El Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi, també conegut com a Col·legi del Patriarca, és un seminari fundat en 1583 per Joan de Ribera, arquebisbe i virrei de València i patriarca d'Antioquia, qui tres anys després posà la primera pedra. Se situa a la plaça del Col·legi del Patriarca, al barri de la Xerea de la ciutat de València.
El diumenge 8 de febrer de 1604, encara que l'edifici no estava completament acabat, però aprofitant l'estada en València del rei Felip III, inaugurà la fundació.
Història El Reial Col·legi Seminari de Corpus Christi té l'origen en la intenció de l'arquebisbe d'aleshores, Joan de Ribera per crear un col·legi-seminari dedicat a formar sacerdots dins dels corrents contrareformistes. La construcció de l'edifici va estar supervisada pel mateix arquebisbe o bé per mitjà del seu auxiliar, Miquel de Espinosa, mantenint un contacte pròxim als mestres que hi van treballar. L'any 1583 en redactà la carta de fundació.
S'ha conservat perfectament fins als nostres dies, degut en part a les indicacions del Patriarca Ribera deixades en les Constituciones perquè la capella (i tot el col·legi) es conservara: «perpetuamente en la misa forma y fabrica que la dexamos sin que se pueda acrecentar ni disminuir en ella».CONSTITUCIONES,1605,cap.XLVII Expressió doctrinal dels ideals contrareformistes, dels quals Ribera en fou un estricte seguidor, el Col·legi del Patriarca consolida, amb un marcat caràcter d'unitat, els dictats religiosos i artístics extrets de Trento. La mateixa advocació del Col·legi, dedicat al sagrament eucarístic, com el destacat culte a les relíquies que conté o el rigor reformista adjudicat a les imatges (d'una legible, distanciada i didàctica escriptura sacra) desenvolupades als frescos del temple, troben la seua expressió en els ideals tridentins.
S'aprecia el coneixement de les Instructiones fabricae et supellectilis ecclesiasticae (Milà, 1577) de Carles Borromeo, obra caracteritzada per aplicar a l'arquitectura els decrets del concili de Trento, i que figurava a la biblioteca del Patriarca, la qual va servir de directriu a l'hora de fixar la imatge arquitectònica de l'edifici. L'obsessió per les entrades amb llinda i quadrangulars, no en forma d'arc, amb portes amb panys i claus, però «de cap manera a l'exterior», guardians d'irreverències o pertorbacions dels «misteris sacres de l'altar», de possibles furts sacrílegs de relíquies i joies del temple, amb cossos de llums i llanternó a la cúpula, o amb finestres abotzinades; la importància assignada a l'elevació del paviment de la capella major i el seu accés per calculades grades de marbre per ressaltar la cerimònia religiosa; la destacada col·locació de la imatge de Crist crucificat a la capella major; la recomanació insistent d'una planta «semblant a la de la creu», com en les antigues basíliques cristianes; o inclús el paper principal i rector assignat al bisbe de la diòcesi en qüestions arquitectòniques, aconsellat directament per l'arquitecte i preocupat pels nombrosos detalls constructius, constitueixen aspectes que quadren perfectament amb les intencions que es desprenen de la fàbrica del Col·legi i de l'actitud del seu fundador en la seua construccióConsells extrets del Instructiones fabricae et supellectilis ecclesiasticae. Aquesta actitud continuarà anys més tard, quan el 1631, el successor de Joan de Ribera, Isidoro Aliaga convoca un sínode on s'esmenta un Advertencias para los edificos y fábricas de los templos, text inspirat en el text de Borromeo, però també en les actituds arquitectòniques dutes a termes per Ribera en el seu llarg mandat.
Arquitectònicament el col·legi del Patriarca reflecteix contundentment l'estat dels afers referents a l'arquitectura que viu la ciutat de València durant les dues últimes dècades del . Quan s'inicia la seua construcció, el 1586, la cultura arquitectònica valenciana ja havia integrat plenament el llenguatge renaixentista basat en la comprensió dels ordres, en el sistema de proporcions establert per l'alliçonament de l'Antic i pels tractats de Vitruvi, Alberti o Serlio. Però al mateix temps s'havia aconseguit integrar, recrear o innovar tradicions arquitectòniques pròpies, com l'estereotomia o els sistemes de fer voltes amb rajoles, dins l'àmbit d'un classicisme que deixava de sentir-se com a quelcom forà i començava a sentir-se com a propi.
En la carta de fundació escrita el 1583 es menciona la «traça y designo» que es manaria a fer per a la construcció del col·legi. Disseny que en 1586, quan es col·locà la primera pedra, i encara més el 1590, quan començà a construir-se l'església, ja havia d'estar enllestit, almenys les seues línies generals pel fet que, a pesar de la maqueta polivalent del col·legi, en aquestes dates s'havia de tindre clar la noció de l'espai disponible. Sobre l'autor d'aquesta traça, o plànol, de la fase inicial, és rellevant la presència de Gaspar Gregori, en qui el Patriarca Ribera havia delegat la compra dels solars del Col·legi el febrer de 1583 i a qui les capitulacions de la fàbrica de l'església l'any 1590 nomenen com a supervisor de les obres de pedra picada del temple. Gregori va estar en actiu entre 1546 i 1592, a més ja havia treballat per a Joan de Ribera en altres ocasions (traces per a l'església del Salvador de Cocentaina l'any 1576) i probablement és l'arquitecte més significatiu de la segona meitat del valencià. Gregori era fuster i entallador, però destacava per la seua vessant de tracista d'arquitectura (architector), activitat des de la qual es dedica a obres civils, religioses, públiques o hidràuliques. Així, fou autor de les obres més importants que es feren a València durant la segona meitat de segle, la reconstrucció de l'Hospital General, l'Obra Nova de la Catedral, la reedificació de la torrassa de la Generalitat, la Casa d'Armes o la Casa dels Drets. En aquest sentit, el projecte inicial del col·legi, atribuït tradicionalment a Guillem del Rei i amb qui es va capitular la fàbrica de l'església en juny del 1590, s'hauria de relacionar amb Gaspar Gregori, arquitecte que interpretaria arquitectònicament les orientacions del mateix arquebisbe promotor. Per una altra banda, Guillem del Rei era picapedrer expert en dur a terme les traces d'altres mestres, com havia fet en l'Obra Nova, a la Torrassa de la Generalitat o el segon creuer de l'Hospital, totes traçades per Gregori. A la concertació de l'església s'expressava el sotmetiment a una traça que no es podia modificar i la seua dependència respecte a Gregori «todo a conoçimiento de maestre gregorio» per a l'elecció dels materials.
Durant la Guerra Civil serví de magatzem de les obres del Museu del Prado, junt amb les Torres de Serrans. Des de novembre de 1937 fins a abril de 1938 es traslladaren a València les obres del Tesoro Artístico i la Junta Central del Tesoro Artístico va desenvolupar la seua tasca en el Col·legi del Patriarca des del qual es realitzaven tots els processos de conservació i restauració que van ser necessaris. A les naus de l'església es guardaren els llenços de grans dimensions. L'estructura de l'edifici va ser reforçada i es van assegurar mesures de conservació com tindre una bona ventilació i accés encara que es tractava de dipòsits temporals. En aquest moment també s'emmagatzemaren manuscrits i llibres procedents de la Biblioteca Nacional, d'El Escorial i les biblioteques i els arxius de la Catedral de València.
El conjunt de l'edifici fou declarat Monument Històric Nacional el 1962.
Repercussió posterior de l'edifici Poques obres valencianes han merescut tants elogis i ha sigut ben considerat com el Col·legi de Corpus Christi. Ja en 1602 abans de la seua culminació es deia: «que es ya del mundo octava maravilla/ y primera en Valencia y en Castilla».Citat per A. CAMARA MUÑOZ, A. 1990, p.183 L'any 1767 Teixidor, feia seua la prosa barroca de Busquets (1683), biògraf del Patriarca, referint-se a la capella: Esclapés l'anomenava «heroica fábrica»,ESCLAPÉS, 1738, p. 107. es pot plantejar la hipòtesi que inclús en l'intent de reforma barroca proposat en la primera meitat del ,BENITO, F., 1980b, p. 491 i ss. va pesar més la idea d'exaltar el temple per la via de l'ornament, que la d'alterar la seua considerada substantivitat arquitectònica i artística.
També repercutí al medi artístic valencià, alguns exemples d'això serien: la seua primerenca cúpula sobre tambor decorada amb teules vidriades va ser un model immediat per a altres esglésies i capelles sacramentals siscentistes; la complexa estereotomia de la seua escala monumental s'establí com un exemple constant per a futures generacions d'arquitectes, fins i tot del ; la composició dels seus retaules va obrir la porta als recursos d'arrel miquelangelesca, que tingueren una ampla i important repercussió a les façanes-retaule del valencianes; diversos artistes van buscar inspiració artística en detalls del mateix (Josep Vergara als frescos del presbiteri de l'església de Xiva o Juan Pérez Castiel a la portada de l'església de Sant Andreu); el mateix pati no fou indiferent als requeriments classicistes de l'Acadèmia de Sant Carles i els seus professors manaren que els seus alumnes el dibuixaren.
Arquitectura miniatura|Vista de l'interior
Tot l'edifici, construït entre 1586 i 1615, ocupa una illa completa de caràcter irregular. Se situa enfront de la Universitat amb la finalitat de facilitar l'accés i el control dels col·legials, per això el Patriarca havia comprat més de vint cases entre 1580 i 1583.
El Patriarca consta de dos àmbits diferenciats: l'església i la capella del Monument, separats pel vestíbul; i el claustre al voltant del qual s'estructuren les dependències (refectori, sala rectoral, biblioteca, sala de mapes). Dues torrasses laterals, que són caixes d'escala, sobresurten pel seu volum cúbic: el més petit remata en una espadanya i conté una escala claustral d'obra en rajola, el més gran correspon a l'escala monumental treballada en pedra, i que després de l'església i el claustre és una de les peces més notables del conjunt.
Església És una peça de gran interès tant en les seues intencions com pels seus resultats. Constitueix un dels elements més destacables del conjunt i suposa la instal·lació a València d'un nou model d'església que trencava clarament amb la tipologia medieval d'església parroquial, en evolució en eixos moments. Possiblement es fa ressò de les directrius contrareformistes del Instructiones fabricae, i adopta la planta de creu llatina sense estar marcada amb una gran cúpula en el creuer (la «cruz que hace el cimborrio» comentada per l'humanista Palmireno ja el 1571, protegit del mateix Ribera), nau central ampla de dos trams amb capelles laterals amples i poc profundes, un tercer tram que correspon al cor en alt dels peus i per on s'efectua l'accés des del vestíbul lateral. La capella major té capçalera recta i prescindeix de la forma poligonal tradicional, aquesta modificació ja havia sigut introduïda uns anys abans en algunes esglésies promogudes pel Patriarca Ribera al sud de l'arquebisbat i que es repetiria en altres també relacionades amb la voluntat del Patriarca (com la del convent dels Caputxins de la sang de València o el Monestir del Sant Sepulcre d'Alcoi).
Aquest programa estava en consonància amb les exigències del fundador, el qual no volia una església molt gran com les de les parròquies, sinó que aquesta era la capella del col·legi, amb un accés exclusiu des del vestíbul.