Jules Massenet, de nom complet Jules Émile Frédéric Massenet (Montaud, prop de Saint-Étienne, 12 de maig de 1842 – París, 13 d'agost de 1912) fou un compositor francès de l'època romàntica sobretot conegut per les seves òperes, de les quals en va escriure més de trenta. Les dues més representades són Manon (1884) i Werther (1892). També va compondre oratoris, ballets, obres orquestrals, música incidental, peces per a piano, cançons i altres músiques.
Encara en edat escolar, Massenet va ser admès al Conservatori Superior de Música de París, on va estudiar amb Ambroise Thomas, a qui admirava molt. Després de guanyar el primer premi musical del país, el Prix de Rome, el 1863, va compondre prolíficament en molts gèneres, però ràpidament es va fer conegut per les seves òperes. Entre 1867 i la seva mort, quaranta-cinc anys més tard, va escriure més de quaranta obres escèniques en una àmplia varietat d'estils, des de l'opéra-comique fins a representacions a gran escala de mites clàssics, comèdies romàntiques, drames lírics, així com oratoris, cantates i ballets. Massenet tenia un bon sentit del teatre i del que tindria èxit amb el públic parisenc. Malgrat alguns errors de càlcul, va produir una sèrie d'èxits que en van fer el principal compositor d'òpera a França del fin de siècle.
Com molts compositors francesos destacats del període, Massenet va ser professor al Conservatori Superior. Hi va ensenyar composició des de 1878 fins a 1896, quan va renunciar després de la mort del director, Ambroise Thomas. Entre els seus estudiants hi havia el grec Dioníssios Lavrangas i Gustave Charpentier, Ernest Chausson, Reynaldo Hahn i Gabriel Pierné.
En el moment de la seva mort, molts crítics consideraven que Massenet era antiquat i poc arriscat, encara que les seves dues òperes més conegudes van romandre populars a França i a l'estranger. Després d'algunes dècades d'oblit, les seves obres van començar a ser reavaluades favorablement durant la segona meitat del , i moltes d'elles han estat escenificades i enregistrades. Els crítics el consideren l'autor d'unes òperes àmpliament acceptades com a productes ben dissenyats i intel·ligents de la Belle Époque.
Biografia Família L'avi de Jules Massenet, que vivia a Gravelotte (Moselle), es va convertir en professor d'història a la Universitat d'Estrasburg. La seva esposa era filla d’un polític destacat. El seu fill, Alexis, va ser un oficial superior durant el Primer Imperi. El 1814, després de l’abdicació de Napoleó, el jove capità Alexis Massenet abandonà l’exèrcit francès. Seguint el consell i amb l’ajuda econòmica del mariscal Soult, aprofità la seva formació a l'École polytechnique per dedicar-se a la indústria. Fundà una fàbrica de dalles a Tolosa i, més endavant, traslladà el negoci a Saint-Étienne (Loira), important centre siderúrgic i miner, on el 1838 obrí una nova fàbrica al barri de Montaud.
La seva mare, Eléonore-Adélaïde Royer de Marancour (1809–1875), era pianista aficionada i la segona esposa del seu pare, que va tenir quatre fills del seu primer matrimoni i quatre del segon. Com que els fills de la primera esposa no tenien inclinacions artístiques, mentre que els de la segona, sense excepció, van desenvolupar dons per les arts, particularment la música, s'ha suggerit amb raó que va ser a la seva mare a qui Massenet deu el seu geni musical. El seu nom de soltera era Adelaide Royer; va ser educada per la Duquessa d'Angulema i va aprendre a tocar bé el piano. Els primers records de Jules Massenet estaven vinculats al jardí familiar i al soroll dels martells de la fàbrica paterna. Ell mateix recordaria que havia nascut entre sons metàl·lics, poc musicals. Tanmateix, les dificultats polítiques i econòmiques començaren aviat a amenaçar el negoci del pare.
La situació econòmica d’Alexis Massenet empitjorà i hagué d’incorporar nous socis a l’empresa, que passà a dir-se Jackson, Génin et Massenet. Tot i conservar certa influència, perdé poder i la família hagué de reduir el nivell de vida. Davant la crisi industrial i política que precedí la caiguda de Lluís Felip, començà a retirar-se del negoci i el 1847 envià la família a París, on ell s’instal·là definitivament dos anys després. Els Massenet visqueren al carrer de Beaune, prop del Sena. Eléonore Massenet trobà bones escoles per als fills i s’encarregà personalment de l’educació de Jules. Li ensenyà a llegir amb La imitació de Crist de Tomàs de Kempis, gràcies a la qual adquirí una capacitat lectora precoç.
El seu pare va haver de deixar la feina a la foneria a causa de problemes de salut. Eren tan greus que va poder aportar poc a partir d'aquell moment per al suport de la família, la qual cosa va fer necessari que la seva dona comencés a donar classes de piano.
Al Conservatori El progrés de Jules fou tan ràpid que els pares decidiren presentar-lo al Conservatori de París. El 9 d’octubre de 1851, amb nou anys, acudí a l’edifici del carrer del Faubourg-Poissonnière per fer l’examen d’ingrés. Massenet recordaria l’ambient sever i intimidatori de la sala d’espera, on els candidats eren cridats per un funcionari i identificats amb un número abans de comparèixer davant el tribunal. El tribunal de l’examen d’ingrés de Massenet estava format per compositors i professors destacats com Fromental Halévy, Michele Carafa i Ambroise Thomas, sota la presidència del director Daniel Auber. Thomas, futur amic de Massenet, era conegut per òperes elegants com Mignon i Hamlet, mentre que Auber havia compost prop de cinquanta òperes i gaudia d’una gran reputació en la vida musical i social parisenca. Massenet hagué d’interpretar l’últim moviment d’una sonata de Beethoven. Després de dues o tres pàgines, Auber el feu aturar i, impressionat per la seva preparació, li preguntà qui havia estat el seu professor. Massenet respongué orgullós que només havia estudiat amb la seva mare. L’endemà, la família rebé la confirmació oficial que Jules havia estat admès al Conservatori.
Va ser alumne d'Adolphe Laurent al piano i d'Augustin Savard en solfeig. Massenet va quedar molt decebut quan va haver de trencar la seva relació amb el Conservatori el 1854, perquè la família va marxar de París per viure a Chambéry, on esperaven que la salut del seu pare millorés amb l'aire pur. Jules Massenet visqué aquesta mudança com una interrupció intolerable dels estudis al Conservatori de París. Poc interessat pel paisatge savoià, es dedicà intensament al piano i descobrí la música de Schumann, aleshores poc coneguda i sovint ridiculitzada a França.
Incapaç de suportar més l’aïllament, fugí una matinada cap a París sense diners. Els pares, conscients de la força de la seva vocació, acceptaren la decisió. S’allotjà amb la seva germana Julie i el marit d’aquesta, el pintor Pierre Cavaillé. Alternava moments de diversió amb els amics amb llargues hores de solitud i reflexió. El 1855 es reincorporà a la classe de piano del Conservatori. L’any següent obtingué una menció honorífica interpretant el Concert en si menor de Hummel i, el 1858, oferí el primer recital públic a Tournai, Bèlgica. La crítica en destacà la timidesa davant el públic, però també la força, el domini i la puresa del seu so.
Com que el pare no podia mantenir-lo i no volia dependre de la germana, Massenet visqué en condicions precàries. Practicava en un estudi compartit pel seu germà gran i l’escriptor socialista Jules Vallès, que recordaria la puntualitat, la concentració obsessiva i la capacitat de treball del jove músic. Aquesta disciplina fou recompensada el juliol de 1859, quan guanyà el primer premi de piano del Conservatori amb el Concert en fa menor de Ferdinand Hiller. Poc després llogà una modesta habitació a les golfes del carrer de Ménilmontant. Instal·lat en una petita mansarda, Massenet vivia envoltat d’artistes de circ. Com que no podia pagar les entrades dels concerts populars de Jules Pasdeloup al Cirque Napoléon, escoltava la música que arribava fins a la seva habitació pels lluernaris oberts. Així conegué les obres de Berlioz i Wagner, els compositors que més admirava aleshores.
Per subsistir, donava classes de piano en una escola modesta i tocava cada nit en un cafè del carrer de Belleville per trenta francs mensuals. La falta de diners el marcà profundament i explica la importància que més tard concediria a l’èxit material. També treballava com a percussionista a l'Òpera de París. Els dissabtes tocava als balls des de mitjanit fins a les sis del matí, i diverses nits a la setmana participava en representacions d’òpera o substituïa músics en grups amateurs. Malgrat el cansament i el sou escàs, aquesta experiència fou un aprenentatge teatral excepcional. Des del fossat orquestral, Massenet memoritzà nombroses partitures, escoltà els grans cantants de l’època i aprengué com la música podia desenvolupar una escena, afavorir les veus i crear atmosferes mitjançant l’orquestració. També presencià els disturbis que acompanyaren l’estrena parisenca de Tannhäuser de Wagner.
El 1860, Massenet intentà entrar a la classe d’harmonia de François Bazin, però aquest rebutjà les seves composicions perquè les considerava massa personals i el qualificà d’«ovella negra». La ironia és que, divuit anys més tard, Massenet el succeiria tant al Conservatori com a l’Académie des Beaux-Arts. El mateix any va entrar a la classe d'harmonia de Napoléon Henri Reber i d'orgue amb François Benoist. L'any següent va començar a estudiar composició amb Ambroise Thomas, que el considerava un alumne molt prometedor i confiava que els excessos juvenils acabarien donant pas a un estil equilibrat. També va rebre lliçons especials d'harmonia de nou amb Savard. En aquesta època va començar la seva amistat de tota la vida amb Victorin de Joncières, qui va deixar el Conservatori perquè el seu mestre, Aimé Leborne, no li permetia ser entusiasta amb Wagner, i que es va fer famós en anys posteriors com a crític i compositor d'òpera.
A Roma La gran ambició de tot estudiant del Conservatori de París era guanyar el Gran Premi de Roma. Obtenir-lo significa que el Govern francès li pagaria durant tres anys una quantitat considerable. Un cop a l'any, cada candidat havia d'escriure una cantata o una altra obra de considerable dimensió, que, en cas de ser el guanyador, es produiria a l'Opéra, on després seria proclamat solemnement com a "Lauréat". Pràcticament tots els grans compositors francesos van ser coronats d'aquesta manera al començament de la seva carrera com a guanyadors del Prix de Rome; entre ells Hérold, Ambroise Thomas, Halévy, Gounod, Berlioz, Bizet o Debussy.
El 1862 es presentà per primera vegada al Premi de Roma. Després de dies tancat component la cantata Louise de Mézières, no aconseguí el guardó. L’any següent ho tornà a intentar amb David Rizzio. Aquesta vegada guanyà el Gran Premi, gràcies en bona part al suport de Berlioz. En conèixer el resultat, Massenet abraçà emocionat Berlioz, Auber i Ambroise Thomas. Havia estat estudiant del Conservatori durant vuit anys; havia obtingut, any rere any, premis per a piano, contrapunt, fuga; i ara va arribar el premi de premis, Prix de Rome, el reconeixement oficial de la seva habilitat excepcional, l'oportunitat de viatjar, de veure el món, d'estudiar a les grans capitals d'Europa. La cantata fou interpretada públicament i una de les seves peces, una «balada escocesa», es publicà per separat. El premi li proporcionà una beca anual de més de tres mil francs i una estada de quatre anys a la Vil·la Mèdici de Roma, fet que li permeté abandonar temporalment les dures feines del fossat orquestral.