El meningococ (Neisseria meningitidis), conegut com a neissèria de la meningitis, és una espècie de bacteri gramnegatiu de la família de les neisseriàcies (Neisseriaceae). És un diplococ heteròtrof agent causal de la meningitis meningocòccica i altres formes de malaltia meningocòccica prevenibles amb vacuna, com la meningococcèmia. La infecció per N. meningitidis és una causa important de morbiditat i mortalitat en la infància als països industrialitzats i és responsable d'epidèmies a Àfrica i a Àsia. Anton Weichselbaum en 1887 va descobrir per primera vegada la malaltia en pacients infectats pel meningococ.van Deuren, M., Brandtzaeg, P., and van der Meer, J .W. .M. (2000). Update on meningoccal disease with emphasis on pathogenesis and clinical management. Clinical Microbiological Reviews. 13, 144-166
Noms comuns Neisseria meningitidis rep diversos noms comuns, segons el TERMCAT: meningococ, coc de Weichselbaum, diplococ cras, diplococ de Jaeger, diplococ de Weichselbaum i diplococ intracel·lular meningític.
Epidemiologia Aproximadament, entre 2.500 i 3.500 casos d'infecció per Neisseria meningitidis es produeixen anualment als Estats Units, amb una taxa d'aproximadament un cas per cada 100.000. Els nens menors de 5 anys estan en major risc, seguit pels adolescents en edat d'escola secundària. Les taxes a l'Àfrica subsahariana pot oscil·len entre 1 de cada 1.000 a 1 a 100.
Biologia El meningococ només infecta els humans i mai ha estat aïllat en animals perquè no pot obtenir ferro a partir de fonts que no siguin humanes (transferrina i lactoferrina).Meningococcal Disease (2001) Humana Press, Andrew J. Pollard and Martin C.J. Maiden Existeix com a flora normal a la nasofaringe en un 15,5% dels adults. Dona lloca a l'única forma de meningitis bacteriana que se sap que es produeix en forma de brots epidèmics. Streptococcus pneumoniae (també conegut com a pneumococ) és l'etiologia bacteriana més comuna de meningitis en els nens més enllà de 2 mesos d'edat (1-3 per 100.000).
El meningococ es transmet a través de l'intercanvi de saliva i altres secrecions respiratòries durant les activitats com la tos, els petons i xuclar alguns objectes, com les joguines (fòmits). Encara que al principi produeix símptomes generals com fatiga, que pot progressar ràpidament incloent febre, mal de cap i rigidesa en el coll fins al coma i la mort. Els símptomes es confonen fàcilment amb els de la meningitis per altres organismes com Haemophilus influenzae i Streptococcus pneumoniae. La mort ocorre en aproximadament el 10% dels casos. Les persones amb alteracions de la immunitat poden tenir un risc augmentat d'infecció per meningococ (per exemple, les persones amb síndrome nefròtica o esplenectomitzats (sense melsa). Aquestes persones han de ser vacunades contra aquest bacteri per evitar complicacions.
La sospita de meningitis és una urgència mèdica, recomanant-se atenció mèdica urgent. Al Regne Unit qualsevol metge que sospita d'un cas de meningitis meningocòccica o septicèmia (infecció de la sang) ha de donar antibiòtics per via intravenosa (benzilpenicil·lina o cefotaxima) i ingressar la persona malalta a l'hospital.Health Protection Agency Meningococcus Forum (August 2006). Guidance for public health management of meningococcal disease in the UK Això comporta que les proves laboratori siguin menys propenses a confirmar la presència de Neisseria meningitidis (falsos negatius), perquè els antibiòtics han reduït dràsticament el nombre de bacteris en el cos. Aquesta manera de procedir es basa en la idea que la disminució de la capacitat per identificar el bacteri es veu compensada per la menor possibilitat de mort.
La septicèmia causada per Neisseria meningitidis ha rebut molta menys atenció que la meningitis meningocòccica, tot i que la septicèmia s'ha relacionat amb les morts infantils.Meningococcal Vaccines (2001) Humana Press, Andrew J. Pollard and Martin C.J. Maiden La septicèmia meningocòccica sol causar una erupció tipus púrpurica que no perd el seu color vermell quan es pressiona ("vitropressió negativa") i no causa els símptomes clàssics de la meningitis. Això significa que aquest símptoma pot ser ignorat per aquells que no són conscients de la importància de l'erupció. La septicèmia suposa una taxa aproximada del 50% de mortalitat durant les primeres hores. Tingueu en compte que no tots els casos d'erupció purpúrica es deuen a la septicèmia meningocòccica. A més, existeixen altres possibles causes que motivin l'aparició d'aquest tipus de lesions com, per exemple, trastorns de les plaquetes (PTI) o la púrpura de Henoch-Schönlein.
Altres complicacions greus són la síndrome de Waterhouse-Friderichsen (hemorràgia massiva, generalment bilateral, a la glàndula suprarenal per meningococcèmia fulminant), insuficiència suprarenal, i la coagulació intravascular disseminada.
Factors de virulència Els lipooligosacàrids (LOS) són un component de la membrana externa de Neisseria meningitidis, que actua com una endotoxina que és responsable de la febre, xoc sèptic, hemorràgia, degut a la destrucció dels glòbuls vermells."Lipooligosaccharides: the principal glycolipids of the neisserial outer membrane." Griffiss JM, et al. Rev Infect Dis. 1988 Jul-Aug;10 Suppl 2:S287-95. http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/2460911 Altres factors de virulència inclouen una càpsula de polisacàrids que impedeix la fagocitosi i ajuda a evadir la resposta immunitària de l'hoste. També presenta fímbries que intervenen en la fixació del bacteri a les cèl·lules epitelials de la nasofaringe. Recentment s'ha descobert a la Xina una soca hipervirulenta, el seu impacte està encara per determinar.
Mecanismes d'invasió cel·lular Neisseria meningitidis és un paràsit intracel·lular específic dels humans, i la seva infecció causa principalment meningitis (30-60% dels casos) i sèpsia (20-30% dels casos). Amb menor freqüència pot causar pericarditis, artritis, pneumònia, conjuntivitis o faringitis. Com la majoria dels patògens bacterians intracel·lulars, N. meningitidis explota les vies de senyalització de la cèl·lula hoste per promoure la seva absorció per les cèl·lules de l'hoste. Neisseria meningitidis no té un sistema de secreció de tipus III ni de tipus IV. La senyalització que condueix a la internalització bacteriana és induïda pels pili de tipus IV, que són els principals mitjans d'adhesió meningocòccica a les cèl·lules hoste. La senyalització induïda per l'adhesió del pilus de tipus IV és responsable de la formació d'estructures similars a les microvellositats al lloc de la interacció de les cèl·lules bacterianes. Aquestes microvellositats desencadenen la internalització del bacteri a la cèl·lula hoste. Una de les principals conseqüències d'aquests esdeveniments de senyalització és una reorganització del citoesquelet d'actina, la qual cosa condueix a la formació de protuberàncies de la membrana, que envolten els patògens bacterians en vacúols intracel·lulars. La internalització eficient de N. meningitidis també requereix l'activació d'una via alternativa de senyalització, l'activació del receptor ErbB2 de la tirosina-cinasa. Al costat dels pilis de tipus IV, altres proteïnes de membrana externa podrien estar involucrades en un altre mecanisme d'internalització dels bacteris a les cèl·lules.
Diagnòstic L'estàndard d'or del diagnòstic és l'aïllament de Neisseria meningitidis en líquid corporal estèril. Un cop se sospita la seva presència, s'envia immediatament una mostra de LCR al laboratori per a la identificació de l'organisme. El diagnòstic es basa en el cultiu de l'organisme en una placa d'agar xocolata. Es poden portar a terme noves proves per diferenciar les espècies, incloent-hi les proves d'oxidasa, catalasa (totes les espècies de Neisseria clínicament rellevants mostren una reacció positiva) i els carbohidrats sacarosa, maltosa, així com la prova de glucosa en què N. meningitidis oxida (és a dir, utilitza) la glucosa i la maltosa. Les proves serològiques determinen el subgrup de l'organisme aïllat.
Si l'organisme arriba a la circulació, a continuació, s'han de portar a terme els cultius de sang i processats en conseqüència.
La Quintain NS i la RMIT University han desenvolupat una prova ràpida per a diagnosticar la malaltia meningocòccica, que proporciona resultats en menys de 15 minuts.
Les proves clíniques que s'utilitzen per al diagnòstic de la malaltia meningocòccica poden durar entre 2 i 48 hores i, sovint es basen en el cultiu dels bacteris de la sang o mostres de líquid cefalorraquidi (LCR). No obstant això, les proves de reacció en cadena de la polimerasa (PCR) es poden utilitzar per identificar l'organisme, fins i tot després que els antibiòtics hagin començat a reduir la infecció. Donat que la malaltia té un risc de mortalitat que s'acosta al 15% a les 12 hores de la infecció, és fonamental que es realitzin les proves al més ràpidament possible, però no s'han d'esperar els resultats per iniciar la teràpia amb antibiòtics.
Tractament i prevenció Els pacients amb infecció documentada per Neisseria meningitidis han de ser hospitalitzats immediatament per rebre tractament amb antibiòtics (penicil·lina G, ceftriaxona i cefotaxima) i per a les persones al·lèrgiques a les penicil·lines, el cloramfenicol. Els estudis que donen suport a l'ús dels corticoesteroides no són concloents.
Tots els contactes recents del pacient infectat set dies abans de l'inici dels símptomes han de rebre medicaments (rifampicina, ceftriaxona o ciprofloxacina) per evitar que contreguin la infecció. Això inclou especialment els nens, els cuidadors de nens o contactes de la llar d'infants, així com qualsevol persona que hagi tingut contacte directe amb el pacient a través de petons, compartir utensilis o les intervencions mèdiques com la ressuscitació boca-a-boca. Qualsevol persona que hagi menjat, dormit o es van quedar a la casa del pacient durant els 7 dies abans de l'inici dels símptomes, o els que estaven asseguts al costat del pacient en un vol de 8 hores o més, també han de rebre quimioprofilaxi.
A Catalunya hi ha dues vacunes antimeningococciques per a nadons, infants i joves. La primera que s'administra, als 2 mesos d'edat, és la vacuna contra el meningococ B de quatre components (vacuna MB4), que es repeteix als 4 i 12 mesos d'edat. La segona és la vacuna contra el meningococ C conjugada (Vacuna MC) i s'administra als 4 i 12 mesos d'edat.
Referències
Vegeu també Calendari de vacunacions
Categoria:Betaproteobacteris Categoria:Bacteris patògens Categoria:Urgències mèdiques