miniatura|Dos violoncels. Un de dimensions normals i un altre, més petit, del model anomenat 1/8. La lutieria Lutieria. Definició. o violeria es pot definir com l'art de fer i dret de vendre instruments musicals de corda pinçada o fregada. També s'aplica al magatzem o comerç del lutier. LutierLutier. Definició. és l'artesà que fabrica, ven o repara instruments musicals de corda. Ambdues paraules provenen de l'arrel luth (llaüt), un instrument comú en l'època medieval. (Algunes vegades s'usen els termes lutier i lutieria estenent el seu significat a altres instruments musicals. És més correcte precisar el nom de l'ofici associant-lo al de l'instrument en concret. Per a referències generals és millor emprar la denominació genèrica de "constructors d'instruments musicals". En paraules de 1425, "mestres de fer instruments de sonar).Johan Comes, "mestre de fer instruments de sonar" a Barcelona (any 1425).
La lutieria és una ciència àmplia que abasta múltiples disciplines relacionades amb la música. Primerament l'acústica (acústica musical, acústica física, acústica arquitectònica…). Però també la història de la música, mètodes de construcció, millora i desenvolupament de nous instruments, innovacions de mecanismes i accessoris que optimitzin el seu rendiment i resultat sonor, estudi de materials de construcció, etc.
En els aspectes teòrics, es basa àmpliament en l'estudi de la història de la música d'on es pot obtenir el coneixement i evolució de la musicologia. En l'àmbit pràctic, es recolza en multitud de publicacions sobre materials i tècniques per a construcció d'instruments musicals.
Història És difícil de resumir la veritable activitat, la consideració social i l'estatus jurídic dels diferents constructors d'instruments musicals en les diverses nacions europees en època medieval. En territoris de parla catalana hi ha documents antics que parlen de "llauders", "violers" i "guitarrers". Professions que s'han perpetuat en forma de cognoms. Aparentment no hi ha cap referència directa a gremis formats per fabricants d'instruments musicals. Un estudi, preliminar però bastant complet, indica la petició d'alguns violers per a integrar-se en el gremi dels fusters a Barcelona.Pinto, Ramon; Noves aportacions a l'estudi dels luthiers catalans (segles XVI al XVII). En una reunió de la Confraria de fusters de Sant Josep i Sant Joan celebrada l'any 1543 hi consta la presència de violers i guitarrers.
Al començament del , entre 1614 i 1620, l'alemany Michael Praetorius (1571-1621), el veritable cognom del qual era Schulz, Schultz o Schultze, publica Syntagma Musicum, tractat sobre música i instruments musicals en tres volums i molt bones referències de la música en el període grec, a més de ser una important font de referència sobre organologia i fabricació d'instruments Theatrum instrumentorum També en aquest segle, Marin Mersenne, monjo i teòric musical francès, escriu els tractats Questions harmoniques … (Temes harmònics); Harmonie universelle … (Harmonia universal); De la Nature des sons … (De la Natura dels sons).
Al el lutier tenia el monopoli de la construcció d'instruments de corda fregada i pinçada i des d'aquesta època la lutieria s'associa generalment amb les ciutats de Cremona, Mirecourt i París i les famílies: Amati (el pare i els seus tres fills, Cremona 1505-1684), Antonio Stradivarius i els seus dos fills (Cremona, 1644-1742) i els Vuillaume (Mirecourt i París, 1700-1875). I al començament del Bolonya també (Maler, Tononi, Fiorini, Poggi, Regazzi).
Aquesta disciplina comprèn tres activitats principals: Construcció i afinat de l'instrument. Restauració. Dictamen. L'exemple més significatiu referit a creació d'instruments musicals de corda per a ús real el tenim en l'arpa sumerai d'Ur (Mesopotàmia)
Construcció d'instruments musicals Per a la construcció d'instruments, la lutieria es recolza en l'Organologia, ciència que s'ocupa de l'estudi de la morfologia dels instruments musicals. També són referència obligada multitud de documents, manuscrits miniats, quadres, gravats, etc. de cada època (P.E.: Cantigas d'Alfons X el Savi, Llibre d'Apolonio, Llibre del Bon Amor (Arxipreste d'Hita, pintures de Jaume Serra…). miniatura|<center>Gravat del Taller d'Stradivarius. La construcció d'un instrument musical de corda és molt complexa pel nombre de components i detalls de cada instrument. Hi ha uns trets generals comuns però les característiques particulars aconsellen estudiar cada instrument per separat.
Violins
La construcció de violins i instruments d'aquesta família pot agrupar-se en dos estils: Un origen italià (Amati, escola italiana), de formes elegants amb taula i fons amb un arquejat pronunciat. Un altre d'orígens italià (Stradivarius, escola italiana) i francès, que dissenya instruments més amples i sonors, amb un arquejat de la taula harmònica i el fons més suau.
Elements La caixa de ressonància, està formada per la taula harmònica, el fons i els costats o riscles . A la taula harmònica hi ha situats els orificis (anomenats orificis en F) que contribueixen a la sonoritat de la caixa harmònica. Lànima, situada dins de la caixa de ressonància, al costat de les cordes agudes recolzada a la tapa i fons, ha d'estar col·locada al centre d'aquesta figura, en la pràctica la posició varia segons el tipus de so que es vol obtenir; situada prop del pont produeix sons brillants, allunyant afavoreix els tons greus. S'introdueix en la caixa harmònica per l'orifici dret. Aquest element no era conegut a l'Edat Mitjana. La barra harmònica o barra de baixos, situada a l'interior de la tapa de l'instrument en la banda de les cordes greus, afavoreix les vibracions greus de la taula harmònica. Aquest element només apareix en instruments tradicionals.Article sobre el violí. Amb imatges de l'ànima i la barra de baixos El mànec, en el que es fixen el claviller i el capçal. La part superior és el batedor, sobre el qual es premen les cordes. El pont, amb ell s'obtenen les mateixes característiques de so que amb l'ànima; pot ser fi, gruixut i estar inclinat cap endavant o enrere. No va encolat, es recolza en la tapa harmònica fixat amb la pressió de les cordes. En la majoria d'instruments tradicionals s'utilitza un segon pont anomenat celleta, pontet o pont de claviller on es recolzen les cordes i començarà a la seva part vibrant. Les cordes es fixen entre el cordal i les clavilles. La longitud vibrant queda determinada entre la celleta i el pont. La seva elecció, gruix i tipus de material, s'efectua en funció del tipus d'instrument i el temperament de cada intèrpret.
Les fustes
Els violins han estat fabricats amb fustes diferents al llarg del temps. Les fustes típiques emprades actualment són les següents: La taula harmònica és de picea, avet roig, avet blanc o de "Thuja plicata" (cedre roig). La fusta es talla radialment i es deixa assecar durant anys. Els anells de creixement van paral·lels en sentit longitudinal i tenen una separació d'1 mil·límetre aproximadament. La barra de baixos, els tacs de reforç i l'ànima són d'un mateix tipus de fusta. El fons és d'erable o fals plàtan. Els riscles i el mànec són de la mateixa fusta que el fons. El batedor i el cordal són de banús Les clavilles poden ser de banús o palissandre.
Estructura resistent Un violí forma una estructura capaç de resistir la tensió de les cordes (que tendeixen a comprimir-lo i flexionar-lo) i els esforços addicionals que provoca el músic en tocar-lo. L'estructura del violí forma un monobuc, amb el fons i la taula harmònica encolades per testa a la part lateral formada pels riscles i alguns tacs de reforç. El mànec i el batedor formen un cos amb l'estructura anterior.
Aspectes acústics La longitud de corda vibrant entre la celleta i el pont és d'uns 32 cm.Llargària de vibració d'una corda.
La taula harmònica reb les vibracions de les cordes fregades per l'arc a través del pont i les transmet a l'aire. Les ones sonores d'una corda vibrant aïlladament són molt febles. Les que emet la taula harmònica són molt més fortes i permeten l'ús del violí com a instrument musical per a auditoris relativament grans.
Les proporcions de la taula harmònica foren el resultat de moltes proves realitzades en èpoques "clàssiques". I han estat confirmades per recerques científiques. La taula harmònica es comporta com una membrana (en sentit físic i acústic) amb diversos modes de vibració. Al mateix temps, la caixa harmònica és un ressonador de Helmholtz que actua ensems amb les cordes i la taula harmònica. (Com a ressonador les dimensions importants són: el "volum intern de la caixa", "la superfície de les obertures en F" i el "gruix del coll de les obertures").
Des del punt de vista acústic, la forma de la caixa i de les obertures és menys important en relació amb la resposta de l'instrument.
Els instruments clàssics que sonen millor són de formes diferents. En tots els casos importants han estat estudiats i les seves característiques recollides en plànols constructius. La majoria d'aqueixos plànols estan a la venda per un preu raonable.
Pel que fa a l'acabat, el tipus de vernís utilitzat varia en funció de l'escola de la qual procedeix l'instrument: Els lutiers italians solien utilitzar vernís a l'oli que impregna profundament la fusta, proporcionant un acabat llis i suau. L'escola francesa es caracteritza per usar vernís a l'alcohol, que en assecar ràpidament no penetra a la fusta en profunditat, proporcionant un acabat superficial vidrat i fràgil. Els lutiers alemanys utilitzaven vernís a la cola que dona als instruments un color marró més fosc.
L'envernissat, a més de protegir i embellir la fusta, contribueix a proporcionar un determinat color al so d'un instrument (segons algunes opinions). Hi ha estudis que semblen demostrar la poca importància del vernís en el so d'un violí. En canvi, les fustes emprades (procedència, naturalesa, antiguitat, tractaments rebuts…), segons altres estudis, sembla que són molt importants des del punt de vista acústic.
Fases de la construcció Per a entendre el procés constructiu cal tenir present la constitució de l'instrument i de les diverses parts. Hi ha referències que mostren de forma prou clara els components indicats.Croquis d'un violí mostrant les peces des del punt de vista constructiu. Per a aprofondir en el tema hi ha alguna obra especialitzada i una munió de vídeos instructius.Drago. Sang de drago. Definició. Vídeo. Parts d'un violí. La taula harmònica.Vídeo. Construcció d'un violí.Vídeo. Construcció d'un violí. Barra de baixos.
La taula harmònica es construeix a partir de dues peces simètriques de fusta en forma de falca rectangular. Un cop encolades es retalla la forma exterior i es van buidant per la part còncava i convexa segons el model escollit per l'artesà lutier. Es marquen (amb una plantilla adequada) i retallen les obertures en F. S'encola la barra de baixos. El fons es construeix de manera semblant a la taula harmònica. Els riscles estan formats cadascun per tres peces de fusta corbades. (Cada peca es corba prèviament en calent, en sec o amb la fusta remullada). Les parts superior i inferior s'uneixen a la part central mitjançant un tac en forma de falca triangular. Un cop acabats els riscles s'uneixen entre si amb un tac superior (tac del mànec) i un tac inferior. Els riscles són molt prims. Per a reforçar-los i augmentar la superfície d'unió se'ls hi encolen uns petits llistons (per l'interior; a la banda de dalt i de baix). Unint el conjunt dels riscles al fons queda part de la caixa harmònica formada. El mànec s'encola per la part exterior, normalment amb dues clavilles de reforç que foraden el tac superior. També hi ha solucions constructives que encaixen el mànec amb la caixa harmònica (i el tac superior). Un cop acabades totes les tasques en l'interior de la caixa harmònica es pot encolar la tapa o taula harmònica.