Reinhold Móritsevitx Glière (Kíiv, 11 de gener de 1875 – Moscou, 23 de juny de 1956) va ser un compositor, director d'orquestra i pedagog musical rus i soviètic, d'ascendència alemanya i polonesa. Format al Conservatori de Moscou, fou deixeble de Serguei Tanéiev, Mikhaïl Ippolítov-Ivànov, Anton Arenski i Jan Hřímalý i esdevingué posteriorment professor de diverses generacions de compositors, entre els quals Serguei Prokófiev, Nikolai Miaskovski, Borís Liatoixinski i Vernon Duke.
La seva obra comprèn tres simfonies, diversos poemes simfònics, concerts, ballets, òperes, música de cambra, cançons i nombroses peces per a piano. Entre les seves composicions més conegudes hi ha la Simfonia núm. 3, Ilia Múromets (1911), el ballet La rosella vermella (1927), el Concert per a arpa (1938), el Concert per a soprano coloratura (1943), el Concert per a violoncel (1946) i el Concert per a trompa (1951).
Glière mantingué durant tota la seva vida un llenguatge fonamentalment tonal derivat del romanticisme rus, fins i tot durant les dècades en què l'avantguarda i posteriorment el realisme socialista transformaren profundament la vida musical soviètica. La combinació d'una sòlida tècnica acadèmica, un ampli ús de melodies populars i una escriptura orquestral colorista li permeté adaptar-se al sistema cultural soviètic sense modificar radicalment el seu estil.
Família i primers anys Glière va néixer a Kíiv, aleshores dins de l'Imperi Rus, en una família vinculada a la construcció d'instruments musicals. El seu pare, Ernst Moritz Glier, havia nascut a Saxònia i emigrat a l'Imperi Rus, on treballà com a constructor d'instruments de vent; la seva mare, Józefa Korczak, procedia d'una família polonesa de Varsòvia.
El seu nom de baptisme era Reinhold Ernest Glier. Cap al 1900 començà a utilitzar la forma Glière, alteració que posteriorment originà la creença errònia que la família tenia ascendència francesa o belga. Les investigacions biogràfiques modernes han establert, però, l'origen saxó del seu pare i el polonès de la seva mare.
Glière començà a interessar-se especialment pel violí durant la infantesa i a catorze anys ja realitzava els primers intents de composició. El 1891 ingressà a l'Escola de Música de Kíiv, on estudià violí, entre altres professors, amb el violinista txec Otakar Ševčík.
Conservatori de Moscou El 1894 ingressà al Conservatori de Moscou, una de les institucions centrals de la vida musical russa de finals del segle XIX. Hi estudià contrapunt amb Serguei Tanéiev, composició amb Mikhaïl Ippolítov-Ivànov, harmonia amb Anton Arenski i Gueorgui Conus i violí amb Jan Hřímalý.
La formació amb Tanéiev fou especialment important. Glière adquirí una disciplina contrapuntística rigorosa i un domini de les grans formes tradicionals que continuarien essent fonamentals durant tota la seva carrera. Ippolítov-Ivànov, per la seva banda, reforçà el seu coneixement de la tradició nacional russa i de l'orquestració.
Durant els estudis va començar a produir música de cambra amb regularitat. Entre les primeres obres hi ha el Sextet de corda núm. 1 en do menor, op. 1, el Quartet de corda núm. 1 en la major, op. 2, i l'Octet de corda en re major, op. 5, dedicat a Hřímalý. El 1900 completà també la Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, op. 8.
Aquell mateix any acabà els estudis amb una medalla d'or en composició després de presentar l'obra escènica El cel i la terra, basada en Lord Byron. La distinció el situà entre els joves compositors més prometedors formats al conservatori en el tombant de segle.
Primeres activitats pedagògiques Després de graduar-se començà a ensenyar a l'Escola de Música Gnessin de Moscou. Tanéiev li confià també alumnes particulars, entre els quals Miaskovski i, el 1902, un Serguei Prokófiev d'onze anys, a qui Glière impartí classes durant les estades d'estiu a la propietat familiar de Sontsovka.
Prokófiev recordaria posteriorment Glière com un professor pacient i cordial que l'ajudà a sistematitzar els primers coneixements d'harmonia, forma i instrumentació sense reprimir la seva imaginació musical.
Durant aquests primers anys Glière continuà escrivint música de cambra, cançons i obres orquestrals. La Primera simfonia fou seguida per la Simfonia núm. 2 en do menor, op. 25, que consolidà la seva reputació dins de la tradició simfònica russa.
Berlín Entre 1905 i 1908 Glière residí a Berlín, on estudià direcció d'orquestra amb Oskar Fried. Aquest període li permeté conèixer més directament la vida musical alemanya i ampliar la seva experiència com a director, alhora que les seves obres començaven a ser interpretades fora de Rússia.
Entre els músics amb qui coincidí a Berlín hi havia Serge Koussevitzky, que el 23 de gener de 1908 dirigí l'estrena de la Segona simfonia. La relació amb Kussevitski continuaria essent important en la difusió internacional de la seva música simfònica.
Després de tornar a Rússia completà el poema simfònic Sireny, op. 33, inspirat en les sirenes de la mitologia grega. L'obra mostra una orquestració més sensual i cromàtica que les primeres simfonies i reflecteix tant el contacte amb la música europea contemporània com una aproximació temporal al llenguatge de Claude Debussy i Richard Strauss.
Ilia Múromets Entre 1909 i 1911 Glière compongué la seva obra simfònica més ambiciosa, la Simfonia núm. 3 en si menor, op. 42, coneguda com Ilia Múromets. Inspirada en els relats èpics russos sobre el bogatir Ilia Múromets, la simfonia està concebuda en quatre moviments de caràcter programàtic i en la versió completa pot superar els setanta minuts.
La partitura utilitza una orquestra de grans dimensions i combina el llenguatge postromàntic rus amb procediments associats al poema simfònic de Franz Liszt i Richard Strauss. Cada moviment representa un episodi de la llegenda: la trobada d'Ilia amb Sviatogor, la lluita amb el bandoler Solovei, la cort del príncep Vladímir i la petrificació final dels bogatirs.
L'obra obtingué un dels premis Glinka i es convertí en la composició de Glière més difosa internacionalment durant la primera meitat del segle XX. Directors com Leopold Stokowski contribuïren a popularitzar-la, sovint mitjançant versions considerablement retallades.
La Tercera simfonia representa també la culminació de la primera etapa creativa del compositor. Després d'ella Glière no tornaria a escriure cap simfonia i concentraria una part creixent de la seva activitat en el teatre, els concerts i la música relacionada amb les cultures de les diferents repúbliques soviètiques.
Conservatori de Kíiv El 1913 Glière tornà a Kíiv per ocupar una plaça de professor a l'escola de música de la ciutat, que poc després es convertí en conservatori. El 1914 en fou nomenat director, càrrec que mantingué fins al 1920.
Durant aquesta etapa tingué entre els seus alumnes compositors que esdevindrien centrals per al desenvolupament de la música ucraïnesa, com Levko Revutski i Borís Liatoixinski. També hi estudià amb ell Vladímir Dukelski, que posteriorment emigraria als Estats Units i adoptaria el nom artístic de Vernon Duke.
Glière desenvolupà una pedagogia basada en la solidesa tècnica tradicional, amb una forta atenció al contrapunt, la forma i l'orquestració. Aquest model el convertí en una figura de continuïtat entre l'escola musical russa prerevolucionària i les primeres generacions de compositors soviètics.
Moscou i el període soviètic El 1920 retornà a Moscou i començà a ensenyar composició al Conservatori de Moscou, on exercí fins al 1941. Durant aquestes dues dècades tingué una gran influència pedagògica i institucional i es convertí en una de les figures més respectades de l'ensenyament musical soviètic.
A diferència de compositors més joves com Prokófiev, Dmitri Xostakóvitx o Aleksandr Mossólov, Glière no adoptà els llenguatges experimentals de les dècades del 1920 i 1930. El seu estil continuà basant-se en la tonalitat, la melodia expansiva, el color orquestral i formes tradicionals, característiques que posteriorment encaixarien amb relativa facilitat dins dels principis estètics oficials soviètics.
Entre 1938 i 1948 presidí el comitè organitzador de la Unió de Compositors Soviètics. Malgrat aquesta elevada posició institucional, la seva trajectòria durant l'estalinisme ha estat considerada menys conflictiva que la de diversos contemporanis, ja que el seu llenguatge tradicional rarament provocà acusacions de formalisme.
Música de l'Azerbaidjan Durant la dècada del 1920 les autoritats soviètiques impulsaren la creació de repertoris professionals vinculats a les diferents cultures nacionals de la Unió Soviètica. Glière participà activament en aquest procés i realitzà diversos viatges al Azerbaidjan per estudiar la música tradicional i col·laborar amb músics locals.
El resultat principal fou l'òpera Xah-Senem, op. 69, composta inicialment entre 1923 i 1925 i posteriorment revisada. L'obra combina una estructura operística occidental amb melodies i elements modals procedents de la música àzeri.
Aquest mètode, basat en la incorporació de materials locals dins de formes acadèmiques russes, fou aplicat posteriorment també a projectes relacionats amb l'Uzbekistan i altres repúbliques soviètiques. La seva activitat contribuí al desenvolupament institucional de diverses escoles nacionals, encara que la historiografia posterior també ha examinat críticament el caràcter centralitzador de les polítiques culturals soviètiques en què aquests projectes s'inscrivien.
La rosella vermella El 1927 Glière estrenà el ballet La rosella vermella, op. 70, una de les primeres grans produccions del ballet soviètic amb una temàtica explícitament revolucionària contemporània. L'acció se situa en un port xinès i presenta el conflicte entre treballadors locals, forces capitalistes i mariners soviètics.
La partitura combina música simfònica de tradició romàntica amb danses de caràcter orientalitzant i episodis de música popular moderna. El fragment més conegut és la Dansa dels mariners russos, basada en la cançó popular Iàblotxko, que adquirí una vida independent als concerts.
El ballet fou revisat el 1949 i de nou el 1955 amb el títol La flor vermella. Malgrat el contingut ideològic, la seva popularitat depengué en gran part de l'eficàcia de l'orquestració, l'energia rítmica i la facilitat melòdica característiques de Glière.
Concerts A partir de finals de la dècada del 1930 Glière mostrà un interès creixent pel concert, especialment per instruments que disposaven d'un repertori solista relativament reduït. Aquesta etapa produí algunes de les seves obres que continuen interpretant-se amb més freqüència.
El Concert per a arpa i orquestra en mi bemoll major, op. 74, fou compost el 1938 amb l'assessorament tècnic de l'arpista Ksenia Erdeli. Glière arribà a oferir-li compartir l'autoria a causa de l'amplitud de les seves aportacions tècniques, però Erdeli ho refusà i aparegué finalment com a editora de la part solista.
El Concert per a soprano coloratura i orquestra en fa menor, op. 82, de 1943 és una obra excepcional perquè la veu solista no utilitza cap text i funciona com un instrument melòdic. La partitura li valgué el Premi Stalin de primera classe el 1946.
El Concert per a violoncel en re menor, op. 87, fou completat el 1946, mentre que el Concert per a trompa en si bemoll major, op. 91, data de 1951 i fou escrit a proposta del trompista Valeri Polekh. Aquest últim s'ha convertit en una de les obres més importants del repertori concertant per a trompa.
Durant els últims mesos de vida Glière treballà encara en un concert per a violí, op. 100, que quedà inacabat i fou completat i orquestrat posteriorment pel seu antic alumne Borís Liatoixinski.
El genet de bronze