miniatura|Monedes i bitllets, les dues formes més comunes de moneda La moneda o unitat monetària d'un estat és una unitat de canvi que facilita la transferència de béns i serveis. Apareix en forma de peces de metall anomenades monedes –generalment rodones–, de peces de paper anomenades bitllets o paper moneda i, modernament, en forma de polímer. Altres tipus de moneda són l'anomenat «diner de plàstic» (targetes de crèdit), els xecs o pagarés, els xecs de viatge o traveler cheques, etc. De la moneda estrangera en mans de particulars o de l'estat se'n diu divises.
Els diners en forma de moneda han tingut un paper important a les civilitzacions humanes des de fa aproximadament 12.000 anys.Abans del 10.000 aC, la majoria de societats caçadores recol·lectores o bé utilitzaven la barata o bé no s'intercanviaven béns.
Etimologia El seu nom prové del llatí moneta, ja que la casa on es va encunyar a Roma estava annexa al temple de la deessa Juno l'Avisadora o Juno Moneta, que tenia aquesta activitat sota la seva protecció. Aquest lloc on es fa l'encunyació de monedes es coneix amb el nom de seca o casa de moneda.
Una moneda física té cara, creu i cantell.
Sistema monetari Els sistemes monetaris són realitats complexes en què cal distingir els nivells següents: unes mercaderies concretes realment existents en el mercat (siguin mercaderies produïdes, siguin mercaderies productores), que hom vol intercanviar. Com a mercaderia es defineixen els béns que són útils per a satisfer les necessitats consumidores (béns utilitaris). L'utilitarisme mercantil, desenvolupat pels humans, es caracteritza bàsicament pel fet que els béns produïts no són consumits pels productors, sinó que són intercanviats en un mercat, i per mitjà d'unes convencions reguladores que constitueixen un sistema monetari. unes unitats monetàries, convencions numèriques-abstractes universals, que serveixen per a determinar amb exactitud el valor d'intercanvi de cada una i totes les mercaderies concretes anteriors. uns valors mercantils (preus i salaris), valors mixtos resultants de la comparació entre mercaderies concretes i unitats monetàries, on a cada mercaderia concreta se li assigna un valor mercantil, un nombre determinat d'unitats monetàries que conté. L'assignació a la mercaderia produïda dona un preu de venda. L'assignació a la mercaderia productora dona un salari. Preus i salaris són realitats mixtes, concretes-abstractes, ja que resulten de la comparació entre mercaderies concretes i unitats monetàries abstractes. uns instruments monetaris, documents que avisen i informen del reconeixement d'un deute, per una quantitat determinada d'unitats monetàries, d'una persona envers una altra (ben determinades també les dues). És un document que registra una lliure transacció mercantil, el seu interès radica en el fet que permet la desaparició del troc (l'intercanvi directe d'una mercaderia concreta A per una mercaderia concreta B), i possibilita d'efectuar intercanvis diferits, tant en el temps com en l'espai.
La unitat monetària és una unitat de mesura, i com a tal, és radicalment abstracta. L'instrument monetari és un document que registra, alhora, un acte de mesura (una mesura consistent en la fixació d'un valor mercantil) i un acte mercantil (una transacció).
Tant l'una com l'altre no tenen, en definitiva, cap sentit, si no existeix una mercaderia concreta a mesurar i a intercanviar contractualment. Les mercaderies concretes realment existents són, doncs, el fonament últim de l'existència d'unitats monetàries, de valors mercantils (preus i salaris) i d'instruments monetaris: és a dir, de l'existència de sistemes monetaris.
En un principi, el mercat (intercanvi de mercaderies) es desenvolupava sense necessitat d'un sistema monetari. S'esdevenia el troc: una mercaderia concreta era bescanviada per un altre. L'únic factor a tenir en compte eren les necessitats particulars dels dos agents del canvi: si aquestes necessitats quedaven satisfetes, el troc era arranjat. El troc s'esdevé dins un ordre qualitatiu (percepció de la satisfacció), ja que hi manca un patró quantitatiu de valor que permetés de calcular l'equivalència entre els valors de dues mercaderies qualssevol.
Però quan l'utilitarisme mercant d'una societat creix, s'amplifica, es complexifica, llavors es fa patent la necessitat d'un sistema de mesura del valor quantitatiu de canvi de les mercaderies, que permeti realitzar intercanvis quantitativament equivalents. Així neix la unitat monetària.
Per a mesurar el valor de canvi de les mercaderies concretes utilitzem unitats monetàries: convencions socials totalment abstractes i universals. Són abstractes perquè són pures convencions formals, buides de contingut concret; són universals perquè constitueixen un comú denominador comptable-abstracte de totes les concretes i heterogènies mercaderies existents en el mercat conjunt considerat: és a dir, les vessen en un únic sistema d'intercomparació, intermesura i internumeració.
Així cada concreta mercaderia conté, per convenció, un cert nombre d'unitats monetàries abstractes: gràcies a aquesta homogeneïtzació monetària de les mercaderies concretes, heterogènies, hom pot fàcilment calcular equivalències numèricament exactes entre diferents mercaderies.
Tot i això, cal fer esment a què la introducció d'una unitat monetària en un mercat no fa desaparèixer el troc, l'intercanvi concret de dues mercaderies concretes: únicament el facilita i el perfecciona numèricament.
Història El troc antemonetari Dels estudis realitzats sobre l'intercanvi utilitari entre els pobles primitius existents en l'actualitat, es dedueix que entre aquests pobles (i potser també, per paral·lelisme etnogràfic, entre els pobles prehistòrics), el troc no té un caràcter únicament utilitari, sinó que acompleix sobretot una funció social. En les poblacions humanes d'organització social més senzilla (les de caçadors-recol·lectors), el sosteniment individual i familiar està sempre assegurat i per tant, l'intercanvi no és vitalment necessari. Sí que és, en canvi, socialment necessari perquè serveix per a establir llaços d'amistat o aliances amb altres grups; o bé per a afermar les relacions socials existents en l'interior del propi grup.
A causa de la gran importància d'aquest component social del troc primitiu, aquest està moltes vegades revestit de formalitats, de rituals complexos lligats a la màgia, és a dir, a la concepció sagrada de la vida de l'home. Tot acte d'intercanvi és considerat sagrat, com tota relació social.
La realitat monetària entre els pobles primitius Entre els pobles primitius existents en l'actualitat, el coneixement i la utilització d'alguna mena de sistema monetari destaca en tres parts del món: l'Àfrica occidental i el Congo; la Melanèsia i Micronèsia; l'est de Nord-amèrica.
Cal fer ressaltar el fet que tots els pobles d'aquestes zones desenvolupen un utilitarisme ja avançat, de tipus neolític, sigui agrícola o pastoral, però és encara poc especialitzat: cada petita unitat social-productora pot encara, en gran manera, autoabastir-se i per això, el troc utilitari conserva encara un caràcter fortament social.
Tot i que aquests pobles no empren cap sistema d'escriptura, disposen d'uns sistemes monetaris constituïts pel que hem anomenat unitats monetàries i valors mercantils. Entre aquestes poblacions primitives actuals (principalment en les zones esmentades), certs objectes estan revestits d'una gran importància social: són símbols de riquesa, i confereixen a qui els posseeix prestigi social.
Aquests objectes concrets semblen tenir dues funcions molt ben diferenciades: Funció social: els objectes són emprats en base una funció fonamentalment social, creadora i mantenidora de relacions socials. Es desenvolupa a través de l'intercanvi real, concret d'aquests objectes concrets -que en certes ocasions són molt ben especificades i de gran importància social. Funció utilitària: els objectes són emprats en base una funció estrictament utilitària, la de servir de patrons de mesura de valor en l'intercanvi dels béns utilitaris corrents. En aquest segon cas, dits objectes no són mai realment intercanviats, sinó que són únicament una referència abstracta per a calcular equivalències entre altres mercaderies, valorades en ells: això és el que hem anomenat una unitat monetària. Els valors en unitats monetàries assignats a les mercaderies (produïdes o productores) són els valors mercantils de les dites mercaderies. Per exemple, a les illes de l'Almirallat (Malàisia), els nadius poden avaluar tots els seus béns en petxines i dents de gos. En els intercanvis corrents però, les petxines i les dents de gos no s'utilitzen gairebé mai, mentre que el seu ús és obligatori en els intercanvis rituals. Entre els lele de Kasai (Congo), la tela de ràfia constitueix el patrimoni nupcial de què tot home que es vulgui casar ha d'estar proveït. Però, a la vegada, els béns que són objecte d'intercanvi no ritual poden avaluar-se en unitats de tela de ràfia: en aquests intercanvis, doncs, la tela de ràfia no intervé com a mercaderia concreta, sinó únicament com a patró de valor.
Podem indicar que en aquestes pobles es dona l'existència d'unitats monetàries abstractes, i no d'objectes monetaris concrets. No obstant això, pel fet que aquests objectes són sovint intercanviats cerimonialment en ocasió de certs esdeveniments socials, molts etnòlegs els han equiparat a una forma disminuïda, o primitiva, de la moneda metàl·lica, concreta, que estava en vigor entre tots els pobles civilitzats actuals fins fa un temps (fins que fou substituïda definitivament pels anomenats bitllets de banc). Per a poder generalitzar la interpretació utilitària, l'ús de l'objecte com a patró de valor, a tots els pobles neolítics que coneixen alguna mena de realitat monetària caldria fer estudis exhaustius que avui dia no existeixen -o, en tot cas, no estan al nostre abast. La majoria de les vegades, la documentació etnològica que posseïm és insuficient per a poder confirmar o informar amb base empírica un estudi global de l'utilitarisme primitiu.
Els sistemes monetaris de les civilitzacions naixents L'arqueologia ens ha descobert, en els darrers decennis, com nasqueren les primeres civilitzacions a l'Àsia Sud-occidental, la vall de l'Indus, Egipte, més tard a l'Egeu, la vall del Danubi…
Aquestes civilitzacions estaven fonamentades en un utilitarisme neolític avançat, de conreu extensiu de cereals i amb una divisió del treball ben establerta. Amb elles apareix l'escriptura; però l'escriptura no és sinó la conseqüència de la utilització d'instruments monetaris.
Aquestes societats comptaven, des dels inicis de la seva neolitització, probablement, amb unitats monetàries ben definides. Per exemple, a Mesopotàmia la unitat monetària era l'ordi, i més tard també la plata. Això no significa que en els intercanvis concrets hom baratés mercaderia contra ordi (o plata), sinó únicament que l'ordi i la plata eren els patrons de valor en relació als quals podia expressar-se el valor de cada una i totes les mercaderies.