Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona, Gironès, 11 de març de 1912 - Barcelona, 7 de maig de 2002) fou un compositor i crític musical català, considerat una de les figures claus de la música catalana de la segona meitat del .
Biografia Anys de formació Va néixer l'11 de març de 1912 a la ciutat de Girona, fill del banquer i escriptor Xavier Monsalvatje. Va rebre les primeres lliçons de violí a la seva ciutat natal. La mort de son pare el 1921, però, el portà a Barcelona, on estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Francesc Costa (violí), Lluís Millet (solfeig), Enric Morera i Jaume Pahissa (composició). Molt aviat, però es decantà cap a la composició i deixà l'estudi del violí.
L'any 1936 començà a fer crítiques de música al diari barceloní El Matí. Un cop acabada la Guerra Civil espanyola continuà la seva activitat de crític publicant a la revista Destino, d'on més endavant esdevindria director (1968-1975). A la dècada del 1940 conegué els compositors catalans Blancafort i Mompou, amb els quals compartí una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull.
Primeres composicions. Etapa antillanista La seva primera composició de rellevància és l'any 1940, amb Tres divertimentos, a partir de melodies que tocaven els flabiolaires a les festes majors de poble: en aquest cas, un "schottish", una americana i un vals-jota. L'autor l'edità i l'envià a un gran nombre de pianistes, i va ser estrenada el 1943 per Rosa Sabater, amb elogis de Blancafort; el pianista Niedzielski l'adoptà en el seu repertori. El 1945 rebé un encàrrec de la cantant Mercè Plantada per a una peça per a veu i piano, i compongué les Cinco canciones negras. Editades en primer lloc per Enric Climent a Clivis Publicacions, posteriorment van ser editades per una empresa nord-americana, van conèixer una gran anomenada, i ha esdevingut l'obra de Montsalvatge més gravada. El 1948, després de molts mesos de treballar-hi, estrenà l'òpera El gat amb botes. Poc després, publicà lÁlbum de habaneras, recopilat a la Costa Brava, especialment a Calella de Palafrugell.
Els anys quaranta i primers cinquanta conformaran la seva etapa "antillanista": els Ritmos de 1942, les Cinco canciones negras ja esmentades, el Cuarteto indiano i parts del Poema concertante s'inspiren en una interpretació pròpia de la música de les Antilles, una amalgama de cançons populars espanyoles amb els cants indígenes originals de les illes i els dels negres portats com a esclaus des de l'Àfrica.
Període de maduresa Aquesta època reflecteix les influències que Montsalvatge rebé de compositors francesos com Olivier Messiaen i Georges Auric, que el menaren a la politonalitat lliure. L'any 1953, presentà el Concerto breve per als premis Ciutat de Barcelona, sense sort; però l'obra entusiasmà diversos pianistes de primera fila (Alexis Weissenberg, Gonzalo Soriano), i va ser estrenada per Alícia de Larrocha en el concert dels seus 25 anys de carrera. En un període relativament curt, les noves obres de Montsalvatge són premiades repetidament: Calidoscopio, premi extraordinari de composició del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, Partita 1958, premi Òscar Esplà, Cant espiritual, premi Lluís Millet. Aquesta darrera obra es va estrenar en el concert dels anomenats Fets del Palau, que va acabar amb ball de bastons i detencions.
Anys de síntesi Inicià la seva col·laboració com a crític musical de La Vanguardia, tasca que el porta a assistir als festivals de música més importants d'Europa i a conèixer tota la nova música. Escriu dues noves òperes: Babel 46, que transcorre en un camp de refugiats de guerra, i Una voce en off, que narra un triangle amorós entre el marit mort (que ens fa arribar la seva veu a través d'un enregistrament magnetofònic), la dona i l'amant.
El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 compon una peça per al nou-nat Festival Internacional de Música de Barcelona, la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, que esdevindrà una de les seves obres més reeixides. El Conservatori Municipal el nomena professor de composició el 1971; catedràtic el 1978, i ocuparà el càrrec fins a la seva jubilació l'any 1981.
Gran nombre de composicions diverses, fruits d'encàrrecs provinents d'arreu, marcaran els darrers anys de la seva vida: LHomenatge a Lydia per al Festival Internacional de Música de Cadaqués, la Sonata concertant per a violoncel i piano, l'''Hommage à Manolo Hugué (1970), el Reflexus-Obertura pel concert-homenatge que li dedicà el Festival Internacional de Música de Barcelona (1973), el Concerto-Capriccio per a l'arpista Nicanor Zabaleta, el Concierto del Albayzin per al clavecinista Rafael Puyana, la Metamorfosi de concerto (1980) a proposta de Narciso Yepes, Quadrivi per a tres Stradivarius, escrita per als Stradivarius del Patrimonio Nacional...
Conclusió miniatura|Entrada a l'exposició feta al Palau Robert de Barcelona. Morí el 7 de maig del 2002 a la seva residència de Barcelona. Montsalvatge és una de les figures més representatives de l'anomenada "generació perduda", entremig de la dels compositors de la república i l'actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s'ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.
A més de música simfònica, també va escriure òpera, ballet, música per a pel·lícules i per a obres infantils, cançons, obres per a solistes instrumentals... L'editorial Columna Música està publicant en CD la integral de la seva obra (9 discos fins al 2005).
El 2012 la Generalitat de Catalunya li va dedicar una exposició retrospectiva al Palau Robert de Barcelona, anomenada Xavier Montsalvatge, compositor. 1912-201.Inauguració de l'exposició "Xavier Montsalvatge, compositor. 1912-2012", al Palau Robert
Guardons miniatura|Montsalvatge rebent la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya del president Jordi Pujol el 1999 L'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, el 1985 amb el Premi Nacional de Música d'Espanya, el 1997 amb el Premi Nacional de Música concedit per la Generalitat de Catalunya, i l'any 1999 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
El 1987 rebé una nominació als Premis Goya a la Millor Música Original per la seva partitura a la pel·lícula Dragon Rapide.
El 1985 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Obra seleccionada 1936: Petita suite burlesca, per a violí i quartet de vent 1962: Cinco invocaciones a Jesús crucificado 1966: Follia daliniana 1973: Sum vernis, sobre un text de Verdaguer, instrumentat per a soprano, 2 pianos i percussió 1984: Música per a un diumenge, per a banda de música 1992: Sortilegis
Òperes 1948: El gato con botas, amb llibret de Nèstor Luján 1961: Una voce in off, en italià, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 13 de desembre de 1962 1967: Babel 46, estrenada el 2002
Orquestra simfònica 1948: Simfonia mediterrània, estrenada per lOrquestra Municipal de Barcelona i dirigida per Eduard Toldrà 1949: Cinco canciones negras, per a veu i orquestra, versió de l'obra original per a veu i piano (1945) 1958: Cant espiritual, poema de Joan Maragall, per a orquestra simfònica i coral 1953: Concerto breve, per a piano i orquestra 1957: Partita 1958 1963: Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, revisó el 1972 1966: Viatge a la lluna, per a solistes vocals i orquestra, amb lletra de Josep Maria Espinàs 1971: Laberint 1975: Concerto capriccio, per a arpa i orquestra 1977: Concierto del Albaycín, per a clavecí i orquestra 1980: Metamorfosi de concerto, per a guitarra i orquestra 1985: Simfonia de Rèquiem 1991: Quatre variacions sobre un tema de La flauta màgica, en homenatge a Mozart 1993: Bric à brac
Obres per a piano 1941: Tres divertimentos (sobre temes d'autors oblidats), revisió el 1983 1942: Ritmos 1960: Sonatine pour Yvette, estrenada per Gonzalo Soriano a Reus, l'11 de maig de 1962 1983: Alegoría (Homenaje a Joaquín Turina) 1983-1987: Tres obres per a la mà esquerra, en homenatge a Mompou, Anton Rubinstein i Òscar Esplà 1993: Tres impromptus per a piano op. 00 1996: Quatre diàlegs amb el piano, en memòria de Ricard Viñes
Obres per a veu i piano 1945: Cinco canciones negras, sobre textos de diferents autors. Les quatre primeres es van estrenar a l'Ateneu Barcelonès; l'obra completa, poc després, al Palau de la Música Catalana. El 1946 se'n va estrenar la versió per a veu i conjunt instrumental, i el 1949, per a veu i orquestra. N'hi ha una adaptació de Francesc Cassú i Jordi per a cobla i percussió, i una altra d'Antoni Ros Marbà per a orquestra i veu. Cuba dentro de un piano, amb lletra de Rafael Alberti Punto de habanera, sobre un text de Nèstor Luján Chévere, a partir d'un poema de Nicolás Guillén Canción de cuna para dormir a un negrito, amb lletra d'Ildefonso Pereda Valdés Canto negro, poema de Nicolás Guillén 1953: Canciones para niños, sobre textos de Federico García Lorca 1985: Quatre rimes breus, poemes de Josep Carner
Música de cambra 1946: Variations on la Spagnoletta by Giles Farnaby, per a violí i piano 1952: Cuarteto indiano 1983: Fantasia per a guitarra i arpa 1970: Homenaje a Lydia de Cadaqués o Serenata a Lydia de Cadaqués, versions per a flauta i piano, i flauta i guitarra, en homenatge a la Lídia d'Eugeni d'Ors 1971: Sonata concertant, per a violí i piano 1983: Quadrivi per a tres Stradivarius 1986-1989: Trio, per a violí, violoncel i piano (comprèn Balada y ritornello a Dulcinea i Diàleg amb Mompou)
Orquestra de corda 1960: Tres danses concertants 1975: Concertino 1+13, per a violí i orquestra de corda 1991: Tres postals il·luminades
Música per a l'escena 1945: Manfred, ballet amb llibret de Jacqueline Alexander 1946: La Venus d'Elna, ballet sobre una llegenda del Rosselló 1948: Invitació a la contradansa, ballet inspirat en una faula popular catalana 1953: El jardín de Falerina, il·lustracions musicals per a l'obra de Pedro Calderón de la Barca 1954: Calidoscopio, ballet 1954: Las mocedades del Cid, il·lustracions musicals per a l'obra de Guillem de Castro 1956: Perlimplinada, en col·laboració amb Frederic Mompou, ballet amb llibret de Xavier Coll basat en l'obra de Federico García Lorca Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín
Músiques per al cinema i la televisió Gaudí (1960) i Cristina (1967), pel·lícules dirigides per Josep Maria Argemí España otra vez (1969), Mi profesora particular (1973), Les llargues vacances del 36 (1976), La vieja memoria (1979), Dragon Rapide (1986) i Llums i ombres (1988), dirigides per Jaume Camino Nunca es demasiado tarde (1956), La cárcel de cristal (1957), Un vaso de whisky i Distrito quinto (1958), El traje de oro (1960), dirigides per Juli Coll El libro español (1969), dirigida per Joaquín Esteban Velázquez (1961) i Vida de família (1963), dirigides per Josep Lluís Font Siega verde (1960), dirigida per Rafael Gil Dos años de vacaciones (1962), dirigida per Emilio Gómez Muriel Rapsodia de sangre (1957) i Diego Corrientes (1959), dirigides per Antonio Isasi-Isasmendi Goya (1985), mini-sèrie per a la televisió, dirigida per José Ramón Larraz El frente infinito (1959), dirigida per Pedro Lazaga SEAT 69 - Efemérides 69 (1969), dirigida per José López Clemente Guadalajara, tierra de lagos (1970), dirigida per Antonio López Palacio El amor de los amores (1962), dirigida per Juan de Orduña Barcelona medieval, Barcelona monumental, Barcelona y su puerto, El Dorado en España, Gerona, baluarte de España, Los grandes monasterios, La imperial Tarragona, Montes y valles de Lérida, El Panadés y la Marisma, Pueblos de Ilerda, Pueblos y costas de Gerona, Templos románicos, Tierra y mar de Tarragona, Torres del Principado (1946-1947), música incidental per a una sèrie de curts dirigits per Arturo Pérez Camarero. Así es Cataluña (1948), llarg metratge del mateix director
Música per a cobla