Filosofia continental és un terme que engloba diversos moviments filosòfics europeus dels segles XIX i XX. Específic del món cultural anglosaxó («continental», aliè, per oposició a «insular» o britànic, propi), és usat pels filòsofs analítics anglosaxons per a agrupar tots aquells corrents filosòfics que es contraposen a la filosofia analítica. Tradicionalment s'ha inclòs en la filosofia continental l'idealisme alemany, la fenomenologia, l'existencialisme, l'hermenèutica, l'estructuralisme, el postestructuralisme, el feminisme, a la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt, així com alguns corrents del marxisme.
La divisió entre filosofia analítica i continental no té un origen clar. Segons el filòsof Bertrand Russell, el corrent continental comença a partir dels plantejaments empiristes de John Locke. Altres en marquen el trencament amb l'aparició de la fenomenologia, nascuda de la mà de filòsofs alemanys com Edmund Husserl, Martin Heidegger o Rudolf Carnap, i en contraposició amb el romanticisme. Segons l'autor Simon Critchley, el terme de filosofia continental prové com a reemplaçament a Anglaterra i Nord-amèrica dels termes «existencialisme» i «fenomenologia», com a resultat de pensadors postestructuralistes com Jacques Lacan, Jacques Derrida, Jean-François Lyotard, Gilles Deleuze i Michel Foucault.
Definició El terme filosofia continental, en el sentit descrit a la introducció, va ser utilitzat àmpliament per primera vegada pels filòsofs de parla anglesa per descriure els cursos universitaris a la dècada de 1970, i va emergir com a nom col·lectiu per a les filosofies que aleshores estaven molt esteses a França i Alemanya, com ara la fenomenologia, l'existencialisme, l'estructuralisme i el postestructuralisme..
Tanmateix, del terme (i el seu sentit aproximat) se'n poden trobar referències des de com a mínim l'any 1840, a l'assaig de John Stuart Mill sobre Coleridge de 1840, on Mill contrasta el pensament d'influència kantiana de la «filosofia continental» i els «filòsofs continentals» amb l'empirisme anglès de Bentham i del segle XVIII en general. Aquesta noció va guanyar importància a principis del segle XX, ja que figures com Bertrand Russell i G.E. Moore van avançar una visió de la filosofia estretament relacionada amb les ciències naturals, progressant a través de l'anàlisi lògica. Aquesta tradició, que ha arribat a ser coneguda àmpliament com a filosofia analítica, va esdevenir dominant a Gran Bretanya i als Estats Units a partir de 1930 aproximadament. Russell i Moore van fer del rebuig de l'hegelianisme i els seus parents filosòfics una part distintiva del seu nou moviment. Comentant la història de la distinció el 1945, Russell va distingir «dues escoles de filosofia, que es poden distingir àmpliament com la continental i la britànica respectivament», una divisió que considerava operativa «des de l'època de Locke»; Russell proposa els següents punts generals de distinció entre els tipus de filosofia continental i britànica:
en mètode, construcció de sistemes deductius vs. inducció fragmentada; en metafísica, teologia racionalista vs. agnosticisme metafísic; en ètica, deontologia no naturalista vs. hedonisme naturalista; i en política, autoritarisme vs. liberalisme.
Des de la dècada del 1970, però, els filòsofs dels Estats Units i la Gran Bretanya s'han interessat pels filòsofs continentals des de Kant, i les tradicions filosòfiques de diversos països europeus han incorporat de manera similar aspectes del moviment «analític». La filosofia autodescrita analítica floreix a França, amb filòsofs com Jules Vuillemin, Vincent Descombes, Gilles Gaston Granger, François Recanati i Pascal Engel. De la mateixa manera, els autoproclamats «filòsofs continentals» es poden trobar en departaments de filosofia del Regne Unit, Amèrica del Nord i Austràlia. La «filosofia continental» es defineix, doncs, en termes d'una família de tradicions i influències filosòfiques més que no pas com una distinció geogràfica. La qüestió de l'especificitat geogràfica s'ha tornat a plantejar més recentment en els enfocaments postcolonials i decolonials de la «filosofia continental», que examinen críticament les maneres en què els projectes imperials i colonials europeus han influït en la producció de coneixement acadèmic. Per aquest motiu, Nelson Maldonado-Torres ha defensat la «filosofia postcontinental» com una conseqüència de la filosofia continental.
Característiques El terme filosofia continental, com així com el de filosofia analítica, no té una definició clara i pot tenir simplement una semblança familiar entre punts de vista filosòfics dispars. Simon Glendinning ha suggerit que el terme era originalment més pejoratiu que descriptiu, i funcionava com una etiqueta per a tipus de filosofia occidental rebutjada o desagradada pels filòsofs analítics.. No obstant això, Michael E. Rosen s'ha aventurat a identificar temes comuns que caracteritzen típicament la filosofia continental. Els temes deriven d'una tesi àmpliament kantiana que el coneixement, l'experiència i la realitat estan lligats i configurats per condicions que s'entenen millor a través de la reflexió filosòfica en lloc de la investigació exclusivament empírica.Continental philosophers usually identify such conditions with the transcendental subject or self: , "It is with Kant that philosophical claims about the self attain new and remarkable proportions. The self becomes not just the focus of attention but the entire subject-matter of philosophy. The self is not just another entity in the world, but in an important sense it creates the world, and the reflecting self does not just know itself, but in knowing itself knows all selves, and the structure of any and every possible self."
Els filòsofs continentals generalment rebutgen la idea que les ciències naturals són l'única o la manera més precisa d'entendre els fenòmens naturals. Això contrasta amb diversos filòsofs analítics que consideren les seves investigacions com a contínues o subordinades a les de les ciències naturals. Els filòsofs continentals sovint argumenten que la ciència depèn d'un «substrat preteòric de l'experiència» (una versió de les condicions kantianes de l'experiència possible o del «món vital» fenomenològic) i que els mètodes científics són inadequats per comprendre completament aquestes condicions d'intel·ligibilitat.. La filosofia continental sol considerar aquestes condicions de possible experiència com a variables: determinades, almenys en part, per factors com el context, l'espai i el temps, la llengua, la cultura o la història. Així, la filosofia continental tendeix cap a l'historicisme (o la historicitat). Mentre que la filosofia analítica tendeix a tractar la filosofia en termes de problemes discrets, capaços de ser analitzats independentment dels seus orígens històrics (de la mateixa manera que els científics consideren que la història de la ciència no és essencial per a la investigació científica), la filosofia continental sol suggerir que «l'argument filosòfic no es pot divorciar de les condicions textuals i contextuals de la seva aparició històrica».. La filosofia continental sol sostenir que l'agència humana pot canviar aquestes condicions d'experiència possible: «si l'experiència humana és una creació contingent, aleshores es pot recrear d'altres maneres».. Així, els filòsofs continentals tendeixen a tenir un gran interès per la unitat entre la teoria i la pràctica, i sovint veuen les seves investigacions filosòfiques estretament relacionades amb la transformació personal, moral o política. Aquesta tendència és clara en la tradició marxista («els filòsofs només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió, però, és canviar -lo»), però també és central en l'existencialisme i el postestructuralisme. Un darrer tret característic de la filosofia continental és l'èmfasi en la metafilosofia. Arran del desenvolupament i l'èxit de les ciències naturals, els filòsofs continentals sovint han intentat redefinir el mètode i la naturalesa de la filosofia.: "While forms of philosophical naturalism have been dominant in Anglophone philosophy, the vast majority of authors within the Continental traditions insist on the distinctiveness of philosophical methods and their priority to those of the natural sciences." En alguns casos (com l'idealisme o la fenomenologia alemanys), això es manifesta com una renovació de la visió tradicional que la filosofia és la primera ciència fonamental a priori . En altres casos (com l'hermenèutica, la teoria crítica o l'estructuralisme), es sosté que la filosofia investiga un domini que és irreductiblement cultural o pràctic. I alguns filòsofs continentals (com ara Kierkegaard, Nietzsche o, més tard, Heidegger) dubten que cap concepció de la filosofia pugui assolir coherentment els seus objectius declarats.
Història Es considera que la història de la filosofia continental (presa en el sentit més estricte de «filosofia continental moderna tardana / contemporània») comença amb l'idealisme alemany. Liderat per figures com Fichte, Schelling i més tard Hegel, l'idealisme alemany es va desenvolupar a partir de l'obra d'Immanuel Kant a les dècades del 1780 i del 1790 i va estar estretament vinculat amb el romanticisme i la política revolucionària de la Il·lustració. A més de les figures centrals esmentades anteriorment, entre els contribuents importants a l'idealisme alemany també hi havia Friedrich Heinrich Jacobi, Gottlob Ernst Schulze, Karl Leonhard Reinhold i Friedrich Schleiermacher. alt=Henri Bergson|miniatura| Henri Bergson Com que les arrels institucionals de la «filosofia continental» en múltiples casos descendeixen directament de les de la fenomenologia, Edmund Husserl sempre ha estat una figura canònica en la filosofia continental. No obstant això, Husserl també és un subjecte d'estudi respectat en la tradició analítica.Kenny, Anthony, ed. The Oxford Illustrated History of Western Philosophy. . La noció de noema de Husserl, el contingut no psicològic del pensament, la seva correspondència amb Gottlob Frege i les seves investigacions sobre la naturalesa de la lògica continuen generant interès entre els filòsofs analítics.
J. G. Merquior va argumentar que una distinció entre les filosofies analítiques i continentals es pot identificar clarament per primera vegada amb Henri Bergson (1859–1941), la desconfiança del qual envers la ciència i l'elevació de la intuïció van aplanar el camí per a l'existencialisme. Merquior va escriure: «la filosofia més prestigiosa de França va prendre un camí molt diferent [de les escoles analítiques anglogermàniques]. Es podria dir que tot va començar amb Henri Bergson».Merquior, J. G. 1987. Foucault, Fontana Modern Masters series. University of California Press. . miniatura| Martí Heidegger Una il·lustració d'algunes diferències importants entre els estils de filosofia analític i continental es pot trobar a «Eliminació de la metafísica mitjançant l'anàlisi lògica del llenguatge» de Rudolf Carnap (1932; «Überwindung der Metaphysik durch Logische Analyse der Sprache»), un article que alguns observadors han descrit com a particularment polèmics. L'article de Carnap argumenta que la conferència de Heidegger «Què és la metafísica?» viola la sintaxi lògica per crear pseudoafirmacions sense sentit. A més, Carnap afirmava que diversos metafísics alemanys de l'època eren similars a Heidegger en escriure afirmacions que no tenien sentit sintàcticament.
Filosofia alemanya del segle XIX