miniatura|Portada del manuscrit de Johannes Ringk per a la BWV 565. Cap exemplar amb la signatura de Bach sobreviu, i aquesta és l'única portada coneguda, gairebé d'origen contemporani.
miniatura|Inici de la BWV 565 en el manuscrit de Johannes Ringk, que és, pel que se sap, l'única còpia existent del segle XVIII de l'obra.
La Toccata i fuga en re menor, BWV 565, és una composició per a orgue del compositor alemany Johann Sebastian Bach, segons algunes fonts, i és una de les obres més conegudes del repertori d'orgue. Encara que es desconeix la data de composició, diversos experts suggereixen dates molt diferents, entre 1704 i la dècada de 1750.
La peça s'obre amb una secció de tocata seguida d'una fuga que acaba en una coda, una estructura en gran part típica de l'escola d'orgue del nord d'Alemanya de l'època barroca.
Poc se sabia sobre la seva existència fins que la peça va ser descoberta en un manuscrit sense data de Johannes Ringk. Es va publicar per primera vegada el 1833, durant el primer període del renaixement de la música de Bach gràcies especialment al compositor Felix Mendelssohn, que també va interpretar la peça el 1840. No va ser fins al segle XX que la seva popularitat va augmentar per sobre de la d'altres composicions per a orgue de Bach, com s'exemplifica amb la seva inclusió en la pel·lícula d'animació Fantasia de Walt Disney (1940), en la que hi ha la transcripció orquestral de Leopold Stokowski realitzada el 1927.
L'obra ha estat objecte d'una gran varietat d'anàlisis, i sovint força conflictives. Se l'ha descrit també com un tipus de música programàtica en la que es representa una tempesta, mentre que en el context de la Fantasia, se la considera com a música no representativa o absoluta. Estudiosos com Peter Williams i Rolf Dietrich Claus han argumentat en contra de l'autoria de Bach, mentre altres experts com Christoph Wolff defensen l'atribució a Bach.
Història L'única font probablement contemporània que existeix de la BWV 565 és una còpia sense data de Johannes Ringk.Zehnder 2011 (partitura), "Commentary" p. 4–5 Segons la descripció proporcionada per la Biblioteca Estatal de Berlín, on es conserva el manuscrit, i en descripcions bibliogràfiques similars, per exemple, al catàleg RISM, Ringk va realitzar la seva còpia entre 1740 i 1760.Ringk (partitura) Pel que se sap, Ringk va fer la còpia d'una partitura de Bach el 1730, quan tenia 12 anys. Segons Dietrich Kilian, que va editar BWV 565 per a la New Bach Edition, considera que Ringk va fer la còpia entre 1730 i 1740. En el seu comentari crític per a l'edició revisada ja al segle XXI de la partitura de Breitkopf & Härtel, Jean-Claude Zehnder redueix l'època d'origen del manuscrit cap a inicis de la dècada de 1730, basant-se en una anàlisi de l'evolució de l'escriptura de Ringk. Aleshores Ringk era alumne d'un antic alumne de Bach Johann Peter Kellner a Gräfenroda, i probablement va copiar fidelment el que el seu professor li va mostrar. Hi ha alguns errors a la puntuació, com ara que els valors de les notes no omplen correctament un compàs. Aquests defectes mostren una negligència habitual en Kellner, que va deixar més de 60 exemples d'obres de Bach.
La portada del manuscrit de Ringk mostra el títol de l'obra en italià com a Toccata con Fuga, i apareix Johann Sebastian Bach com a compositor; també indica la seva tonalitat com a "ex. d. #.", que normalment s'interreta com que l'armadura és la de re menor. Tanmateix, al manuscrit de Ringk els pentagrames no presengten el símbol ♭, que seria la manera habitual d'escriure una peça en re menor. En aquest sentit, al manuscrit de Ringk, la peça està escrita en re, però en mode dòric. Una altra peça de Bach també és coneguda com a Toccata i Fuga en re menor, i també tenia la qualificació de "Dòrica". Va ser la BWV 538, que va rebre el sobrenom de "Dòrica", i s'utilitza sovint per distingir-la de la BWV 565. La majoria de les edicions de partitura de BWV 565 utilitzen l'armadura de re menor, a diferència del manuscrit de Ringk.Kilian 1964 (partitura), p. vi
El manuscrit de Ringk El manuscrit de Ringk no fa servir un pentagrama separat per a la part del pedal, cosa habitual al segle XVIII. Les notes que s'havien de tocar amb el pedal s'indicaven amb "p." al començament de la seqüència. Les edicions impreses de la partitura d'orgue BWV 565 invariablement escriuen la línia del pedal en un pentagrama separat. Al manuscrit de Ringk, el pentagrama superior s'escriu amb la clau de soprano, com era habitual en l'època en què es va originar el manuscrit, on les edicions impreses utilitzen la clau de sol. esquerra|miniatura|Inici, amb la indicació "Dòrica" de Ringk: el disseny és com el manuscrit de Ringk, a banda de la posició de les fermates i la clau per al pentagrama superior miniatura|Notació en mode "D Dòrica" utilitzada per Ringk a la BWV 565 Totes les altres còpies manuscrites existents de la partitura daten d'almenys unes dècades més tard. Algunes d'aquestes, escrites al segle XIX, estan relacionades entre elles perquè tenen solucions similars als defectes del manuscrit de Ringk. Els estudiosos discuteixen si aquests es deriven d'un manuscrit anterior independent del de Ringk; possiblement, podrien provenir del cercle de CPE Bach / Johann Friedrich Agricola / Johann Kirnberger. Aquestes còpies gairebé idèntiques del segle XIX, deurien ser la versió que coneixeria Felix Mendelssohn; utilitzen la clau de sol i un pentagrama separat per al pedal.
En general, les còpies posteriors mostren un ús menys excessiu de fermates en els compassos inicials i són més correctes a l'hora de fer que els valors de la nota s'ajustin als compassos, però això també pot ser tant per polir una font defectuosa com per derivar d'una font anterior més neta. En les còpies posteriors l'obra s'anomena per exemple "Adagio" i "Fuga" (per a les parts respectives de l'obra), o "Toccata" per a l'obra en conjunt. esquerra|miniatura|L'inici, amb la notació en re menor, amb la part del pedal en un pentagrama separat. També, hi ha l'arpegi a la segona meitat del segon compàs adaptat a la notació moderna. miniatura|Re menor: notació habitual amb una ♭ a l'armadura. El nom "Toccata" és probablement una addició posterior, semblant al títol de Toccata, Adagio i Fuga, BWV 564, perquè a l'època barroca aquestes peces d'orgue s'anomenarien més comunament simplement Preludi (Praeludium, etc.) o Preludi i Fuga.Williams 1981, p. 331 La còpia de Ringk abunda en marques de tempo italianes, fermates (un tret característic de les còpies de Ringk) i punts staccato, característiques molt inusuals per a la música alemanya anterior a 1740.
Hi ha dues escoles d'orgue alemanyes: la de l'Alemanya del nord (per exemple, Dieterich Buxtehude) i la d'Alemanya del sud (per exemple, Johann Pachelbel). La composició té característiques estilístiques d'ambdues escoles; però el stylus phantasticus i altres característiques són més habituals en el nord d'Alemanya.Spitta 1873, Vol. I p. 402–403Spitta 1899, Vol. I p. 403–404 No obstant això, els nombrosos trams del recitatiu són rares en les obres de compositors del nord i poden haver-se inspirat en Johann Heinrich Buttstett, un alumne de Pachelbel; les poques obres que han sobreviscut, especialment el seu Preludi i Capriccio en re menor, mostren característiques similars. Un passatge de la fuga de BWV 565 és una còpia exacta d'una frase d'una de les fantasies en re menor de Johann Pachelbel, i la primera meitat del tema també es basa en aquest passatge de Pachelbel. En aquell moment, però, era pràctica habitual crear fugues sobre temes d'altres compositors.Newman 1995, 181.
L'obra en les biografies de Bach A la biografia de Bach de Johann Nikolaus Forkel de principis del segle XIX, l'obra no es menciona. Forkel probablement ni tan sols coneixia la composició.Johann Nikolaus Forkel (1802), traducció a l'anglès per Charles Sanford Terry (1920). Johann Sebastian Bach: His Life, Art, and Work New York: Harcourt, Brace and Howe; London: Constable. p. 134 A la biografia de C.L. Hilgenfeldt només apareix entre les obres publicades. Hilgenfeldt considera que la Toccata i la Fuga en Fa major és d'entre totes les tocates per a orgue de Bach, la més destacada.C. L. Hilgenfeldt (1850). Johann Sebastian Bach's Leben, Wirken und Werke: ein Beitrag zur Kunstgeschichte des achtzehnten Jahrhunderts. Leipzig: Friedrich Hofmeister. p. 130–131 A la biografia de Bach de Karl Hermann Bitter de 1865, la BWV 565 només apareix en un apèndix.
El 1873, Philipp Spitta va dedicar una mica menys d'una pàgina a l'obra del primer volum de la seva biografia de Bach. Va suposar que l'obra va ser escrita el primer any del segon període de Weimar de Bach (1708–1717). Va veure més característiques del nord d'Alemanya (l'estil inquiet de Buxtehude) en la forma de la Toccata, en lloc de l'estil alemany del sud (l'enfocament senzill i tranquil de Pachelbel). Spitta va considerar la fuga "particularment adequada per a l'orgue, i especialment eficaç en la part del pedal". La seva descripció de la peça fa referència a llargues seccions que són exagerades: "passatges que no tenen cap connexió amb la idea principal" i recitatius d'orgue que s'alternen amb "una massa d'acords pesants i cridaners". Spitta va comparar algunes frases de la Toccata i la Fuga amb una altra obra primerenca, la ''Fuga en Sol menor, BWV 578''.
Spitta també detecta una figura rítmica que apareix breument a la part final de l'obra (compàs 137) que, molt elaborada, reapareix en el Preludi en la menor, BWV 922, per a teclat, obra que suposa que va ser composta cap a l'any 1710.Spitta 1899, Vol. I p. 434–435Spitta 1873, Vol. I p. 429–31 A la biografia de Reginald Lane Poole de 1882, l'obra torna a ser només enumerada.Reginald Lane Poole (1882). Sebastian Bach. London: Sampson Low, Marston, Searle, & Rivington. p. 40 A la primera versió de 1905 de la seva biografia de Bach, Albert Schweitzer no parla de la BWV 565 en el capítol sobre les obres d'orgue.Schweitzer 1905, p. 174–83 A la biografia d'André Pirro de 1906, les tocates d'orgue de Bach només s'esmenten com a grup. Considera que cap d'ells va ser escrita abans dels anys posteriors de Bach a Weimar (més a prop del 1717 que del 1708).André Pirro (1906). J.-S. Bach. Paris: Félix Alcan. (in third edition:) p. 216; p. 219–220
Fins a aquest punt, cap dels biògrafs sembla haver parat atenció especial a la BWV 565. Si s'esmenta, apareix o es descriu juntament amb altres composicions per a orgue, però està lluny de ser considerada la millor o la més famosa de les composicions per a orgue de Bach, o fins i tot de les seves tocates. Tanmateix, això estava a punt de canviar. El 1908, Schweitzer va reelaborar la seva biografia per a la seva primera edició alemanya. En aquella edició assenyala l'obra com a "coneguda".Schweitzer 1908, p. 248 Després d'enumerar diverses obres per a orgue en què Bach es va mostrar alumne de Buxtehude, Frescobaldi i diversos compositors italians contemporanis, Schweitzer descriu la Toccata i la Fuga en Re menor com una obra en la qual el compositor arriba a un domini independent:
A la biografia sobre Bach de Hubert Parry (1909), l'obra es qualifica de "ben coneguda" i "una de les obres [de Bach] més efectives en tots els sentits". Descriu la Toccata com a "brillantament rapsòdica", segueix més o menys Spitta en la descripció de la fuga, i està més impressionat per la coda: "Seria difícil trobar un passatge final més imponent o més absolutament adaptat a les exigències de la instrument que aquesta coda". A part de veure la influència de Buxtehude, compara el tema de la fuga amb el tema de la fuga de Preludi i fuga en si menor, BWV 544, i la considera una obra tardana.Parry 1909, p. 64–65 and p. 512