La caixa, també anomenada redoblant, caixa clara, tarola o redobelt, és un instrument musical membranòfon derivat del tambor militar. miniatura|Bordons a la cara inferior de la caixa Ambdues cares del tambor estan tancades amb membranes i la inferior és travessada per una faixa de cordes metàl·liques tibades, anomenades bordons. En copejar sobre la part superior, la vibració d'aquestes cordes produeix un so metàl·lic i estrident, molt diferent del d'un tambor comú. També es pot tocar sense utilitzar els bordons.

Es diferencia del tambor militar en el fet de ser més prima (de 10 a 20 centímetres); el diàmetre sol ser de 14 polzades angleses. El timbre varia segons quin sigui el material de construcció, i el to segons l'amplada i tensió (com més ampla i destensada, més greu sona). Es toca amb baquetes de fusta o amb escombretes metàl·liques. La caixa s'utilitza com a instrument sol o bé com a part de la bateria.

El tambor de caixa prové del timbal, un tambor que es va utilitzar inicialment per acompanyar la flauta. El timbal va evolucionar a versions més modernes, com ara caixa de kit (el tipus que normalment s'inclou en una bateria), la caixa de marxa, la caixa de tarol, la caixa de soprano i la caixa de piccolo.James Blades, et al. "Drum." Grove Music Online. Oxford Music Online. Oxford University Press. Web. 13 February 2017.

Les caixa es poden desactivar amb una palanca del colador, de manera que el tambor produeix un so que recordi un tom-tom. Els rimshots són una tècnica associada amb les caixa en què el parxe i l'anella es colpegen simultàniament amb una baqueta (o en concerts orquestrals, una baqueta es col·loca al parxe i l'anella es colpeja amb la baqueta oposada). En la música contemporània i/o pop i rock, on la caixa s'utilitza com a part d'una bateria, molts dels temps posteriors i les notes accentuades de la caixa es toquen com a rimshots, a causa de la demanda cada cop més gran del seu so típicament agut i d'alt volum. miniatura|Colador de caixaUna manera alternativa habitual de tocar la caixa es coneix com a "cross-stick", "rim click" o "side-stick". Això es fa sostenint la punta de la baqueta contra el parxe i colpejant l'altre extrem de la baqueta (la culata) contra l'anella, utilitzant la mà per silenciar el parxe. Això produeix un clic sec i agut, similar a un conjunt de claves, i és especialment comú en la música llatina i el jazz. Les anomenades "notes fantasma" són "notes de farciment" molt lleugeres que es toquen entre els temps de contratemps en gèneres com el funk i el rhythm and blues. El redoble de bateria icònic es produeix fent rebotar alternativament les baquetas al parxe, intentant un rebot controlat. Es pot aconseguir un efecte similar tocant dobles cops alternats al tambor, creant un redoble de doble cop, o cops individuals molt ràpids, creant un redoble d'un sol cop. Les caixes són un ingredient fonamental en el redoble de bateria premut (buzz), ja que ajuden a barrejar diferents cops que després es perceben com un únic so sostingut. La caixa és el primer instrument que cal aprendre per preparar-se per tocar una bateria completa. Els rudiments són conjunts de patrons bàsics que sovint es toquen en una caixa.

Construcció Els tambors de caixa poden estar fets de diversos materials de fusta, metall, acrílic o compostos, per exemple, de fibra de vidre. Un diàmetre típic per als tambors de caixa és de 36 cm. Els tambors de marxa són més profunds (més alts) que els tambors que s'utilitzen normalment per a fins orquestrals o de bateria, sovint mesurant 30,48 cm de profunditat (alçada). Els bucs dels tambors orquestrals i de bateria mesuren uns 15 cm de profunditat. Els tambors de caixa piccolo són encara menys profunds, uns 7,6 cm de profunditat. Els tambors soprano, de crispetes i de petards tenen diàmetres tan petits com 20 cm i sovint s'utilitzen per a efectes especials de to més agut.

Història El tambor de caixa sembla descendir d'un tambor medieval anomenat timbal, que era un tambor amb una caixa d'una sola tripa enfilada a la part inferior. És una mica més gran que un tom mitjà i es va utilitzar per primera vegada a la guerra, sovint tocat amb un pífano (flauta); l'intèrpret tocava tant el pífano com el tambor (vegeu també Flauta i timbal). Els timbal no sempre eren de doble cap i no tots podien tenir caixes. Al segle XV, la mida del tambor de caixa havia augmentat i tenia una forma cilíndrica. Aquest tambor senzill amb una caixa senzilla es va popularitzar entre les tropes mercenàries suïsses que van utilitzar el pifre i el tambor dels segles XV al XVI. El tambor es va fer més profund i es portava al llarg del costat del cos. Al segle XVII van aparèixer més desenvolupaments, amb l'ús de cargols per subjectar les caixes, donant un so més brillant que el dringar d'una caixa solta. Durant el segle XVIII, el tambor de caixa va experimentar canvis que van millorar el seu so característic. Les caixa metàl·liques van aparèixer al segle XX. Avui dia, la caixa s'utilitza en el jazz, la música pop i la música orquestral moderna. Gran part del desenvolupament del tambor i els seus rudiments està estretament lligat a l'ús del tambor en l'àmbit militar. Al seu llibre, The Art of Snare Drumming, Sanford A. Moeller (del "Mètode Moeller" de percussió) afirma: "Per adquirir un coneixement de la veritable naturalesa del tambor [caixa], és absolutament necessari estudiar la percussió militar, ja que és essencialment un instrument militar i el seu veritable caràcter no es pot treure a la llum amb un mètode incorrecte. Quan un compositor vol un efecte marcial, instintivament recorre a la bateria

Abans de l'arribada de la ràdio i les comunicacions electròniques, el tambor s'utilitzava sovint per comunicar ordres als soldats. Les tropes americanes es despertaven amb tambors i pífanos tocant uns cinc minuts de música, per exemple, el conegut Three Camps. Les tropes eren cridades per menjar amb certes peces de tambor, com ara "Peas on a Trencher" o "Roast Beef". Una peça anomenada "Tattoo" s'utilitzava per indicar que tots els soldats havien d'estar a la seva tenda, i la "Fatigue Call" s'utilitzava per vigilar els quarters o fer fora del campament les dones rebels tocant tambors.

Moltes d'aquestes peces militars requerien una base sòlida en tambors rudimentals; de fet, Moeller afirma que: "Ells [els tamboristes rudimentals] eren els únics que ho podien fer [tocar les peces del servei del campament militar]". Diu a més: "No importa com de bé pugui llegir un tamborista, si no coneix el sistema rudimental de tambors, li és impossible tocar 'The Three Camps', 'Breakfast Call' o, de fet, qualsevol dels Duty excepte els ritmes simples com ara 'The Troop'".

Durant finals dels segles XVIII i XIX, la corneta militar va substituir en gran manera el llaç i el pífano per als senyals. La majoria dels exèrcits i grups d'exploració moderns utilitzen la corneta sola per fer tocs de corneta que anuncien esdeveniments programats i no programats de l'organització (des de la Primera Crida fins a les Tocs). Tot i que la majoria dels senyals militars moderns només utilitzen la corneta, el llaç encara es conserva per a alguns senyals, per exemple, la Crida de l'Ajudant.

Els pegats de caixa es feien originalment de pell de vedell. La invenció del pegat de plàstic (Mylar) s'atribueix a un bateria anomenat Marion "Chick" Evans, que va fabricar el primer pegat de plàstic el 1956.

Els rudiments de la bateria semblen haver-se desenvolupat amb el tambor; de vegades s'atribueix la invenció als grups de pífanos i tambors suïssos. El primer rudiment escrit es va redactar a Basilea, Suïssa, el 1610. Els rudiments amb noms familiars, com ara el single paradiddle, el flam, el drag, el ratamacue i el double stroke roll, també anomenat "ma-ma da-da", apareixen al llibre de Charles Ashworth del 1812.

Definicions Tambor militar /tambor de camp: un tambor de caixa amb un diàmetre de 35 a 40 cm i 23 a 40 cm de profunditat, amb una carcassa de fusta o metall i els dos caps estirats per cargols tensors. Té una palanca d'alliberament de la caixa per activar o desactivar un mínim de vuit caixes de metall, budell o plàstic. El terme va començar a utilitzar-se el 1837 amb la invenció del mecanisme de cargol tensor. Tot i que sovint es col·loca sobre un suport, també es pot tocar sense el suport, els cargols i la palanca en configuració de marxa.Beck, p. 62. També anomenat Tamburo Militare en italià, Militär-Trommel en alemany, Tambor en castellà, Tamboer en neerlandès o Tambour Militaire o Tambour D'ordonannce en francès, o poc comunament Street Drum en anglès.goldenberg, morris. Modern School for Snare Drum. Chappell, 1955. Tambor lateral: un terme comú de les Terres Altes britàniques i escoceses per a un tambor de caixa.Beck, p. 83. També conegut com a Piccolo Cassa o Tamburo Piccolo en italià, Kleine Trommel en alemany, Caja en castellà o Caisse Claire en francès. Es refereix habitualment a un tambor de caixa orquestral a Amèrica, mentre que a la Commonwealth es refereix a un tambor de marxa. Tabor: un tambor gran amb una sola caixa al capçal utilitzat a l'Edat Mitjana i que de vegades es demanava en el repertori orquestral. També conegut com a tambor tenor, tamburello en italià, tamburin en alemany o tambourin provençal en francès. No s'ha de confondre amb el tambor tenor escocès de banda de gaites, que no té caixa.

Tipus miniatura|Una línia de tambors de marxa en una banda de música d'institut Hi ha molts tipus de tambors de caixa, per exemple:

Caixa de marxa ("regular" i "alta tensió") La caixa de marxa és la més alta i pesada i ara generalment està equipada amb un parxe fet de Kevlar per a més resistència. Els tambors de kit i de concert solen fer 35 cm de diàmetre i entre 12,7 i 20,3 cm de profunditat, mentre que la caixa soprano té uns 18 cm de profunditat però només 30,5 cm de diàmetre.

Els timbals de marxa solen ser de 30 cm de profunditat i 36 cm d'amplada. El disseny més gran permet un to més greu, que és efectiu per a bandes de música. Moltes caixes de música estan construïdes per suportar grans quantitats de tensió, tensades per una clau de tambor. Sovint es toquen amb un pal més pesat i gruixut, més comunament conegut com a "bastons de música". Les caixes sovint són de niló o budell.

La caixa piccolo té una carcassa de 33 a 35 cm de diàmetre, però només uns 10 cm d'alçada i un to més agut que els altres, excepte la caixa "petarda" que es veu ocasionalment, una caixa auxiliar encara més petita, tan poc profunda com el piccolo i només de 25 a 30 cm de diàmetre.

Caixa de banda de gaites, De manera similar a una caixa de marxa, les caixas de banda de gaites són profundes i afinades amb força força. La principal diferència és que presenten un segon joc de cables de caixa sota el capçal, juntament amb el joc normal al capçal ressonant. Això els dóna un so encara més nítid i àgil. Els timbalers de caixa formen una part integral de les bandes de gaites, acompanyant les gaites i tocant música escrita per adaptar-se a les melodies de la gaita. Un baix i diversos timbalers tenors, que també realitzen representacions visuals de la música, conegudes com a "flourishing", afegeixen a la secció de percussió d'una banda de gaites. La música tocada pels timbalers de caixa de banda de gaites pot ser tècnicament difícil i requereix un alt grau d'habilitat rudimental, similar al de les bandes de marxa. Les caixas de banda de gaites normalment utilitzen l'empunyadura tradicional.

Caixa de bateria

Les caixes de bateria solen ser d'aproximadament un terç a la meitat de la profunditat d'una caixa de marxa. Normalment són de 36 cm de diàmetre i 13, 14, 15, 17 o 18 cm, també disponibles amb 20 cm. Normalment utilitza cables metàl·lics en espiral.

Caixa flautí