Cordovà és el cuir de l'ancó del cavall, tractada generalment amb adob vegetal, que antigament era molt apreciada per la seva finor i la seva resistència. S'obtenia per mitjà de l'adob de la pell amb substàncies especials, entre elles els tanins obtinguts a partir del sumac. Generalment era considerat com un cuir millor que el moltó per fer sabates.Isidra Maranges i Prat, La indumentària civil catalana: segles XIII-XV Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1991, pàgina 52,
Aquests tanins presenten una resistència major a l'oxidació que la resta de tanins vegetals, el que manté el color de la pell per més temps. A més, permet una major penetració dels colorants, de manera que aquest cuir es va utilitzar com a base per als cuirs repussats i policromats. Com a tècnica de decoració, es diferencia del guadamassil en el fet que aquest feia servir la pell de moltó, més delicada i suau que la de cabra, sobre la qual s'estampen, llauren o repussen els policromats, daurats o estofats.
El vocable és d'origen mossàrab i al·ludeix a la ciutat de Còrdova, famosa pels seus adobats i per tota mena d'artesanies en cuir, des de muntures de cavall a enquadernacions, quadres, paravents, recobriment de parets, respatllers de cadira o altres petits mobles. A Espanya la tècnica es va desenvolupar durant l'edat mitjana i va aconseguir la seva major difusió i renom durant els segles i , sent objecte de gran exportació. Actualment queden pocs artesans que la realitzin, igual que passa amb la resta dels productes artesanals.
El treball del cuir va ser introduït a Espanya per la comunitat musulmana al Segle VII, però no serà fins al , sent la nostra ciutat cabdal del califat, quan aquests treballs aconsegueixin un veritable auge i esplendor.
El cordovà va tenir el seu origen a Còrdova, capital de l'Emirat, en la qual els àrabs conqueridors van ensenyar a preparar, adobar, tenyir i daurar el cuir. Quan Còrdova va ser conquistada per Fernando III en 1236, els nous pobladors van seguir amb la tradició musulmana, que van seguir els mossàrabs que van quedar a Còrdova. Més tard, en l'època Medieval, la influència mudèjar va deixar pas a estils més occidentals com l'art gòtic, passant amb els anys a altres estils com el renaixentista, el barroc i el rococó.Cordobanes y Guadamecíes de Córdoba. Manuel Nieto Cumplido Publicaciones de la Excma. Diputación de Córdoba. 1973
Història La pell és un dels materials l'ocupació dels quals és conegut per la humanitat des dels temps més remots. Potser el de més antic ús. És fàcil suposar que quan l'home va tenir necessitat de cobrir-se pensés en primer lloc a utilitzar els materials que li proporcionaven els mateixos animals que li servien de manutenció: la pell dels animals que caçava.
Primerament utilitzaria les pells en el seu estat natural, potser per fer els seus habitatges i protegir-se del fred. Després per cobrir-se ells mateixos i fer els seus primitius vestits.
Més endavant observaria que en el seu estat natural es podrien i també es ressecaven. Començaria a pensar com fer-les més flexibles, més duradores, i segurament alhora com fer-les més belles. En untar-les amb greix per fer-les més flexibles, tècnica encara usada pels esquimals, descobriria l'adobat a l'oli i naixeria l'adobat pel fum en veure que el fet de passar la pell pel foc de les seves barraques també exercia un efecte protector sobre les pells.
Encara que són molt escassos els testimoniatges escrits que ens han arribat, es pot considerar gairebé com a certesa que van ser els hebreus els qui van començar a adobar les pells amb escorça de roure, que és el procediment més estès i que durant molt de temps va ser considerat com el més adequat.
Els primers testimoniatges escrits dels quals tenim notícia són unes Ordenances aprovades per Carlos V, i posteriorment confirmades el 25 d'agost de 1695. En elles es detalla la sèrie d'operacions i diferents banys que ha de donar-se a les pells per fer-les flexibles, fortes i duradores, operacions que en l'essencial no han variat i que en petits tallers es van practicant d'una forma gairebé idèntica a les de l'edat mitjana i Renaixement. No obstant això, a la fi del s'introdueixen canvis importants en la indústria de l'adobat i avui dia en grans indústries s'utilitzen *blanquejants químics per accelerar el procés amb notable detriment de la qualitat i que de vegades creen problemes a l'hora de tenyir i decorar per les reaccions químiques dels blanquejants utilitzats. Els treballs d'acabat, tals com estirar, granejar, atonyinar, abrillantar, etc., en uns altres temps fets a mà, són en l'actualitat fets mitjançant la utilització de maquinària.
L'ús del cuir per a decoració i per a varietat d'objectes utilitaris, és molt antic. En civilitzacions com la persa, l'índica, l'assiri-babilònica, etc., trobem testimoniatges d'haver utilitzat el cuir i de com era benvolgut, si bé no sabem exactament para quins usos ho destinaven.
Els egipcis usaven molt el cuir per cobrir, per a tapissos, seients i infinitat d'objectes d'ús personal. Segons comentaris de Howard Carter en la tomba de Tutankamon es van trobar babutxaes finament adornades amb pedreria i acuradament llaurades, arnès, i la famosíssima cadira amb seient de pell atractivament decorada amb flors que representa un lleopard. És possible que hi hagués molts altres objectes que l'implacable pas del temps d'una banda i els excessos comesos pels saquejadors de tombes per un altre, hagin impedit que arribin fins a nosaltres.
Homer es refereix al cuir quan parla de les vestimentes de cabdills i guerrers. Ens diu concretament que París portava una barballera de cuir hàbilment llaurat, que Hèctor usava un baldric molt treballat, que Tiquido va fer l'escut d'Ayax amb set pells de toro cosides, i que Eimeo feia les seves sandàlies amb pell de toro.
A l'antiga Grècia i l'antiga Roma la utilització del cuir estava molt estesa, tant pel que fa a usos guerrers: arnès, escuts, cuirasses, etc., com fins i tot en objectes d'adorn i regal: estoigs, sandàlies, cinturons, etc.
D'altra banda, són especialment notables els cuirs llaurats i decorats de Babilònia i Fenícia, dels quals parlen en els seus edictes Septimi Sever i Dioclecià, denominant-los aquest últim "cuirs de luxe". Podem gairebé sense cap dubte afirmar que aquest és el primer testimoniatge escrit que ens dona a conèixer que els cuirs de més qualitat procedeixen d'Orient.
Marco Polo, primer europeu que va visitar Xina, parla també en els seus relats dels cuirs que ha vist i de com es fan bells tapissos brodant-los amb fils d'or i plata. Tàrtars i mongols fan sensacionals mosaics. I, finalment, amb la dominació àrab a Espanya, els treballs en cuir adquireixen la seva màxima esplendor i s'arriben a difondre posteriorment per tot Europa.
Dels textos d'Al-Maqqari, es dedueix que els musulmans espanyols treballaven el cuir unes vegades en el seu aspecte utilitari i unes altres com a element decoratiu. En temps d'Abderrahman III eren tan famosos que el citat historiador descriu l'entrada del Monarca a la capital andalusa dient: "Cridava l'atenció el ric arnès de cuir blanc i daurat amb què portava enjoiada la blanca egua que muntava".
Còrdova i Granada, per haver tingut aquella imparella esplendor durant la dominació àrab, van assimilar totalment l'art del cuir, i d'allí es va estendre a la resta d'Espanya. Sense cap dubte doncs, van ser els àrabs els que van ensenyar a treballar les pells als espanyols i probablement van ser els moriscs els obrers més antics. Indubtablement i donat la gran esplendor de les corts de Granada i Còrdova allí seria l'origen, però sabem després que es va estendre a totes les altres ciutats. En alguns casos, com en el de Valladolid, encara perdura el record en el nom d'un carrer, Guadamassilers, on sens dubte van estar instal·lats els obradors. ("Els carrers de Valladolid"). D'altres ciutats com València, Sevilla, Madrid, o Barcelona tenim dades més significatives i en alguns casos han arribat fins a nosaltres les Ordenances.
Les Ordenances de Còrdova són les més minucioses i a més tenien en aquesta ciutat un especial cuidat que les seves obres no es confonguessin amb les fetes en altres llocs, segellant cada pell amb l'escut de la ciutat: un lleó coronat i el nom de la ciutat de Còrdova. Per poder tenir obrador era necessari passar un examen i una vegada provada la seva suficiència l'examinat rebia la corresponent carta d'examen. Segons les Ordenances de Còrdova els oficials que canviaven de residència havien de tornar a examinar-se, si bé a Madrid només exigien la carta d'Examen.
La bellesa d'aquest art traspassa les fronteres i en tot Europa aconsegueixen gran fama els cuirs espanyols. Es fan obres que avui són joies de molts museus. No hi ha més que veure les mostres existents en el Museu d'Arts Decoratives de Madrid, Armeria Real, Museu Episcopal de Vic, Museu de Còrdova, Catedral de València, Arqueològic Nacional, Salons de l'Alhambra, etc. I a l'estranger en Països Baixos i França també es troben algunes obres de gran valor i bellesa.
Van arribar a aconseguir tal renom pel seu exquisit gust en la decoració, motius de composició, daurats i platejats, que tots els historiadors de l'època fan comentaris sobre els mateixos i es van arribar a denominar cordovans a tots els cuirs treballats a Còrdova. També es van fer magnífiques obres en altres ciutats com Sevilla, Toledo, València, Barcelona, Ciudad Rodrigo, però a les mateixes se'ls va seguir donant el nom genèric de cordovans.
El valor decoratiu de cordovà i del guadamassil al principi era alguna cosa diferent. El cordovà es destinava a un sentit utilitari, i deu la seva fama a la seva durada, suavitat i flexibilitat. Per això en l'Edat Mitjana el calçat no aconseguia el seu màxim preu si no era fet amb cordovà. En el mobiliari renaixentista es fa servir moltíssim.
El guadamassil per contra representa la fastuositat, l'art, la bellesa, el luxe. La seva ornamentació segueix el ritme dels diferents estils: morisc, Art gòtic, renaixentista... No se sap exactament l'origen del seu nom, però és molt probable que vingui de la ciutat de Ghadames, en el Sàhara. És el lloc que més fama tenia entre el poble àrab pels seus cuirs llaurats i daurats, d'on van prendre el nom de "ghadamesi", que en estendre's i espanyolitzar-se donaria l'actual guadamassil.
De la mateixa forma que el cordovà i el guadamassil tenien una diferent consideració, també tenien una diferent consideració social per a aquells que les treballaven. A l'adober de cordovans se'l considerava de baixa condició. No se li donava la categoria d'artesà de primera classe. Estava aïllat en barris extrems de la ciutat, i la seva convivència amb els obrers d'un altre ofici era escassa. Fins i tot es va donar el cas que en l'Art.10 dels Estatuts de la Societat Patriòtica de Sigüenza es va publicar l'ordre que es tingués per enemic de l'Estat i de la Pàtria a qui persistís en aquesta actitud de menyspreu. Veiem, doncs, que a l'origen hi ha una clara diferenciació entre cordovà i guadamassil, si bé, posteriorment s'han arribat a confondre els dos termes, en uns casos per desconeixement, en uns altres perquè els guadamassils treballats a Còrdova van aconseguir tal fama que genèricament es va cridar cordovà a tot cuir treballat a Còrdova. Sembla que els tallers dedicats a treballar els cuirs estaven al barri de la Ajerquia, sens dubte per la seva proximitat al riu, la qual cosa els facilitava la tasca de rentat.