miniatura|2|Melancolía, 1514, calcografia de l'artista alemany Alberto Durero. Etimològicament la paraula calcografia ve dels termes grecs χαλκός (khalkós) que significa 'coure' o 'bronze', i γραφή (grafí), 'escriptura'. Calcografia o gravat calcogràfic és un procés de tècniques realitzades per estampar una imatge en, habitualment, una placa metàl·lica. Els metalls més emprats són el coure, el ferro, el zinc i l'acer. La calcografia és una tècnica d'estampació inclosa en el gravat al buit. És a dir, la tinta entra on s'ha gravat o buidat la matriu. Avui gairebé en desús, llevat per a l'obtenció i duplicació d'obres d'art. miniatura|Tampoco de Goya. Aiguafort, aiguatinta, punta seca i burí. 157 x 208 mm. Història del gravat calcogràfic El gravat té el seus antecedents al Paleolític i Neolític, quan gravaven ossos amb sílex per decorar-los i feien patrons en ceràmica a partir de les empremtes dels dits i les closques de mol·luscs. Però no va ser fins a la segona meitat del IV mil·lenni aC al Pròxim Orient que es va trobar el primer antecedent del gravat modern. Consistia en una invenció mesopotàmica en que elaboraven cilindres-segells, decorats amb figures i motius gravats en negatiu.
A continuació, durant el , amb motiu de la invenció del paper, la escriptura en tinta i la necessitat de difondre textos budistes es van inventar les primeres xilografies anomenades Rotlles de mil Budes. Els japonesos van adquirir aquesta tècnica i van incorporar-la a la hora de representar escenes típiques en forma d'art.
El gravat a occident no va arribar fins que els àrabs van introduir el paper i, per tant, els molins necessaris per a la seva fabricació, fet que es fessin les primeres estampacions per fer baralles de cartes a Itàlia, Alemanya i França. Amb el foment del paper però, la gravació va començar a perdre importància ja que no oferia tanta facilitat de fabricació i difusió. D'aquesta manera va quedar només com a recurs artístic.
A mitjan , com que la xilografia no permetia millorar els detalls els gravats i la seva profunditat, es va haver de buscar una altra tècnica més eficient anomenada gravat al buit. Aquesta innovació va ser ideada per l'orfebre Masso Finiguerra, un artesà de Florència de l'època dels Medici. La tècnica consistia en fer el gravat sobre metall i llavors entintar les comissures, deixant neta la part metàl·lica sense gravar, aconseguint més profunditat.
Durant el renaixement alemany l'artista Albrecht Dürer va treballar simultàniament gravats en metall i fusta. Jacques Callot, nascut a França, va ser el primer artista en desenvolupar l'aiguafort. Aquesta tècnica es basava en submergir el metall varies vegades sota àcid per aconseguir profunditat entre capa i capa i així obtenir objectes en diferents termes d'una mateixa escena. Als Països Baixos, Rembrant també va impulsar la tècnica de l'aiguafort, a més a més va reprendre l'estil de punta seca que no s'utilitzava des del .
Les temàtiques més utilitzades durant aquestes èpoques eren la mitologia grega al Renaixement i l'estudi de la gestualitat i l'anatomia humana durant el Barroc.
A la Europa del la societat comença a adoptar un ambient de culte vers l'art, demanant la creació d'estampats per a fer llibres al consum de tothom.
Apropant-se a l'actualitat, amb el naixement de noves corrents artístiques, creix el desig de renovació i l'objectiu del gravat calcogràfic varia. Un gran representant del gravat modern és Andy Warhol, ja que amb el seu estil d'art Pop el gravat li permetia fer repeticions de la mateixa sèrie amb més facilitat.
Per acabar, les noves tècniques han arribat de la mà de la tecnologia i l'avenç químic, fent que el procés sigui menys contaminant i més fàcil de fabricar.
El gravat a la Península Ibèrica miniatura|Peça de la col·lecció de Goyes que es troba a la Masia d'en Cabanyes. Fins al no es fa notòria la indústria del llibre. És llavors quan es comencen a impulsar les escoles d'aprenentatge i l'ofici autòcton. El màxim representant del gravat va ser Francisco de Goya i Lucientes que va patir una etapa de crisi i va aprofitar per innovar en la tècnica d'aiguatinta. Entre els seus gravats més importants trobem Los Caprichos, Los Desastres de la guerra, La Tauromaquia i Los Disparates.
Fent un salt a la història, durant el segle XX artistes com Joan Miró o Pablo Picasso van fer grans contribucions al gravat calcogràfic. Picasso va innovar, millorar i modificar les tècniques tradicionals, aconseguint més de dos-mil gravats. Mentrestant, Miró va tractar més la xilografia, calcografia i litografia, fent sobretot ús d'aquesta última per fer representacions pictòriques.RUBIO, MARTÍNEZ, M. Ayer y hoy del grabado y sistemas de estampación. conceptos fundamentales, historia, técnica. Tarragona: Editorial Tarraco, 1979.
Tècniques Hi ha dues maneres de fer el gravat en planxes de metall: de manera directa o indirecta. La primera consisteix a fer directament les incisions sobre la planxa mentre que amb la segona opció s'utilitzen àcids que desgasten el metall.
Incisió directa Es marca de manera manual o mecànica la planxa metàl·lica mitjançant instruments especialitzats.
Punta seca Consisteix simplement en fer incisions sobre la planxa amb una punta afilada. Concretament s'utilitza ja sigui una agulla dura d'acer o una punta amb acabat de diamant. El procediment és bàsicament com fer un dibuix sobre paper. Es poden traçar línies contínues i petits traços i depenent de la força amb que s'incideix a la placa es traçat serà més gruixut o més fi. De fet, els que s'aconsegueix és arrancar aquella part de metall per on es passa l'instrument, deixant un buit que posteriorment serà tintat. Les vores entre la incisió i la part que no s'ha modificat es diuen rebava, i és el que permet que quan es faci la estampació quedi un degradat natural entre la part plana i la incisió.
Gravat al Burí També anomenat talla dolça, consisteix en l'ús d'un burí: una barreta de metall dur de punta seccionada que ha d'estar sempre ben afilada. El burí ha d'incidir sempre de manera perpendicular al metall, per tal que es mantingui afilat. Per poder agafar la peça consta d'una part superior feta de fusta anomenada mànec de xampinyó, que permet recolzar-hi el palmell de la mà. Les barres van numerades segons la seva grandària i la seva secció.
D'altra banda, també es pot fer aquesta tècnica a partir de rodetes dentades i altres rodetes que permetin dibuixar varies línies paral·leles a la vegada.
Manera negra El que caracteritza aquesta tècnica és la manera de tractar la planxa. El procés és llarg ja que l'artista ha d'esculpir tota la superfície, utilitzant el granejador primer en un sentit i a continuació fent-ho en angle recte i finalment en totes les diagonals. Un cop festes les incisions l'artista ha de començar a aclarir la planxa. Ha de crear la imatge rallant i allisant la superfície de la planxa amb un brunyidor per tal de polir les marques fetes amb el granejador. Quan del dibuix està acabat, s'omplen els orificis de tinta i s'estampa el gravat.
Manera de llapis L'objectiu d'aquesta tècnica és obtenir un resultat semblant a l'efecte que fa un llapis sobre paper. Es punteja sobre la planxa a través del pas de les diferents ruletes. S'utilitza per aconseguir traçats fins i delicats.
Puntejat És una de les tècniques més antigues, s'utilitza per aconseguir grans filigranes mitjançant la unió de punts. Presenta gran similitud al procés de punta seca i comparteixen la mateixa resistència davant el tiratge.
Incisió indirecta Aquest procés d'incisió consisteix en envernissar aquelles parts de la planxa que han de romandre intactes i mullar amb àcids les parts que volen ser erosionades. Així doncs l'agent químic escollit va corroint les zones desprotegides creant incisions sobre el metall. Es manté el producte fins que ha perforat la llargària desitjada i llavors per acabar s'omple de tinta per crear profunditat en la obra. Per fer aquesta tècnica es poden utilitzar diferents substàncies.CHAMBERLAIN, Walter. Manual de aguafuerte y grabado. Barcelona: Hermann Blume.
Aiguafort miniatura|Festa dels argenters (1677), aiguafort fet per Francesc Via El primer pas és preparar la planxa. Si aquesta està bruta s'ha de desengreixar i protegir la part de darrere amb laca de bombeta. A continuació cal tapar amb vernissos resistents a l'àcid totes les parts que no han de ser corroïdes. Durant el procés es poden utilitzar diferents productes:
Àcids: aquests s'empren per cremar la planxa que s'ha de manipular. Abans d'aplicar-ho sobre el metall s'ha de reduir amb aigua (afegint l'àcid a l'aigua i no al contrari). S'ha d'anar amb compte i fer aquesta pràctica en llocs ventilats i ben equipats amb guants i bata de cotó. La barreja entre àcid i aigua s'anomena mordent. Depenent de la concentració la profunditat d'incisió serà una o altre. Si l'àcid és molt concentrat cremarà molt ràpid creant línies més amples i profundes. Si el que es vol és crear filigranes més subtils caldrà reduir la concentració d'àcid en aigua. Base dura: també anomenada anteriorment com a vernís, de fet tenen la mateixa textura, amb la diferència que la base és més mal·leable. L'objectiu és escampar la base per tota la planxa, deixant una capa fina sobre el metall. A continuació es dibuixen les figures sobre la capa de vernís (sense rascar el metall) deixant al descobert aquelles parts que seran menjades per l'àcid. Aquest producte va molt bé si es volen fer línies més fines i marcades. Base tova: d'altra banda també existeixen uns vernissos més suaus que no s'assequen tant com els anteriors. La consistència és més greixosa i permet aportar més textura al gravat.
Aiguatinta El problema de l'aiguafort és que només permet fer línies fines i marcades, sense opció a fer figures planes ja que això demana fer grans taques d'àcid amb un mateix to de color. Per sort, existeix aquest altre mètode anomenat aiguatinta que sí ho permet fer. Per dur a terme aquesta tècnica se situen una boles petites de resina sobre la planxa, aquestes es fonen deixant punts descoberts alhora que d'altres queden coberts. Per tant, tot un seguit de punts molt junts creen una taca grossa que a ull sembla homogènia. Si es vol que el color quedi gris fluix l'àcid es deixarà poca estona, en canvi, si es desitja obtenir un color més fosc cal esperar més temps.
Vernís tou Aquesta tècnica es caracteritza per l'ús d'un vernís més feble que deixa una capa enganxosa sobre la planxa metàl·lica, la qual a continuació es cobreix amb un paper de seda. Tot seguit amb un llapis es dibuixa el patró desitjat fent que les línies marcades deixin el residu del paper submergit en el vernís. D'aquesta manera quan es retira el paper també extreu la capa de producte per on s'ha fet el dibuix, deixant al descobert les marques del llapis. Per acabar, s'aboca la planxa en àcid, fent el mateix efecte que en els apartats anteriors. L'àcid es menja la part del metall que es troba a l'aire lliure i, en aquest cas, l'efecte obtingut és el mateix que les traces que fa un llapis sobre paper. miniatura|Exemple de fotogravat. La Cruz de los Peregrinos a Roncesvalles.
Fotogravat El fotogravat és un procés basat en la fotografia. El tipus més comú és aquell on s'utilitza un element fotosensible i resistent als àcids. Es cobreix el metall amb un objecte foto-resistent i a través d'un negatiu fotogràfic es deixa passar la llum, aconseguint que quedin gravades les parts del metall que queden descobertes. Finalment es diposita la planxa a una cubeta amb àcid on les parts que han quedat exposades es cremen per efecte del producte. Normalment es fa servir per fer plaques de circuit imprès.
Gravat a la sal