Lalbatros becgroc atlàntic (Thalassarche chlororhynchos) és un gran ocell marí de la família dels diomedeids (Diomedeidae) que habita l'Atlàntic meridional.
Taxonomia L'albatros de bec groc de l'Atlàntic va ser descrit per primera vegada l'any 1789 pel naturalista alemany Johann Friedrich Gmelin, quan va publicar una edició ampliada de l'obra Systema Naturae de Carl Linnaeus. En aquell moment, Gmelin el va classificar dins del gènere Diomedea (on s'incloïen tots els albatros) i li va donar el nom científic Diomedea chlororhynchos.
Per fer aquesta descripció, Gmelin es va basar en el treball de l'ornitòleg anglès John Latham, que l'any 1785 havia il·lustrat i descrit un exemplar capturat prop del Cap de Bona Esperança (Sud-àfrica).
Més endavant, el 1853, el naturalista alemany Ludwig Reichenbach va establir un nou gènere, Thalassarche, on avui dia es classifiquen nou espècies, entre elles l'albatros becgroc atlàntic. El nom Thalassarche ve del grec antic i significa literalment “el poder del mar” (thalassa = mar, arkhē = poder, comandament). El nom de l'espècie, chlororhynchos, també té origen grec: khlōros vol dir “groc” i rhunkhos vol dir “bec”.
A més, es considera una espècie monotípica, és a dir, que no té subespècies reconegudes.
Descripció L'albatros becgroc atlàntic és espècie d'albatros relativament petita. És una au d'uns 80 cm de longitud i una envergadura alar d'1,9 a 2 metres. El seu pes oscil·la entre els 2,5 i els 3 kg. No existeix dimorfisme sexual, tant els mascles com les femelles són iguals. El seu nom prové de l'ample franja de color groc que recorre la part superior del seu bec i que acaba amb una punta de color rosat o ataronjat. La resta del seu bec és completament negre.
El seu cap és de color gris. La part de l'esquena i les plomes cobertores de les ales són de color gris-negre. El coll és blanc i s'estén aquesta coloració per tota la part inferior. Les ales cobertores inferiors també són blanques però amb una franja gris-negre a les vores. La part de la cua també és de color blanc amb la punta de color gris.
Els exemplars més joves tenen el cap completament blanc i el seu bec és negre i sense la franja groga característica dels exemplars adults.
Hàbitat i distribució Ocell d'hàbits pelàgics, viu a mar obert i es passa la major part de la vida en aigües marines allunyat de la costa, excepte en època de cria. Abarca gran part de l'Atlàntic Sud i l'oceà Índic sud-occidental incloent aigües sota la costa del sud d'Àfrica.
En època de cria se'l pot trobar a illes oceàniques de l'Atlàntic Sud, com l'illa Gough i l'arxipèlag de Tristan da Cunha.
Alimentació Aquesta au s'alimenta de preses com peixos, crustacis i cefalòpodes que captura a la superfície del mar i ocasionalment bussejant. S'alimenta també en associació amb mamífers marins que porten peixos cap a la superfície i aprofita per capturar. És una au que a vegades rodeja els vaixells de pesca i n'aprofita les restes. Entre la seva dieta hi podem trobar peixos com anxoves, sardines, cavalles, calamars i crustacis. Molt ocasionalment es pot alimentar de restes i carronya.
Reproducció És una espècie monògama i que es reprodueix anualment, tot i això, els exemplars experimentats intenten reproduir-se dos de cada tres anys. Els nius els formen pedestals fets amb fang, turba, plomes i vegetació. La femella pon un únic ou entre setembre i principis d'octubre. Tant el mascle com la femella incuben l'ou i s'encarreguen d'alimentar la cria. Els ous fan eclosió entre finals de novembre i principis de desembre. Un cop els pollets surten de l'ou, comencen a treure les plomes a finals de març o abril. Els exemplars joves tornen a les colònies de cria a partir dels 5 anys.
Conservació Segons la UICN Red List, el seu estat és "en perill". Les principals amenaces que té l'espècie són els accidents que tenen amb les xarxes de pesca, les alteracions de les seves colònies de cria i els canvis ambientals que afectin la seva disponibilitat de preses. Es calcula que la mortalitat per captura accidental és de 900 exemplars a l'any a la costa sud-est del Brasil, on se sap que és una de les espècies més comunes que acompanyen els vaixells de pesca. La seva població s'estima entre els 35.000 i els 75.000 exemplars madurs amb una tendència decreixent.
Referències
Categoria:Thalassarche