miniatura|Evolució de l'àrea lingüística alemanya des de l'any 900 fins al 1400 Ostsiedlung és el terme alemany per a designar la colonització alemanya a l'Europa Central i Oriental que va començar al i va concloure al , encara que amb eventuals episodis els segles i . Aquesta colonització fou majoritàriament revertida a la fi de la Segona Guerra Mundial.
Europa Central a l'alta edat mitjana Durant els segles IV i V, en el que es coneix com el Període de les Migracions, els pobles germànics van prendre el control de l'Imperi Romà d'Occident en decadència al sud i hi van establir nous regnes. Mentrestant, les zones anteriorment germàniques de l'Europa de l'Est i l'actual Alemanya Oriental van ser poblades per eslaus.
Sota el domini carolingi miniatura|El frontera entre els saxons i els obotrites eslaus, establerta cap al 810
miniatura|La divisió de l'Imperi Carolingi, Tractat de Verdun, 843
Carlemany, governant de l'Imperi Carolingi de França, fundat pels francs (un poble germànic), sota els quals la major part de l'Europa continental occidental i central havia estat unificada durant els segles VIII i IX, va crear nombrosos territoris fronterers, anomenats marques (.), on una part substancial de l’ tindria lloc més tard. Els territoris (de nord a sud):
la Marca Danesa (al sud de les fortificacions de Danevirke, entre l'Eider i l'Schlei), contra els danesos i els juts la Marca Oriental de Saxònia o Marca de Nordalbingen entre l'Eider i l'Elba en el que ara és Holstein contra els obotrites la Marca Soraba sobre el Saale, contra els sòrabs que vivien darrere del la marxa francònica en el que ara és l'Alta Francònia, contra els txecs la Marca Àvara entre l'Enns i els Boscos de Viena (la posterior Marxa Austríaca), contra els àvars la Marca de Panònia a l'est de Viena (dividida en Superior i Inferior) la marca Carantània la marca friülana
Aquesta va ser la política oriental més antiga registrada i planificada sota Carlemany, que volia protegir la frontera oriental de l'Imperi Franc, i també volia consolidar la seva posició a l'est declarant la guerra als obotrites i als velets al nord, així com als sòrabs (a l'est de Turíngia) i als prínceps tribals txecs. Tanmateix, com que l'objectiu no era establir una frontera ètnica i lingüística entre els eslaus i les tribus germàniques, l'assentament eslau va continuar a Turíngia i al nord de Baviera, i fins i tot uns quants eslaus van arribar a la conca del Rin.
Les tribus que poblaven aquestes marques eren generalment aliats poc fiables de l'Imperi, i els reis successors van liderar nombroses campanyes militars, tot i que no sempre reeixides, per mantenir la seva autoritat.
El 843, l'Imperi Carolingi va ser dividit en tres regnes independents com a resultat de la dissidència entre els tres néts de Carlemany sobre la continuació del costum de l'herència partible o la introducció de la primogenitura.
Frància Oriental i Sacre Imperi Romanogermànic Lluís el Germànic va heretar els territoris orientals, la Frància Oriental, que incloïa totes les terres a l'est del riu Rin i al nord d'Itàlia, que es corresponien aproximadament amb els territoris dels ducats alemanys, que van formar una federació sota el primer rei Enric l'Oceller (919 a 936). Els eslaus que vivien dins l'abast de la Frància Oriental (des del 962 dC el Sacre Imperi Romanogermànic), anomenats col·lectivament wends o eslaus de l'Elba, poques vegades formaven entitats polítiques més grans. Més aviat constituïen diverses tribus petites, establint-se tan a l'oest com una línia des dels Alps Orientals i Bohèmia fins als rius Saale i Elba. A mesura que el regne franc oriental s'expandia, diverses tribus wendies, que van ser conquerides o aliades amb els francs orientals, com els obotrites, van ajudar els francs a derrotar els saxons germànics occidentals. La tradició carolíngia d'establir marques a la perifèria de l'Imperi seria continuada pels reis francs orientals i del Sacre Imperi Romanogermànic durant els segles i .
Sota el govern del rei Lluís el Germànic i Arnulf de Caríntia, els primers grups de colons catòlics civils van ser liderats per francs i bàvars a les terres de Pannònia (actualment Burgenland, Hongria, Eslovàquia i Eslovènia).
En una sèrie d'accions punitives, es van conquerir grans territoris al nord-est entre els rius Elba, Saale i Naab a l'oest i els rius Oder, Bober, Kwisa i Vltava a l'est (vegeu també: Batalla del Raxa), i es van establir marques frontereres en aquestes zones. Es van ocupar fortificacions i es van construir nous castells, reforçats per unitats militars per exercir el control militar i recaptar tributs. La cristianització es va limitar a l'establiment de diòcesis missioneres com ara Lübeck, Brandenburg o Havelberg. El desenvolupament d'un sistema d'esglésies parroquials només va tenir lloc després de l'assentament de colons alemanys, a partir de la segona meitat del segle XII. El control sobre les zones que ja havien estat conquerides es va perdre repetidament. La revolta eslava del 983 i un aixecament dels obotrites el 1066 van tenir conseqüències particularment greus.
Revolta eslava de 983 El 983, els eslaus polabis de les marques de Billung i del Nord, que s'estenen des del riu Elba fins al mar Bàltic, van aconseguir rebel·lir-se contra el govern polític i la missió cristiana del Sacre Imperi Romanogermànic recentment establert. Malgrat la seva independència recentment aconseguida, les tribus obotrites, rani, velets i hevelli aviat es van enfrontar a lluites internes i guerres, així com a incursions de la dinastia Piast (l'estat polonès primerenc) recentment constituïda i en expansió des de l'est, Dinamarca des del nord i l'Imperi des de l'oest, desitjosa de restablir les seves marques. La zona va romandre sota el domini de les tribus polabis i sense colonitzar ni cristianitzar fins al segle XII.
Marques orientals Els territoris (de nord a sud):
la Marca Billunga al Mar Bàltic, que s'estén aproximadament des de Groswin fins a Schleswig (marca de Gero), una precursora de la Marca Oriental de Saxònia, posteriorment dividida en marques més petites (la Marca del Nord, que més tard es va restablir com a Marcgraviat de Brandenburg; la Marca de Lusàcia i el Marcgraviat de Meissen en el que ara és Saxònia; la Marca de Zeitz; la Marca de Merseburg; la Marca de Milzener al voltant de Bautzen) Marca Oriental de Baviera (, la Marca Oriental o Marca Oriental Bavaresa () en el que ara és la Baixa Àustria) la Carantània o Marca d'Estíria la marca de la Drau (Maribor i Ptuj) la Marca de Sann (Celje) el o la marca de Carniola, també la Marca Víndica i la Carniola Blanca (Marca Blanca), en el que ara és Eslovènia
Marques saxones orientals La Marca Soraba a l'est del riu Saale es va establir al segle IX. El rei Otó I va designar una zona més gran, la Marca Oriental Saxona, l'any 937, que abastava el territori entre els rius Elba, Oder i Peene. Governada pel marcgravi Gero, també es coneix com a Marca Geronis. Després de la mort de Gero el 965, la marca es va dividir en sectors més petits: la Marca del Nord, la Marca Lusaciana, el marcgraviat de Meissen i la Marca de Zeitz. La marca estava poblada per diverses tribus eslaves occidentals, les més grans de les quals eren les tribus eslaves polabes al nord i les tribus sòrabs al sud.
El marcgravat de Meissen i Transsilvània van ser poblats per colons alemanys a partir del segle XII. A partir de finals del , es van establir monestirs i ciutats a Pomerània, Brandenburg, Silèsia, Bohèmia, Moràvia i l'est d'Àustria. Als països bàltics, l'Orde Teutònic va fundar un estat croat a principis del segle XIII.
Nord-est d'Alemanya i Holstein miniatura|Pobles eslaus occidentals a Europa fins al 1125 (vores grogues). Prússia (identificada com a Pruzzia) no ha estat una terra eslava, sinó bàltica.
Tot i així, la població alemanya va créixer durant la Baixa Edat Mitjana, quan el fraccionament del Sacre Imperi Romanogermànic va generar un increment de l'activitat econòmica en territori alemany i millors condicions de vida per a la població. Però això, va comportar també un important creixement de la població als límits tradicionals de l'antic Imperi Carolingi el qual es circumscrivia l'àrea de població alemanya, causant que la colonització alemanya de territoris orientals aparegués com una solució a la pressió demogràfica sobre les terres cultivables.
Aquesta nova situació va estimular moviments de població des de Renània, Flandes i Saxònia, territoris del Sacre Imperi Romanogermànic, cap a assentaments entre els rius Elba i Saale, així com cap a les regions bàltiques i de Polònia, llavors poblades per eslaus i a la regió bàltica per bàltics. Aquests moviments van ser recolzats per la noblesa alemanya, els reis polonesos, els ducs i l'església medieval, en perjudici de grups ètnics bàltics. Els territoris a l'est del riu Oder estaven habitats per diversos grups ètnics, com wends i prussians, ètnicament eslaus però amb una organització política menys evolucionada que la dels regnes alemanys. La monarquia polonesa dels Piast va apreciar aquesta colonització alemanya, ja que permetia revaloritzar terres poc explotades i incrementar les rendes dels governants en establir un vassallatge feudal als colons alemanys. La poca {densitat de població d'aquestes terres estimulava als senyors locals a proposar l'emigració d'alemanys com una possibilitat d'explotar terres cultivables i dinamitzar l'economia de zones poc atractives.
En aquest marc, hi ha hipòtesis que suggereixen que la desaparició dels nens de la llegenda del Flautista d'Hamelin, en realitat, es va tractar d'un moviment migratori cap a terres de l'est per a la seva colonització.
Antecedents Una crida a una croada contra els wends el 1108, probablement provinent d'un clergue flamenc dels cercles de l'arquebisbe de Magdeburg, que incloïa la perspectiva de guanys de terres rendibles per als nous colons, no va tenir cap efecte notable i no va resultar ni en una campanya militar ni en un moviment de colons a la zona.
Tot i que els primers pobladors ja havien arribat el 1124, sent majoritàriament d'origen flamenc i holandès, es van establir al sud del riu Eider, seguit per la conquesta de la terra dels Wagris el 1139, la fundació de Lübeck el 1143 i la crida del comte Adolf II de Schauenburg per establir-se a Holstein oriental i Pomerània el mateix any.
Debilitats pels conflictes interns continus i la guerra constant, els territoris wendish independents finalment van perdre la capacitat de proporcionar una resistència militar eficaç. Del 1119 al 1123, Pomerània va envair i sotmetre les parts nord-est de les terres lutici. Segons Kantzow, el 1124 i el 1128, Wartislaw I, duc de Pomerània, en aquell moment vassall de Polònia, va convidar el bisbe Otó de Bamberg a cristianitzar els pomeranis i liutizis del seu ducat. El 1147, com a campanya de les Croades Bàltiques, la Croada Wendish es va organitzar al Ducat de Saxònia per recuperar les marques perdudes el 983. Els croats també es van dirigir cap a Demmin i Szczecin, a Pomerània, tot i que aquestes zones ja havien estat cristianitzades amb èxit. La Croada va causar una devastació i una massacre generalitzades.
Assentament Això va crear les condicions ideals per a l'assentament alemany, uns quants dels partidaris més destacats de l'assentament van ser Guillem IV, que havia comprat petites quantitats de terra a la frontera de Pomerània, i Wichmann von Seeburg. El 1152, un gran nombre de flamencs i holandesos van ser introduïts a les terres pantanoses desocupades i sense cultivar a l'est de Magdeburg, prop del Havel. Van fundar les ciutats de Fläming i Jüterbog. Enric el Lleó també es va establir a Mecklenburg amb un gran nombre de flamencs. Amb la formació de la Lliga Hanseàtica, que va permetre més assentaments alemanys a les ciutats costaneres, ja que era la república comercial dominant als mars Bàltic i del Nord.