miniatura|Anvers del segell de Ramon Berenguer IV (setembre, 1150), primer testimoni històric del senyal dels Quatre Pals. La seva forma arcaica és demostrada perquè a sobre de l'escut palat hi ha l'escarboncle o bloca, el reforç de l'escut consistent en làmines metàl·liques convergents disposades en forma d'aspa i orientades cap als flancs. LOrigen de la Senyera Reial és el senyal heràldic dels Quatre Pals del qual la senyera n'és la translació sobre una bandera. El primer testimoni històric del senyal dels Quatre Pals apareix en un segell de cera que valida un document datat el 2 de setembre del 1150, i en el que s'hi representa a Ramon Berenguer IV portant sobre el seu escut el senyal dels Quatre Pals.

Actualment hi ha consens entre els màxims especialistes heràldics -l'aragonès Faustino Menéndez Pidal de Navascués, l'aragonès Alberto Montaner Frutos, i el català Armand de Fluvià- a l'hora de determinar que el senyal heràldic nasqué i aparegué com a emblema personal de Ramon Berenguer IV (1114-1162). El fet que com a resultat del desgast només en una de les impromptes dels segells de cera hi aparegui clarament el senyal heràldic, ja és suficient per indicar que a les matrius base (dues en aquest cas) hi havia gravats els quatre pals. Aquest fet ve reforçat per l'arcaisme del senyal en un moment en què l'heràldica tot just acabava de nàixer a Europa (segon quart del , 1125-1150), fet que s'evidencia en aquest cas en la presència arcaica de l'escarboncle - o bloca-, unes proteccions metàl·liques en forma d'aspa que protegien l'escut. El senyal dels Quatre Pals serà heretat per tots els seus fills, tant pel primer Alfons el Cast rei d'Aragó i comte de Barcelona, com pel segon Ramon Berenguer comte de Provença, com pel tercer Sanç comte de Cerdanya. Serà el seu fill major Alfons el Cast qui confegirà de forma definitiva el senyal heràldic eliminant l'arcaic escarboncle i en els seus segells apareixerà ja portant un escut solament amb els Quatre Pals. L'origen del senyal en la persona de Ramon Berenguer IV ve refrendat, a més, per una altra plasmació sigil·lar, el segell de Millau (1187), i dos documents històrics posteriors que parlen sobre aquest fet, les Cròniques dels reis d'Aragó (c. 1359) i la Genealogia dels comtes de Barcelona (1380).

Aparició de l'heràldica a Europa

miniatura|Guillem «el Conqueridor» (1027-1087), rei d'Anglaterra i duc de Normandia. Segell de Guillem I d'Anglaterra. A l'anvers Segell tipus majestàtic que el representa com a rei jaient al tron amb els atributs de la reialesa. Al revers, Segell tipus eqüestre anglo-francès (flanc dret) portant la llança amb gallardet, el cavall sense gualdrapages i l'escut en posició natural. L'heràldica, l'ús d'emblemes personals hereditaris per a identificar-se al camp de batalla i plasmats sobre un escut encara no havia nascut, i l'escut apareix girat com un element defensiu no significatiu. L'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués (1988) indica que els senyals heràldics aparegueren a tot Europa sense diferències cronològiques significatives vers el segon quart del (1125-1150), en un context caracteritzat per la revolució feudal i el creixent protagonisme de la figura del cavaller, on la identificació personal d'aquests al camp de batalla esdevingué clau. L'escut, l'arma defensiva bàsica i l'element personal més visible del cavaller en combat, ben lligat per mitjà de corretges i que difícilment es desprenia d'aquest, oferí una superfície apta per a rebre l'emblemàtica gràfica i mostrar la seva identificació individual; més encara quan el rostre del cavaller quedava pràcticament invisible per la cobertura del casc. L'heràldica nasqué doncs com un sistema de signes per a la reconeixença individual dels cavallers al camp de batalla.

Martí de Riquer es remet a la primera evidència històrica que existeix a Europa d'un escut amb senyal heràldic, que és de l'any 1141. A partir del es començaren a difondre a Europa els segells de cera penjants, que anaven lligats als pergamins; aquest fet permet datar amb seguretat el segell. Tot i així adverteix però que malgrat que la sigil·lografia ofereix una evidència històrica segura, la cronologia que se'n desprèn és la més conservadora i no és completa, doncs també apareixen evidències de senyals heràldics en tombes, representacions gràfiques, i descripcions en cròniques. Basant-se en l'evidència documental que ofereixen els segells i més enllà de tot dubte raonable, Martí de Riquer ofereix una cronologia de segells on hi apareixen escuts amb senyal heràldic:

1141 Segell amb escut heràldic de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke 1144 Segell amb escut heràldic d'Enric el Lleó, duc de Saxònia i duc de Baviera 1146 Segell amb escut heràldic de Raúl de Vermandois, comte de Vermandois 1150 Segell amb escut heràldic de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d'Aragó 1151 Tomba amb escut heràldic de Jofré V d'Anjou, comte d'Anjou i duc de Normandia 1152 Segell amb escut heràldic de Guelf VI de Toscana, margravi de Toscana i duc de Spoleto 1155 Segell amb escut heràldic de Bouchard II de Guisa, senyor de Guisa 1156 Segell amb escut heràldic d'Enric II d'Àustria, duc d'Àustria 1159 Segell amb escut heràldic de Ottokar III, margravi d'Estíria 1159 Dibuix amb escut heràldic de Ferran II de Lleó, rei de Lleó

Antecedents emblemàtics preheràldics mai no confirmats Malgrat que l'evidència més antiga del senyal heràldic dels quatre pals en un escut apareix en el segell de Ramon Berenguer IV del setembre de 1150, s'han apuntat dos possibles antecedents preheràldics per aquest senyal. D'una banda s'ha formulat la Hipòtesi dels lemniscs basant-se en la relació entre el primigeni regne d'Aragó i els colors emblemàtics de la Santa Seu, quan el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042–1094) es declarà vassall del papa; per altra banda també s'ha apuntat com a possible antecedent preheràldic les pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona de Ramon Berenguer II (1053-1082) i Ermessenda de Carcassona (972-1058). Ambdues es refereixen a situacions pre-heràldiques, donat que en ambdós casos, l'heràldica no havia aparegut encara a tot Europa.

La Hipòtesi dels lemniscs

miniatura|Miniatura del segle XII.Gabinete de Comunicación de la Universidad de Salamanca L'oriflama el guió personal de Carlemany i davant el gonfanoner Rotland amb la mateixa que era la bandera de combat, anant a alliberar el camí de Sant Jaume.(Còdex Calixtinus-Liber Sancti Iacobi, f.90, ms. 2631, Biblioteca General Histórica de la Universidad de Salamanca)

La Hipòtesi dels lemniscs és una hipòtesi sobre els possibles antecedents emblemàtics preheràldics del Senyal Reial formulada per l'historiador Guillermo Fatás Cabeza (1990)Fatás 1990, pàg. 187 Fatás 1978, pàg. 19 que es basa en la relació de vassallatge establerta entre el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona i la Santa Seu el 1063. Basant-se en aquest fet històric, i a la premissa que els colors papals serien ja al el roig i daurat, prenent com a prova els lemniscs de la butlles papals, es conclou que els reis d'Aragó de la dinastia Ximena haurien adoptat aquests colors papals com a emblemes propis abans que aparegués l'evidència històrica més antiga que existeix sobre del Senyal dels Quatre Pals en l'escut que porta Ramon Berenguer IV en un segell que valida un document del 2 de setembre de 1150.

Per a bastir aquesta hipòtesi Guillermo Fatás Cabeza reciclà un estudi de l'any 1928 de l'historiador alemany Paul Fridolin Kehr en què l'historiador alemany tracta d'esbrinar quan i com el regne d'Aragó esdevingué feudatari de la Santa Seu, centrant-se en l'estudi d'un decret del papa Gregori VII adreçat al bisbe d'Osca i rei d'Aragó. En descriure el decret papal que es conserva a la catedral de Jaca, Kher apuntà que «només queden uns fils de seda grocs i vermells dels quals penjava». Basant-se en aquesta dada Guillermo Fatás Cabeza establí la premissa que ja el 1063 aquests eren els colors emblemàtics de la Santa Seu. I basant-se en aquesta premissa, establí la hipòtesi que el rei Sanç I d'Aragó i Pamplona (v. 1042-1094), en declarar-se vassall de la Santa Seu, hauria adoptat els colors de la Santa Seu com a propis. Però la Hipòtesi dels lemniscs no fou arguïda ni pel mateix Guillermo Fatás Cabeza en l'edició del 2000,Fatás 2000, pàg. 170-172 ha estat sempre ignorada pels heraldistes aragonesos Faustino Menéndez Pidal de Navascués i Alberto Montaner Frutos, i és menystinguda per l'historiador Juan José Sánchez Badiola (2010),Sánchez Badiola 2010, pàg. 74 qui afirma que: «la tesi d'un origen pontifici ha de reconèixer-se que compta amb molt pocs arguments al seu favor, doncs, malgrat que els colors groc i vermell eren emprats per la cancelleria pontifícia, poc més poc treure's d'això».

Pintures dels sepulcres comtals de la catedral de Girona miniatura|L'any 1982 s'obriren els sarcòfags gòtics de Ramon Berenguer II i d'Ermessenda de Carcassona. Al seu interior es descobriren els vells sarcòfags romànics originals. En una data no determinada per cap estudi científic foren pintades simultàniament sobre els dos sarcòfags comtals franges verticals de color roig i daurat.

El 24 de novembre de l'any 1982 es va obrir el sepulcre del comte de Barcelona Ramon Berenguer II (†1082) que hi havia a la Catedral de Girona amb motiu de la commemoració dels 900 anys de la seva mort; aprofitant l'ocasió també es va obrir l'altre sepulcre comtal que hi havia a la mateixa catedral i que corresponia al de la comtessa Ermessenda de Carcassona (†1058), muller del comte de Barcelona Ramon Borrell. Quan s'obriren els sepulcres gòtics construïts els 1385 es descobrí que a l'interior s'hi havien preservat els originals sepulcres romànics i que aquests presentaven com a única decoració exterior franges verticals pintades de color roig i daurat. Aquests sepulcres romànics havien estat a la galilea (atri) exterior de la catedral des del moment dels respectius òbits fins al trasllat del 1385.

El mateix any 1982 es va realitzar una anàlisi físico-química dels pigments de les pintures per tal de determinar-ne la composició i l'estat de conservació, però mai no s'ha pogut datar el moment en què foren pintades les franges; aquesta manca de datació científica ha impulsat a diversos historiadors a especular sobre quan foren pintades. Donat que les pintures presenten la mateixa composició química, i donat que ambdós sobirans moriren amb tres dècades de diferència, les pintures no foren pintades al moment de les seves morts, sinó en algun moment posterior. Per a uns aquestes pintures hi foren pintades abans del 1150, any en què apareix la primera evidència històrica del senyal dels quatre pals en l'escut de Ramon Berenguer IV; per a d'altres les pintures hi foren afegides el 1385 per ordre del rei Pere el Cerimoniós, que tenia el convenciment que el Senyal Reial era originari dels comtes de Barcelona, de manera que les pintures només mostren que el rei tenia aquesta creença, però en cap cas demostren que aquesta creença fos certa o que els comtes de Barcelona tinguessin com a emblema preheràldic els pals rojos sobre un fons daurat abans de Ramon Berenguer IV.

Naixement del senyal heràldic dels Quatre Pals Primer testimoni: el senyal en l'escut de Ramon Berenguer IV