Nosaltres, els valencians és un influent assaigFi de segle: incerteses davant un nou mil·lenni, pàgina 155.De la revolució liberal a la democràcia parlamentària: València (1808-1975), pàgina 36. de l'intel·lectual valencià Joan Fuster i el primer dels seus treballs com a historiador.Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàgina 204 (dins del capítol Joan Fuster i la història). La seva aparició va implicar una renovació tant en la historiografia com en el nacionalisme valencià.De la revolució liberal a la democràcia parlamentària: València (1808-1975), pàgina 32. Ernest Lluch va dir d'aquest llibre que "separa la història de la nostra prehistòria".Lluch, Ernest (citat a De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975), p. 33). Juntament amb Qüestió de noms (Edicions d'Aportació Catalana, 1962) i El País Valencià (Ediciones Destino, 1962), és considerat com un "llibre bàsic per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat del valencià". Jaume Pérez Montaner, estudiós de l'obra fusteriana, va afirmar que "la seva significació històrica ha estat tan remarcable que hom pot parlar des de la nostra perspectiva actual d'un abans i un després d'aquesta obra en qualsevol referència a la cultura i a la consciència nacional del País Valencià". Va ser el primer llibre publicat per edicions 62.

Des de la primera edició apareguda en la fira del llibre de 1962, ha estat reeditat aproximadament una vintena de vegades fins al 2009, a més de traduït al castellà. L'any següent de la seva aparició, 1963, va ser guardonat amb el Premi Lletra d'Or.

Fuster, que afirmava, parafrasejant Jaume Vicens i Vives,De la revolución liberal a la democracia parlamentaria: Valencia (1808-1975), página 35. que no havia trobat mai una reflexió realment seriosa sobre la identitat del poble valencià i que per aquest motiu es considerava obligat a desxifrar-la,Nosaltres, els valencians, pròleg a la segona edició, pàgina 13. trencava amb el valencianisme precedent, en considerar-lo "provincial" i "sucursalista",Nosaltres, els valencians: Però un "provincià" és, per definició, un home ressentit: d'un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D'entrada, el provincià ja se sent vexat d'ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu "sucursalisme" el lliga d'una manera automàtica al centre: això li referma la situació de "dependència" a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d'una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment (dentro del apartado Complex d'inferioritat, página 207).<ref>Nosaltres, els valencians: Com més "provincià" és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors més entusiastes de lidioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, quan troben que algú els qualifica de "catalans", cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. I encara: a més d'ésser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d'horitzons bastant grotesca. Els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és "la millor terra del món"; el partidari del València F. C. es pegarà amb l'hincha del Real Madrid amb el mateix orgull "patriòtic" que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d'un Brillat-Savarin: et sic de caeteris. El provincianisme té aquesta cua monstruosament vernacla. (dins l'apartat Complex d'inferioritat, pàgines 209 i 210).</ref> i trencava també amb el treball històric i sociològic realitzat fins aquell moment, acusant-lo de patir d'una "deplorable i indecorosa miopia nacional".Nosaltres, els valencians, pàgina 19 (dins la Introducció).

Nosaltres, els valencians respon a objectius explicitats des de les primeres pàgines, que són, entre d'altres, el de "conèixer-nos" (seguint, a més a més, el model de Notícia de Catalunya, de. Jaume Vicens Vives) i el de respondre a la pregunta "què som els valencians?". Aquesta aportació a l'autoconeixement dels valencians en tant que poble, pretenia Joan Fuster, seria un revulsiu contra les "malalties col·lectives" dels valencians, una temptativa de "rectificar la frustració històrica" del seu poble.Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual, pàgina 205. En paraules de Fuster: "La veritat —els fets constatables i explícits—, una vegada delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, en última instància, en remordiment. Per a expressar-ho abusant de la terminologia d'un il·lustre barbat: explicar serà una invitació a transformar".Nosaltres, els valencians, pàgina 20 (pròleg a la segona edició).

En Nosaltres, els valencians Fuster afirma que els territoris de "parla catalana"Nosaltres, els valencians: "De fet, quan els valencians —els de llengua catalana— parlem del País Valencià, solem oblidar-nos dels 'altres' valencians: les nostres generalitzacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap menyspreu conscient (dins l'apartat "Aragonesos, castellans, murcians", pàgina 105). del País Valencià tindrien com a únic "futur normal" la incorporació a una entitat "supraregional", els Països Catalans.Nosaltres, els valencians: "El problema és més greu vist des de l'altre costat: des del cantó de la zona 'valenciana'. Més o menys satisfactòriament, la zona castellana té a la seva esquena el seu cos nacional ja fet, que no és el valencià. Sentir-se valencians o no, serà per a la seva gent una qüestió secundària. Però els altres valencians —els valencians estrictes— han de completar-se com a 'poble', i qualsevol intent que hagin fet o facin en aquest sentit vindrà obstruït pel llast que per a ells suposa la zona castellana del país. La 'unitat' té exigències indefugibles: demana d'excloure o d'assimilar els elements radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea. L'actual i tradicional 'dualitat' del País Valencià ens ha impedit de sentir-nos tranquil·lament 'uns'. Dins el clos regional ens priva de trobar-nos 'idèntics' tots els valencians. Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de 'valencians' impossible de fondre’s en una de sola. D'altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de 'poble'. Ni 'uns' amb nosaltres mateixos, ni 'uns' amb els altres catalans: aquest és el balanç que imposa la 'dualitat' valenciana (dins l'apartat "Insoluble", pàgina 108

Antecedents L'assaig de Jaume Vicens i Vives, Notícia de Catalunya —el títol original del qual havia de ser Nosaltres, els catalans, però que finalment va ser rebutjat, per suggeriment de Josep Pla,Història de la historiografia catalana, pàgina 225. per temor de la censura franquista— va ser inspirador del treball de Fuster, el qual té una intencionalitat i estructura paral·leles.Nosaltres, els valencians, pàgina 20 (dins l'apartat "Introducció". El títol Nosaltres, els valencians, basat en el títol que Vicens i Vives no va poder posar al seu llibre, va ser suggerit per Max Cahner, fundador de l'editorial i amic del suecà des dels anys 50.

El nom de l'assaig, doncs, era intencionat, ja que Fuster en buscava un paral·lel, com explica al pròleg de l'obra. Escrit entre gener i febrer de 1962, Nosaltres els valencians va suposar per a l'autor l'oportunitat de sintetitzar diferents reflexions que des de feia anys el preocupaven, però també un intent de realitzar el diàleg que Vicens Vives havia demanat als autors valencians i mallorquins en un article escrit en Serra d'Or poc abans de morir. Arran d'aquell article, Fuster es distanciaria de la tertúlia d'escriptors valencians coneguts com a Grup Torre, que proposaren el concepte de comunitat catalànica com a alternativa a la proposta encunyada per Fuster dels Països Catalans, que rebutjaven.

El mateix any que es publicà Nosaltres, els valencians, l'editorial Destino li publicava a Fuster una guia de viatges anomenada El País Valenciano. El llibre, pel fet d'estar escrit en castellà, va tindre una repercussió major que la de les altres obres publicades per Fuster el mateix any, de caràcter més polític. Així, i provocat per la frustració del periodista José Ombuena pel fet de no haver estat l'elegit per Destino per a la realització del llibre, s'inicià des de la premsa valenciana una campanya contra la figura de Fuster, tot predisposant els sectors més progressistes a rebre amb simpatia la seua obra.

Estructura Nosaltres, els valencians està dividit en tres grans seccions: Els fets. Pàgines 25 a 101.De la versió utilitzada en la bibliografia. Les indecisions. Pàgines 105 a 169. Els problemes. Pàgines 173 a 234.

L'obra es presenta formalment com una anàlisi del passat i de la psicologia col·lectiva del poble valencià, si bé per a l'autor allò que escrivia no tenia res a veure amb una psicologia col·lectiva, ja que, en tant que escèptic, Fuster no creia en ànimes de pobles o esperits col·lectius.

Per a Fuster, l'assaig va suposar una oportunitat de desmentir les interpretacions del nacionalisme espanyol (i del discurs del regionalisme valencià que va assimilar) sobre la identitat valenciana, tot dibuixant un escenari analític i teòric rígid en què la proposta fusteriana sorgia com una veritat oculta que es desvetllaria enfront de la mentida que suposaria el discurs regionalista valencià assumit pel franquisme.

La construcció de la identitat valenciana La "dualitat nacional"