Facundo Cabral, nascut Rodolfo Enrique Cabral (La Plata, Buenos Aires, 22 de maig de 1937 - Ciutat de Guatemala, 9 de juliol de 2011) fou un cantautor, poeta, escriptor i filòsof argentí, que combinà elements literaris com la sàtira, la ironia i l'humor juntament amb fonaments religiosos com l'autorealització; morals com el lliurepensament i la tolerància social; polítics com la transversalitat; i filosòfics com l'hedonisme. Fou conegut artísticament com a Indio Gasparino —a l'inici de la seva carrera— i Facundo Cabral.
L'artista, a més de compondre cançons, recitava monòlegs als concerts i aprofitava les entrevistes per reflexionar amb l'entrevistador.
Cabral representà en les seves obres el concepte de globalització cultural i es definí admirador de Jesús, Atahualpa Yupanqui, Krishnamurti, Borges, Whitman i Teresa de Calcuta -persones que citava constantement en els seus monòlegs reflexius-.
La seva cançó més coneguda era «No soy de aquí ni soy de allá», la qual va improvisar durant un dels seus concerts. Les seves cançons van ser també interpretades per altres cantants com Alberto Cortez, Juan Luis Guerra i Joan Manuel Serrat. Va cantar en molts llocs del món i va esdevenir popular a l'Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.
Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe durant una gira a Ciutat de Guatemala quan es dirigia a l'aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar el de l'Argentina que havia estat un atac planificat. La premi Nobel guatemalteca Rigoberta Menchú va acudir a l'escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral «era un mestre» i que el cantant «s'estimava Guatemala moltíssim».
Biografia Un dia abans del seu naixement, el seu pare va marxar de casa. La seva mare i els seus altres set germans vivien a casa de l'avi patern de Facundo Cabral, que en va expulsar la resta de la família. Cabral afirmà uns anys més tard que el seu naixement es va produir en un carrer de la ciutat de La Plata.
Els seus primers anys els va passar a Berisso, localitat al costat de La Plata. Posteriorment, la mare de Cabral i els seus fills emigraren cap a la Terra del Foc, al sud de l'Argentina.
Als 9 anys, fugí de casa i va estar desaparegut quatre mesos. La seva intenció inicial era arribar fins a Buenos Aires per conèixer el qui era aleshores el president de l'Argentina, Juan Domingo Perón, ja que tenia la referència que el mandatari «donava feina als pobres».
Després d'una llarga travessa, transportat per diferents persones, en arribar a la capital, un venedor de la «Fira Franca» li va donar l'adreça de la Casa Rosada; però aquell home li va dir de seguida: «És molt difícil que t'atengui, perquè els presidents acostumen a ser gent ocupada; però jo vaig llegir al diari que demà 19 de novembre anirà a La Plata perquè és l'aniversari de la ciutat. Vés-te'n allà.» Així doncs se'n va anar a La Plata, va dormir al costat de la Catedral de La Plata, i l'endemà, Facundo Cabral, tot i ser encara un nen, va aconseguir esquivar el cercle policíac prop del mandatari i la seva esposa, Eva Perón. Quan un policia el va agafar per apartar-l'en, el president, que estava saludant cap a aquesll costat, va dir al policia: «Deixi'l venir», i va fer parar el seu cotxe descapotable. Facundo es va enfilar a l'estrep tot seguit i va conversar amb tots dos. –Volia dir-me res?, li va preguntar el president. –Sí, hi ha treball?, va respondre Facundo. En un reportatge als anys 90, va confessar que Eva Perón, en aquell moment va dir la primera «frase ètica» que ell va sentir a la seva vida i que el va acompanyar sempre: «Per fi, algú que demana feina i no almoina.» Gràcies a aquesta conversa, va aconseguir que la seva mare obtingués feina i que la resta de la família es traslladés a la ciutat de Tandil.
Facundo Cabral va tenir una infància dura i desprotegida; es va convertir en un marginal, fins al punt d'ésser tancat en un reformatori perquè s'havia convertit en alcohòlic des dels nou anys. N'escapa i després és empresonat als 14 anys pel seu caràcter violent. A la presó, un sacerdot jesuïta de nom Simón, el va ensenyar a llegir i escriure, el va posar en contacte amb la literatura universal i el va impulsar a cursar els seus estudis de'educació primària i secundària, els quals va completar en tres anys, en lloc dels dotze, que era el període normal a l'Argentina. Un any abans de complir la seva condemna, Cabral va fugir de la presó, tot i que va rebre encara ajut del sacerdot. Gràcies a un rodamón, Cabral coneix la religió, encara que es declararia lliurepensador, sense pertànyer a cap església. Poc després, s'iniciaria com a músic i cantant en el medi artístic.
Trajectòria artística Cabral citaria així els seus inicis en el medi musical: «Vaig començar a cantar amb els paisans, amb la família Techeiro, a Tandil. El 24 de febrer de 1954, un vagabund em va recitar el sermó de la muntanya i vaig descobrir que estava naixent. Vaig córrer a escriure una cançó de bressol, Vuele bajo, i va començar tot.»
El 1959 ja tocava la guitarra i cantava música folklòrica, admirava Atahualpa Yupanqui i José Larralde i es va traslladar a Mar del Plata, ciutat balneària argentina, on va sol·licitar feina en un hotel. El propietari el va veure amb la seva guitarra i li va donar l'oportunitat de cantar. Així va començar la seva carrera dedicada a la música. El seu primer nom artístic va ser El Indio Gasparino. Els seus primers enregistraments no van tenir gairebrepercussió. Després es va presentar amb el seu cognom veritable.
El 1970 va gravar No soy de aquí ni soy de allá, que va consagrar el seu èxit. Va començar a ésser conegut al món i va arribar a gravar en nou llengües amb cantants de la talla d'Alberto Cortez, Julio Iglesias, Pedro Vargas o Neil Diamond, entre d'altres.
Exili i retorn Durant la Dictadura Argentina entre 1976-1983 era ja considerat un cantautor de protesta, cosa que el va obligar a abandonar l'Argentina el 1976. Es va traslladar a Mèxic, on va continuar component i fent concerts. El 1984 va tornar a l'Argentina amb el seu nom consagrat. Va oferir un recital a l'Estadi Luna Park de Buenos Aires. Va seguir per Mar del Plata. El 1987 va fer una presentació a l'estadi de futbol de Ferrocarril Oest, a Buenos Aires, amb capacitat per a trenta-cinc mil persones. El 5 de maig de 1994, va començar una gira internacional.
Es va presentar en concerts al costat d'Alberto Cortez en «Lo Cortez no quita lo Cabral» unint humor i poesia amb les cançons que van fer famosos tots dos intèrprets. El gener de 1996 tots dos van actuar a la ciutat de Mar del Plata i allà Alberto Cortez va haver d'ésser operat a causa d'una obstrucció a la caròtida; així doncs, Cabral va continuar amb la gira de la qual es va fer una gravació.
Ja quasi cec, ell mateix va resumir en una nota: «Va ser mut fins als 9 anys, analfabet fins als 14, va enviduar tràgicament als 40 i va conèixer el seu pare als 46. El més pagà dels predicadors compleix 70 anys i repassa la seva vida des de l'habitació d'hotel que va elegir com a última morada.»
Mort Els seus últims concerts, els va realitzar en una gira per Amèrica Central. Es va presentar a la Ciutat de Guatemala el dimarts 5 de juliol de 2011 a l'Expocenter del Grand Tikal Futura Hotel, a les vuit del vespre. En acomiadar el concert, va expressar el següent: «Ja els he donat les gràcies a vostès; les donaré a Quetzaltenango, i després que sigui el que Déu vulgui, perquè Ell sap el que fa.» El dijous 7 es va presentar on seria el seu últim concert, al Teatre Roma de la ciutat de Quetzaltenango, el qual va tancar interpretant la cançó No soy de aquí, ni soy de allá.
Va ser assassinat el 9 de juliol de 2011 prop de les 5:20 de la matinada, a Ciutat de Guatemala, víctima d'un atemptat aparentment dirigit a l'empresari Henry Fariña. L'empresari conduïa el cantautor i el seu representant a l'Aeroport Internacional La Aurora des de l'hotel on s'allotjaven, per continuar a Nicaragua amb la seva gira de presentacions. L'atemptat va ser perpetrat per diversos sicaris que ocupaven tres vehicles, armats amb fusells d'assalt, al Boulevard Liberación de l'esmentada ciutat. L'empresari en va resultar només ferit i Cabrales mort.
El juliol del 2012 fiscals nicaragüencs van declarar que Cabral havia estat assassinat enmig d'una disputa entre Alejandro Jiménez González i Henry Fariña, tots dos membres de la banda Los Charros, aliada amb La Família Michoacana i involucrada en el blanquejament de diners en quantitats de més de mil milions de dòlars. El càrtel Los Charros, lligat a la ja fracturada Família Michoacana, va establir la seva xarxa centreamericana amb suport d'Alejandro José Jiménez González, el Palidejo, principal sospitós de l'assassinat del trobador argentí Facundo Cabral. El Palidejo va ser condemnat per l'assassinat de Facundo Cabral el 7 d'abril de 2016.
Discografia Gracias a la vida Facundo Cabral 2 Sentires Reflexiones La puerta abierta (amb Alberto Cortez) Este es un nuevo dia Recuerdos de oro Lo Cortez no quita lo Cabral (amb Alberto Cortez) El oficio de cantor Secreto Época de oro (RCA Victor/Sony-BMG Music) Cortezías y Cabralidades El Carnaval Del Mundo Mi Vida amb Waldo de los Ríos Pateando Tachos Entre Dios y El Diablo Ferrocabral (1984, Universal Music) El Mundo Estaba Tranquilo Cuando Yo Nací No estas deprimido, estás distraído (2005, Audiolivro) Cantar sólo cantar / Cabral sólo Cabral 1 (2006) Cantar sólo cantar / Cabral sólo Cabral 2 (2006) El Mundo estaba bastante tranquilo cuando yo nací Cabralgando Hombre de siempre... Mi Vida Con Waldo de los Ríos Pateando tachos Entre Dios y el Diablo
Obra literària Paraíso a la deriva Conversaciones con Facundo Cabral Mi Abuela y yo Salmos Borges y yo Ayer soñé que podía y hoy puedo ''Cuaderno de Facundo
Referències
Enllaços externs
Homenatge a Facundo Cabral
Categoria:Persones de La Plata Categoria:Cantants argentins Categoria:Morts a Guatemala Categoria:Músics de la província de Buenos Aires