Els visigots van romandre com a federats de l'Imperi Romà del 376 al 475. Això volia dir que se'ls donaven terres dins l'imperi i allí es regien per les seves pròpies lleis.
Fritigern Al grup, essencialment format per visigots amb alguns ostrogots, se li va permetre (376) assentar-se en la riba sud del Danubi i els Balcans (Tràcia i Mèsia). Sembla que existia un cap o jutge anomenat Atanaric, però va ser suplantat per Fritigern (Fritigernus), que era arrià i va comptar amb ajuda de l'Emperador Valent. Però l'explotació a què van ser sotmesos pels funcionaris imperials i per caps militars romans els va crear una situació insostenible per al seu orgull. Fritigern i els magnats visigots presentaren queixes, i el general romà Lucipí (Lucipinus) va intentar assassinar Fritigern durant un banquet; l'intent va fracassar i Lucipí va resultar mort. Fritigern i els visigots es van rebel·lar (377) a Marcianòpolis (Mèsia Inferior), derrotant a les forces imperials a Adrianòpolis el 9 d'agost del 378; combat en el qual va morir l'Emperador Valent.
El seu successor Teodosi I el Gran, després de combatre'ls algun temps, va ajustar amb ells la pau (382), però va haver d'assentar-los més fermament en l'Imperi i donar-los un paper important en l'exèrcit. Fritigern sembla haver governat fins després del 380, . Encara que l'arrianisme va ser condemnat per l'Església des del 381 els visigots van seguir sent fidels a aquesta doctrina. Els gots van tenir com a primer bisbe a Ulfilas, que va traduir la Bíblia al gòtic.
Els visigots van obtenir una participació destacada en les guerres civils del 388 contra Magne Màxim i de 394 contra el pagà Eugeni i Argobast. Quan va morir Teodosi (17 de gener del 395) els visigots estaven governats per Alaric I, .
Alaric I Alaric va ser el primer que va governar sobre la totalitat dels visigots; amb ell es va restaurar plenament la dinastia dels Balts o Baltungs. Alaric va atacar Constantinoble i va assolar Grècia (395 i 396). El general Estilicó va aconseguir expulsar-los de Grècia, però l'Emperador Arcadi, temorós del poder del general, va acabar designant a Alaric com a governador d'Il·líria, aconseguint amb això cinc anys de pau (396 a 401). Il·líria en realitat pertanyia a l'imperi d'Occident i no al d'Orient, amb el que Arcadi no va perdre res.
Primera campanya a Itàlia El 401 Alaric va marxar contra Itàlia però va ser derrotat prop de Pol·lència (6 d'abril del 402) i després a Verona (403). Probablement Estilicó va negociar amb Alaric la seva ajuda contra altres bàrbars com Radagais, i es creu que li va ser oferta la confirmació com Magister Militium i governador d'Il·líria, amb uns límits que entraven en contradicció amb les reivindicacions territorials d'Orient.
La crisi de l'Imperi El 406, grups d'alans, vàndals, sueus, burgundis i hèruls, agrupats entorn de Radagais, van envair Itàlia. Un altre grup germànic, avançant des de la regió de Magúncia, va assolar la zona entre el Rin i el Canal de la Mànega, és a dir la meitat nord de la Gàl·lia. Els primers atacs van partir dels alans, nòmades asiàtics procedents del Caucas, als quals van seguir els vàndals, dirigits pel rei Godegisil, els sueus, i altres grups. Això va afavorir les futures incursions dels visigots.
Vers el 406 o 407 les legions de Britànnia es van rebel·lar i van proclamar successivament a dos Emperadors, als quals després van assassinar. L'any 407, finalment, van proclamar un tercer Emperador anomenat Constantí (usurpador), l'elecció del qual sembla deguda a la coincidència de nom amb el primer emperador cristià. Constantí va travessar el Canal amb forces britones i romanes, desembarcant a Boulogne, i va aprofitar el caos creat per la invasió dels bàrbars per fer-se reconèixer en algunes províncies (407) i finalment a tota La Gàl·lia (408). Constantí va designar César al seu fill Constant, que abans havia estat monjo. Cap al 408, en circumstàncies desconegudes o almenys dubtoses, els governants de les províncies d'Hispània també se li van sotmetre, potser després de l'assassinat d'Estilicó.
El partit nacionalista romà, potser instigat pel govern de Constantinoble, va acusar Estilicó de preparar el lliurament de l'Imperi a Alaric, i va ordir un complot. Va esclatar una revolta de tropes que va obligar a Estilicó a refugiar-se en una església a Ravenna, sent assassinat en el moment de sortir (després de la promesa que salvaria la vida si sortia) pel cortesà Olimp, sota ordres de l'Emperador Flavi Honori (23 d'agost del 408). Alaric va tornar a Itàlia i va obtenir noves concessions d'Honori que s'havia establert a Ravenna, però una vegada es van retirar els visigots, Honori no va mantenir les seves promeses.
Però l'Emperador Honori comptava amb molts suports a Hispània, car pertanyia a la dinastia Teodosiana, fundada per l'hispà Teodosi el gran. Uns cosins d'Honori, anomenats Didim i Verià, van organitzar un exèrcit amb els esclaus i colons de les seves propietats (exèrcit al qual havien d'alimentar a costa del seu patrimoni propi) i van ocupar els passos Pirinencs, bé per impedir l'arribada de tropes de Constantí o per prevenir un atac bàrbar. Constantí va enviar a Hispània al seu fill Constant, al qual va elevar a la dignitat d'August, nomenant César a un altre fill anomenat Julià. Didim i Verià van demanar ajuda a Honori, però aquest es va limitar a concedir honors teòrics. Constant va vèncer a Didim i Verià(probablement a principis del 409), les tropes dels quals segurament tenien escassa capacitat combativa, i Honori no va tenir més remei que reconèixer a Constantí com august.
Constant, qui no confiava en les milícies de les províncies d'Hispània (que pel que sembla aquestes milícies no van prendre partit en la lluita contra Didim i Verià) va encarregar la custòdia dels passos pirinencs (en aquesta ocasió sembla clar que només amb la finalitat d'impedir corregudes dels bàrbars) a uns mercenaris bàrbars d'incert origen, que eren coneguts com els honoriaci, i va donar el comandament al general (probablement d'origen germànic) Geronci, qui, amb el suport de les forces regulars, es va oposar que la missió de vigilància fos encarregada als honoriaci, el que li va costar la destitució. Constant va confirmar l'encàrrec als honoriaci. No se sap que va ocórrer, però aquests mercenaris bàrbars, bé fora per negligència, per traïció o per incapacitat, van permetre el pas dels sueus, vàndals i alans cap a Hispània, avançat ja l'any 409 (les dates més probables són el 28 de setembre o el 13 d'octubre). Assolada Hispània, Geronci es va rebel·lar i va proclamar Emperador al seu amic el general Màxim, de qui se sap que va encunyar moneda a Bàrcino.
Constant va fugir a les Gàl·lies. Geronci va reunir a les seves tropes i va passar a les Gàl·lies, capturant a Constant a Viena del Delfinat. Constant va ser executat poc després. Constantí, que tenia previst envair Itàlia, es va veure obligat a suspendre els seus plans, i va quedar assetjat per Geronci a Arlè. Mentre els alans (sota el comandament d'Addac), els asdings (governats per Gunderic), els silinges (dirigits per Fridibald) i els sueus (liderats pel rei Hermenric), van saquejar les regions per les quals passaven. Probablement l'Emperador Màxim (i a través d'ell, Geronci) va pactar amb ells reconeixent-los la condició de federats, i els va cedir totes les províncies d'Hispània llevat de la Tarraconense (410).
Els visigots van marxar cap a Roma i van donar suport a la proclamació d'un usurpador anomenat Prisc Àtal (409), que era d'origen joni i probablement arrià, el qual va concedir a Alaric el titulo de Magister Militium. Però Àtal no va voler o no va poder complir les seves promeses i el rei visigot va tornar a Roma, va deposar l'usurpador (14 d'agost del 410) i els seus homes van saquejar la ciutat eterna durant tres dies, després de o qual la van abandonar portant-se amb ells a Àtal i a Gal·la Placídia, germana d'Honori.
De Roma van passar al sud devastant Campània, Apúlia i Calàbria. Alaric va morir a Cosenza (410) i el va succeir el seu cunyat Ataülf.
Ataülf Ataülf va pactar amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de Les Gàl·lies (territoris que escapaven del control del govern d'Honori, ja que s'havien sotmès a Constantí III). El 411 l'Emperador Honori va enviar a la Gàl·lia al Magister Militum Constanci, amb un exèrcit. Geronci es trobava a Arlè, on mantenia el setge de Constantí III. Atacat Geronci per Constanci, va haver de fugir a la Tarraconense, i Constantí va haver de rendir-se a Constanci, essent executat juntament amb el seu fill el cèsar Julià. Mentre a la Tarraconense les tropes de Geronci es van rebel·lar; Geronci va acabar suïcidant-se amb la família i l'Emperador Màxim es va refugiar segurament amb els aliats bàrbars (probablement amb els alans). L'exèrcit d'Hispània es va sotmetre al general Constanci i, per tant, a l'Emperador Honori.
Constanci es va quedar a les Gàl·lies, on poc després va haver de fer front al nord del territori, a la rebel·lió de Joví i Sebastià (amb el suport dels francs i alamans), el primer dels quals, d'origen gal, havia pres el títol d'Emperador a Magúncia el 411 associant al seu fill o germà Sebastià amb el títol de césar; i en el sud a l'actuació bel·licosa del general visigot Sar (Sarus), enemic de la dinastia visigoda, que al capdavant de part dels visigots, començava a ocupar el sud de la Gàl·lia també des del 411; les hordes visigodes procedents d'Itàlia, sota el comandament d'Ataülf, també van arribar al Sud de la Gàl·lia el 411 i el 412 Ataülf va decidir aliar-se amb Honori, que li va confiar importants dignitats a les Gàl·lies. Les llargues i complexes lluites d'Ataülf per dominar el sud de la Gal·lia el van ocupar de (411 a 414). Per combatre als rebels del sud de la Gàl·lia liderats per Sar i els del nord, dirigits per Joví i Sebastià, Constanci va recórrer a les forces visigodes, encarregant la missió a Ataülf. Aquest va proposar a Joví el seu reconeixement com august i el govern de la província de Germània i segurament altres províncies; Sar per part seva va intentar aliar-se amb Joví, i li va fer el mateix oferiment que fou acceptat. Com que no es va arribar a un acord, Ataülf, en col·laboració amb el Prefecte de les Gal·lies, Dardà (Dardanus), va atacar a Sar (ara aliat de Joví) i li va donar mort. Dardà va assetjar a Sebastià a Narbona, on s'havia traslladat i s'havia fet fort (Dardà va ocupar Narbona i Sebastià va ser capturat i decapitat), i el rei visigot va atacar a Joví a Valence, que va ser ocupada, essent capturat Joví, que poc després fou executar per ordre de Dardà (cap al 413).
En el pacte del 412 entre Honori i Ataülf s'incloïa per part del visigot el lliurament de Gala Plàcida, germana de l'Emperador capturada el 410 a Roma i que Ataülf conservava com a ostatge (també tenia en el seu poder a l'ex Emperador Prisc Àtal, per si considerava convenient o oportú presentar-lo com a candidat dòcil a l'Imperi). Per part de Roma s'establia que els visigots haurien de ser proveïts. Com l'Imperi no podia atendre al proveïment de les nombroses forces visigodes, Ataülf no va tornar a Gala Plàcida. El mestre dels soldats Constanci, que aspirava a casar-se amb Gala Plàcida va instigar a Honori a exigir el lliurament de Gala. Ataülf es va negar i va esclatar de nou la guerra entre visigots i romans.