El massís del Montgrí és un massís muntanyós calcari a la vora del mar Mediterrani al nord-est de la comarca del Baix Empordà i que, de fet, constitueix la separació natural entre aquesta i la de l'Alt Empordà. Està distribuït entre els municipis de Bellcaire d'Empordà, l'Escala, Ullà i Torroella de Montgrí. Les característiques geològiques i climàtiques del massís, per la proximitat amb el tram baix del riu Ter, la desembocadura d'aquest riu i els aiguamolls de l'Empordà, la presència de les dunes, els penya-segats i les coves abundants, fa que presenti una gran diversitat d'hàbitats que el fan atractiu per a un gran nombre d'espècies animals i vegetals. També s'hi troben algunes poblacions que constitueixen un bon indicador de la salut d'aquest ecosistema, com ara diverses espècies d'orquídies, algunes espècies de caragols endèmics i el duc (espècie de gran rapinyaire). També hi havia una de les poblacions de margalló més septentrional de Catalunya al Puig de la Palma, tot i que destinada a l'extinció donada la mancança de peus femenins. La imaginació local diu que el Montgrí sembla un bisbe dormint i que el castell és l'anell a la mà del bisbe.
Relleu miniatura|esquerra|La muntanya de Santa Caterina coronada per l'emblemàtic castell del Montgrí.El botó de roda de l'Empordà. Josep Pla. En general el conjunt de muntanyes presenta una alçada creixent des del nord proper a Sant Martí d'Empúries cap al sud. Així és a la banda sud on hi ha els cims de major envergadura. Al límit sud i pràcticament alineats en sentit oest/est hi destaquen, d'oest a est, els següents cims: Puig Rodó (307,9 m), el Montgrí o puig de Santa Caterina (303 m), sobre el qual hi ha el Castell del Montgrí, i el Montplà (310,8 m), propers a Torroella i darrere dels quals hi ha la Vall de Santa Caterina. Seguint l'alineació hi ha les Maures: La Torre Moratxa (220,1 m) i Roca Maura (225,4 m), propers al poble costaner de l'Estartit.
Ja dins el mar, l'arxipèlag de les Illes Medes, constitueix de fet la prolongació més oriental del massís. Per la banda nord el massís constitueix un altiplà d'uns 100 m d'alçada amb alguns cims menors. A ran de mar predominen els penya-segats des de l'Escala fins a l'Estartit tot i que es poden trobar diversos corriols (dits localment "còrrecs") de blocs que condueixen a cales de mida reduïda, a excepció de Cala Montgó al nord del massís. És el cas de Cala Calella, Cala Falaguer, Cala Pedrosa i Cala Ferriol. La costa és doncs abrupta i resseguida per un rosari de cales i puntes.
Entre el Montplà i la Torre Moratxa hi ha un conjunt de dunes continentals provinents del Golf de Roses, que foren fixades a finals del gràcies al projecte de l'enginyer Primitiu Artigas, pel que actualment estan cobertes d'extenses pinedes i són imperceptibles a vista d'ocell. El seu origen fou degut al desviament del braç nord del riu Ter a la primera meitat del , ja que la seva presència frenava l'arribada de les sorres del Fluvià per la tramuntana.
Pel que fa als corrents d'aigua no n'hi ha d'estables i tenen un caràcter torrencial, pel vessant sud davallen cap al curs del Ter, destaquen però els del còrrec de Coma Llobera o el còrrec Llarg. En alguns punts s'hi troben intrusions magmàtiques de quars vermell o marronós. Com a terreny càrstic s'hi generen grutes, dolines i forats en les parets de les muntanyes anomenades caus, el de major envergadura és sens dubte el del Cau del Duc.
+ Cims del massís Altura (msnm) Montplà 310,8Puig Rodó 307,9 Montgrí 303,0 Puig de Carroig 261,3 Puig Roig 258,6 Rocamaura 225,4 Torre Moratxa 220,1 Puig de les Cogullades 209,8Turó de l'Àguila 179,2 Puig Torró 171,5 Tossal Gros 159,0 Puig de la Reina 130,3 Tossal Petit 126,7 la Muntanyeta 77,6
Geologia El massís del Montgrí és un aflorament de roca calcària elevat per diverses falles orientada d'est a oest, que s'alçà al mateix temps que la serralada del Pirineu (orogènesi alpina). Els seus estrats foren sedimentats en la conca oceànica dels Pirineus durant el Mesozoic. Aquests estrats sembla que lliscaren sobre les fàscies del Keuper de tipus argilosos-guixencs que actuaren com a lubrificants originant un encavalcament sobre materials eocens. Els estrats calcaris que conformen el massís estan fortament tectonitzats (sinclinals del Mas Sec- Puig d'en Lleial i del Muntanya d'Ullà-Montgrí-Montplà, múltiples falles normals) i van de períodes des del Santonià (Cretaci) fins al Lias (Juràssic) i inclouen materials d'argil·la margosa, margues, dolomies i calcàries
Envoltant aquest front d'encavalcament de forma contínua des de Bellcaire d'Empordà fins a la Meda Gran i en cotes inferiors als esparsos afloraments del Keuper hi ha fàcies de l'Eocè Superior que contenen argiles, gresos i conglomerats. Baixant de cota també es troben formacions de peu de mont per meteorització dels materials calcaris. En cotes més baixes ja sota l'influx dels flux hídric del Ter hi ha sediments del Quaternari (Plistocè i Holocè) que varien en la mida del gra que varia des de la grava fins al llim.
També pertanyents al Quaternari hi ha formacions eòliques que travessen el massís pel centre, són les anomenades Dunes de Torroella de sedimentació històrica, que cobreixen les formacions calcàries cretàciques pràcticament dividint aquests afloraments per la meitat en direcció nord-oest/sud-est des de l'Escala fins al sector de l'oest de Torre Vella i nord de Les Dunes (Torroella de Montgrí). Pel que fa a les dolines i avencs de la Muntanya Gran han estat reblits per argiles de terra rossa quaternàries. Així mateix s'ha descrit la presència de restes d'un volcà en una d'aquestes dolines la de l'Aixart de la Conca, proper a la base LORAN així com un altre proper al Mas Ral. Pel que fa als cons volcànics han desaparegut per erosió. El de l'Aixart de la Conca inclou materials com el tuf i bretxes així com basalts d'olivina i ha estat datat que la seva formació correspon al Miocè (23 - 5,3 milions d'anys), ja que travessa els materials mesozoics i eocènics sedimentats amb anterioritat.
La presència de l'ésser humà El massís del Montgrí ha estat utilitzat pels humans al llarg de la història. La primera evidencia de presència humana data del Paleolític inferior. S'han trobat restes d'aquesta ocupació al Cau del Duc i al Cau del Duc d'Ullà, sent una de les restes singulars, el pic del Montgrí. Durant el Neolític fins a l'Edat dels metalls, els humans haurien deixat d'habitar les coves, però les haurien aprofitat per fer-hi enterraments. En són testimoni el Cau dels Ossos, el Cau d'en Calvet o el Cau de l'Olivar d'en Margall. Juntament amb els enterraments, s'hi ha trobat els respectius aixovars amb puntes de sílex, peces de collarets i, fins i tot, alguna peça d'or com és el cas del Cau del Tossal Gros. Durant la romanització es creu que s'haurien aixecat diferents vil·les romanes a les faldes del massís del Montgrí, d'acord amb les restes trobades als actuals paratges de l'ermita de Santa Maria del Mar i Santa Maria del Palau. De fet aquestes dues edificacions són la primera notícia que hem de l'Edat mitjana al Massís del Montgrí, ja com edificacions cristianes. Tanmateix, la petja més significativa és el Castell del Montgrí, fortificació encarregada per Jaume II com a maniobra d'intimidació al Comtat d'Empúries, l'any 1294. El castell s'erigeix al cim del Montgrí i domina el pla. Malgrat tot, l'obra va restar inacabada (1301) a conseqüència de la decadència del comtat emporità. També n'és testimoni l'ermita de Santa Caterina (1390), fundada per tres monjos benedictins que van abandonar l'abadia de Montserrat per discrepàncies durant el Cisma d'Occident, trobant empar en la corona aragonesa i la Universitat de Torroella, favorables al papa d'Avinyó. Després de la mort dels monjos, la Universitat va assumir-ne la gestió i, des de llavors, escull els seus responsables o pabordes, figura que avui dia es manté. L'ermita es va fer tant popular, que al , Carles V va permetre demanar almoina pel temple. De fet, si es puja al Castell del Montgrí es poden observar, durant el recorregut, unes petites construccions, o capelletes, que juntament amb la creu que corona el coll formarien el recorregut d'una processó, que dataria del . A partir del , la intensificació de la pirateria faria construir diferents torres de senyal, com en són testimoni la Torre Moratxa, al cim de Rocamaura o la Torre dels Moscats, a la falda del Montplà.
Tanmateix no seria fins al que aquesta es faria més evident. A la falda de la carena nord-oest de la Muntanya d'Ullà es formarien dos nuclis de població, Sobrestany i la Bolleria, agrupacions de masos dedicats al cultiu i la ramaderia. Això es deu al fet que la Universitat de Torroella dona permís a l'explotació agrícola i ramadera del Montgrí. Per aquesta raó, a partir del proliferaran els forns de calç, eixarts, cabanes de pedra seca i barraques, com a resultat d'una explotació vinícola i d'oli. Malauradament, la plaga de la fil·loxera i la competència italiana fan que la majoria d'aquestes explotacions s'estronquin al . El 1896 s'inicia l fixació de les dunes continentals que creuava el massís de nord a sud. Paratge conegut amb el nom de les Dunes. Mitjançant la plantació de pins i borró es va evitar que la duna seguís avançant fins al pla. Durant el , el Montgrí s'ha usat com a refugi durant la guerra civil (Cau de la Figuera, als peus del Montplà), com a explotació mineria (Muntanya d'Ullà) i s'hi van construir dues bases militars als extrems del massís (una d'elles la base LORAN i l'altra la Bateria de Punta Milà), a més de les bateria d'artilleria costanera a la Punta Ventosa, totes elles actualment abandonades.
Clima miniatura|esquerra|El nucli antic de Gualta amb al fons el Puig Rodó. miniatura|Ermita de Santa Caterina. miniatura|esquerra|El Montgrí en flames el 26 de setembre de 2004 El règim climàtic s'hi caracteritza per una baixa pluviositat estival i oscil·lacions anuals de la temperatura poc acusades. El règim de vents hi és eminentment de sentit N-NE. Gaudeix d'hiverns poc rigorosos amb una temperatura mitjana de 9 °C i estius càlids 23 °C (1960-1990) http://www.meteo.cat/servmet/atles/ACC61_90/temperatura.html
Ecologia La vegetació terrestre és característica del bosc mediterrani degradat, amb alta abundància de pi blanc (Pinus halepensis) a les zones baixes i matolls esclerofil·les a les zones altes, tot i que en zones d'obaga encara es poden trobar petites poblacions de suros (Quercus suber) i alzines (Quercus sp.). Les brolles calcícoles també són habituals sovint transformant-se en garrigars allí on el sòl cobreix mínimament la roca (estepa blanca, garric, llentiscle, gatosa) quan no forma extensos garrigars impenetrables i pràcticament monoespecífics. La zona de les Dunes avui es troba coberta d'una pineda de pinastre i pi ver, si bé les lianes no hi són rares (Smilax aspera, diverses rubiàcies) i a les obagues hi abunden petites clapes de falgueres, molses i líquens. A les Dunes de Torroella és encara present la vegetació psammòfila, desapareguda en la Cala Montgó.
Encara s'hi poden observar moltes feixes que indiquen l'antiga presència de la viticultura, probablement abandonat a causa de la plaga de la fil·loxera de finals del . Les cabanes de pastors són habituals i usualment adossades a murs de pedra seca. Hi ha hagut explotació minera de la roca calcària al massís de ben antic, el mateix castell del Montgrí fou “alimentat” amb pedreres situades poc per sota del cim. També s'extreia la roca per a fabricar calç als forns de calç. Encara se'n troben d'enrunats amb les parets enrogides.
El 26 de setembre de 2004 s'hi produí un incendi forestal que va afeblir considerablement aquesta situació.