miniatura|Frank Billings Kellogg, secretari d'estat nord-americà miniatura|Aristide Briand, ministre d'Afers Estrangers de França El pacte Briand-Kellogg o pacte de París va ser signat el 27 d'agost de 1928 a la ciutat francesa de París. Els 15 països signants renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues.
El pacte fou promogut fora de la Societat de Nacions per Aristide Briand el 1927, ministre d'Afers Estrangers de França i que seria nomenat Premi Nobel de la Pau per aquesta acció, davant el secretari d'estat estatunidenc Franklin B. Kellog en un intent de proscriure i prohibir la guerra com un instrument de política nacional. Ambdós governs acceptaren el pacte i presentaren el tractat a diversos països. Les grans potències que s'integraren inicialment al projecte, a més de França i els Estats Units foren Alemanya, el Regne Unit, Itàlia i el Japó i posteriorment, les negociacions es van eixamplar a Bèlgica, Polònia i Txecoslovàquia, les tres potències restants del pacte de Locarno, i als dominis britànics (Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Sud-àfrica) i l'Índia. El 27 d'agost de 1928, tots quinze van signar el pacte al Quai d'Orsay de París, el Ministeri d'Afers Exteriors el 24 de juliol de 1929 va entrar en vigor. El 1939 l'havien signat 63 estats, tots els membres de la Societat de Nacions excepte quatre estats llatinoamericans, que van concloure el Tractat Saavedra-Lamas molt similar a Rio de Janeiro el 1935.
Antecedents
Després de la Primera Guerra Mundial, els francesos es veuen perseguits per la por a la venjança alemanya i buscaven la garantia angloamericana però va desaparèixer quan el Senat dels Estats Units no ratifica el Tractat de Versalles. França volia que Alemanya la indemnitzés pels estralls causats per la guerra, però el Tractat de Versalles només va establir el principi de les reparacions. Per als anglesos, a diferència dels francesos, Alemanya no presentava cap perill i pretenien l'alleujament de les reparacions perquè veien com de problemàtica pot ser per a la reconstrucció econòmica.
El maig de 1921 es va arribar a un acord entre francesos i anglesos per imposar a Alemanya el pagament de reparacions per un total de 132.000 milions de marcs d'or. Les negociacions es van suspendre després de la conferència de Canes i la caiguda del president del Consell francès Aristide Briand el 1922. Finalment, la qüestió dels termes d'aplicació de les reparacions fou poc discutida. La conferència de Gènova d'abril-maig de 1922 va quedar en res perquè les concepcions occidentals i soviètiques semblaven irreconciliables, però el 1923 Raymond Poincaré va ordenar l'ocupació del Ruhr amb què França esperava obtenir els diners que la República de Weimar li devia, i la Societat de Nacions no va prendre cap mesura davant d'aquesta acció, ja que l'ocupació era legal d'acord amb el Tractat de Versalles. Els francesos, amb problemes econòmics propis, van acceptar finalment el Pla Dawes l'any 1924 que establia un estat de pagaments provisional però prou sòlid per alleujar les tensions i permetre així l'inici d'un període de distensió i es van retirar de les zones ocupades al juliol i agost de 1925.
El 1926 Gustav Stresemann i Aristide Briand foren guardonats amb el Premi Nobel de la Pau pels seus esforços en aconseguir la signatura del Tractat de Locarno de 1925.
El Pacte El text principal és molt breu i només conté dos articles:
Article I: Les altes parts contractants declaren solemnement en nom dels seus respectius pobles que condemnen el recurs a la guerra per a la solució de controvèrsies internacionals i renuncien a ella com a instrument de política nacional en les seves relacions entre si. Article II: Les altes parts contractants acorden que la solució o solució de totes les controvèrsies o conflictes, de qualsevol naturalesa o origen, que poguessin sorgir entre elles, no es procurarà mai sinó per mitjans pacífics. Parts miniatura|Ploma estilogràfica d'or utilitzada pel secretari Kellogg i els seus 14 homòlegs estrangers per signar el Pacte Kellog-Briand a França l’agost de 1928 miniatura| El pla va ser ideat pels advocats nord-americans Salmon Levinson i James T. Shotwell, i promogut pel senador William E. Borah.
Borah i el diplomàtic nord-americà William Richards Castle Jr., secretari d'Estat adjunt, van tenir un paper clau després que Kellogg i Briand acordessin un tractat bipartit entre els EUA i França. Originalment estava pensat com un tractat bilateral, però Castle va treballar per ampliar-lo a un acord multinacional que inclogués pràcticament tot el món. Castle va aconseguir superar les objeccions franceses mitjançant les seves converses amb l'ambaixador francès, substituint l'estret acord francoamericà per un tractat que atreia gairebé totes les nacions grans i petites.
El pacte va ser signat per primera vegada el 27 d'agost de 1928 a París, al Ministeri d'Afers Exteriors francès, pels representants d'Austràlia, Bèlgica, Canadà, Txecoslovàquia, França, Alemanya, el Regne Unit, l'Índia, l'Estat Lliure d'Irlanda, Itàlia, Japó, Nova Zelanda, Polònia, Sud-àfrica i els Estats Units. Va entrar en vigor el 24 de juliol de 1929.
En aquella data, els següents països havien dipositat els instruments de ratificació del pacte:
12 parts més s'hi van unir després d'aquesta data: Pèrsia, Grècia, Hondures, Xile, Luxemburg, Danzig, Costa Rica, Mèxic, Veneçuela, Paraguai, Suïssa i la República Dominicana per a un total de 57 estats partits el 1929. Sis estats s'hi van unir entre 1930 i 1934: Haití, Colòmbia, Aràbia Saudita, Equador, Iraq i Brasil. Després de la Segona Guerra Mundial, Barbados va declarar la seva adhesió al tractat el 1971, seguida de Fiji (1973), Antigua i Barbuda, Dominica (ambdues el 1988), la República Txeca i Eslovàquia (per la dissolució de Txecoslovàquia el 1993), i, com a resultat de la dissolució de Iugoslàvia, Eslovènia (1992), Bòsnia i Hercegovina i Croàcia (ambdues el 1994). La Ciutat Lliure de Danzig, que s'havia unit al Pacte el 1929, va deixar d'existir el 1939 i va esdevenir una part integrant de Polònia després de la Segona Guerra Mundial.
Als Estats Units, el Senat va aprovar el tractat per 85 vots a 1, i només el republicà de Wisconsin, John J. Blaine, va votar en contra per preocupacions amb l'imperialisme britànic.John James Blaine . Dictionary of Wisconsin History. consulta 11 novembre 2008. Tot i que el Senat dels Estats Units no va afegir cap reserva al tractat, sí que va aprovar una mesura que interpretava que el tractat no infringia el dret d'autodefensa dels Estats Units i no obligava la nació a fer-lo complir prenent mesures contra aquells que el violaven.
Conseqüències i llegat El Pacte Kellogg-Briand de 1928 es va concloure fora de la Societat de Nacions i continua en vigor. Un mes després de la seva conclusió, es va tancar a Ginebra un acord similar, l’Acta General per a la Solució Pacífica de Disputes Internacionals, que obligava les parts signants a establir comissions de conciliació en qualsevol cas de controvèrsia. Amb la signatura del Protocol Litvinov a Moscou el 9 de febrer de 1929, la Unió Soviètica i els seus veïns occidentals, inclosa Romania, van acordar posar en vigor el Pacte Kellogg-Briand sense esperar que altres signants occidentals el ratifiquessin. La qüestió de Bessaràbia havia fet que l'acord entre Romania i la Unió Soviètica fos desafiant i la disputa entre les nacions sobre Bessaràbia continués. Les disposicions centrals del pacte que renunciaven a l'ús de la guerra i promovien la resolució pacífica de controvèrsies i l'ús de la força col·lectiva per prevenir l'agressió, es van incorporar a la Carta de les Nacions Unides i altres tractats. Tot i que les guerres civils van continuar, les guerres entre estats establerts han estat rares des del 1945, amb algunes excepcions importants com la guerra indopakistanesa de 1971 i diversos conflictes a l'Orient Mitjà.
El pacte Briand-Kellogg no va complir el seu objectiu de posar fi a la guerra i, en aquest sentit, no va contribuir directament a garantir la pau al món. Va ser relativament ineficaç durant els anys posteriors a la seva ratificació. Però, a banda de la seva ineficàcia, el pacte va tenir alguns efectes perversos: en particular, va contribuir a eliminar la distinció jurídica entre guerra i pau perquè els signants es van comprometre a renunciar a la guerra però van començar a fer guerres sense declarar-los oficialment com a tals. Existeixen alguns exemples notables, però, tot i que va tenir un impacte definitiu, el paper del pacte Briand-Kellogg en la decisió dels estats de no declarar la guerra no s'hauria de sobrevalorar malgrat les intervencions militars de facto, perquè altres factors poden haver impulsat els estats a guerres no declarades. És el cas, per exemple, de la Conferència de la Haia de 1907 que exposava les nacions a sancions financeres en cas que hi hagi ferits i/o morts durant els conflictes armats que tenen lloc sota el règim jurídic de la guerra terrestre.
El tractat no va aturar els conflictes armats, i ha estat ridiculitzat pel seu moralisme i legalisme i la seva manca d'influència en la política exterior, però va conduir a una política exterior nord-americana més activista i fou utilitzat per a fonamentar l'acusació de crim contra la pau durant la invasió japonesa de Manxúria, la invasió italiana d'Etiòpia, la invasió soviètica de Finlàndia, i fonamentalment durant la invasió alemanya de Polònia i els posteriors judicis de Nuremberg i del Tribunal Militar Internacional per a l'Extrem Orient.
El seu llegat roman com una declaració de l'idealisme expressat pels defensors de la pau en el període d'entreguerres. Tanmateix, també va ajudar a esborrar la distinció legal entre guerra i pau, perquè els signants, havent renunciat a l'ús de la guerra, van començar a lliurar guerres sense declarar-les, com en la invasió japonesa de Manxúria el 1931, la invasió italiana d'Abissínia el 1935, la invasió soviètica de Finlàndia el 1939 i les invasions alemanya i soviètica de Polònia.
miniatura|Burla del Pacte durant el Carnaval de París de 1929 La percepció popular del Pacte Kellogg-Briand va ser resumida millor per Eric Sevareid qui, en una sèrie televisada a nivell nacional sobre la diplomàcia americana entre les dues guerres mundials, es va referir al pacte com un tros de paper sense valor. En la seva història d'Europa de 1914 a 1948, l'historiador Ian Kershaw es va referir al Pacte com a buit i va dir que era lletra morta des del moment en què es va signar''.
Segons Shapiro i Hathaway, una de les raons de la insignificança històrica del pacte va ser l'absència d'un mecanisme d'aplicació per obligar els signants a complir-lo, ja que el pacte només demana que als infractors «se'ls negui els beneficis que ofereix el tractat». També van dir que el Pacte atreia Occident perquè prometia assegurar i protegir les conquestes anteriors, assegurant així el seu lloc al capdavant de l'ordre jurídic internacional indefinidament. Van escriure el 2017:
Hathaway i Shapiro mostren que entre 1816 i 1928 hi va haver de mitjana una conquesta militar cada deu mesos. Després de 1945, en contrast molt marcat, el nombre d'aquests conflictes va disminuir a un cada quatre anys.