La celesta és un instrument musical, de composició similar a piano, però els martells activats per tecles percuden a plaques de metall en lloc de cordes tenses. Aquestes plaques en ser colpejades provoquen una ressonància sobre una caixa de fusta destinada a aquest fi, produint un so "celestial", del qual prové el nom.
La celesta és un instrument musical de teclat inventat entre 1866 i 1886 pel constructor d'harmòniums parisenc Auguste Mustel, i el seu origen sembla provenir del gendér javanès.
Els compositors francesos i russos van ser els primers a utilitzar aquest instrument dins de l'orquestra simfònica. Cèlebres són els exemples que trobem en obres com El Trencanous de Txaikovski, Ma mère l'Oye de Ravel, El cavaller de la rosa de Richard Strauss o la Música per a corda, percussió i celesta de Béla Bartók.
La celesta és l'instrument que sona al principi de la banda sonora de les pel·lícules de Harry Potter, en la gran "Everyday" de Buddy Holly i en la famosa cançó Light My Fire de The Doors. També, és l'instrument que George Martin utilitza en la versió de The Beatles de Baby It's You, a l'uníson amb el solo de guitarra.
Descripció Adopta l'aparença d'un petit piano vertical en què les cordes han estat reemplaçades per làmines metàl·liques que travessen els tubs de ressonància de fusta. A causa de l'acció de les tecles, uns martells colpegen les làmines, igual que en el piano, hi ha un pedal que permet accionar els apagadors. Les làmines produeixen sons de gran puresa, suavitzats per les vibracions dels ressonadors (un per nota). La seva extensió sol abastar de 4 a 5 octaves, començant sempre la primera tecla en do, equivalent al DO2 del Piano, encara que alguns models (sobretot el 5 1/2a de Yamaha) poden ampliar-lo fins a 5/8 i mitja (fins al fa).
Hi ha, com en el cas del piano, celesta de model exclusiu, amb forma de piano de cua petit, o fins i tot celestes d'un rang equivalent al d'un piano (8 octaves), però, el fet de construir les celestes enormes per aquest motiu, les fa tremendament ressonants, i embafadores a cau d'orella, de manera que gairebé mai es construeixen.
Història miniatura|El mecanisme Mustel de la celesta miniatura|Concert abreujat de Dance of the Sugar Plum Fairy per l'orquestra del Conservatori de Moscou La celesta va ser inventada l'any 1886 pel constructor d'harmòniums parisenc Auguste Mustel. El seu pare, Charles Victor Mustel, havia desenvolupat el precursor de la celesta, la tipòfona, el 1860. Aquest instrument produïa so colpejant diapasons en lloc de les plaques metàl·liques que s'utilitzarien a la celesta. El dulcitone funcionava de manera idèntica al tipòfon i es va desenvolupar simultàniament a Escòcia; no és clar si els seus creadors eren conscients de l'instrument dels altres. Els usos de la tipòfona i del dulcitone estaven limitats pel seu baix volum, massa silenciós per ser escoltat en una orquestra completa.
Se sol citar a Piotr Ilitx Txaikovski com el primer compositor important a utilitzar aquest instrument en una obra per a orquestra simfònica completa. El va fer servir per primera vegada en el seu poema simfònic La Voievoda, op. post. 78, estrenada el novembre de 1891.Freed, Richard. [LP Jacket notes.] "Tchaikovsky: 'Fatum,' ... 'The Storm,' ... 'The Voyevoda. Bochum Orchestra. Othmar Maga, conductor. Vox Stereo STPL 513.460. New York: Vox Productions, 1975. L'any següent, va utilitzar la celesta en passatges del seu ballet El Trencanous (Op. 71, 1892), sobretot a la Variation de la Fée Dragée (comunament coneguda com la Dansa de la Fada del Sucre), en resposta a les instruccions del mestre de ballet Marius Petipa que la música s'assemblava a "...gotes d'aigua disparant..." .
Tanmateix, Ernest Chausson va precedir Txaikovski fent servir la celesta el desembre de 1888 en la seva música escènica, escrita per a una petita orquestra, per a La tempête (traducció francesa de Maurice Bouchor de La tempesta de William Shakespeare).Blades, James and Holland, James. "Celesta"; Gallois, Jean. "Chausson, Ernest: Works", Grove Music Online (Accessed 8 April 2006) (subscription required)
La celesta també s'utilitza notablement a la Simfonia núm. 6 de Gustav Mahler, particularment al 1r, 2n i 4t moviments, a la seva Simfonia núm. 8 i Das Lied von der Erde. Karol Szymanowski la va presentar a la seva Simfonia núm 3. Gustav Holst va utilitzar l'instrument en la seva obra orquestral de 1918 Els planetes, especialment en el moviment final, Neptú, el místico. També ocupa un lloc destacat a la Música per a cordes, percussió i celesta de Béla Bartók de 1936. Ottorino Respighi el va incloure en una sèrie de les seves obres, especialment el "tríptic romà" de poemes en to. George Gershwin va incloure un solo de celesta a la partitura d' An American in Paris . Ferde Grofe també va escriure una cadència ampliada per a l'instrument en el tercer moviment de la seva Suite Grand Canyon. Dmitri Xostakovitx va incloure parts per a Celesta en set de les seves quinze simfonies, amb un ús notable a la coda de la quarta simfonia. Erich Wolfgang Korngold la va incloure en moltes de les seves obres, des del lied de Marietta a l'acte 1 de la seva òpera Die tote Stadt, passant per la seva carrera cinematogràfica, fins al seu Concert per a violí (sobretot en el segon moviment), entre d'altres.
El compositor nord-americà del segle XX Morton Feldman va utilitzar la celesta en moltes de les seves peces de cambra a gran escala, com Crippled Symmetry i For Philip Guston, i va figurar en gran part de la seva música orquestral i altres peces. En algunes obres, com "Five Pianos" un dels intèrprets dobla a celesta.
La celesta s'utilitza a la cantata de Carl Orff Carmina Burana (1936),"Juan Vicente Mas Quiles – Carmina Burana, published by Schott Music i en algunes òperes del segle XX com l'escena Silver Rose a Der Rosenkavalier (1911).
La part del glockenspiel del teclat a La flauta màgica de Mozart la toca sovint una celesta.
Ús en altres gèneres musicals Jazz Des que Earl Hines començà a utilitzar-la el 1928, altres pianistes de jazz han tocat ocasionalment la celesta com a instrument alternatiu. Durant la dècada del 1930, Fats Waller tocava de vegades la celesta amb la mà dreta i el piano simultàniament amb l'esquerra. Altres pianistes de jazz destacats que han tocat ocasionalment la celesta són Memphis Slim, Meade "Lux" Lewis, Willie "The Lion" Smith, Art Tatum, Duke Ellington, Thelonious Monk, Buddy Greco, Oscar Peterson, McCoy Tyner, Sun Ra, Keith Jarrett i Herbie Hancock.
Una celesta interpreta la introducció de Someday You'll Be Sorry, una cançó enregistrada per Louis Armstrong per a RCA, i té una presència destacada durant tota la peça. El pianista Russ Freeman també utilitzà una celesta en diverses peces de l'àlbum Chet Baker Sings, com ara My Ideal i I Get Along Without You Very Well (Except Sometimes).
Diverses balades de jazz incorporen aquest instrument, entre les quals hi ha alguns enregistraments que Frank Sinatra feu per a Columbia i peces de The Pied Pipers de la dècada del 1940, com I'll Never Smile Again i, en el cas d'aquests últims, Dream. La celesta també apareix en diversos àlbums que Sinatra enregistrà per a Capitol durant la dècada del 1950, com In the Wee Small Hours, Close to You i Songs for Swingin' Lovers.
L'ús de la celesta en el jazz disminuí ràpidament amb l'aparició del vibràfon.
Rock i pop Entre les cançons destacades de pop i rock enregistrades amb celesta hi ha:
«Ain't No Mountain High Enough», de Marvin Gaye i Tammi Terrell «Ain't No Rest for the Wicked», de Cage the Elephant Jethro Tull – The String Quartets, de Jethro Tull «Rhythm of the Rain», de The Cascades «As If You Read My Mind», de Stevie Wonder «Everyday», de Buddy Holly «Baby It's You», en la versió enregistrada per The Beatles «Girl Don't Tell Me», de The Beach Boys «Cherish», de The Association «Sunday Morning» i «Stephanie Says», de The Velvet Underground «Wee Baby Blues», de Climax Blues Band «Northern Sky», de Nick Drake «Maggie May» i «Mine for Me», de Rod Stewart «New York City», d'Owl City «Penetration», de The Stooges «Novocaine for the Soul», «Flyswatter», «Trouble with Dreams» i moltes altres cançons d'Eels «Every Single Night», de Fiona Apple «Tarkus», d'Emerson, Lake & Palmer «Here Today», d'Illinois Speed Press «Love is a Beautiful Thing», de Vulfpeck «Queen of Them All», de Crosby, Stills, Nash & Young «Wuthering Heights», de Kate Bush «Lost Track», de Haim «Figure of Eight», de Paul McCartney «Too Much Sea Between Us», de Procol Harum «Bells of the Evening», de Gordon Lightfoot, amb Nick DeCaro a la celesta «Love Makes the World Go Round», de Deon Jackson «Set the Controls for the Heart of the Sun», de Pink Floyd L'àlbum Vespertine, de Björk La Marche de l'empereur, d'Émilie Simon
El grup islandès Sigur Rós inclogué la celesta en l'àlbum Takk.... El seu cantant, Jónsi, també l'emprà a Go Quiet, la versió acústica del seu àlbum en solitari Go. Steven Wilson ha utilitzat igualment la celesta en diverses peces de la seva obra en solitari.
El grup italià de rock progressiu Celeste, actiu durant la dècada del 1970, prengué el nom d'aquest instrument.
Bruce Springsteen i l'E Street Band utilitzaren profusament la celesta durant els primers anys de la seva trajectòria. Danny Federici tocava sovint una Jenco Celestette en les actuacions del grup durant les dècades del 1970 i el 1980.
Sheryl Crow toca la celesta en el seu àlbum de 2017 Be Myself. Consulta: 3 de març de 2024.
El grup A-ha utilitzà, entre altres instruments, una celesta Jenco durant les actuacions d'MTV Unplugged: Summer Solstice, enregistrades i publicades el 2017.
Bandes sonores La celesta s'ha utilitzat habitualment al cinema durant dècades. A més de complementar l'orquestració de nombroses bandes sonores cinematogràfiques des de la dècada del 1930 fins a la del 1960, de vegades ha tingut un paper destacat per crear una atmosfera fantasiosa. Per exemple, a Pinocchio (1940), se sent un petit motiu interpretat amb celesta cada vegada que la Fada Blava apareix del no-res o fa màgia.
La celesta també interpreta la característica introducció de «Pure Imagination», cançó interpretada per Gene Wilder a la pel·lícula de 1971 Willy Wonka & the Chocolate Factory. Les bandes sonores compostes per John Williams per a les tres primeres pel·lícules de la sèrie cinematogràfica de Harry Potter incorporen l'instrument, especialment en les freqüents aparicions del «tema de Hedwig» a les dues primeres pel·lícules.
La celesta també fou utilitzada en la música de la sèrie de televisió infantil Mister Rogers' Neighborhood. Se sentia a la introducció de la sintonia del programa, «Won't You Be My Neighbor», que començava amb una seqüència d'aire somniador interpretada amb aquest instrument. La cançó era interpretada per Fred Rogers, amb Johnny Costa al piano. La celesta també s'utilitzà ocasionalment en altres seqüències musicals del programa.
Fabricants miniatura|Vista interior d'una celesta miniatura|Celesta amb la protecció posterior retirada Schiedmayer Schiedmayer's website claims that it "... és avui l'únic fabricant de Celesta a tot el món": Schiedmayer és l'única empresa que fabrica Celestas segons la patent de A. Mustel i afirma que els instruments construïts per Yamaha són "teclat Glockenspiels". Tot i això, aquesta afirmació no és compartida per Yamaha. i Yamaha La pàgina web de Yamaha assegura que en fabrica des del 1992. són les úniques empreses que actualment fan celestas. Altres fabricants coneguts que van fer celestas en el passat inclouen:
Mustel & Company (París, França) Simone Bros. Celeste MFGS (Filadelfia i Nova York, EUA) Morley (Anglaterra) Jenco (Decatur, Illinois, EUA) Helmes (Nova York, EUA)
Referències
Bibliografia "Celesta", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2a edició, editada per Stanley Sadie i John Tyrrell (Londres, 2001).