Psicosi és un terme psiquiàtric genèric que designa un estat mental en què el pensament i la percepció estan severament deteriorats. Les persones que experimenten un episodi psicòtic poden patir al·lucinacions i creences il·lusòries (per exemple il·lusions de grandesa o paranoies), demostrar canvis en la personalitat i exhibir pensaments desorganitzats (vegeu trastorn del pensament). Això va sovint acompanyat per la negació de l'inusual i l'estrany de la naturalesa d'aquest comportament, dificultats amb la interacció social i impediments per a portar endavant les activitats de la vida diària. Un episodi psicòtic se sol descriure implicant una pèrdua de contacte amb la realitat.
Generalitats La psicosi és considerada per la psiquiatria general com un símptoma d'una malaltia mental severa, però no és un diagnòstic en si mateixa. Tot i que no està exclusivament lligada a cap estat físic o psicològic particular, està particularment associada amb l'esquizofrènia, el trastorn bipolar (depressió maníaca) i la depressió clínica severa. També hi ha patologies físiques que poden induir un estat psicòtic, incloent traumatismes cerebrals o altres trastorns neurològics, intoxicació per drogues i síndromes de dolor entre d'altres.
El terme psicosi s'hauria de distingir del concepte alienació mental, que és un terme legal quan es considera que una persona no és criminalment responsable dels seus actes. També s'ha de distingir de la psicopatia, un trastorn de la personalitat sovint associat amb la violència, la manca d'empatia i comportaments socials manipuladors. Tot i que ambdós termes se solen denominar col·loquialment "psicosi", l'arrel de la psicopatia, particularment pel que fa a la violència, rarament es dona en la psicosi i la distorsió perceptual de la realitat rarament es dona en la psicopatia.
La psicosi també s'ha de distingir de l'estat de deliri, en el qual un individu psicòtic pot ser capaç de dur a terme accions que requereixen un alt nivell d'esforç intel·lectual amb la consciència clara. Finalment, s'ha de distingir de malaltia mental. La psicosi es pot mirar com un símptoma d'altres malalties mentals, però com a concepte descriptiu no es considera pròpiament una malaltia. Per exemple, persones amb esquizofrènia poden tenir llargs períodes sense psicosi i persones amb trastorn bipolar i depressió poden tenir símptomes en el caràcter però sense psicosi. A la inversa, la psicosi es pot produir en persones sense cap malaltia mental crònica, com a resultat d'una reacció adversa a les drogues o un estrès extrem.
Estats psicòtics ocorreguts després d'un ús de droga poden estar particularment lligades a una sobredosi, ús crònic o recessió del consum. Alguns compostos poden ser més propensos a induir psicosi i alguns individus poden mostrar una sensibilitat més gran que d'altres. Algunes drogues "de carrer", com la cocaïna, les amfetamines, el PCP i els al·lucinògens estan particularment lligades al desenvolupament de psicosis.
La intoxicació amb drogues que tenen efectes generals depressius en el sistema nerviós central (especialment alcohol i barbitúrics) no tendeixen a causar psicosi durant l'ús, i fins i tot poden disminuir o alleugerir l'impacte dels símptomes en algunes persones. En canvi la desintoxicació d'aquestes drogues sí que pot produir psicosi o deliri.
També se sap que l'estrès psicològic contribueix a o dispara estats psicòtics. Tant una història d'incidents traumàtics experimentats durant la vida, com l'experiència recent d'un succés estressant, es creu que contribueixen al desenvolupament de la psicosi. Una psicosi breu disparada per l'estrès es coneix com a psicosi reactiva breu.
La falta de son també ha estat lligada a la psicosi, tot i que hi ha pocs indicis que sigui un factor de risc per a la majoria de persones. Alguns pacients experimenten certs tipus d'al·lucinacions, mentre que experiències sensorials o pensaments inusuals apareixen quan es desperten o al moment d'adormir-se. Aquests són, de tota manera, fenòmens normals del son i no es consideren signes de psicosi.
Durant els 1960 i 1970, les psicosis van ser d'interès particular per als crítics contraculturals de les pràctiques mèdiques generals, que argumentaven que podia ser només una altra manera de construir la realitat i no necessàriament un senyal de malaltia. Per exemple, R. D. Laing argumentava que la psicosi és un medi simbòlic d'expressar preocupacions en situacions en les quals aquests punts de vista podrien no ser benvinguts o resultar inquietants per als receptors. Laing va continuar afirmant que la psicosi podria també ser vista com una experiència transcendent amb aspectes curatius i espirituals. Thomas Szasz es va centrar en les implicacions socials d'etiquetar persones com a psicòtics; una etiqueta que, argumentava, medicalitzava injustament visions diferents de la realitat perquè la societat pogués controlar aquesta gent no ortodoxa.
En general, de tota manera, els avanços tant en el diagnòstic com en l'estudi científic de la psicosi han portat cap a teories que porten a la biologia, la psicologia cognitiva i la neuropsicologia a ser generalment acceptades com a explicacions. Als Estats Units i Europa, pocs professionals de reputació, des dels anys de 1990 han abordat la psicosi fora del marc de referència científic.
La medicació antipsicòtica és normalment el tractament principal per a la psicosi i potencialment pot minimitzar o eliminar els símptomes en un temps relativament curt. La teràpia cognitivo-conductual està recomanada actualment per moltes organitzacions clíniques estàndard com un tractament efectiu per a la psicosi.
Etimologia: La paraula "psicosi" va ser utilitzada per primer cop per Ernst von Feuchtersleben el 1845 com a alternativa de bogeria i mania i prové de les paraules gregues "psykhe" (ment) i "osis" (malaltia o condició anormal). La paraula va ser utilitzada per a distingir trastorns que es creia que eren trastorns de la ment, en oposició a les neurosis, que es creia que radicava en un trastorn del sistema nerviós.
L'experiència psicòtica Un episodi psicòtic pot ser significativament variat segons el caràcter. Per exemple, les persones experimentant un episodi psicòtic en el context de la depressió poden tenir deliris o al·lucinacions persecutòries o auto-culpabilitzadores, mentre que les persones experimentant un episodi psicòtic en el context de la mania poden crear deliris de grandesa o tenir una experiència de profunda significació religiosa.
Tot i que normalment és dolorós i es veu com un procés malaltís, algunes persones que experimenten psicosi hi troben aspectes beneficiosos i valoren l'experiència o les revelacions que venen d'aquesta.
Al·lucinacions Les al·lucinacions es defineixen com a percepcions sensorials en absència d'estímul extern. Són diferents de les il·lusions, que són la mala percepció dels estímuls externs. Les al·lucinacions poden donar-se en qualsevol dels cinc sentits i prendre gairebé qualsevol forma, cosa que inclou des de sensacions simples (com llums, colors, gustos, olors) fins a experiències més significatives com veure i interaccionar amb animals i persones completament formades, escoltar veus i sensacions tàctils complexos.
Les al·lucinacions auditives, en particular l'experiència de sentir veus, són una característica comú i sovint preeminent de la psicosi. Les veus al·lucinades poden parlar sobre o a la persona, i poden involucrar veus de diferents persones. Les al·lucinacions auditives tendeixen a ser doloroses quan són despectives, ordres o preocupants. De tota manera, l'experiència de sentir veus no és sempre necessàriament negativa segons alguns experts.
Deliris i paranoia La psicosi pot involucrar creences delirants o paranoiques. Karl Jaspers va classificar els deliris psicòtics entre els tipus "primaris" i "secundaris". Els deliris primaris els definí com a fora de lloc i incomprensibles en termes dels processos mentals normals, mentre que els secundaris serien comprensibles en el marc de la situació actual de la persona o de la seva història personal.
Trastorns del pensament El trastorn formal del pensament descriu una distorsió subjacent del pensament conscient i es classifica bàsicament pels seus efectes en la parla i l'escriptura. Les persones afectades poden mostrar una necessitat imperiosa de parlar (parlant incessantment i ràpida), desviació o canvis en les idees (canviant el tema a mitja frase o inapropiadament), bloqueig del pensament i construcció de rimes i jocs de paraules.
Falta de perspectiva Una característica important i enigmàtica de la psicosi és que normalment va acompanyada de falta de perspectiva sobre el que és inhabitual o estrany en la naturalesa de l'experiència o el comportament de la persona. Fins i tot en el cas d'una psicosi aguda, els que la pateixen poden semblar totalment inconscients que les seves vívides al·lucinacions i deliris impossibles són, en cap aspecte, irreals. Això no és sempre així; de tota manera, la perspectiva pot variar segons la persona i al llarg de la duració de l'episodi psicòtic.
En alguns casos, particularment en les al·lucinacions auditives i visuals, el pacient té bona perspectiva i això fa l'experiència psicòtica encara més terrorífica, ja que el pacient s'adona que no hauria d'estar sentint veus, però les sent.
La comprensió mèdica de la psicosi Hi ha diverses possibles causes per a la psicosi. La psicosi pot ser el resultat d'una malaltia mental subjacent com ara el trastorn bipolar (conegut també per depressió maníaca) o l'esquizofrènia. La psicosi també pot ser accionada o agreujada per un estrès mental sever i altes dosis o ús crònic de drogues com les amfetamines, l'LSD, el PCP o la cocaïna. De tota manera, la incidència de la psicosi com a resultat d'una sola administració de qualsevol droga és poc freqüent, tot i que hi ha casos registrats en la literatura mèdica, cosa que suggereix que la sensibilitat d'una persona a nous compostos pot ser impredictible. Abandonar sobtadament algunes drogues depressores del sistema nerviós central, com l'alcohol i les benzodiazepines, pot activar també episodis psicòtics.
La divisió de les principals psicosis en trastorn maniaco-depressiu (actualment anomenat trastorn bipolar) i demència precoç (avui dita esquizofrènia) va ser feta per Emil Kraepelin, que va intentar crear una síntesi dels diversos trastorns mentals identificats pels psiquiatres del , agrupant les malalties basant-se en la classificació dels símptomes comuns. Kraepelin va usar el terme 'trastorn maniaco-depressiu' per a descriure tot l'espectre de trastorns de la personalitat en un sentit molt més ampli del que es fa servir avui dia. En la classificació de Kraeplin això inclouria la depressió clínica 'unipolar', així com el trastorn bipolar i altres trastorns de la personalitat. L'esquizofrènia es caracteritza per episodis psicòtics que aparentment no estan relacionats amb trastorns del caràcter i la majoria de pacients no medicats mostren signes de trastorn entre els episodis psicòtics.
Els episodis psicòtics poden variar en durada entre els individus. En la psicosi reactiva breu, l'episodi psicòtic està directament relacionat a un succés vital específic i estressant, de manera que els pacients poden recuperar el funcionament normal en un parell de setmanes. En alguns casos poc freqüents, els individus poder restar en un estat psicòtic ple durant alguns anys, o potser tenir símptomes psicòtics atenuats (com al·lucinacions de baixa intensitat) presents la major part del temps.