Els tunicats (Tunicata), coneguts ocasionalment com a urocordats, són un subembrancament d'invertebrats marins de l'embrancament dels cordats. Són filtradors sèssils o pelàgics. El seu nom deriva de la seva cobertura externa o «túnica», que està formada per proteïnes i glúcids, i actua com a exoesquelet. En algunes espècies, és prima, translúcida i gelatinosa, mentre que en d'altres és gruixuda i dura.
Alguns tunicats viuen com a individus solitaris, mentre que d'altres es repliquen per gemmació i esdevenen colònies, en les quals cada unitat és coneguda amb el nom de zooide. Es tracta d'animals marins que s'alimenten per filtració per mitjà d'unes estructures en forma de sac i dues obertures tubulars, conegudes com a sifons, a través de les quals absorbeixen i expulsen l'aigua. Mentre respiren i s'alimenten, absorbeixen aigua a través del sifó bucal i expulsen aigua filtrada a través del sifó atrial.
La majoria dels tunicats adults són sèssils i estan permanentment units a substrats diversos com ara una roca, una closca, un corall, algues, arrels de manglars, molls o cascs de vaixells. Hi ha també tunicats pelàgics, com els sàlpids, els doliòlides o els pirosomes, que neden lliurement a la zona pelàgica quan són adults.
Es troben en una gamma de colors sòlids o translúcids i poden semblar-se a llavors, raïms, préssecs, barrils o ampolles. Un dels més grans és una tulipa de mar, Pyura pachydermatina, que pot arribar a fer més d'un metre d'alçada.
Probablement la primera espècie de tunicat que apareix en el registre fòssil és del període Cambrià. Malgrat la seva aparença senzilla i una forma adulta molt diferent, la seva estreta relació amb els vertebrats es posa de manifest pel fet que durant la seva etapa larval mòbil, posseeix un notocordi i s'assemblen a un capgròs.
Noms vernacles Diverses espècies de tunicats són ben conegudes pels pescadors i reben diferents noms comuns, com ara llepó (Thalia democratica), clavellines (Clavelina lepadiformis), budells (Ciona intestinalis), estofats (Diazona violacea), pinyes de mar (Phallisia mammillata), llimes o bunyols de mar (Microcosmus), raïm de mar (Molgulidae), tulipa de mar (Pyura pachydermatina), etc.Altaba, C. R., 1991. Invertebrats no artròpodes. Història Natural dels Països Catalans, 8. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Anatomia Forma corporal miniatura|Colònia de tunicats amb múltiples obertures Les colònies de tunicats tenen una gran varietat de formes, i varien en el grau en què els organismes individuals, coneguts com a zooides, s'integren entre si. A les colònies més simples, els individus estan àmpliament separats, encara que estan enllaçats per connexions horitzontals anomenades estolons, les quals creixen al llarg del fons marí. Altres espècies tenen zooides creixent junts i compartint una base comuna. Les colònies més avançades integren els zooides en una estructura comuna envoltada per una única túnica. Aquests poden tenir sifons bucals separats i un únic sifó atrial central i estar organitzats en sistemes més grans, formats per centenars d'unitats sovint amb forma d'estrella. Sovint, els zooides d'una colònia són petits però molt nombrosos, i les colònies poden arribar a formar grans parets.
Estructural corporal La classe més nombrosa és de llarg la dels ascidiacis. El cos d'aquests tunicats està envoltat per una testa o túnica, de la qual deriva el nom del subfílum. Aquest embolcall varia en gruix entre espècies, podent ser dur, similar al cartílag, estret i delicat, o transparent i gelatinós. Està format per proteïnes i glúcids complexos, que inclouen la tunicina, una varietat de cel·lulosa. La túnica és única entre els exoesquelets dels invertebrats pel fet que pot créixer a mesura que l'animal creix i no necessita ser substituïda periòdicament. Dins la túnica es troba el mantell, que està format per teixit conjuntiu, fibres musculars, vasos sanguinis i nervis. En aquest mantell hi ha dues obertures: el sifó bucal a la part superior, a través del qual l'aigua flueix cap a l'interior, i el sifó atrial en el costat ventral, a través del qual s'expulsa l'aigua. Una gran faringe ocupa la major part de l'interior del cos. Es tracta d'un tub musculat que enllaça l'obertura bucal amb l'intestí. Té una ranura ciliada coneguda com a endostil a la seva superfície ventral, la qual segrega moc al que s'adhereixen les partícules alimentàries. La gola, a l'extrem inferior de la faringe, la connecta a un llaç d'intestí que acaba a prop del sifó atrial. Les parets de la faringe estan perforades per diverses bandes d'escletxes, conegudes com a estigmes, a través dels quals l'aigua s'escampa cap a la cavitat envoltada d'aigua, l'atri. Aquesta és travessada per diverses membranes que s'estenen des del mantell i proporcionen suport a la faringe, impedint que es col·lapsi, alhora que subjecta els altres òrgans.miniatura|400x400px|Els taliacis, l'altre classe principal de tunicats, és caracteritzen per ser animals pelàgics de lliure natació. S'alimenten per filtració mitjançant una xarxa mucosa faríngia per atrapar les preses. Els pirosomes són tunicats colonials bioluminiscents en forma de didal. Els seus sifons bucals són a l'exterior i els sifons atrials a l'interior. Les espècies de doliòlids són petites, rarament superen els dos cm. Són animals solitaris, que tenen els dos sifons en els extrems oposats dels cossos en forma de bóta, i neden per propulsió. Els sàlpids també són petits, de menys de 4 cm i viuen a les aigües superficials tant de mars càlids i com freds. Es mouen per propulsió i, sovint, formen cadenes llargues d'individus.
La tercera classe, la dels appendicularis, és l'únic grup de tunicats que conserva els trets dels cordats en estat adult, un producte de neotènia extensiva. S'assemblen lleugerament als capgrossos dels amfibis, encara que tenen la cua en angle recte respecte al cos. Conserven el notocordi, tenen generalment una longitud inferior a un centímetre i es desplacen per ondulacions de la cua. Secreten un moc extern que els pot envoltar completament i que és molt eficient alhora de capturar partícules de plàncton.
Fisiologia i anatomia interna Igual que altres cordats, els tunicats tenen un notocordi durant el desenvolupament inicial, però quan completen els estadis larvaris, han perdut la segmentació miomèrica de tot el cos. Com a membres dels cordats, són veritables celomats amb endoderma, ectoderma i mesoderma, encara que no desenvolupen cavitats celòmiques molt clares, si és que en tenen. Tant si ho fan com si no, al final del desenvolupament larvari, tot el que queda són les cavitats pericàrdies, renals i gonadals dels adults. Excepte el cor, les gònades i la faringe (o sac branquial), els òrgans estan tancats en una membrana anomenada epicardi, que està envoltada per un mesènquima gelatinós. Els tunicats comencen la vida en un estadi larval mòbil que s'assembla a un capgròs. Una minoria d'espècies, els appendicularis, conserven la forma larval general durant tota la vida, però la majoria de tunicats s'estableixen ràpidament i s'adhereixen a una superfície adequada, desenvolupant-se posteriorment en forma d'un barril i en adults sedentaris. Els taliacis, però, són pelàgiques al llarg de tota la seva vida i poden tenir cicles de vida complexos. miniatura|Secció de la paret d'un pirosoma mostrant els zooides.
Els tunicats tenen un cor i un sistema circulatori ben desenvolupats. El cor és un tub en forma de doble U situat just a sota de l'intestí. Els vasos sanguinis són tubs de teixit conjuntiu simples, i la seva sang té diversos tipus de corpuscles. La sang pot semblar de color verd pàl·lid, encara que això no es deu a cap pigment respiratori. L'oxigen es transporta dissolt en el plasma. Els detalls exactes del sistema circulatori encara no estan clars, però l'intestí, la faringe, les brànquies, les gònades i el sistema nerviós semblen disposar-se més aviat en sèrie que en paral·lel, com passa a la majoria d'altres animals. Cada pocs minuts, el cor deixa de bategar i després es reinicia, bombant el fluid en sentit invers.
La sang dels tunicats té algunes característiques rares. En algunes espècies d'ascídids i perofòrids, la sang conté altes concentracions de vanadi i de proteïnes associades al vanadi als vacúols de cèl·lules sanguínies conegudes com a vanadòcits. Alguns tunicats poden concentrar vanadi fins a nivells de deu milions de vegades superiors als de l'aigua marina que els envolta. Aquest s'emmagatzema en una forma d'oxidació de +3 que requereix un pH per sota de 2 perquè siguin estables, i això s'aconsegueix en els vacúols, que contenen àcid sulfúric. Els vanadòcits es dipositen posteriorment per sota de la superfície exterior de la túnica, on es creu que la seva presència dissuadeix la depredació, encara que no és clar si això es deu a la presència del metall pesant o a un pH baix. Altres espècies de tunicats concentren liti, ferro, niobi i tàntal, que poden tenir una funció similar. Altres espècies de tunicats produeixen compostos orgànics desagradables com a defenses químiques contra els depredadors. miniatura|Oikopleura cophocerca. Les fletxes indiquen el moviment de l'aigua i la X les parts laterals reticulades
Els tunicats no tenen metanefridis similars als ronyons dels deuteròstoms. La majoria no tenen estructures excretores, sinó que eliminen l'amoníac a través dels seus teixits per desfer-se dels residus nitrogenats, tot i que alguns tenen un sistema excretor simple. L'òrgan renal típic és una massa de grans vesícules que ocupen el llaç rectal, i no té cap conducte. Cada vesícula és un romanent d'una part del celoma primitiu, on les seves cèl·lules extreuen la matèria residual nitrogenada de la circulació sanguínia. Acumulen els residus dins de les vesícules en forma de cristalls d'àcid úric, però no tenen cap mitjà obvi d'eliminació del material durant les seves vides.
Els tunicats adults tenen un gangli cerebral, equivalent a un cervell, i una estructura buida coneguda com a glàndula neuronal. Tots dos provenen del tub neuronal embrionari i es troben entre els dos sifons. Els nervis sorgeixen dels dos extrems del gangli; els de l'extrem anterior innerven el sifó bucal i els de l'extrem posterior subministren la resta del cos, el sifó atrial, els òrgans, l'intestí i la musculatura de la paret del cos. No tenen òrgans sensorials pròpiament, però si hi ha cèl·lules sensorials als sifons, als tentacles bucals i a l'atri.
Els tunicats són inusuals entre els animals, ja que produeixen una gran part de la seva túnica i d'altres estructures en forma de cel·lulosa. La producció de cel·lulosa en animals és tan inusual que inicialment alguns investigadors es van oposar a la seva classificació fora de les plantes, però posteriorment es va trobar que els tunicats posseïen un enzim sintetitzador de cel·lulosa, codificat per un gen transferit horitzontalment des d'un bacteri. Quan, el 1845, Carl Schmidt va anunciar per primera vegada la presència en alguns ascidiacis d'una substància molt similar a la cel·lulosa, la va anomenar "tunicina", encara que avui en dia es reconeix com a cel·lulosa.
Alimentació miniatura|Clavelina robusta (negra i blanca) i Pycnoclavella flava (taronja) amb els sifons visibles