El gong o tam-tam és un instrument de percussió idiòfon. Encara que és popularment conegut com a xinès la paraula és d'origen malai. Es tracta d'un gran disc metàl·lic (habitualment, de bronze) amb les vores corbades (generalment cap a dins), que es percudeix amb un mall. El gong generalment se suspèn verticalment d'un suport, com un marc de fusta.
La majoria tenen una protuberància en el centre, situant el punt en què s'ha de colpejar i que serà el punt d'origen de la vibració que genera el so, en general, greu i lúgubre. No obstant això, tot i ser un instrument relativament gran, té moltes possibilitats de matisos.
El gong pot estar afinat o no, per la qual cosa, pot generar tant sons determinats com indeterminats.
Etimologia Segons l'etimologia popular, «gong» és una paraula onomatopeica del javanès. Però no només de Java, ja que també apareix en moltes altres llengües austronèsiques. També es contradiu el fet que els indonesis tenen un bon sentit de l'ús del llenguatge onomatopeic i que la síl·laba «go-ng» no reprodueix el so de tornaveu que produeix un gong javanès. Aquesta és probablement una adaptació posterior a la llegua javanesa. Segons una altra derivació, que possiblement també sigui volgudament local, es diu que el «gong» es remunta al terme del tailandès khong. En una crònica xinesa de l'any 517 aC de la Dinastía Zhou gong significava el to bàsic de l'escala de set tons.
En l'antiga literatura javanesa, «gong» no significa idiòfon de metall, però «gubar» sí. Podria tractar-se d'un gong suspès per a la guerra, amb el corresponent so fort. Una imitació de so real és la paraula balinesa «girr», que significa so d'un gong; els balinesos es refereixen als seus diversos conjunts com a «gong» amb l’addició corresponent.
En les antigues escriptures xineses de la Dinastia Sui (581-618) i la Dinastia Tang (618-907) apareix el gu ('so curt'), van descriure tambors de membrana en general, però no idiòfons. Juntament amb el signe «tong» ("so llarg"), «tong-gu» significava grans tambors de pell amb cos metàl·lic. Presumiblement, es referien als del tipus «naqqara». La paraula javanesa «gu-ng» podria provenir de «tong-gu": «gu» seria el cop curt al tambor i «ng» el tornaveu metàl·licAndrás Varsányi: Gong Agung. Herstellung, Klang und Gestalt eines königlichen Instruments des Ostens. (Tübinger Beiträge zur Musikwissenschaft, Band 21) Hans Schneider, Tutzing 2000, S. 266–270
Classificació Els gongs suspesos es toquen amb martells i hi ha dues tipologies principals: discos plans amb vora corbada o sense, i gongs de mamil·la (amb una protuberància central). En general, com més gran és el gong, més gran i suau és el martell. A la música simfònica occidental, els gongs de cara plana es coneixen generalment com «tam-tams» per a distingir-los dels gongs. Aquí, el terme «gong» està reservat només per als que tenen la protuberància. El gong ha estat un instrument xinès durant mil·lennis. El seu primer ús podria haver estat per donar senyals als pagesos al camp, ja que alguns gongs són prou potents per a ser sentits des d'una distància de fins a 8 quilòmetres. Al Japó s'empren tradicionalment per a iniciar l'inici dels concursos de lluita de sumo.
Es pot preparar el so dels gongs plans de mida gran colpejant-los lleugerament abans del cop principal, que fa que millori en gran manera el so i que l'instrument «parli» abans, amb el retardament més curt perquè el so «floreixi». Mantenir aquest cop inaudible requereix molta habilitat. Els gongs suspesos més petits es toquen amb baquetes de bambú o fins i tot baquetes de tipus occidental. La música contemporània i avantguardista, on es busquen sons diferents, utilitza sovint maces de fricció (que produeixen xiscles i harmònics), arcs de contrabaix (que produeixen tons llargs i harmònics), i diversos instruments estridents (fusta/plàstic/metalls) per a produir els sons volguts.
Els gongs de roca són pedres grosses colpejades amb pedres més petites per a crear un so metàl·lic ressonant.
Història miniatura|Gong de Bali, molt més ample que els habituals.
Els noms dels instruments «selslim» i «meziltajim» que apareixen diverses vegades a l'Antic Testament probablement es referien als címbals. En la traducció «I would be booming ore or a noiseisy timpani» (1 Corintios 13, 1), i en altres traduccions «ore» es reprodueix com a «gong». Possiblement hi havia a l'antiga Grècia un instrument de percussió si més no, similar a un gong. A la mitologia grega els homes joves colpejaven discos de metall per ofegar els crits dels nens Zeus.James Blades, James Holland, Jeremy Montagu: Gong. In: Laurence Libin (Hrsg.): The Grove Dictionary of Musical Instruments, S. 448 Els romans tenien campanes de mà, gongs i discos de metall que suspenien en un cordó estirat amb un forat central i servien com a instruments per emetre senyals. Un gong romà trobat entre 1877 i 1882 al comtat de Wiltshire, al sud-est d'Anglaterra està datat del segle I o II dCJeremy Montagu: What is a Gong. In: Man, Vol. 65. Royal Anthropological Institute of Great Britain and Ireland, Januar – Februar 1965, S. 19
Els gongs xinesos més antics daten de l'època precristiana. Jaap Art (1956) creu que el gong és hel·lenístic (des del segle IV aC), des de la regió del Mediterrani oriental fins a la Xina. Com a origen assumí la «echeion» batuda en els antics rituals grecs de mort, que era potser un gong pla o un plat.Sibyl Marcuse: Musical Instruments: A Comprehensive Dictionary. Doubleday, New York 1964, Stichwort Echeion, S. 165 En suport a aquesta teoria, usa el nom de l'Imperi Sassànida «laüt» (barbat) a la paraula grega barbitos per a un altre instrument de corda. La forma del llaüt sassànida fou de nou la base del llaüt xinès, pipa.Jaap Kunst: Gong. In: Friedrich Blume: Die Musik in Geschichte und Gegenwart. Band 5. 1. Auflage, 1956, S. 521. Una primera troballa d'un gong pla a la regió de Guangxi està datada al període de la Dinastia Han (206 aC-220 dC). Mesura 22 centímetres de diàmetre en el centre pla i 32 centímetres incloent la vora corbada. El gong estava suspès de tres anells que atravessàven la vora. No se sap si hi havia relació entre els gongs més antics i altres tipus de gong. Altres gongs xinesos estaven en ús des de principis del i segons l'enciclopèdia «Tongdian» (completat el 801).Chinese Literature Tongdian 通典 "Comprehensive Statutes". Chinaknowledge per Àsia central. En fonts xineses del , els gongs apareixen sota el terme col·lectiu ‘'luo», un prefix caracteritza un cert tipus de gong (shaluo, zhengluo) o es refereix a la regió d'origen. Els gongs plans amb les vores estretes són comuns a la música xinesa d'avui i estan representats en el tractat Yue shu (vora el 1100) i tenen els noms de zheng, tongzheng o tongluo.
L'ús més antic d'un gong en una obra orquestral occidental és la «Marche lugubre» (1791) de François-Joseph Gossec Marche lugubre (1791) sobre la mort de Mirabeau. A continuació, l'òpera Romeu i Julieta de Daniel Steibelt, estrenada a París el 1793, Jean-François Lesueur, va fer Ossian, ou les Bardes de 1804, l'òpera de 1807, La Vestale de Gaspare Spontini, l'òpera Norma de Vincenzo Bellini estrenada el 1831 i l'òpera Robert le diable (1831) de Giacomo Meyerbeer. El gong també es va usar durant els funerals de Napoleó I, el 15 de desembre de 1840. Els grans tam-tams tenen una funció musical especial al final de la 6a simfonia de Txaikovski, estrenada el 1893, i a l'oratori «The Dream of Gerontius» d'Edward Elgar de 1900.
John Cage exigeix a First Construction (in Metal) de 1939 dotze gongs amb protuberància al mig, quatre gongs sobre coixins, un gong submergit en una banyera plena d'aigua, i un tam-tam. A «Rituel in memoriam Bruno Maderna» de Pierre Boulez (1975) un percussionista toca set gongs de protuberància i uns altres set tam-tams escalonats.James Blades, James Holland, Jeremy Montagu: Gong. In: Laurence Libin (Hrsg.): The Grove Dictionary of Musical Instruments, S. 449
Gongs plans En la música popular, el gong pot ser una part més de la percussió, a les orquestres clàssiques se sol tocar un gong suspès, inspirat en el tam-tam xinès. El tam-tam de l'orquestra clàssica occidental té un diàmetre aproximat d'entre 90 i 100 centímetres i, rares vegades, arriba fins als 150. Els conjunts de percussió creen efectes amb ells colpejant-los fora del centre. Els gongs plans també es fan servir de forma concertada o terapèutica en la música new age per a generar una capa de so llarga. La música melòdica o rítmica no està pensada per a aquest tipus d'instrument.
En la música cerimonial japonesa de la cort, gagaku, el gong en forma de bol, anomenat shōko, es colpeja amb dos pals de fusta. Està relacionat amb el gong xinès zhenggu i s'ha conservat com un descendent dels gongs xinesos medievals.
En el nord de la Xina es conserva un gong amb forma de bol de 15 centímetres de diàmetre, ja esmentat al , que es toca als pobles de la província Hebei i suspès en una petita estructura amb potes. Deu o més d'aquests gongs diatònics sintonitzats en un marc s'anomenen yunluo ('gong de núvol'). Un altre petit gong del sud de la Xina és el de 9 centímetres, anomenat jiaoluo ('gong de crida') sostingut amb la mà amb una corda, i encara més petit és el xiangzhan (6 centímetres, «tassa de ressonància") a la província Fujian.
Els gongs corbats especials amb un centre pla produeixen un to que canvia després del toc. A l'Òpera de Pequín i altres estils d'òpera xinesa, el «xiaoluo», un petit gong de 22 centímetres de diàmetre, se sosté per la vora amb els dits i es toca amb una maça de fusta, i per això el to augmenta després de ser colpejat. El gong daluo és 30 centímetres més gran i està suspès amb una corda, el seu to disminueix després del toc. Als segles i es van emprar per primera vegada a l'òpera Kunqu.Gong in: New Grove, S. 134f
Per a diversos pobles indígenes Igorot de les zones muntanyenques de l'illa Luzón, del nord de les Filipines, els gongs plans de bronze són tradicionalment els únics instruments musicals utilitzats per a les cerimònies. Cada gong és colpejat individualment per un músic amb les seves mans o amb un pal. Sovint hi ha conjunts de quatre a set gongs, que es toquen per acompanyar els balls o que toquen els mateixos ballarins.
Els gongs plans són típics de la música índia, es toquen principalment en la música religiosa popular, però no són els gongs amb mamil·la. Es tracta, per exemple, del gong en forma de placa «jagate» (kannada) de llautó o ferro amb vora ampla i corbada en angle recte. S'utilitza en el ball del teatre yakshagana a Karnataka. El diàmetre del «jagate» és de quasi 20 centímetres, se subjecta amb la mà, suspès d'una corda i es colpeja amb una maça (kolu), que consisteix en un pal de fusta amb un gruixut cap de cotó. Les versions més petites també s'anomenen «gante».Richard Emmert altres: Description of Musical Instruments. A: Ders. u. a. (Hrsg.): Dance and Music in South Asian Drama. Chhau, Mahākāli pyākhan and Yakshagāna. Report of Asian Traditional Performing Arts 1981. Academia Music Ltd., Tokyo 1983, S. 279f Una forma més antiga de gongs plans indis fou un disc de bronze circular i gruixut conegut com a semakkalam. Ghari (sànscrit) també podria haver designat un disc o haver estat un terme funcional per a descriure altres instruments de percussió de qualsevol tipus. Altres noms actuals per als gongs plans indis són ghariyaval (hindi), segandi (tamil) o seganta (telugu).