Samuel Barber (West Chester, Pennsilvània, 9 de març de 1910 - Nova York, 23 de gener de 1981) va ser un compositor, pianista, director d'orquestra, baríton i pedagog musical nord-americà, i un dels compositors més celebrats de mitjan .: "Un dels compositors nord-americans més honorats i més sovint interpretats tant a Europa com a les Amèriques a mitjan , Barber va seguir al llarg de la seva carrera un camí marcat per un lirisme inspirat en la veu i un compromís amb el llenguatge tonal i moltes de les formes pròpies de la música de finals del segle XIX. Gairebé totes les seves obres publicades —incloent-hi almenys una composició en gairebé cada gènere— van entrar al repertori poc després de ser escrites, i moltes continuen sent interpretades àmpliament avui dia."
Influït principalment pels nou anys d'estudis de composició amb Rosario Scalero al Curtis Institute, i més de vint-i-cinc anys d'estudi amb el seu oncle, el compositor Sidney Homer, la música de Barber sovint rebutjava les tendències experimentals del modernisme musical en favor d'un llenguatge harmònic tradicional del i una estructura formal que abraçava el lirisme i l'expressió emocional. Tot i això, a partir de 1940 va adoptar alguns elements del modernisme en certes composicions, com un ús més intens de la dissonància i el cromatisme al Concert per a violoncel (1945) i a Medea's Dance of Vengeance (1955); així com l'ambigüitat tonal i un ús restringit del serialisme a la seva Sonata per a piano (1949), Prayers of Kierkegaard (1954) i Nocturne (1959).
Barber dominava tant la música instrumental com la vocal. Les seves obres van tenir èxit a escala internacional i moltes van ser adoptades ràpidament pel cànon de la interpretació clàssica. En particular, el seu Adagio for Strings (1936) ha esdevingut una peça permanent del repertori orquestral, així com l'adaptació d'aquesta obra per a cor, lAgnus Dei (1967). Va rebre dues vegades el Premi Pulitzer de Música: per l'ópera Vanessa (1956–1957) i pel Concert per a piano i orquestra (1962). També és àmpliament interpretada la seva obra Knoxville: Summer of 1915 (1947), una obra per a soprano i orquestra basada en un text en prosa de James Agee.
En el moment de la seva mort, gairebé totes les seves composicions havien estat enregistrades. Moltes d'elles van ser comandades o estrenades per grups i artistes destacats com l'Orquestra Simfònica de Boston, l'Orquestra de Filadèlfia, la Filharmònica de Nova York, el Metropolitan Opera, Vladimir Horowitz, Eleanor Steber, Raia Gàrbuzova, John Browning, Leontyne Price, Pierre Bernac, Francis Poulenc i Dietrich Fischer-Dieskau.
Tot i que Barber va compondre una producció significativa de música purament instrumental, dues terceres parts de la seva obra consisteixen en cançons artístiques per a veu i piano, música coral i cançons per a veu i orquestra. Algunes de les seves cançons més interpretades inclouen tant la versió per a veu solista com la coral de Sure on this shining night (versió solista de 1938 i versió coral de 1961), amb text d'Agee, i el cicle de cançons Hermit Songs (1953), amb textos anònims de monjos irlandesos dels segles VIII al XIII. Aquesta predilecció pel material vocal té l'origen en la seva breu carrera com a baríton professional durant la vintena, que va inspirar-li un amor de per vida per la música vocal.
L'any 1935, Barber va enregistrar per a la NBC la seva pròpia versió de Dover Beach, de Matthew Arnold, interpretant ell mateix la part vocal amb acompanyament de quartet de corda,Disponible al recull en CD "Samuel Barber Historical Recordings 1935-1960", Disc 8 Pista 1. i entre 1935 i 1936 també aparegué setmanalment a la ràdio NBC interpretant lieder alemanys i cançons artístiques. A més, ocasionalment dirigí interpretacions i enregistraments de les seves obres amb orquestres simfòniques durant els anys cinquanta, i ensenyà composició al Curtis Institute del 1939 al 1942.
Barber mantingué una relació amb el compositor Gian Carlo Menotti durant més de quaranta anys. Vivien a Capricorn, una casa al nord de Nova York, on sovint organitzaven trobades amb figures destacades del món acadèmic i musical. Menotti va ser el llibretista de dues de les tres òperes de Barber. Quan la relació es va acabar el 1970, van continuar sent amics íntims fins a la mort de Barber per càncer el 1981.
Biografia Infància (1910–1923) miniatura|upright=1.2|Casa de la infància de Samuel Barber a West Chester (Pennsilvània)
Barber va néixer a West Chester (Pennsilvània), fill de Marguerite McLeod (de soltera Beatty) i Samuel Le Roy Barber. Va néixer en una família nord-americana acomodada, culta, social i distingida. El seu pare era metge; la seva mare era pianista d’ascendència anglesa, escocesa i irlandesa, la família de la qual vivia als Estats Units des de l’època de la Guerra de la Independència dels Estats Units. La seva tieta materna, Louise Homer, era una destacada contralto al Metropolitan Opera; el seu oncle, Sidney Homer, era compositor d'art songs nord-americà. Es considera que Louise Homer va influir en l’interès de Barber per la veu. A través de la seva tieta, Barber va conèixer molts grans cantants i cançons. Sidney Homer va ser mentor de Barber durant més de vint-i-cinc anys i va influir profundament en la seva estètica compositiva.
Barber, un nen prodigi, va mostrar un interès profund per la música des de molt petit, i aviat es va fer evident que tenia un gran talent i capacitat musical. Va començar a estudiar piano als sis anys i als set va compondre la seva primera obra, Sadness, una peça per a piano sol de 23 compassos en do menor. Malgrat l’interès de Barber per la música, la seva família volia que esdevingués un noi nord-americà típic, extravertit i atlètic. Això significava, en particular, que l’animaven a jugar a futbol americà. Tanmateix, Barber no era de cap manera un noi típic, i als nou anys va escriure a la seva mare:
Als deu anys, Barber va escriure la seva primera opereta, The Rose Tree, amb un llibret de la cuinera de la família. Als dotze anys es va convertir en organista d’una església local.
Educació i primers anys de carrera (1924–1941) De petit, Barber va rebre classes particulars de William Hatton Green. Constant Vauclain, un dels seus companys, va descriure Green com una de les primeres influències més importants de Barber. Als catorze anys, Barber va ingressar al programa juvenil d’artistes del Curtis Institute of Music de Filadèlfia, on finalment va passar deu anys desenvolupant els seus talents com a prodigi triple en composició, veu i piano. Durant els primers estudis a Curtis, simultàniament va assistir i es va graduar a la West Chester High School (posteriorment West Chester Henderson High School), període durant el qual va compondre l’himne de l’escola, que encara avui es fa servir.
Després de graduar-se de secundària el 1928, va entrar al programa professional d’adults de Curtis, del qual es va graduar el 1934. A Curtis va estudiar piano amb George Frederick Boyle i Isabelle Vengerova, composició amb Rosario Scalero, direcció amb Fritz Reiner, i cant amb Emilio de Gogorza. El 1928 va conèixer un altre estudiant de Curtis, Gian Carlo Menotti, que es convertiria en el seu company de vida i també en el seu col·lega professional. Durant el seu últim any a Curtis es va convertir en un dels favorits de la fundadora del conservatori, Mary Louise Curtis Bok. Va ser gràcies a la senyora Bok que Barber va ser presentat a la família Schirmer, els seus editors al llarg de tota la vida.
Des de la seva primera joventut, Barber va escriure una gran quantitat de composicions reeixides, fet que el va situar en el punt de mira del món de la música clàssica. Segons Walter Simmons, les primeres composicions de Barber presenten certes característiques que es relacionen directament amb el període «d’infància» de la seva producció, que s’estén fins al 1942. L’ús de l'harmonia tonal, la dissonància no resolta, un cromatisme moderat i melodies principalment diatòniques i líriques són alguns dels trets definitoris d’aquest període de la seva carrera compositiva.
Als divuit anys va guanyar el Joseph H. Bearns Prize de la Columbia University per la seva sonata per a violí (posteriorment perduda o destruïda pel mateix compositor). Va guanyar el Bearns Prize una segona vegada per la seva primera obra orquestral de gran envergadura, [una obertura per a The School for Scandal, composta el 1931 quan tenia vint-i-un anys. L’obra es va estrenar amb èxit dos anys més tard en una interpretació de l'Orquestra de Filadèlfia sota la direcció del director Alexander Smallens.
Mentre era estudiant a Curtis, Barber també va buscar altres oportunitats de desenvolupament musical i interessos personals mitjançant viatges per Europa; principalment durant els mesos d’estiu, quan no hi havia classes, però de vegades també durant períodes més llargs. El seu primer viatge europeu va començar a l’estiu de 1928, quan va visitar París, Gran Bretanya i Itàlia amb el violoncel·lista i compositor David Freed. Va continuar viatjant per Europa a la tardor de 1928 sense Freed, visitant altres ciutats europees de Txecoslovàquia, Alemanya, Suïssa i Àustria; durant aquest temps va visitar per primera vegada la ciutat de Viena, que més endavant es convertiria en un lloc important per al seu desenvolupament musical. Durant aquesta primera estada a Viena el 1928 va establir una amistat amb el compositor George Antheil.
Barber va tornar a Itàlia l’estiu de 1929 utilitzant els diners que havia rebut en guanyar el Bearns Prize; aquesta vegada amb Menotti com a company de viatge. Va tornar a París l’estiu de 1930, i durant els estius de 1931 i 1933 tant Barber com Menotti van estudiar composició amb Rosario Scalero a Montestrutto, Torí, mentre s’allotjaven amb els pares de Menotti a Cadegliano. Després de guanyar el Bearns Prize per segona vegada l’abril de 1933, va allargar la seva estada a Europa més enllà de l’estiu d’aquell any per continuar els estudis a Viena, on va romandre durant la tardor de 1933 i els primers mesos de 1934. Durant aquest període els seus estudis es van centrar principalment a desenvolupar les seves capacitats com a cantant amb la intenció de seguir una carrera com a baríton. També va estudiar direcció de manera independent durant aquest temps; i va fer el seu debut professional com a director a Viena el 4 de gener de 1934. El març de 1934 va tornar a Filadèlfia per acabar els seus estudis al Curtis.
Després de graduar-se a Curtis a la primavera de 1934, Barber va continuar els estudis de direcció i cant amb John Braun a Viena durant els estius de 1935 i 1936 gràcies a una beca de viatge Pulitzer. Poc després va rebre el Rome Prize, que li va permetre continuar els seus estudis a l'American Academy in Rome entre 1935 i 1937. El 1946 va rebre una Beca Guggenheim i també va estudiar direcció de manera privada amb George Szell.
En els seus primers anys de carrera, Barber també va tenir una breu trajectòria com a baríton professional, actuant a la sèrie de concerts NBC Music Guild i obtenint un contracte setmanal a la ràdio de l'NBC el 1935. La musicòloga Barbara Heyman va escriure que l'enregistrament de Barber de la seva pròpia posada en música del poema Dover Beach d'Arnold va ser elogiat per tenir «un encant i una bellesa singulars, interpretat amb intel·ligència per una veu naturalment bella». L’experiència directa com a cantant i una empatia intuïtiva amb la veu es reflectirien en el gran llegat de cançons que constitueixen aproximadament dues terceres parts de la seva producció.