 6è de la Guàrdia i 7è de la Guàrdia), un exèrcit de tancs, el Primer de la Guàrdia, i un grup aeri, el Segon, i a la reserva comptava amb un cos de tiradors i un de carros. En total sumava 5.778 peces d'artilleria i 1.304 carros de combat. Finalment, a la rereguarda, el Front Estepa sota les ordres de Kóniev, que actuaria com a reserva gegantina d'efectius, i que comptava amb les següents unitats: el 27è, 47è, 53è i 5è Exèrcit de la Guàrdia; un exèrcit de carros (el 5è Exèrcit de carros de la Guàrdia) i un grup aeri el cinquè sumant-li a això també tres cossos d'exèrcit de cavalleria, dos de carros i un motoritzat.

L'ofensiva alemanya és ajornada diverses vegades, ja que Hitler volia que els nous tancs pesats Tiger I, Panther i Ferdinand entressin en acció, per la qual cosa l'ofensiva es va ajornar novament per al mes de juny de 1943 per culpa del temps. Els alemanys despleguen 900.000 homes amb 2.700 vehicles entre tancs, canons autopropulsats, semierugues, caçacarros, etc., 2.050 avions i 10.000 peces d'artilleria. Per la seva banda els soviètics reuneixen 1.300.000 homes, 3.300 carros de combat i 2.600 avions i 20.000 peces d'artilleria repartits entre tres fronts independents (els russos organitzaven les seves unitats de manera diferent, un exèrcit soviètic equivalia en mida a un cos d'exèrcit alemany, i un front a una mica més que un Exèrcit alemany, passant una cosa similar amb les divisions).

miniatura|esquerra|Front de l'est de febrer a agost de 1943 miniatura|esquerra|Pla Alemany de l'atac miniatura|esquerra|Mapa de la Batalla de Kursk

Tàctiques i dispositius emprats Per part alemanya, els diferents generals que varen participar en la batalla, van optar per diferents tàctiques i estratègies. Model, al nord, va decidir utilitzar la vella però ben provada tàctica dels Panzer, era ni més ni menys que la clàssica tàctica de la guerra llampec (Blitzkrieg), i la mateixa que utilitzarien els soviètics durant la resta de la guerra: consistia a obrir una esquerda a través de les defenses soviètiques amb la infanteria, una vegada oberta, els carros de combat s'hi introduirien per tal de penetrar en profunditat en les línies enemigues, avançant a gran velocitat. Com es veurà més tard, seria un fracàs, ja que les defenses soviètiques eren en profunditat, i estaven excel·lentment ben concebudes. Al sud, Hoth va decidir utilitzar les falques Panzer, és a dir, l'avanç es produiria mitjançant carros de combat per destruir les defenses soviètiques. Les formacions estaven organitzades de la següent manera: en primera línia hi anaven els tancs pesats Tiger I, seguits en la teoria pels Panther (en la teoria perquè la majoria no van poder entrar en acció), després els seguien els Panzer IV i Panzer III juntament amb els semierugues. La falca utilitzada era de tipus invertida, de manera que no hi hagués un sol carro en la part frontal.

Per part soviètica, s'havia notat una gran millora respecte a l'any anterior, ja que tot i que no havien assolit encara un grau tan elevat de preparació com els seus rivals, ja havien assumit gran part de les lliçons de l'art de la guerra: ara els nous comandants eren molt més competents, i des de l'última campanya d'estiu havien après gran part dels conceptes militars importants, ara ja no es deixarien rodejar grans unitats fàcilment, quedant desenes de milers de tropes atrapades per sempre més, sinó que sabien prou bé com aturar els Panzer d'una manera eficaç; una defensa en profunditat. Les defenses emprades pels soviètics durant aquesta batalla van assolir una grandària inimaginable, tant pel nombre de cinturons defensius, com pels inacabables camps minats. Es va donar el cas que en zones on la infanteria russa havia d'atacar, hi havia un nombre desorbitat de peces d'artilleria per a donar-los suport. A les defenses russes es va donar preferència a les peces antitancs, organitzades en bateries de 3 o 5 peces d'artilleria, extremadament mimetitzades amb el terreny, que eren capaces de llançar una gran tempesta de foc sobre els assaltants. Es varen utilitzar extensament els fusells contracarro PTRD i PTRS, tot i que del tot inefectius contra el blindatge pesat alemany, podien causar grans problemes al semierugues i carros lleugers, sense comptar amb l'efecte psicològic que podien causar a les tripulacions dels panzer al rebre una pluja de projectils. També es van emplaçar nombroses metralladores, que normalment causaren la separació de la infanteria dels blindats, per la qual cosa els carros quedaven totalment vulnerables als atacs. Els franctiradors, varen ser emplaçats en pous de tirador i en llocs ocults, i gràcies a la seva contribució, els alemanys tingueren grans dificultats a l'hora d'aixecar els camps de mines, ja que aquesta última activitat ja resultava dificultosa per si sola.

Quant als dispositius usats, podem destacar una llista de models de carros de combat, avions i altres armes. Per part soviètica es varen usar els T-34/76, que era un carro de combat mitjà, dels quals podem distingir gran nombre de variants, com el model 1940, amb el canó de 76.2 L-11, el model 1941, model 1942 i model 1942 amb torre hexagonal i l'augment del blindatge frontal fins a 70 mm, amb la nomenclatura alemanya o occidental seria el model D, també incloïen els T-34 produïts l'any 1943, que són els E i F, amb petites variacions a la torre, com ara diferents models de periscopi. Molts d'aquests models guardaven diferències mínimes segons el lloc de fabricació. Tots anaven armats amb el ben provat canó F-34, que els permetia una velocitat inicial al projectil de més de 640 metres per segon. Val a dir que, el model més típic usat d'aquell estiu en endavant (fins a l'arribada del T-34/85 en grans nombres cap a mitjans de 1944) seria el T-34 model 1942 amb torre hexagonal o el Model 1943 E i F. Era el més barat, millor que els seus antecessors i tenia encara més autonomia sense comptar que podia transportar més munició.