miniatura|Harvey Fierstein, Jerry Herman i Arthur Laurents La Cage aux folles és un musical amb llibret de Harvey Fierstein i lletres i música de Jerry Herman. Basat en l'obra teatral francesa homònima de Jean Poiret, se centra en una parella gay: Georges, el director d'un night-club a Saint-Tropez que ofereix un espectacle de drags, i d'Albin, la seva parella i estrella de l'espectacle, i la farsa que han de fer quan Jean-Michel, el fill de George, porta a casa els pares ultra-conservadors de la seva promesa.
La producció original de Broadway de 1983 rebé 9 nominacions als Premis Tony, dels quals en guanyà sis, incloent els de Millor Musical, Millor Banda Sonora i Millor Llibret. L'èxit de la producció comportà que el musical viatgés a Londres, així com que realitzés diverses gires internacionals. El revival a Broadway del 2004 guanyà el Premi Tony al Millor Revival de Musical. La Cage aux folles és l'únic musical que ha guanyat el Tony a Millor Revival en dues ocasions i és l'únic espectacle que ha guanyat un Tony a Millor Producció (Millor Musical o Millor Revival de Musical) en cadascuna de les seves produccions a Broadway.
Rerefons Allan Carr, productor de l'exitosa adaptació cinematogràfica de Grease (1978) volia treballar al teatre, i pensà que una versió musical de l'èxit cinematogràfic del moment La Cage aux folles seria ideal pel seu debut a Broadway.Laurents, p. 115 Però no va poder obtenir els drets de la pel·lícula i va haver d'assegurar els drets del llibret teatral.Laurents, p. 119 Carr contractà a Jay Presson Allen per escriure el llibret i a Maury Yeston per compondre la banda sonora de The Queen of Basin Street, una versió americanitzada situada a Nova Orleans. Amb Mike Nichols com a director i Tommy Tune com a coreògraf; Carr començà a cercar productors executius, i va signar amb Fritz Holt i Barry Brown, els quals acomiadaren immediatament tot l'equip creatiu reunit per Carr. Tots van iniciar demandes, però només Yeston va guanyar-la, i va cobrar un petit royalty de La Cage.Laurents, p. 118
Holt i Brown havien produït el revival de 1974 de Gypsy, dirigit per Arthur Laurents, a qui es veieren perquè dirigís la nova aventura. Laurents no era un fan de les drags i pensava que Holt i Brown mai no trobarien inversors per finançar un projecte de temàtica gai en un moment quan, durant els primers anys de l'epidèmia de la SIDA, l'homofòbia era major que mai.Bloom and Vlastnik, p. 176 Va acceptar només perquè Holt i Brown eren amics i volia seguir amb Carr el temps que fos possible, però el seu interès augmentà quan se n'assabentà que Harvey Fierstein i Jerry Herman s'havien unit al projecte.Laurents, p. 119-20
Segons Laurents, quan es trobà amb Fierstein i Herman per primera vegada, ja havien restaurat tant el títol com la ubicació de l'obra original, però no havien escrit ni un esborrany per l'argument. Tot el que tenien era la cançó de Herman "I Am What I Am", i Laurents immediatament la va veure com el tancament del primer acte. Laurents després afirmaria que quan explicà la seva idea a Fierstein i a Herman, inspirà la direcció en la que van escriure el musical. Herman explicà una versió diferent, segons la qual els anava bé quan Fierstein arribà un dia amb una escena ferotge que havia escrit pel final del Primer Acte que incloïa la sentència "Sóc el que sóc" ("I am what I am"). Encantat, li demanà emprar les 5 paraules, afirmant que podia tenir una cançó per a l'endemà, la qual cosa va fer. Amb l'activista gay Fierstein i el polític Laurents a bord, l'espectacle podria haver esdevingut una polèmica diatriba sobre els drets gays. Però Herman va ser una influència moderada. Havent patit una sèrie de decepcions amb espectacles de temàtica més fosca des de 1969, volia un èxit amb un entreteniment emocional, amb cançons i balls optimístics que agradés al públic de classe mitjana. L'equip optà per crear "una comèdia musical encantadora i colorista; una peça d'entreteniment a la vella manera", com Herman afirmà a les seves memòries Showtune.Herman, p. 227 Al "presentar els seus sentiments en una forma entretingudament dolça", l'equip va poder enviar el seu missatge de temàtica gay amb més impacte del que podria haver tingut amb una aproximació més agressiva.Bloom and Vlastnik, p. 177
Fierstein, Herman i Laurents es trobaren diàriament a l'apartament de Herman a Manhattan per treballar en el musical. Com que estaven limitats a usar només com a font el guió de Poiret, no podien incloure el personatge de la mare de Jean-Michel, que havia estat creada per a la pel·lícula. Centraren l'argument en el fet que la relació de Georges i Albin sembla tan natural que el noi pot acceptar un home com la "seva mare".Laurents, p. 122 Els tres acordaren que calia que Albin fos tan glamurós com fos possible, i Theoni V. Aldredge va ser contractat com a dissenyador de vestuari per assolir aquest objectiu.Herman, p. 233
Els productors prepararen proves a Boston, i just abans de la segona prèvia (la primera va haver de cancel·lar-se a causa de problemes amb la mecànica),Laurents, p. 128 Herman va tenir un atac de pànic provocat pel seu temor que la ciutat potser era massa conservadora per rebre un musical de temàtica gay, encara que hagués estat destinat a tots els públics. El públic de Boston li donà una recepció entusiasta,Herman, p. 239-40 i els tres creadors coincidiren en afirmar que bàsicament era una història d'amor en què els amants pràcticament no es toquen. Fierstein suggerí que, al final, es fessin un petó a la galta, i Laurents, citant el costum francès en què els homes es besen a les galtes, va estar d'acord.Laurents, p. 121
George Hearn com Albin tenia tots els grans números musicals. El seu personatge era complet, i darrere l'artista drag, el públic podia veure "una persona impulsada a prendre una decisió per a si mateix – una idea amb la que tothom s'identifica.". En contrast, tothom durant els assaigs hagués estat d'acord a acomiadar Gene Barry, que era considerat com adequat però no destacat com a Georges, però trobar un substitut seria difícil. Finalment, just abans de la nit d'estrena, Laurents el dirigí de manera que sempre mirés a l'interior dels ull de Hearn, en tot moment en què ambdós coincidissin a l'escenari, de manera que el públic pogués sentir com eren de fons els seus sentiments. El director també havia fet que Georges presentés els diversos números del club de manera més florida, com una ària que aterrarà com un número musical. Aquesta direcció escènica de darrer moment va permetre a Barry tingués una millor comprensió del seu personatge.Laurents, p. 126-27
D'acord amb l'historiador John Kenrick, La Cage aux folles va ajudar a fer que la temporada de 1983 a Broadway fos potent. Cità que després de La Cage aux folles i Big River el 1985, per primera vegada des d'Oklahoma! hauria de passar tota una dècada abans que un musical americà nou sobrepassés la marca de les 1.000 funcions.History of The Musical Stage 1980s: Part II
Sinopsi I Acte Georges, mestre de cerimònies, dona la benvinguda al públic del seu nightclub de drags a St. Tropez, "La Cage aux folles". Les coristes, conegudes com a Les Cagelles, fan la seva entrada i es presenten al públic ("We Are What We Are"). Georges i la seva "esposa", Albin", han viscut feliços junts durant anys en un apartament al damunt de "La Cage" amb la seva "minyona" negre (o de qualsevol altra minoria), en Jacob. Albin és una drag queen i l'estrella principal de La Cage aux folles, sota el nom artístic de "Zaza".
Mentre que Albin es prepara per actuar ("[A Little More] Mascara"), Jean-Michel, el fill de 24 anys de Georges (fruit d'una confusa i jove relació amb una dona anomenada Sybil) arriba a casa amb la notícia que està promès amb Anne Dindon. Georges dubta en aprovar el compromís de Jean-Michel, però aquest assegura al seu pare que realment està enamorat d'Anne ("With Anne on My Arm"). Malauradament, el seu pare presideix el "Partit Tradició, Família i Moralitat", l'objectiu del qual és tancar els clubs locals de drags. Els pares d'Anne volen conèixer als seus futurs consogres. Jean-Michel ha mentit a la seva promesa, descrivint a Georges com un diplomàtic retirat. Jean-Michel prega a Georges que digui a Albin que marxi (així com els seus companys gays) durant la visita, i que Georges redecori l'apartament de manera més convencional. Jean-Michel també li demana que convidi a Sybil, a qui pràcticament no ha vist des del seu naixement, a sopar durant l'absència d'Albin. Albin torna del show per saludar al seu fill quan Georges suggereix que podrien anar a fer un tomb ("With You on My Arm").
Quan estan fora, Georges intenta suavitzar les emocions d'Albin abans de dir-li la petició que li ha fet Jean-Michel ("Song on the Sand"). Abans que Georges li pugui dir les notícies, Albin diu que han de córrer cap a La Cage per arribar a temps del nou espectacle. Arriben a temps i Albin pren l'escenari de nou com a Zaza ("La Cage aux folles"). Mentre que Albin està actuant, Georges i Jean-Michel redecoren a correcuita la casa. Mentre que Albin s'està canviant pel seu número següent, els veu portant les seves coes. Georges finalment explica a Albin el pla de Jean-Michel i espera que Albin exploti de fúria, tot i que aquest queda en silenci. Albin torna a unir-se a Les Cagelles a escena i els diu que marxin. Llavors comença a cantar sol desafiant a Jean-Michel, afirmant que està orgullós de qui és i es nega a canviar per qui sigui ("I Am What I Am"). Tira la seva perruca a Georges i marxa corrent.
II Acte L'endemà al matí, Georges troba l'Albin després de la seva abrupta marxa i es disculpa ("Song on the Sand [Reprise]"). Llavors suggereix a Albin que es vesteixi pel sopar com el masculí "Oncle Al". Albin dubta, però a contracor accepta fer d'heterosexual per a Jean-Michel ("Masculinity"). De tornada al castament redecorat apartament, Georges mostra "l'oncle Al" a Jean-Michel. A Jean-Michel no li agrada la idea, i expressa el seu disgust per com viu Albin. Enfadat, Georges recorda a Jean-Michel com l'Albin ha estat una bona "mare" per a ell ("Look Over There"). Llavors reben un telegrama que els diu que la mare de Jean-Michel, Sybil, no anirà, mentre que arriben els pares d'Anne ("Dishes [Cocktail Counterpoint]"). Esperant arreglar el dia, Albin apareix com la grassa i quarentona mare de Jean-Michel, amb perles i sabates sensibles. El nerviós Jacob crema el sopar, i reserven una taula a un restaurant local, "Chez Jacqueline", l'amo del qual és una vella amiga de Georges i Albin. Ningú ha avisat a Jacqueline de la situació, i li demana a Albin (com Zaza) que canti una cançó ("The Best of Times"). Tots als restaurant comencen a participar en la cançó, fent que Albin es perdi en el frenesí de l'actuació i que es tregui la perruca al clímax de la cançó, mostrant la seva veritable identitat.
De tornada a l'apartament, els Dindons demanen a la seva filla que deixi al seu promès, car estan horroritzats dels seus pares homosexuals, però ella està enamorada de Jean-Michel i es nega a deixar-lo. Jean-Michel, profondament avergonyit per com ha tractat l'Albin, li demana perdó ("Look Over There [Reprise]"), el qual és amorosament concedit. Els Dindons es preparen per marxar, però la sortida està bloquejada per Jacqueline, que ha arribat amb tot de periodistes, preparats per fotografiar aquest notori activista homòfob amb Zaza. Georges i Albin tenen una proposta: si Anne i Jean-Michel poden casar-se, Georges ajudarà a escapar als Dindons per la porta del costat de "La Cage aux folles". Els Dindons accepten, i fugen vestits de drags enmig de la revista del nightclub, i tot acaba bé ("Finale [With You On My Arm/La Cage Aux Folles/Song on the Sand/The Best Of Times]").
Personatges Albin – Estrella del club La Cage club com la drag queen "Zaza." Georges – Parella d'Albin, propietari i presentador de La Cage. Jacob – Majordom (o dispesera), i assistent personal d'Albin.