La història de l'educació recull les diferents concepcions de l'educació al llarg del temps, incloent-hi els seus objectius, mètodes, teories sobre l'ensenyament i l'aprenentatge o lligams amb l'entorn (fet que analitza profunditat la sociologia de l'educació). Aquesta història inclou l'educació formal, a càrrec de mestres o docents professionals i aquella que forma part de la socialització de qualsevol infant; igualment comprèn els aprenentatges tècnics o d'oficis, depenent de tallers i basats en la imitació, i aquells coneixements més acadèmics, començant per l'alfabetització i finalitzant pels estudis superiors, passant per la cultura general que pretén proporcionr l'educació bàsica contemporània.
Educació a les primeres societats A la prehistòria l'educació dels nens anava a càrrec de tota la tribu, ja que imitant el comportament dels adults, respectant les normes i tabús i escoltant els mites i històries que condensaven la cosmovisió de la seva comunitat. Amb la divisió del treball van sorgir els primers oficis, basats en les habilitats naturals de cada persona, que s'ensenyaven a un aprenent o nen que mostrava interès o aptitud en el tema (posteriorment a fills de determinats llinatgesMann, Michael, The Sources of Social Power: Volume I: A history of power from the beginning to A.D.1760, 1986, Cambridge University Press).
Les primeres societats urbanes requerien tasques especialitzades, que s'aprenien des de la joventut en els primers centres preparats per a l'ensenyament de forma oficial, on l'escriptura va començar a tenir un paper clau, ja que una de les tasques primeres que aprenien els funcionaris, escribes i altres professionals era a llegir i escriure per poder registrar els temes d'interès per als governants. D'aquesta manera es va començar a lligar ensenyament i alfabetisme, tendència que continua fins a l'actualitat. Hi havia una bona part de l'educació, però, que continuava sent oral, basada en la repetició i memorització de fórmules, rituals o relats mítics. Aquesta primera educació formal estava reservada als nois.
Els productes d'aquesta classe instruïda es van començar a conservar i associar amb la noblesa o els estaments superiors, com mostren els rotllos de la primera biblioteca reial, la de l'assiri Assurbanipal, que volia reunir el saber escrit de diferents cultures com a signe de poder i cultura, lligant d'aquesta manera coneixement i poder, un binomi que perdurarà segles, on l'accés al saber estava reservat als privilegiats (un 1% a la societat egípcia,Baines, John "Literacy and ancient Egyptian society", 1983, per exemple).
Des dels inicis la religió i l'educació es relacionaven íntimament, no solament perquè calia posseir uns coneixements adequats (i sovint parcialment secrets) per honorar adequadament la divinitat) sinó perquè els sacerdots van passar a ser els formadors més freqüents. Al primer monoteisme, el de la societat hebrea, aquest vincle es va estrènyer per la importància que es va atorgar al llibre sagrat com a element cohesionador, un llibre que els creients coneixien íntimament (en èpoques posteriors part de l'educació de musulmans i protestants va incloure justament la memorització de passatges religiosos). Això va obrir les portes de les escoles a nens de diferents classes socials,Compayre, Gabriel; Payne, W. H., History of Pedagogy, 2003, Kessinger Publishing perquè es considerava que tots havien de rebre la paraula revelada (encara que fos de manera simplement oral).
Educació al món clàssic A l'antiga Grècia van proliferar les escoles privades,Coulson, Joseph, Market Education: The Unknown History, 1999, Transaction Publishers pel desig de les famílies amb diners d'assegurar els coneixements necessaris als seus fills per poder prosperar socialment (el terme pedagog neix de l'esclau que els instruïa). Allà es va establir per primer cop un currículum educatiu dividit en assignatures, que comprenia lectoescriptura, educació física, música, literatura i història,Cordasco, Francesco, A Brief History of Education: A Handbook of Information on Greek, Roman, Medieval, Renaissance, and Modern Educational Practice, 1976, Rowman & Littlefield si bé en no haver control estatals podia variar molt el nivell i tipus de continguts impartits. Amb l'adveniment de la democràcia a Atenes, va augmentar el nombre d'anys d'escolarització i es va començar a ensenyar ciència, retòrica i filosofia, com proven els cercles sofistes, l'Acadèmia de Plató (qui proposava una educació pública segons la futura ocupació) o el Liceu d'Aristòtil, destinats no ja a infants sinó a gent desitjosa de continuar formant-se. A Esparta, per contra, es promovia la instrucció militar i la formació en valors d'obediència als superiors, per sobre de l'accés a la paraula escrita.
A Roma es va promoure l'educació de les nenes (tot i que només fins als 11 anys, mentre que els nois continuaven usualment fins als 15) i es van organitzar nivells o cursos,Yun Lee Too, Education in Greek and Roman antiquity (Boston: Brill, 2001). seguint les idees de Quintilià, de manera que s'establia un progrés similar per a tothom dins la mateixa escola. Igualment d'aquest educador sorgeix la noció de l'educació primerenca, ja que va advertir que els petits tenien més memòria i capacitat per aprendre, idea cabdal de l'educació infantil contemporània. Això significava que els infants que s'ho podien permetre anaven a escola i que avançaven de curs quan assolien determinats continguts, deixant els estudis per incorporar-se al món laboral o a petició de les famílies, independentment del nivell final adquirit. Només les elits finalitzaven els plans complets.
Al món clàssic va néixer el llibre de text entès com a manual per a l'aprenentatge escolar, en forma d'apunts o recopilacions manuscrites de cada escola que es repetien i es multiplicaven segons el nombre d'alumnes. Aquests manuals combinaven l'exaltació de la formació intel·lectual, física i moral simultània (el precepte llatí de Mens sana in corpore sano ho il·lustra de forma resumida). Jugaven un paper essencial els models antics dignes d'elogi, com la literatura d'Homer o els herois nacionals, els quals calia conèixer i intentar imitar.
Educació a les cultures asiàtiques A l'Índia l'educació va iniciar-se segons el model religiós d'aprendre els Veda, que s'ampliava postrerioment a l'aprenentatge de la física, la gramàtica i habilitats pròpies dels oficis. Amb l'aparició del concepte de casta, l'educació es va diversificar, distribuint els sabers segons la classe social a què estaven destinats. Els brahmans o membres dels estaments superiors tenien com a objectiu buscar la veritat, especialment amb el diàleg amb mestres i deixebles, mentre que els altres només havien d'aprendre el bagatge de la seva futura professió. Les escoles, anomenades gurukul, es finançaven amb aportacions voluntàries de les famílies, i en elles s'ensenyava literatura, història, medicina, astrologia i filosofia. Posteriorment aquests centres van constituir els gèrmens de les escoles superiors d'ensenyament hinduista i budista, com Nalanda o Vikramaśīla.
A la Xina l'escola estava destinada a la noblesa i ensenyava les anomenades sis arts: religió, música, tir a l'arc, conducció, matemàtiques i cal·ligrafia (una matèria que sempre tindrà un pes específic en l'ensenyament xinès). En el cas de les nenes s'aprenia costura en comptes de l'art militar.Kinney, Anne B, Representations of Childhood and Youth in Early China, 2004, Stanford University Press, Posteriorment es va incorporar la filosofia, centrada en els ensenyaments de Confuci, i aquesta matèria va esdevenir la central. Van crear-se al segle V els exàmens imperials xinesos o primeres proves externes d'avaluació que garantien el saber dels futurs funcionaris i cortesans.
A Corea, especialment al regne de Silla, es privilegiava una educació militar, a l'estil espartà. Les matèries apreses eren el tir amb arc, el llançament, les arts marcials, l'equitació, la natació, la caça i la lluita amb espasa. Es complementaven amb educació ètica sobre els valors imperials, que més endavant van ser combinats amb el confucianisme importat de la Xina, una doctrina que recollia entre les funcions de l'educació la de perfeccionar moralment l'individu a través de la pràctica de la virtut.
Educació medieval A l'Edat Mitjana el vincle entre religió i educació es va fer més estret. A Europa els monestirs eren el centre de cultura que conservava el llegat clàssic, copiava els manuscrits i aprofundia sobre la teologia cristiana. A partir del van sorgir les primeres universitats, ja amb una noció de carrera similar a la contemporània. Primer s'estudiava el trivium i el quadrivium (matèries d'humanitats i ciències respectivament) i després es podia escollir una via professionalitzadora, bàsicament en les branques de teologia, dret, medicina o arts.Ridder-Symoens, Hilde, A History of the University in Europe: Volume 1, Universities in the Middle Ages, Cambridge University Press, 1992 Destaca el paper de Carlemany (amb l'anomenat Renaixement carolingi), de la península Ibèrica i d'Irlanda i al final de l'etapa, el de França i Anglaterra.
La centralitat de les Escriptures i el seu estudi en la tradició islàmica van ajudar a fer de l'educació un pilar central de la religió sempre i arreu de l'Islam. La importància de l'aprenentatge en la tradició islàmica es reflecteix en una sèrie d'hadiths atribuïts a Mahoma, inclòs un que diu "Buscar el coneixement és obligatori per a tots els musulmans". Es considerava que s'aplicava especialment als estudiosos, però també fins a cert punt al públic musulmà més ampli, com s'exemplifica amb el dictum de Burhan al-Din al-Zarnuji, "l'aprenentatge està prescrit per a tots nosaltres". Tot i que és impossible calcular les taxes d'alfabetització a les societats islàmiques premodernes, és gairebé segur que eren relativament altes, almenys en comparació amb les seves contraparts europees. Es van desenvolupar la madrassa i les cases de saber, a través de les quals van arribar a Occident molts dels llibres orientals mitjançant traduccions àrabs. Va néixer la noció d'ijazah, un dels possibles antecedents del doctorat,Makdisi, George, "Scholasticism and Humanism in Classical Islam and the Christian West", Journal of the American Oriental Society un títol que s'atorgava als experts en una disciplina, inicialment la medicina i la llei islàmica. Tal com van fer els antecessors babilònics, aquests centres especialitzats posseïen grans biblioteques on es reunia el saber de diferents cultures.
La disciplina era fonamental en els centres d'estudi, i els mestres podien usar el càstig físic amb els nens que no la respectaven. L'aprenentatge es basava en la còpia de manuscrits d'experts i la seva apropiació progressiva, ja que fins a estadis avançats no es permetia el debat de la doctrina o coneixements (i la conclusió sempre depenia del professor). Els estudiants eren tots clergues i des del i XIII acostumaven a abandonar casa seva seguint els mestres de més renom. Paral·lelament sorgeixen els títols professionals atorgats pels gremis a les ciutats.
Educació a l'edat moderna A l'Amèrica precolombina els asteques van instaurar l'educació obligatòria fins als quinze anys, tant per a nois com per a les noies (si bé aquestes solien rebre formació només oral), en dos tipus d'escola: professionalitzadora i militar i acadèmica, on s'estudiava astronomia, literatura i política. Els inques van impulsar una educació general i una d'elit, a càrrec dels amautas o savis de la regió, especialitzats a transmetre la tradició.