La guerra gòtica fou un conflicte armat entre l'Imperi Romà d'Orient i el Regne ostrogot d'Itàlia, que tingué lloc des del 535 fins al 554, afectant els territoris d'Itàlia, Dalmàcia, Sardenya, Sicília i Còrsega. Es distingeixen dues fases durant el conflicte. La primera fase de la guerra duraria del 535 al 540 i acabaria amb la caiguda de Ravenna i l'aparent reconquesta d'Itàlia per part dels romans. Però durant la segona fase (540/541-553), la resistència dels gots es va revigoritzar sota el lideratge de Tòtila i només va cedir després de llargs anys de conflictes amb Narses, que també va rebutjar la invasió dels francs i alamans el 554.
La guerra fou originada per l'ambiciós pla de l'emperador romà Justinià I per recuperar les províncies de l'extint Imperi Romà d'Occident, perdut davant les invasions bàrbares ocorregudes durant el segle anterior. Al final del conflicte, Itàlia es trobava devastada i considerablement despoblada. Com a conseqüència, l'Imperi Romà d'Orient, malgrat resultar vencedor, es va veure incapaç de resistir la invasió dels llombards el 568 i va perdre grans parts de la península Itàlica.
Rerefons Itàlia sota domini dels gots El 476 queia l'Imperi Romà d'Occident quan Odoacre deposava l'emperador Ròmul Augústul i es proclamava ell mateix rex Italiae ('rei d'Itàlia'). Malgrat que Odoacre va reconèixer com a sobirà a l'emperador d'Orient Zenó, les seves polítiques independents i la seva força aviat l'identificaren com una amenaça a ulls de Constantinoble. Per aquells temps, els ostrogots de Teodoric el Gran estaven establerts en els Balcans com federats de l'imperi, així que Zenó va decidir enviar-los cap a Itàlia per deposar Odoacre. Teodoric així ho va fer i els gots passaren a controlar Itàlia com a part de l'Imperi Romà, amb el mateix Teodoric actuant com a virrei i cap de l'exèrcit o mestre dels soldats.Bury (1923), Vol. II, Ch. XIII, p.453-454 Segons l'acord entre els gots i Zenó, l'administració va continuar sense canvis i en mans dels romans, el poder legislatiu continuava en mans de l'emperadorBury (1923), Vol. II, Ch. XIII, p.454-455 i l'exèrcit quedava en mans dels gots, sota l'autoritat dels seus propis cabdills i tribunals.Bury (1923), Vol. II, Ch. XIII, p.456-457 A més, romans i gots també quedaven dividits per la religió, ja que mentre els romans seguien la fe cristiana establerta en el concili de Calcedònia, els gots seguien el corrent de l'arrianisme. Aquest sistema dual, complex, va funcionar sota el mandat ferm de Teodoric, que va aprendre a dur a terme les seves polítiques sense alienar l'aristocràcia romana, però va començar a esquerdar-se en els darrers anys del seu regnat i es va col·lapsar totalment a la seva mort.
Amb l'arribada al poder del nou emperador Justinià I, i la reunificació de les doctrines eclesiàstiques d'Orient i Occident, molts membres de l'aristocràcia senatorial italiana començaren a reforçar els seus lligams amb Constantinoble, per minvar d'aquesta manera el poder dels gots, que el 524 havien executat el filòsof i magister officiorum Boeci per conspirar amb l'emperador d'Orient.
A la mort de Teodoric, l'agost del 526, el seu net Atalaric va pujar al tron, però com encara era un infant, la regència va caure sobre les espatlles de la seva mare, Amalasunta, que havia estat educada a la manera romana i que aviat va iniciar una política de reconciliació amb el senat i l'imperi.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 159 Aquestes polítiques i els seus esforços per donar al seu fill una educació romana aviat causaren malestar entre els gots, que començaren a conspirar per matar-la. Conscient del perill, Amalasunta va ordenar executar tres dels principals conspiradors, però al mateix temps es va adreçar per carta a l'emperador demanant-li asil en el cas que es veiés obligada a fugir d'Itàlia.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 160-161 Malgrat tot, Amalasunta va romandre a Itàlia fins i tot després de la mort del seu fill, el 534. Llavors, va intentar guanyar-se un aliat en la figura del seu cosí Teodat, amb qui es va casar. Poc després, però, Teodat la va fer exiliar i executar, l'any 535.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 163-165
Preparatius de Justinià Ja el 533, aprofitant una disputa dinàstica, Justinià I havia enviat Belisari, el seu millor general, a recuperar les províncies d'Àfrica que estaven en mans dels vàndals. La guerra que va seguir va donar als romans una inesperada i contundent victòria i, probablement, va reforçar l'ambiciós pla de Justinià per recuperar les províncies d'Occident. Durant el conflicte, Amalasunta va permetre que la flota romana emprés els ports de Sicília, part del Regne ostrogot d'Itàlia, com a base d'operacions. A canvi, Justinià va intentar salvar-la quan Teodat va ordenar el seu exili, però sense èxit.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 164 En qualsevol cas, l'execució d'Amalasunta li va proporcionar una excusa perfecta per declarar la guerra als gots. Com Procopi deixà escrit: "tan aviat com va saber la dissortada sort d'Amalasunta, en el novè any del seu regnat, es va preparar per a la guerra."Procopius, De Bello Gothico I.V.1
Belisari fou nomenat comandant suprem (estrateg autocràtor) de l'expedició contra Itàlia, al davant de 7.500 soldats, mentre Mundus, mestre dels soldats per Il·líria, tenia per missió ocupar la província gòtica de Dalmàcia. Sorprenentment, el nombre de guerrers a les ordres de Belisari era molt menor a l'exèrcit que havia liderat contra els vàndals, un enemic molt més feble que els ostrogots. Els preparatius per a la guerra es dugueren en total secret, mentre Justinià intentava assegurar la neutralitat dels francs a canvi d'or.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 170-171
Belisari subjuga els gots, 535-540 Caiguda de Sicília i Dalmàcia El primer moviment de Belisari va ser desembarcar a Sicilia, estratègicament situada entre la recent reconquerida Àfrica i Itàlia, i on la població estava ben predisposada cap a l'imperi. L'illa va ser ocupada ràpidament i només Panormus (moderna Palerm), va resistir fins a desembre. Veient que Belisari es preparava per travessar cap a Itàlia, Teodat va enviar emissaris a Justinià, primer oferint-li Sicília i després oferint-li Itàlia sencera.Procopi, De Bello Gothico I.VIBury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 172-173 Al mateix temps, Mundus havia conquerit ràpidament Dalmàcia i havia capturat la capital, Salona, però un gran exèrcit gòtic retornà per reclamar la província i en una batussa amb les tropes romanes, el fill de Mundus caigué mort. Enrabiat per la pèrdua del seu fill, Mundus va liderar els seus soldats contra els gots i va infligir-los una severa derrota, però ell mateix fou mortalment ferit. Sense general, els romans decidiren retirar-se i abandonaren tota Dalmàcia, excepte Salona, als gots.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 174
Davant d'aquests fets, Teodat se sentí més fort i va manar fer empresonar els emissaris de Justinià, acabant amb qualsevol possibilitat d'arribar a un acord de pau. L'emperador va enviar un nou mestre dels soldats per Il·líria, Constantí, per recuperar Dalmàcia i va ordenar a Belisari que ocupés Itàlia. Constantí va avançar ràpidament, obligant Gripas, el general gòtic, a abandonar Salona poc després d'ocupar-la. Per aquells temps, la ciutat tenia les defenses molt delmades i la població era clarament partidària de l'imperi. Constantí va alliberar la ciutat i va començar a reconstruir els murs i les defenses. Només set dies més tard, l'exèrcit gòtic es retirava cap a Itàlia i per juny, Dalmàcia tornava a ser província romana.Procopius, De Bello Gothico I.VII
Arribada al poder de Vítiges, primer setge de Roma En la primavera del 536, Belisari va travessar les seves tropes a Itàlia i de seguida va capturar Rhegium. Va saquejar Nàpols després d'un llarg setge i el desembre entrava a Roma sense trobar resistència. La rapidesa de Belisari va prendre els gots totalment per sorpresa i la passivitat de Teodat va causar que els cabdills gots el deposessin del tron i escollissin Vítiges com a nou rei. El nou monarca per assegurar la neutralitat dels francs en el conflicte els va oferir la Provença, que els reis francs compartirien entre ells, juntament amb els Alps del nord amb sobirania sobre els alamans, agafant la vall superior del Rin, el Main i l'alt Danubi.Grégoire de Tours, Histoire, livre III, 31. Es va desplaçar cap a Ravenna, on es va casar amb la filla d'Amalasunta, Matasunta, i va començar a reunir tropes per enfrontar-se a la invasió. Un cop es va veure amb prou forces, es va dirigir cap a Roma, on Belisari havia establert el seu exèrcit, conscient que no tenia prou soldats per a enfrontar-se als gots en camp obert. Aquest setge de Roma fou el primer dels tres que patiria la ciutat durant la guerra i va durar un any, des de març del 537 al març del 538. Amb l'arribada de reforços enviats per Constantinoble (1.600 eslaus i huns l'abril del 537J. Norwich, Byzantium: The Early Centuries, 218 i 5.000 soldats més el novembre del 537), els romans passaren a l'ofensiva. La cavalleria de Belisari va ocupar alguns pobles situats a la rereguarda dels gots, dificultant la seva situacióSegons Procopi (BG II.VII), les naus imperials havien tallat les línies de provisions dels Gots i amenaçaven els civils. Amb la caiguda d'Ariminum (moderna Rimini), només a un dia de marxa de Ravenna, Vítiges es va veure obligat a retirar el setge i fugir.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 194
Setge d'Ariminum, arribada de Narses Mentre Vítiges es retirava cap al nord-est, va anar reforçant els fortins que deixava enrere per protegir la seva rereguarda abans de girar cap a Ariminum. La força que defensava la plaça era de 2.000 dels millors genets de la cavalleria de Belisari,J. Norwich, Byzantium: The Early Centuries, 219 així que aquest decidí reemplaçar-los per una força d'infanteria i així poder disposar de la cavalleria fora de la plaça. Malgrat tot, el comandant de la cavalleria, Joan, va desobeir les ordres i va romandre a Ariminum.Procopi, De Bello Gothico I.XI Tan bon punt els gots arribaren a les portes de la ciutat, hi posaren setge després d'un primer assalt que va fracassar. Al mateix temps, un altre contingent atacava Ancona i derrotava els romans a camp obert, si bé no pogueren prendre les fortificacions de la ciutat.
Per la seva part, Belisari es reunia a Picenum amb noves tropes federats de reforç: 2.000 hèruls comandats per l'eunuc Narses.Procopi, De Bello Gothico I.XIII Malgrat tot, quan els dos generals es reuniren per decidir la millor estratègia, no es posaren d'acord. Narses volia atacar les forces que assetjaven Ariminum mentre que Belisari era partidari d'una campanya més cauta. L'arribada d'una carta de Joan, anunciant la imminent caiguda de la ciutat, finalment va afavorir l'opció de Narses.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 198 Belisari va dividir les seves tropes en tres seccions; una força naval sota el seu fidel lloctinent Ildiger, una segona força liderada per Martí, que avançaria des del sud, i una tercera sota el mateix Belisari i Narses, avançant des del nord-oest. Quan Vítiges fou informat d'aquests moviments, davant de la possibilitat de veure's envoltat, va aixecar el setge i es retirà a Ravenna.Bury (1923), Vol. II, Ch. XVIII, p. 198-199
Desacords entre Belisari i Narses