La lingüística aplicada és l'enfocament de la lingüística orientat a l'ús de les teories lingüístiques per a la resolució d'aspectes lingüístics concrets, com ara en l'aprenentatge de llengües estrangeres, la traducció automàtica, etcètera. Es tracta d'una ciència jove que durant molt de temps s'ha considerat una subàrea de la lingüística i que a poc a poc ha anat reconvertint-se en una orientació d'aquesta disciplina. Es caracteritza pel seu caràcter multidisciplinari, que agrupa l'estudi transversal de les diverses disciplines que tenen alguna relació directa o indirecta amb el llenguatge. L'objectiu principal de la lingüística aplicada és proposar principis i desenvolupar mètodes encarats a la solució de problemes relacionats amb la llengua.
La lingüística aplicada és, doncs, una orientació d'intersecció amb un doble propòsit. Per una banda, produir coneixements lingüístics i, per una altra banda, aplicar aquests coneixements a la identificació i solució de diversos problemes pràctics. En aquest sentit, la lingüística aplicada actua d'intermediària o mediadora entre les disciplines teòriques i la seva praxi en problemes reals. Això no vol dir que la teoria ―o lingüística teòrica― i la seva aplicació ―o lingüística aplicada― s'excloguin, sinó que es relacionen i són interdependents. Així, la lingüística teòrica necessita comprovar les seves teories per mitjà de la seva aplicació i la lingüística aplicada ha de recórrer necessàriament a aquests principis per explicar i resoldre els problemes relacionats amb la llengua. D'aquesta manera, la lingüística aplicada no és una ciència estàtica, sinó dinàmica, una característica que li permet una màxima adaptabilitat a les necessitats i als problemes que se li plantegen.
Tal com diu Wilkins (1999):
El concepte daplicada Les dues principals característiques de la lingüística aplicada són el seu caràcter interdisciplinari i la seva finalitat pràctica. És una disciplina que es configura com una dimensió particular de la lingüística, una lingüística concebuda actualment com el conjunt de les ciències del llenguatge, és a dir, el llenguatge verbal humà. La dimensió aplicada sorgeix de bases teòriques que es troben a cavall entre les pròpies de l'anomenada «lingüística tradicional» amb aquelles amb què s'intersecciona la lingüística en el moment d'analitzar i solucionar problemes pràctics; problemes en què, de forma directa o indirecta, el llenguatge humà és present. Tal com diu Payrató (2011):
Seguint Payrató (2011), la lingüística aplicada és una subdisciplina o branca lingüística que consisteix a aplicar teories lingüístiques a un domini pràctic. La «finalitat pràctica» de què es parlava anteriorment va íntimament lligada al concepte d'«aplicació» d'aquesta disciplina. És un concepte que implica habilitat o capacitat teòrico-pràctica, és a dir, la combinació d'una activitat teòrica (anàlisi o valoració), que podríem anomenar diagnòstic, i teràpia o estratègies d'actuació amb una activitat pràctica de diversos tipus, ja sigui l'ús de mitjans, de tècniques o instruments i la recopilació de dades, entre d'altres.
L'altra característica bàsica de la lingüística aplicada és el seu caràcter interdisciplinari. L'expansió dels límits de la lingüística tradicional, anomenada actualment ciències del llenguatge per avenir-se millor amb la seva realitat, és el resultat de la intersecció d'aquests límits amb els d'altres disciplines científiques o bé de matisos i canvis importants pel que fa a les perspectives d'estudi. La intersecció dels camps d'anàlisi més tradicionals amb aquells que són més nous ha revolucionat tot el panorama lingüístic i l'ha convertit en un mosaic de subdisciplines. D'aquesta manera, la lingüística aplicada ja no es pot entendre com una simple branca interna de la lingüística ni tampoc com una interdisciplina, sinó que s'ha de teoritzar com una dimensió o una orientació del coneixement lingüístic, present en totes les branques de les ciències del llenguatge.
Història de la lingüística aplicada Si bé la lingüística aplicada és una ciència jove, els seus primers referents es troben a Collitz (1925), qui, en una nota sobre el naixement de la prestigiosa revista Language, ja feia referència a una dimensió aplicada de la lingüística, juntament amb una dimensió general (sincrònica) i una altra d'històrica o evolutiva (diacrònica). En paraules textuals, «a una tercera subdivisió de la lingüística ―com la resta, de grans dimensions― podem assignar-li el nom de lingüística “pràctica” o “aplicada”.»
Tot i aquest referent a la dècada dels anys 20, l'origen de la lingüística aplicada es troba cap als volts de 1948, amb la publicació d'una altra revista, en aquest cas, Language Learning: A Journal of Applied Linguistics. D'aleshores ençà, el terme lingüística aplicada s'ha interpretat de moltes formes diferents, especialment relacionada amb l'ensenyament de llengües estrangeres; d'aquí el nom d'aquesta revista. Als anys 1950, aquesta disciplina era considerada sinònima de la lingüística estructural i funcional, aplicada directament a l'ensenyament de llengües estrangeres a diversos centres acadèmics dels Estats Units d'Amèrica.
Posteriorment, cap al 1960 aquesta disciplina encara es veu íntimament relacionada amb la seva aplicació en el món de l'ensenyament de llengües. I és que una de les derivacions amb més tradició en l'àmbit de la lingüística aplicada és el camp de l'ensenyament de segones llengües, a partir dels intents de la lingüística nord-americana ―especialment després de la Segona Guerra Mundial― per establir mecanismes didàctics que fessin possible la comprensió i expressió en altres llengües en el menor temps possible.
D'aquesta manera, la lingüística aplicada neix estretament lligada a l'aprenentatge de llengües estrangeres, un dels camps més característics de la disciplina, fins al punt que en alguns moments històrics i en algunes tradicions d'estudi, «lingüística aplicada» i «ensenyament de llengües» arribaran a convertir-se en sinònims. Paral·lelament a aquesta visió, també comença a aplicar-se en temes com l'avaluació de llengües, la política lingüística i en l'èmfasi propi de la dècada de l'ensenyament de segones llengües basat en l'aprenentatge.
La confluència de visions sobre l'àmbit de recerca de la lingüística aplicada es troba en el I Col·loqui Internacional de Lingüística Aplicada, celebrat per l'AILA (Association Internationale de Linguistique Appliquée) l'any 1964 a Nancy (Lorena, França), el primer d'una sèrie sense interrupció de congressos multitudinaris triennals les últimes edicions del qual s'han fet a Sydney (1987), Tessalònica (1990), Amsterdam (1993), Jyväskylä (Finlàndia, 1996), Tòquio (1999), Singapur (2002), Madison (Wisconsin, EUA, 2005), Essen (Alemanya, 2008) i Pequín (Xina, 2011). El proper congrés se celebrarà a Brisbane (Austràlia) l'any 2014.
Les demandes socials vinculades a l'ensenyament de segones llengües de seguida es van començar a concebre en paral·lel amb la resta de demandes, però considerades fins a aquell moment tasques massa diverses o allunyades, com l'elaboració de diccionaris, la traducció, etcètera. La coordinació progressiva d'aquestes demandes socials coincideixen amb l'aparició i consolidació de nous camps interdisciplinaris directament relacionats amb tasques com la sociolingüística o l'antropologia lingüística, entre d'altres. Aquest fenomen es generalitza poc temps després de la Segona Guerra Mundial i es manifesta durant les dècades dels anys 60 i 70.
És doncs a partir d'aquest moment, que la lingüística aplicada amplia el ventall de camps d'investigació basat en la resolució de problemes de la vida real basats en el llenguatge. Mentre que l'ensenyament de llengües encara és el nucli central, a poc a poc s'inclouen dins d'aquesta disciplina matèries com l'adquisició de llengües, la gestió del multilingüisme, els drets de les llengües minoritàries i la planificació i la política lingüístiques. Autors com Kaplan o Widdowson en són bons exemples.
Aquesta visió de la lingüística aplicada com una disciplina que es basa en la resolució de problemes comporta quatre conseqüències que marcaran la seva metodologia de recerca. Per començar, el reconeixement de la importància del context i de l'anàlisi de necessitats i la gestió de les variables que poden interferir en la seva recerca. En segon lloc, la visió de la llengua com a discurs funcional, amb la consegüent aproximació a la lingüística descriptiva en matèria de solucions als problemes plantejats. En tercer lloc, el reconeixement de la interdisciplinarietat de la lingüística aplicada, emprant eines d'altres disciplines per tal de solucionar els problemes plantejats. Finalment, destaca la cerca de noves metodologies de recerca.
Aquesta corrent va evolucionar envers una nova ―i fugaç― nomenclatura i perspectiva d'«aplicacions de la lingüística». Destaquen alguns autors com Davies i Elder (2004), que plantegen la lingüística aplicada com la mediadora entre la lingüística teòrica i l'aplicació pràctica en el si de la societat dels seus postulats, i les aplicacions de la lingüística com el conjunt d'aplicacions per se que s'utilitzen ad hoc per resoldre problemes basats en la llengua.
A la dècada de 1980, la lingüística aplicada s'estén per totes les disciplines amb què es coneix actualment, en què s'hi afegeixen la lexicografia, la traducció i la interpretació, la lingüística computacional, la lingüística de corpus i la llengua a l'empresa en termes de perfils lingüístics professionals. Aquesta ampliació de la disciplina es recull en els primers deu anys de la revista Applied Linguistics i a lAnnual Review of Applied Linguistics.
Lingüística teòrica i lingüística aplicada La intersecció de la lingüística aplicada amb la resta de disciplines que tenen el llenguatge com a element potencial d'investigació va provocar un xoc a la dècada dels anys 80 entre la visió de la lingüística aplicada, basada en la resolució de problemes de caràcter social i basats en la llengua i la comunicació, i la lingüística teòrica, desconnectada de l'ús real del llenguatge.
La lingüística tradicional ―etiquetada sovint com a lingüística teòrica― no aporta les teories pertinents per tal de solucionar problemes que es plantegen en la vida social i que, en última instància, determinen la raó de ser de la lingüística aplicada. Aquesta disciplina necessita, des del mateix moment de néixer, una dimensió teòrica que abordi no només la seva articulació interna (determinació de l'objecte, objectiu i metodologia), sinó també l'anàlisi del mateix objecte. Segons Payrató (2011), «en altres paraules, la lingüística aplicada teoritzarà des del principi sobre el que es podrien denominar àrees laterals o perifèriques de la lingüística “clàssica”.»
Corder (1973, 1992) va plantejar que «l'aplicació del coneixement lingüístic a un objecte és una activitat. No es tracta d'un estudi teòric. Utilitza els descobriments dels estudis teòrics. El lingüista aplicat es val de les teories: és un consumidor i no un productor de teories.» En poques paraules, Corder estableix que la lingüística aplicada és una activitat i no pas un estudi amb caràcter teòric. El professional d'aquesta disciplina ―el lingüista aplicat―, doncs, és un consumidor i no pas un productor de teories. Com es pot observar, per tant, Corder proposa clarament uns paràmetres que permeten identificar una lingüística teòrica d'una lingüística aplicada.
A l'altra banda del plantejament, un altre autor, Brown (2006), proposa que les teories més poderoses són aquelles que es comproven a través de la investigació aplicada i la millor activitat aplicada és aquella que es fonamenta científicament en el poder explicatiu d'un paradigma teòric.