miniatura|El bevedor d'absenta, per Viktor Oliva El pensament il·lusori (també anomenat pensament desideratiu en àmbits més específics com la psicologia o la sociologia) descriu la presa de decisions i la creació de creences basada en allò que és agradable imaginar, més que fets reals, verificables o racionals. És un producte de la resolució de conflictes entre creença i desig.
Les metodologies per examinar els pensaments il·lusoris són diverses. Diverses disciplines o escoles de pensament examinen mecanismes relacionats, com ara circuits neuronals, cognició i emocions humanes, tipus de prejudicis, procrastinació, motivació, optimisme, atenció i entorn. Aquest concepte s'examina com un raonament fal·laç. S'assimila al concepte de visió desiderativa.
Alguns psicòlegs creuen que el pensament positiu pot influir positivament en la conducta i, per tant, donar millors resultats. Això s'anomena «l'efecte Pigmalió». Els estudis sempre han demostrat que totes les altres coses són iguals, que els subjectes prediuen conseqüències positives amb més facilitat que les negatives, que s'anomena biaix d'optimisme. Tanmateix, la investigació suggereix que en determinades circumstàncies, com per exemple, quan augmenta una amenaça, es produeix el fenomen contrari.
El raonament fal·laç i el cicle de fantasia A més de ser un biaix cognitiu i una mala manera de prendre decisions, el pensament desideratiu produeix arguments «informalment fal·laços» ja que es basen en un error de raonament. De fet, un pensament il·lusori consisteix a considerar que, perquè volem que alguna cosa sigui veritat o falsa, és necessàriament certa o falsa. Aquest error de raonament és de la forma:
Christopher Booker descriu el pensament il·lusori en els següents termes:
La visió desiderativa La visió desiderativa és el fenomen en què la ment d'una persona influeix en la seva percepció visual. Les persones solen pensar que veuen el món tal com és, però les investigacions suggereixen el contrari. Actualment, hi ha dos tipus principals de visió desiderativa en funció del lloc on es produeixen: la categorització d'objectes i la representació d'un entorn.
El concepte de visió desiderativa va ser introduït per primera vegada per l'enfocament psicològic del New Look (nou estil). El plantejament del New Look es va popularitzar a la dècada del 1950 a través de l'obra de Jerome Bruner i Cecile Goodman. En el seu icònic estudi del 1947, van demanar als nens que revelessin la seva percepció de la mida de les monedes fent-los manipular el diàmetre d'un disc de llum projectat sobre una cara d'una caixa de vidre esmerilat. Cada nen tenia una moneda a la seva mà esquerra a la mateixa alçada i a la mateixa distància de la pantalla, i amb la seva mà dreta premia el botó per canviar el diàmetre del disc. Els nens es van dividir en tres grups, dos experimentals i un de control, amb deu nens a cada grup. Es va demanar al grup de control que estimés la mida no de les monedes, sinó de discos de cartró de la mateixa mida. De mitjana, els nens dels grups experimentals van sobreestimar el 30% el diàmetre dels discos. En una segona etapa de l'experiment, Bruner i Goodman van dividir els nens en grups segons el seu nivell econòmic. De nou, es va demanar als grups «pobres» i «rics» que estimessin el diàmetre de les monedes reals ajustant el diàmetre de l'obertura del disc de llum.Del 16 al 36% segons el tipus de peça Com era d'esperar, tots dos grups van sobreestimar les mides de moneda, però el grup «pobre» va sobreestimar la mida fins a un 50%, un 25% més que el grup «ric».La mida de la moneda de 25 cèntims es va incrementar en mitjana un 50% pel grup «pobre» i un 20% pel grup «ric», és a dir, una proporció de 1,5 / 1,2 = 1,25.
A partir d'aquests resultats, Bruner i Goodman van concloure que els nens més pobres sentien un desig més gran de diners i, per tant, percebien les monedes més majors. Aquesta suposició és la base de l'enfocament psicològic anomenat New Look, que suggereix que una inversió subjectiva en un objecte influeix en la percepció visual d'aquest objecte.
Alguns psicòlegs psicodinàmics van adoptar l'enfocament del New Look per explicar com els individus poden protegir-se dels estímuls visuals pertorbadors. Es va abandonar la perspectiva psicodinàmica perquè mancava d'un model adequat per explicar la manera en què l'inconscient podia influir en la percepció.
Tot i que les investigacions posteriors podrien haver reproduït els resultats trobats per Bruner i Goodman, l'enfocament del New Look va ser abandonat en gran manera a la dècada del 1970 perquè els experiments es van presentar amb errors metodològics que no tenien en compte factors confusos, com ara que el biaix de memòria o el context. Les recents investigacions han permès reviure les perspectives del New Look, però amb millores metodològiques que resolen els problemes que tacaven els estudis originals.
El fenomen invers El fenomen invers es produeix quan l'amenaça augmenta. La il·lusió d'Ebbinghaus es va utilitzar per mesurar la visió desiderativa inversa. En aquesta il·lusió, apareix un cercle objectiu central, de mida invariable, més o menys gran segons si està envoltat de cercles petits o grans, respectivament. En una variant d'aquesta experiència, els cercles estan decorats amb dissenys capaços de desencadenar una emoció positiva, negativa o neutra. S'ha constatat que els participants consideren més grans els cercles amb un disseny negatiu en comparació amb els cercles que mostren un disseny positiu o neutre, i que la il·lusió d'Ebbinghaus es veu atenuada si el cercle objectiu presenta un disseny negatiu, mentre que els cercles que l'envolten tenen un disseny positiu.
Els sentiments de por també condueixen a percebre l'objecte temut com més proper, mentre que estudis anteriors han suggerit el contrari, que els objectes desitjats que es percebien com més propers. A més, hi ha qui té menys tendència al pensament o a la visió desiderativa pel seu estat emocional o personalitat.
Els mecanismes subjacents La cognició Els mecanismes cognitius concrets que subjauen els pensaments o visions desideratives són encara poc coneguts. Aquests conceptes estan en fase de desenvolupament i la investigació sobre els mecanismes subjacents encara està en curs. Tot i això, s'han proposat determinats mecanismes. Es poden atribuir pensaments desideratius a tres fenòmens: el biaix d'atenció, el biaix d'interpretació i el biaix de resposta. Així, el pensament desideratiu es pot produir en tres etapes diferents del processament cognitiu: A la primera etapa, la de percepció, les persones perceben selectivament els senyals. Poden parar atenció als indicis que van en la direcció dels seus desitjos i descuidar d'altres que els molestaran. En la segona etapa del processament cognitiu, la interpretació de senyals, pot resultar selectiva. En aquest cas, no es modifica l'atenció al senyal sinó la importància atribuïda al senyal. Finalment, el pensament desideratiu es pot produir en un estadi més avançat del processament cognitiu, a l'hora de formular una resposta al senyal. La senyal pot ser esbiaixada segons els desitjos del subjecte.
miniatura|Es creu que el lòbul occipital (àrea acolorida) està involucrat en l'aprenentatge perceptiu La visió desiderativa es pot atribuir als mateixos mecanismes que el pensament desideratiu, ja que implica el processament de senyals situacionals, inclosos els senyals visuals. No obstant això, pel que fa al processament preconscient dels indicis visuals i les seves associacions amb resultats desitjats, els biaixos d'interpretació i de resposta ja no són plausibles, ja que es produeixen en etapes del processament cognitiu conscient. En conseqüència, es proposa un quart mecanisme anomenat «ensamblament perceptiu» per explicar el fenomen. Aquest mecanisme suggereix que les predisposicions mentals o les associacions activades abans que aparegui un objecte, influeixen subtilment en el sistema visual durant la percepció. En conseqüència, els senyals es reconeixen més o menys fàcilment segons l'estat mental del subjecte o les associacions anteriors. Així, alguns suposen que la penetrabilitat cognitiva permet visions desideratives en el sentit que les funcions cognitives superiors podrien influir directament en l'experiència perceptual i no només en la interpretació que se'n fa. Els que s'oposen a la penetrabilitat cognitiva estimen que els sistemes sensorials funcionen de manera modular, els estats cognitius només exerceixen la seva influència quan els estímuls han estat percebuts. Per a altres, el fenomen de la visió desiderativa implica necessàriament una penetrabilitat cognitiva en l'experiència perceptual.
S'ha observat una visió desiderativa en les primeres etapes de la categorització. Les investigacions que utilitzen figures ambigües i una rivalitat binocular mostra aquest fenomen. La percepció està influenciada tant pel processament ascendent com el descendent. En el processament visual, el processament ascendent és un procés rígid mentre que el processament descendent és més flexible.
En el processament ascendent, els estímuls es reconeixen per punts de fixació, proximitat i àrees focals per construir objectes, mentre que el processament descendent és més sensible al context. Aquest efecte es pot observar utilitzant el fenomen de primat o jugant amb estats emocionals. Els models tradicionals de processament d'informació jeràrquics descriuen el processament visual precoç com una via unidireccional: el processament visual precoç alimenta els sistemes conceptuals, però els sistemes conceptuals no afecten els processos visuals.
Les investigacions actuals rebutgen aquest model i suggereixen que les informacions conceptuals poden penetrar els primers processaments visuals en lloc de simplement esbiaixar els sistemes de percepció. Aquest fenomen s'anomena «penetrabilitat cognitiva» (o «penetrabilitat conceptual»). La investigació sobre penetrabilitat cognitiva utilitza estímuls pertanyents a dues categories conceptuals i mesura el temps de reacció per determinar si l'efecte de categoria ha influït o no en el processament visual. L'efecte de categoria és la diferència de temps de reacció entre les parelles, com el temps necessari per distingir Bb de Bp. Per provar la penetrabilitat cognitiva, cal que hi hagi judicis simultanis i seqüencials de parelles. Els temps de reacció disminueix a mesura que augmenta l'asincronia de l'inici de l'estímul, cosa que suggereix que les categories afecten les representacions visuals i la penetrabilitat cognitiva. La investigació amb estímuls més rics, com ara figures de gats i gossos, permet una major variabilitat perceptiva i una anàlisi de la tipicitat d'estímuls (es van disposar gats i gossos en diferents posicions, algunes més o menys típiques per al reconeixement). La diferenciació de les imatges va passar més temps quan pertanyien a la mateixa categoria (gos A - gos B) que a categories diferents (gos-gat), cosa que suggereix que conèixer les categories influeix en la categorització. Per tant, el processament visual mesurat per judicis diferencials físics es veu afectat pel processament no visual, que argumenta a favor de la penetrabilitat cognitiva.
Els circuits neuronals Les àrees del cervell que motiven pensaments o visions desideratives s'associen a les mateixes regions que subratllen la identificació i la recompensa social. Un estudi va examinar aquestes estructures mitjançant ressonància magnètica mentre que els participants avaluaven les possibilitats de victòria de diferents equips de futbol. Abans d'aquesta estimació, els participants havien declarat els seus equips favorits, neutres o poc apreciats de la National Football League. S'han associat els pensaments desideratius a la teoria de la identitat social, segons la qual els individus semblen preferir als membres del grup a les persones alienes. A l'experiment, la gent va afavorir els equips de futbol amb els que es van identificar més.