Arthur Honegger (Le Havre, 10 de març de 1892 - París, 27 de novembre de 1955) fou un compositor franco-suís.
Compositor suís actiu a França on va formar part del Grup dels Sis, dels quals, Honegger va ser el simfonista per excel·lència. Autor de cinc simfonies, música orquestral i de cambra, així com dels oratoris Le Roi David (1921) o Jeanne d'Arc au bûcher (1938). Tot i haver nascut a França i passar part de la seva vida a París va conservar sempre la nacionalitat suïssa.
Arthur Honegger no era ni francès ni germànic, però la seva música prové gairebé igualment de les tradicions musicals de tots dos països. El seu llegat compositiu inclou nou obres dramàtiques importants, cinc simfonies i una contribució significativa als repertoris de música de cambra, així com una gran quantitat de partitures per a ballet i cinema.
Biografia Infantesa Arthur Honegger va néixer el 10 de març de 1892 a Le Havre, fill d'una família suïssa del cantó de Zúric, els Honegger, originària del poble de Wald. El seu pare, Arthur, s'havia traslladat a França per motius comercials i hi fundà un negoci pròsper d'importació de cafè, que fracassà després de la Primera Guerra Mundial. La seva mare es deia Julie Ulrich (1859-1922).Willy Tappolet: Arthur Honegger. Atlantis, Zürich 1954, S. 13 ff. La família parlava suís-alemany a casa i mantenia un ambient burgès i protestant.
Arthur tenia tres germans: Marguerite-Julie ("Toto"), Caspar-Emile ("Zigo") i Julie-Rosa ("Tati"). Ell mateix era conegut familiarment com a "Turly". Passà gairebé tota la infantesa a Le Havre, excepte dos anys d'estudis a Zúric (1909–1911), i des de petit combinà la influència cultural suïssa amb la francesa. Aquesta doble (o triple) identitat cultural marcaria profundament la seva obra com a compositor.
Arthur Honegger va créixer en una família amb gran amor per la música: el pare preferia l'ópera i la mare, la música de cambra. Ja de petit mostrà interès per compondre, i a onze anys va escriure la seva primera òpera, Philippa. Era un nen actiu i esportiu, apassionat pel mar i per jocs violents. Amb l'ajuda de la mare, aprengué teoria musical, i va desenvolupar una passió per la música de cambra després d'escoltar grans intèrprets a Le Havre. Va estudiar violí i, més endavant, harmonia i contrapunt. El seu pensament musical es va formar com a violinista, amb una preferència pel contrapunt més que per l'harmonia. A l'entorn familiar de Le Havre, va estudiar les sonates per a piano de Beethoven amb la seva mare, va rebre lliçons d'harmonia de l'organista Robert-Charles Martin i va escoltar diverses cantates de Bach a l'església protestant local.
També va mostrar interès pel contrapunt i va escriure sis sonates per a violí i piano, marcades per una gran ambició creativa malgrat la seva immaduresa. A més, era apassionat pel mar i pels vaixells, que influïren la seva imaginació. La seva família, veient el seu talent, començà a considerar seriosament la seva formació musical, tot i que encara no com a professió.
Zúric El 1909, amb disset anys, es traslladà a Zúric on va passar dos anys al Conservatori sota la supervisió de Friedrich Hegar, que havia sigut amic personal de Brahms. Allà va descobrir la música de Strauss, Wagner i Reger. Reger, que era pràcticament desconegut a França en aquell moment, va resultar la influència més important.
Tot i que va estudiar violí i harmonia, no es conserva gaire documentació d'aquesta etapa. El seu pare volia que entrés al negoci familiar, però Honegger preferia dedicar-se completament a la música. Amb el suport de Hegar, el pare va acceptar enviar-lo al Conservatori de París, i Honegger es va comprometre a demostrar que aquell esforç familiar havia valgut la pena.
París Quan Honegger arribà a París l'any 1911, amb tan sols dinou anys, es trobà de ple en un ambient artístic i musical efervescent. La capital francesa bullia d'innovació: els Ballets Russos de Diàguilev captivaven el públic, i les propostes de Debussy, Ravel, Dukas, Roussel i Fauré contribuïen a definir el so d'una època. A punt d'esclatar-hi La consagració de la primavera de Stravinski, París era un laboratori creatiu. Mentrestant, a l'exterior, figures com Sibelius, Skriabin i Schönberg encetaven revolucions musicals paral·leles a les que el cubisme i l'abstracció protagonitzaven en el món de la pintura. A aquest ambient s'hi afegia una creixent tensió política a Europa que s'albirava com a prebèl·lica.
A partir del seu trasllat a París, el destí d'Arthur Honegger va estar marcat per dues influències: la cultura francesa, que impregnaria la seva carrera, i les seves arrels suïsses, que mai no va abandonar. Tot i viure a París i tenir-hi les seves connexions artístiques, va conservar sempre la nacionalitat suïssa i no va voler adoptar la francesa.
Al Conservatori de París, Honegger va estudiar violí amb Lucien Capet i contrapunt amb André Gedalge, un reconegut pedagog. Durant aquest període va establir contacte amb diversos companys de generació, entre els quals destacaren Charles Münch, Jacques Ibert i Darius Milhaud. Aquest darrer va exercir una influència notable en Honegger, tant per la seva precoç maduresa artística com per la seva remarcable capacitat productiva.
Amb la trobada entre Honegger i Milhaud es va formar el nucli del que seria Les Six. Segons Honegger, en aquella època Milhaud: «Treballava, actuava i parlava amb una seguretat, una inventiva i una audàcia que deixaven bocabadat el nen tímid de províncies que jo era aleshores! Em presentava a tothom, em va fer descobrir compositors que ni sabia que existien —Magnard, Séverac— i, sobretot, m’estimava molt. I jo, és clar, li tornava l'afecte!». Milhaud, al seu torn, recordava així la primera trobada amb Honegger: «L'any 1911, se’m va permetre assistir a la classe de contrapunt d'André Gedalge. L'atenció de tots els alumnes es dirigí cap a un jove molt atractiu, vestit amb una jaqueta de vellut negre i un estoig de violí sota el braç... Era Arthur Honegger, a qui també anomenàvem 'el petit suís'. La seva bondat universal ens el feu entranyable a tots, i els seus exercicis de contrapunt, com també les seves primeres composicions, el feien destacar. Ens férem amics de seguida, i aquesta amistat durà tota la vida».
Honegger i Milhaud van conèixer Germaine Tailleferre, que estudiava contrapunt amb Georges Caussade i composició amb Charles-Marie Widor. Amb aquesta trobada, ja eren tres els futurs membres del grup conegut com Les Six. En aquell mateix període, Germaine Tailleferre coneixia Georges Auric, i els futurs Les Six s'naven formant.
En aquell mateix període, Honegger va establir relació amb George Enescu. Tot i la diferència generacional —Enescu era onze anys més gran—, entre tots dos s'hi va desenvolupar una amistat sostinguda per una admiració recíproca, que va perdurar fins a la mort de l'un i de l'altre, ocorregudes amb pocs mesos de distància.
El 1914, amb l'esclat de la guerra, Honegger va tornar a Zúric, però no va deixar de compondre. Va acabar el primer moviment d'un trio i va començar els Quatre poemes per a veu i piano. El 1915 torna a París, però és cridat a fer el servei militar suís. Continua els estudis i escriu als seus pares una carta important on reafirma la seva vocació com a compositor. Hi explica que prefereix quedar-se a París per acabar els estudis i que accepta la incertesa i dificultats de la vida musical, confiant en el seu talent i dedicació.
Quan va tornar de Zúric va començar a estudiar amb Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy. Honegger va treure un gran profit de la classe d'instrumentació pràctica de Vincent d'Indy, on podia escoltar les seves obres tocades i corregir-les en temps real.
Entre la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, Honegger va ser un compositor prolífic. Va compondre la música per a la pel·lícula èpica Napoléon d'Abel Gance (1927). Una de les seves òperes, Jeanne d'Arc au bûcher (1938), és considerada com el seu treball més refinat. A més de les òperes que va escriure en solitari, va col·laborar amb Jacques Ibert en la composició de l'òpera L'Aiglon (1937) així com en la composició de l'opereta La famille Cardinal. Durant aquest període va escriure també Danse de la Chèvre (1921), una peça per a sol de flauta; dedicada a René Le Roy, una peça vivaç i juvenil.
A París, a principis de la dècada de 1930, va freqüentar el saló de la compositora holandesa Rosy Wertheim, on va conèixer els compositors Elsa Barraine, Jacques Ibert, Olivier Messiaen i Darius Milhaud, entre d'altres. El 1926 va ser jurat als Dies Mundials de la Música de la Societat Internacional de Música Contemporània (ISCM World Music Days) a Zúric.Anton Haefeli: Die Internationale Gesellschaft für Neue Musik – Ihre Geschichte von 1922 bis zur Gegenwart. Zürich 1982, S. 484 Honegger va estar sempre en contacte amb Suïssa, però amb l'esclat de la guerra i la invasió nazi, es va trobar atrapat a París. Es va unir a la Resistència francesa encara que mai va tenir excessius problemes amb els nazis, que van permetre-li continuar treballant sense massa interferències. No obstant això, la guerra va ser un dur colp per al compositor. Tot i això, des de l'esclat de la guerra fins al moment de la seua mort va escriure les últimes quatre simfonies (de la segona a la cinquena), que són les més interpretades. La Segona Simfonia és una obra confessional amb un tarannà melancòlic i opressiu. El moviment final, amb un magnífic final coral, dissol aquest estat d'ànim i construeix ponts: a l'esperança de pau i al gran model Bach.
Des de 1946 va ser membre de l'Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique (Classe de Belles-Arts). Es va convertir en membre honorari de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) el 1950. El 1952 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de l'Institut de França com a membre extern. El 1955, l'any de la seva mort, va ser elegit membre honorari de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres.American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019./American Academy of Arts and Letters, abgerufen am 11. März 2019.
Arthur Honegger va morir en sa casa, víctima d'un atac al cor, el novembre de 1955 i va ser soterrat en el Cementeri Saint-Vicent del barri parisenc de Montmartre.
Encara que va ser un membre del grup dels Sis, els seus treballs no comparteixen la simplicitat dels d'altres membres del grup. Lluny de reaccionar contra el Romanticisme de Richard Wagner i Richard Strauss, com els col·legues dels Sis, els treballs de maduresa de Honegger demostren una clara influència d'aquests autors. A pesar de la diferència d'estils, el seu company en Els Sis Darius Milhaud va ser un dels seus millors amics. Milhaud va dedicar un dels seus quintets de corda a la memòria de Honegger. Francis Poulenc, membre també dels Sis, dedicà la seva última obra Sonata per a clarinet i piano a Arthur Honegger, composta un any abans de la seva mort el 1963.
La seua obra més interpretada és la composició per a orquestra Pacific 231, que imita el so d'una locomotora de vapor. Des d'infant, Honegger va ser un entusiasta dels trens i una vegada va declarar: "Sempre he estimat les locomotores d'una manera passional. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les dones o els cavalls".
Obres principals Música orquestral Simfonies 1930: Simfonia núm. 1 1941: Simfonia núm. 2, per orquestra de corda i trompeta ad libitum 1946: Simfonia núm. 3, Litúrgica 1946: Simfonia núm. 4, Deliciae basiliensis 1950: Simfonia núm. 5, Di tre re
Moviments simfònics 1923: Moviment Simfònic núm. 1, Pacific 231 1928: Moviment Simfònic núm. 2, Rugby 1933: Moviment Simfònic núm. 3 Concerts 1924: Concertino per a piano i orquestra 1929: Concerto da camera, per a flauta, corn anglès i orquestra de corda 1948: Concert per a violoncel Altres 1917: Preludi per a Aglavaine i Sélysette 1917: Le Chant de Nigamon 1920 : Pastorale d'été