El Retaule dels sants Abdó i Senén és un retaule pictòric d'estil gòtic català realitzada al tremp d'ou per l'artista Jaume Huguet l'any 1460 per a l'església de Sant Pere de Terrassa. És un dels retaules més ben conservats de l'autor, ja que només s'ha traslladat un cop en 500 anys i s'ha mantingut íntegre i sense patir agressions. És d'un estil proper al gòtic internacional, tot i que es va realitzar en la fase de maduresa de Jaume Huguet, un cop aquest havia fet una aproximació al realisme dels primitius flamencs. Està dedicat als sants Abdó i Senén amb una predel·la amb tres escenes dedicades als màrtirs Cosme i Damià.
Al començament del segle XX es va traslladar a l'església de Santa Maria dins del mateix conjunt d'esglésies romàniques de Terrassa, i arran de la remodelació del 2009 va tornar a exposar-se a l'església de Sant Pere. El 2014, el retaule de Jaume Huguet va ser retornat a l'església de Santa Maria després de ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.
Dades de context Autor
Jaume Huguet (Valls, 1412 - Barcelona, 1492) fou un pintor gòtic català amb un estil que va evolucionar del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, ciutat que formaven part de la Corona d'Aragó. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del , un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles i també membres de la família Vergós, amb qui va mantenir una estreta relació personal. Una part important de la seva obra han estat perdudes a causa de revoltes que destruïren les esglésies que les contenien; la majoria d'obres conservades són panells de retaules que foren desmuntats.
Tema miniatura|Sant Abdó i Sant Senén, la taula central El retaule presenta dues històries de màrtirs: d'una banda, les elegants figures dels sants Abdó i Senén, prínceps de Pèrsia i, de l'altra, les dels sants metges Cosme i Damià. En tots dos casos es mostren escenes de la seva vida, miracles i martiri dels sants.
La història sobre Abdó i Senén, titulars del retaule, es recull a la Llegenda Àuria del beat Jaume de Voràgine. Explica que els sants havien enterrat a uns màrtirs cristians i l'emperador Deci manà agafar-los i, juntament amb altres perses que ja tenia captius, entrar a Roma amb gran magnificència. Després feu que Claudi, pontífex del Capitoli, exhortés Abdó i en Senén per tal que adoressin ídols; ells, però, amb gran resolució, li respongueren que només reconeixien per Déu a Jesucrist, i que a Ell havien ofert el sacrifici de si mateixos. Els fuetejaren cruelment amb plomades i, despullats en l'amfiteatre, els deixaren anar tres ferotges lleons i quatre ossos que es llençaren als peus dels sants màrtirs, encerclant-los i protegint-los. El jutge Valerià, atribuint aquest miracle a art màgica, ordenà que allí mateix els destrossessin: foren traslladats davant una imatge del Sol on foren degollats al voltant de l'any 250.
Es diu que els seus cossos van ser soterrats per un subdiaca, Quirí, i traslladats durant el regnat de Constantí fins al cementiri de Pontianus, prop de les portes de Roma. Segons una tradició local, a finals del l'abat Arnulf va portar els cossos a l'abadia de Santa Maria d'Arles des de Roma, un fet que surt representat al retaule. Des d'aquesta abadia s'estengué el culte dels sants sota la denominació popular de sant Nin i sant Non com a patrons dels pagesos, cosa que explica la seva advocació en una ciutat eminentment agrícola a l'època.
miniatura|Sant Cosme i Sant Damià, a la predel·la Pel que fa als sants Cosme i Damià, la tradició occidental els descriu originaris d'Aràbia, al si d'una família rica. El seu pare es convertí al cristianisme i morí en una persecució a Cilícia mentre que la mare, Teodota, també cristiana, els va educar. Van aprendre medicina a Síria i la van exercir al port d'Aegea de Síria (Cilícia, actual Ayas, Turquia), al golf d'Alexandreta. Personatges pietosos, no cobraven pels seus serveis, per la qual cosa eren anomenats amb el terme grec Anàrgiroi («sense diners»); aplicaven així la dita evangèlica: «el que vau rebre de gràcia, doneu-ho de gràcia».
Durant la persecució dels cristians de Dioclecià (284-305) foren detinguts pel prefecte Lísies de Cilícia i, en no voler abjurar del cristianisme, foren martiritzats. Les passiones parlen de «cinc cops martiritzats»; segons les fonts foren lapidats –tot i que les pedres retornaven contra els botxins–, fuetejats, crucificats i assagetats –també les sagetes es giraven contra els soldats–, llançats al mar amb una pedra al coll –aconseguint tot i així surar– i, finalment, cremats en un forn. La tradició més coneguda diu que, finalment, foren decapitats juntament amb els seus deixebles Àntim, Lleonci i Euprepi a Cir, prop d'Antioquia de Síria. El seu miracle més conegut és el que van fer quan un malalt tenia la cama gangrenada: la van tallar i la van substituir miraculosament per la d'un negre que havia mort poc abans, quedant el pacient completament guarit.
La predel·la del retaule d'Huguet recull la seva decapitació junt amb els deixebles i el miracle de la cama trasplantada.
Estil El moment en el qual es realitza aquest retaule coincideix amb la fase de plenitud de l'autor, que mostra una serena i expressiva naturalitat. Encara conservarà els darrers aires del gòtic internacional amb un moment avançat del flamenquisme més penetrant. L'artista incorpora algunes novetats tot i que, com a home conservador i enamorat dels costums del seu país, va traçant una visió pròpia que defineix la pintura gòtica catalana. Així, coneixedor de les noves tendències de la pintura flamenca, com ho proven la suavitat dels rostres o la utilització del paisatge, les adapta a les tradicions del país mantenint el vell predomini dels espais daurats en els muntants que emmarquen l'escena. Com més maduresa s'aprecia en el seu estil, més es reflecteixen en les seves figures els tipus habituals dels seus contemporanis i veïns, observats en la vida quotidiana de la ciutat de Barcelona i del camp de Catalunya. Això és molt evident en el trasllat de les relíquies dels sants Abdó i Senén del retaule de Terrassa.
Història miniatura|Detall del Retaule dels Sants Joans de Martorell on s'observen les ratllades fruit del «vandalisme religiós» (MNAC) El 27 de desembre de 1458 els feligresos de Sant Pere de Terrassa reunits al cementiri de l'església varen decidir la construcció d'un retaule dedicat als sants Abdó i Senén, patrons llavors dels agricultors catalans. El 9 de juny de 1460 s'encarregà a dues persones el seguiment de la seva comptabilitat. En aquell moment, l'església de Sant Pere ja disposava d'un excel·lent retaule major dedicat al sant patró pintat per Lluís Borrassà, que actualment es conserva parcialment a l'església de Santa Maria. El nou retaule era per un altar lateral, on es va conservar fins a començaments del .
El 1905 es varen trobar dos rebuts signats per Huguet d'un pagament de 26 sous (dos florins i quatre sous) del 22 d'octubre de 1460 fet per Rafael Llonch i un altre de 7 lliures i 3 sous (13 florins) fet per Gabriel Marçans el 27 de març de 1461. Per la palla i la cavalcadura del pintor per anar a col·locar el retaule s'entreguen 3 sous, la qual cosa proporciona la data aproximada de l'acabament de l'obra. Se'n desconeix el cost, però hi ha constància que la liquidació final dels pagaments va ser feta pel mateix Gabriel Marçans el 27 de maig de 1465., citat a Yarza, pàg. 27
La pintura es conserva en bon estat i sense patir agressions. Va ser restaurada i netejada el 1925 abans del seu trasllat a la veïna església de Santa Maria. Durant la restauració es van repintar les cares ratllades dels botxins que apareixen a la predel·la: més que un acte de vandalisme es tracta, en realitat, d'un costum d'origen romà molt estès a l'edat mitjana en el qual els fidels mutilaven -amb un excés de rigor- les faccions dels personatges malignes.
Descripció El retaule està format per 6 panells i una predel·la. La taula central presenta els sants Abdó i Senén vestits com a cavallers armats. Són en una mena de terrassa amb un paisatge de fons i el cel daurat. A l'esquerra de l'espectador hi ha un carrer amb dues taules amb la presentació d'Abdó i Senén davant l'emperador Deci i amb la pregària al teatre entre lleons i ossos mansuets. Al carrer de la dreta, dues taules més recullen la seva decapitació i el trasllat de les restes a l'abadia de Santa Maria d'Arles. Sobre la taula central, a manera de frontó, hi ha una crucifixió.
La predel·la dedicada als sants metges té tres escenes: els sants amb els seus atributs al centre, el miracle de la cama gangrenada a la dreta i la decapitació dels sants i els seus deixebles a l'esquerra.
Tots els panells tenen uns sobredaurats a la part alta amb formes florals, i coronant els tres carrers hi ha uns ornaments, també daurats, de major mida i elegància. El guardapols de guix daurat mostra escuts de Barcelona i Terrassa alternats. La raó per la qual hi figura l'escut barceloní és perquè Barcelona havia adquirit drets senyorials sobre Terrassa l'any 1391 i acabava de renovar-los el 21 de febrer de 1459.
Anàlisi de l'obra L'aspecte més singular de l'obra és la doble advocació a dues parelles de sants màrtirs. Huguet ofereix un paral·lelisme, tant formal i compositiu com ideològic, en la forma que els presenta: a les escenes centrals, amb vestits elegants, amb els seus atributs i en un estança similar decorada amb un sòl enrajolat que aporta un cert efecte de perspectiva. Si els sants titulars eren els patrons dels pagesos, els sants metges havien de pal·liar els efectes de la pesta del , dotant així al retaule d'un valor pràctic a més dels criteris litúrgics.
Taules superiors L'escena central amb els dos sants titulars és la taula més gran i més famosa del conjunt. La construcció de l'espai manifesta uns arcaismes una mica tradicionals, com l'ús de l'or per al cel de fons sobre el qual ressalten els personatges. Un complex paviment aporta la perspectiva amb un paisatge mínim, però prou detallat, de fons. Lluny dels contemporanis flamencs, el paisatge és molt convencional, amb un corrent d'aigua en primer terme i alguns edificis que evoquen castells, cases i ciutats medievals.
Recordant el desaparegut estil internacional cortesà, les dues figures són elegants i altes, amb una gorra que acaba en una mena de corona en relleu d'estuc daurat i amb un vidre que simula una joia al mig de les gorres; aquesta era, sens dubte, la visió que imaginaven i que corresponia als prínceps perses. Porten les seves espases a la mà i tenen una certa semblança a l'atribuïda taula de Sant Jordi i la princesa.
miniatura|Decapitació dels sants Abdó i Senén Sembla improbable que Huguet tingués prou documentació de referència sobre aquests sants, ja que eren poc populars fora de Roma, i l'interès local estava justificat per l'existència de les seves restes a la Catalunya Nord. Cal interpretar que Huguet va treballar amb referències estàndards, ja que tres de les quatre escenes dels carrers laterals presenten una seqüència comuna al martiri de molts sants: el sant és jutjat per una autoritat pagana, pateix unes agressions que miraculosament no li causen cap mal i, amb un turment més contundent, acaba per morir. Al presbiteri de la catedral de Parma, a l'altar de finals del hi ha un relleu dels sants Abdó i Senén que van ser llançats a les feres, les quals són més nombroses que les d'aquesta taula.