Aleksandr Nikolàievitx Skriabin, a vegades escrit Scriabin o Scriabine per ell mateix (en rus: Алекса́ндр Никола́евич Скря́бин; Moscou, 6 de gener de 1872 - Moscou, 27 d'abril de 1915), fou un compositor i pianista virtuós rus.

Abans de 1903, Skriabin va estar molt influenciat per la música de Frédéric Chopin i va compondre en un idioma relativament tonal i romàntic tardà. Més tard, i independentment del seu influent contemporani Arnold Schönberg, Skriabin va desenvolupar un llenguatge musical molt més dissonant que havia transcendit la tonalitat habitual però no era atonal, que concordava amb el seu estil propi metafísic. Skriabin va trobar un atractiu significatiu en el concepte de Gesamtkunstwerk així com en la sinestèsia, i va associar els colors amb els diferents tons harmònics de la seva escala, mentre que el seu cercle de quintes codificats per colors també es va inspirar en la teosofia. Sovint se'l considera el principal compositor simbolista rus i un dels principals representants de l'⁣edat de plata russa.

Skriabin va ser un innovador i un dels compositors-pianistes més controvertits de principis del . La Gran Enciclopèdia Soviètica deia d'ell, "cap compositor no ha tingut més menyspreu sobre ell ni un amor més gran". Lev Tolstoi va descriure la música de Skriabin com "una expressió sincera del geni".E. E. Garcia (2004): Rachmaninoff and Scriabin: Creativity and Suffering in Talent and Genius . L'obra de Skriabin va exercir una influència destacada en el món de la música al llarg del temps, i va inspirar a compositors com Ígor Stravinski, Serguei Prokófiev, i Karol Szymanowski. Però la importància de Skriabin en l'escena musical russa (posteriorment soviètica) i internacionalment va disminuir dràsticament després de la seva mort. Segons el seu biògraf Faubion Bowers, "Ningú va ser més famós durant la seva vida, i pocs van ser ignorats més ràpidament després de la mort". No obstant això, la seva estètica musical s'ha revalorat des dels anys setanta, i les seves deu sonates publicades per a piano i altres obres s'han defensat cada cop més, obtenint un gran reconeixement al segle XXI.

Biografia Infància i educació (1872–1893) miniatura|esquerra|Un jove Aleksandr Skriabin (finals de la dècada de 1870) Scriabin va néixer a Moscou en una família aristocràtica el dia de Nadal de 1871, segons el calendari julià. El seu pare, Nikolai Aleksandrovitx Skriabin, aleshores estudiant a la Universitat Estatal de Moscou, pertanyia a una modesta família noble fundada pel besavi d'Aleksandr Ivan Alekseevitx Skriabin, un soldat de Tula que va tenir una brillant carrera militar i va rebre la noblesa hereditària el 1819.Ivan Grezin. L'àvia paterna d'Aleksandr, Elizaveta Ivanovna Podtxertkova, filla d'un capità tinent, procedia d'una casa noble rica de la governació de Novgorod.Russian Academy of Sciences (1994). La seva mare, Liubov Petrovna Skriabina (de soltera Txetinina), va ser concertista i antiga alumna del pianista polonès Theodor Leschetizky. Va pertànyer a una antiga dinastia que va remuntar la seva història a Rurik⁣; el seu fundador, Semion Feodorovitx Iaroslavski, sobrenomenat Txetina (del rus txetina que significa rostoll), era el besnet de Vasili, príncep de Iaroslavl.Velvet Book. Va morir de tuberculosi quan Aleksandr només tenia un any.Yuri Khanon (1995).

Després de la seva mort, Nikolai Skriabin va completar l'ensenyament en llengua turca a l'Institut de Llengües Orientals de Sant Petersburg i va marxar cap a Turquia. Com tots els seus familiars, va seguir una trajectòria militar i va exercir com a agregat militar en la condició de conseller d'Estat actiu⁣; va ser nomenat cònsol honorari a Lausana durant els seus darrers anys.Ivan Grezin. El pare d'Aleksandr va deixar l'infant Sasha (com se'l coneixia) amb la seva àvia, la seva besàvia i la seva tieta. El pare es va tornar a casar més tard, donant a Skriabin diversos germans i germanes. La seva tia Liubov (la germana soltera del seu pare) era una pianista aficionada que va documentar els primers anys de Sasha fins que va conèixer la seva primera dona. Quan era nen, Skriabin estava freqüentment exposat a tocar el piano; referències anecdòtiques el descriuen exigint que la seva tia jugués amb ell.

Aparentment precoç, Skriabin va començar a construir pianos després d'haver-se fascinat amb els seus mecanismes. De vegades donava als hostes pianos que havia construït. Liubov retrata a Skriabin com molt tímid i poc sociable amb els seus companys, però agraït per l'atenció dels adults. Segons una anècdota, Skriabin va intentar dirigir una orquestra formada per nens locals, un intent que va acabar amb frustració i llàgrimes. Interpretava les seves pròpies obres i òperes amb titelles davant de públics agraïts. Va estudiar el piano des de petit, prenent classes amb Nikolai Zvérev, un professor molt estricte, que també va ser el professor de Serguei Rakhmàninov i d'altres prodigis del piano.

esquerra|miniatura|Els estudiants de Zvérev a finals de la dècada de 1880. Skriabin, amb indumentària militar, és el segon des de l'esquerra. Rakhmàninov és el quart per la dreta. El 1882, Skriabin es va allistar al Segon Cos de Cadets de Moscou. Com a estudiant, es va fer amic de l'actor Leonid Limontov, que a les seves memòries recorda la seva reticència a fer-se amic de Skriabin, que era el més petit i feble entre tots els nois i de vegades se'n burlaven per la seva estatura. Però Skriabin va guanyar l'aprovació dels seus companys en un concert on va actuar al piano. En general, ocupava el primer lloc de la seva classe acadèmicament, però estava exempt de fer exercicis militars a causa de la seva constitució física i li donaven temps cada dia per practicar el piano.

Després va estudiar al Conservatori de Moscou amb Anton Arenski, Serguei Tanéiev, i Vassili Safónov. Esdevingué un notable pianista, malgrat les seves petites mans, amb un pam de tot just una novena. Sentint-se desafiat per Josef Lhévinne, es va danyar la mà dreta mentre practicava les Réminiscences de Don Juan de Franz Liszt i l'⁣Islamei de Mili Balàkirev. El seu metge va dir que mai es recuperaria, i va escriure la seva primera obra mestra a gran escala, la seva Sonata per a piano núm. 1, op. 6, com un "crit contra Déu, contra el destí". Va ser la tercera sonata que va escriure, però la primera a la qual va donar un número d'opus (la seva segona va ser condensada i publicada com a l'Allegro Appassionato, op. 4). Finalment, va recuperar l'ús de la mà.

El 1892 es va graduar amb la Medalla d'Or Petita en interpretació pianística, però no va completar el grau de composició a causa de les fortes diferències de personalitat i musicals amb Arenski (la signatura del qual és l'única absent al certificat de graduació de Scriabin) i la seva reticència a compondre peces en formes que no li interessaven.

Primers anys de carrera (1894–1903) miniatura|Vera Issakovitx, la seva dona, el 1896 El 1894, Skriabin va debutar com a pianista a Sant Petersburg, interpretant les seves pròpies obres amb crítiques positives. El mateix any, Mitrofan Beliàiev va acceptar pagar a Skriabin per compondre per a la seva empresa editorial (va publicar obres de compositors notables com Nikolai Rimski-Kórsakov i Aleksandr Glazunov). L'agost de 1897, es va casar amb la pianista Vera Issakovitx, i després va fer una gira per Rússia i a l'estranger, culminant amb un exitós concert a París el 1898. Aquell any es va convertir en professor al Conservatori de Moscou i va començar a establir la seva reputació com a compositor. Durant aquest període va compondre el cicle d'⁣estudis, op. 8, diversos conjunts de preludis, les seves tres primeres sonates per a piano i el seu únic concert per a piano, entre altres obres, sobretot per a piano.

Durant cinc anys, Skriabin va estar establert a Moscou, temps durant el qual el seu antic mestre Safónov va dirigir les dues primeres simfonies de Skriabin.

Segons informes posteriors, entre 1901 i 1903 Skriabin va pensar a escriure una òpera. Va exposar les seves idees en el curs de la conversa normal. L'obra se centraria al voltant d'un heroi sense nom, un filòsof-músic-poeta. Entre altres coses, declararia: "Sóc l'apoteosi de la creació del món. Sóc l'objectiu dels objectius, el final dels finals." El poema op. 32 núm. 2 i el Poème tragique op. 34 van ser concebuts originalment com a àries de l'òpera.

Sortint de Rússia (1903–09) El 13 de març de 1904, Skriabin i la seva dona es van traslladar a Ginebra, Suïssa. Mentre hi vivien, Skriabin es va separar legalment de la seva dona, amb qui havia tingut quatre fills. També hi va començar a treballar en la seva Simfonia núm. 3. L'obra es va representar a París el 1905, on Skriabin estava acompanyat per Tatiana Fiodorovna Schlözer, una antiga alumna i neboda del pianista i compositor Paul de Schlözer i germana del crític musical Boris de Schlözer. Tatiana es convertiria en la segona esposa de Skriabin, amb qui va tenir altres fills.

Amb l'ajuda financera d'un patrocinador ric, Skriabin va passar diversos anys viatjant per Suïssa, Itàlia, França, Bèlgica i els Estats Units, treballant en més peces orquestrals, incloent-hi diverses simfonies. També va començar a compondre "poemes" per al piano, una forma amb la qual està especialment associat. Mentre era a la ciutat de Nova York, el 1907, va conèixer el compositor canadenc Alfred La Liberté, que es va convertir en un amic i deixeble personal.

L'any 1907, Skriabin es va instal·lar a París amb la seva família i va participar en una sèrie de concerts organitzats per l'⁣empresari Serguei Diàguilev, que en aquella època promovia activament la música russa a Occident. Posteriorment, es va traslladar a Brussel·les (rue de la Réforme 45) amb la seva família.

miniatura|Skriabin (assegut a l'esquerra de la taula) com a convidat a la casa de Wladimir Metzl a Berlín, 1910

Retorn a Rússia (1909-1915) El 1909, Skriabin va tornar definitivament a Rússia, on va continuar component, treballant en projectes cada cop més grandiosos. Durant un temps abans de la seva mort havia planejat una obra multimèdia, que es representaria a l'⁣Himàlaia, que provocaria l'anomenat "Harmagedon", "una grandiosa síntesi religiosa de totes les arts que anunciaria el naixement d'un nou món". Skriabin només va deixar esbossos per a aquesta peça, Mysterium, tot i que una part preliminar, L'acte préalable ("L'acte previ"), va ser finalment convertida en una versió executable per Alexander Nemtin. Part d'aquesta peça inacabada es va interpretar amb el títol L'acte préalable de Vladímir Aixkenazi a Berlín amb Aleksei Liubímov al piano. Finalment, Nemtin va completar una segona part ("Mankind") i una tercera ("Transfiguration"), i Aixkenazi va gravar tota la seva realització de dues hores i mitja amb la Deutsches Symphonie-Orchester Berlin per a Decca. Es creu que diverses de les darreres peces publicades per Skriabin estaven destinades a Mysterium, com les Dues danses, op. 73.

Mort Scriabin va fer el seu últim concert el 2 d'abril de 1915 a Sant Petersburg, interpretant un gran programa de les seves pròpies obres. Va rebre crítiques elogioses dels crítics musicals, que van qualificar la seva interpretació de "més inspiradora i afectiva", i va escriure: "els seus ulls brillaven de foc i la seva cara irradiava felicitat". El mateix Skriabin va escriure que durant la seva interpretació de la seva Sonata núm. 3, op. 23, "Vaig oblidar completament que estava tocant en una sala amb gent al meu voltant. Això em passa molt poques vegades a l'escenari." Va ampliar dient que normalment "havia de vigilar-se molt de prop, observar-se com si fos de lluny, per mantenir-se controlat."