John Wycliffe, també escrit Wyclif, Wickliffe, i altres variants (Hipswell, Yorkshire, prop 1320 - Lutterworth, Leicestershire, 31 desembre 1384)Biografia: Andrew Larsen, John Wyclif c. 1331–1384, in Ian Christopher Levy (ed. va ser un filòsof, teòleg i traductor bíblic anglès, reformador, sacerdot catòlic i professor de seminari a la Universitat d'Oxford. Va fundar el moviment que es coneix com a Lolards o Wycliffisme i és considerat per molts autors com el pare espiritual dels hussites i, en última instància, dels protestants. Wycliffe va qüestionar l'estatus privilegiat del clergat, que havia reforçat el seu poderós paper a Anglaterra, i el luxe i la pompa de les parròquies locals i les seves cerimònies.Lacey Baldwin Smith, This Realm of England: 1399 to 1688 (3rd ed. 1976), p. 41
Wycliffe es va inclinar, decididament, pel realisme contra el nominalisme, en un debat molt acalorat en el qual defensava la volta a la Bíblia i a l'agustinisme. Diu que el veritable i autèntic poder està en les Sagrades Escriptures (la Bíblia), i no en l'Església. Aquesta és la teoria del «bíblic», on hi ha la salvació, la revelació i l'autoritat, de manera que la salvació ve directament de Déu, sense intermediaris, i solament ressaltant el valor únic de la Bíblia, com a font única de poder. No jutja a l'Església, sinó que, de forma innovadora, anteposa directament l'autoritat suprema de la Bíblia a l'eclesiàstica, com a revelació divina.
Wycliffe va defensar la traducció de la Bíblia al vernacle comú. Segons la tradició, es diu que Wycliffe va completar una traducció directa de la Vulgata a l'anglès mitjà, una versió coneguda ara com la Bíblia de Wycliffe. Tot i que és probable que traduís personalment els evangelis de Mateu, Marc, Lluc i Joan, és possible que traduís tot el Nou Testament. En qualsevol cas, se suposa que els seus col·laboradors van traduir l'Antic Testament. La Bíblia de Wycliffe sembla haver estat completada abans de 1384 amb versions actualitzades addicionals realitzades per l'assistent de Wycliffe, John Purvey, i altres, el 1388 i el 1395. Més recentment, els historiadors del moviment Wycliffite han suggerit que Wycliffe tenia, com a molt, un paper menor en les traduccions reals.See Mary Dove, The First English Bible (Cambridge, 2007), and Elizabeth Solopova (ed.
Els seguidors posteriors de Wycliffe, anomenats despectivament lollards pels seus contemporanis ortodoxos als segles XV i XVI, van adoptar moltes de les creences atribuïdes a Wycliffe, com ara les virtuts teològiques, la predestinació, la iconoclàstia i la noció de cesaropapisme, mentre qüestionaven la veneració dels sagraments, les misses de rèquiem, la transsubstanciació, el monaquisme i la legitimitat del papat. Igual que els valdesos, els hussites i els amics de Déu, el moviment Lollard va anticipar d'alguna manera la Reforma Protestant. En conseqüència, Wycliffe es va caracteritzar com l'«estrella del vespre» de l'escolàstica i com l'estrella del matí o stella matutina de la Reforma anglesa,Emily Michael, "John Wyclif on body and mind", Journal of the History of Ideas (2003) p. 343. un epítet concedit per primera vegada al teòleg per l'historiador i polèmic del segle XVI John Bale al seu Illustrium maioris britanniae scriptorum (Wesel, 1548).Margaret Aston, "John Wycliffe's Reformation Reputation", ‘'Past & Present (30, 1965) p. 24
Els escrits de Wycliffe en llatí van influir molt en la filosofia i l'ensenyament del reformador txec Jan Hus (c. 1369–1415), l'execució del qual el 1415 va provocar una revolta i va provocar les guerres hussites de 1419–1434.
Biografia Primers anys de vida Wycliffe va néixer al poble de Hipswell, prop de Richmond, al nord de Yorkshire, Anglaterra, cap a la dècada de 1320. Se li ha donat convencionalment una data de naixement de 1324, però l'estat de Hudson i Kenny només «suggereixen que va néixer a mitjans de la dècada de 1320». Conti afirma que va néixer «abans de 1331».
Wycliffe va rebre la seva primera educació prop de casa seva. Es desconeix quan va arribar per primera vegada a Oxford, amb la qual va estar tan estretament vinculat fins al final de la seva vida, però se sap que va ser a Oxford cap al 1345. Thomas Bradwardine va ser l'arquebisbe de Canterbury, i el seu llibre On the Cause of God against the Pelagians, una audaç recuperació de la doctrina de la gràcia paulina-agustina, modelaria en gran manera les opinions del jove Wycliffe, igual que la Pesta Negra que va arribar a Anglaterra l'estiu de 1348. A partir de les seves referències freqüents a la seva vida posterior, sembla que li va causar una impressió profunda i permanent. Segons Robert Vaughn, l'efecte va ser donar a Wycliffe «opinions molt ombrívoles pel que fa a la condició i les perspectives de la raça humana». Wycliffe hauria estat a Oxford durant el motí del dia de Santa Escolàstica en què van morir seixanta-tres estudiants i una sèrie de gent del poble.
Carrera en educació Wycliffe va completar la seva llicenciatura en arts al Merton College com a becari júnior el 1356.Davison, Jon (1995). Aquest mateix any va produir un petit tractat, L'última edat de l'Església. A la llum de la virulència de la pesta que havia desaparegut set anys abans, els estudis de Wycliffe el van portar a pensar que el final del segle XIV marcaria la fi del món. Mentre que altres escriptors van veure la plaga com el judici de Déu sobre les persones pecadores, Wycliffe la va veure com una acusació a un clergat indigne. La taxa de mortalitat entre el clergat havia estat particularment alta, i els qui els substituïen eren, segons la seva opinió, sense educació o en general de mala reputació.
Va ser mestre del Balliol College el 1361. Aquest mateix any, va ser presentat pel col·legi a la parròquia de Fillingham a Lincolnshire, que va visitar rarament durant les llargues vacances des d'Oxford. Per això va haver de renunciar a la direcció del Balliol College, tot i que va poder continuar vivint a Oxford. Es diu que tenia habitacions als edificis del Queen's College. El 1362 se li va concedir una prebenda a Aust a Westbury-on-Trym, que va ocupar a més del càrrec a Fillingham.
La seva actuació va portar a Simon Islip, arquebisbe de Canterbury, a situar-lo el 1365 al capdavant del Canterbury Hall, on dotze joves es preparaven per al sacerdoci. El desembre de 1365 Islip va nomenar Wycliffe com a alcalde, però quan Islip va morir l'any següent el seu successor, Simon Langham, un home de formació monàstica, va cedir la direcció del col·legi a un monjo. El 1367 Wycliffe va apel·lar a Roma. El 1371 es va decidir l'apel·lació de Wycliffe i el resultat li va ser desfavorable. L'incident va ser típic de la rivalitat contínua entre monjos i clergues seculars a Oxford en aquesta època.
El 1368, va abandonar la vida a Fillingham i es va fer càrrec de la rectoria de Ludgershall, Buckinghamshire, no gaire lluny d'Oxford, la qual cosa li va permetre mantenir la seva connexió amb la universitat. La tradició diu que va començar la seva traducció de la Bíblia a l'anglès mentre estava assegut en una habitació sobre el que ara és el porxo de l'església de Ludgershall. El 1369 Wycliffe va obtenir una llicenciatura en teologia, i el seu doctorat el 1372. El 1374, va rebre la corona viva de l'església de Santa Maria, Lutterworth a Leicestershire, que va conservar fins a la seva mort.
Política miniatura|William Frederick Yeames, Wyclif donant «The Poor Priests», la seva traducció de la Bíblia El 1374 el seu nom apareix en segon lloc, després d'un bisbe, en una comissió que el govern anglès va enviar a Bruges per discutir amb els representants de Gregori XI una sèrie de punts en disputa entre el rei i el papa. Ja no estava satisfet amb la seva càtedra com a mitjà per propagar les seves idees, i poc després del seu retorn de Bruges va començar a expressar-les en fulls i obres més llargues. En un llibre sobre el govern de Déu i els Deu manaments, va atacar la regla temporal del clergat, la col·lecció d'annats, les indulgències i la simonia.
Va entrar a la política de l'època amb la seva gran obra De civili dominio (Sobre el domini civil), que va treure arguments de les obres de Richard FitzRalph. Això va demanar la desinversió reial de tots els béns de l'església. Les seves idees sobre el senyoriu i la riquesa de l'església van provocar la seva primera condemna oficial l'any 1377 pel papa Gregori XI, que va censurar 19 articles. Wycliffe va argumentar que l'Església havia caigut en el pecat i que, per tant, havia de renunciar a totes les seves propietats i que el clergat havia de viure en completa pobresa. La tendència dels alts càrrecs de l'estat a ser ocupats per clergues va ser sentida per molts dels nobles, com el corredor de poder de la rebotiga de Joan de Gant, que hauria tingut les seves pròpies raons per oposar-se a la riquesa i el poder del clergat, ja que va desafiar els fonaments del seu poder.
Conflicte amb l'Església Wycliffe va ser citat davant William Courtenay, bisbe de Londres, el 19 de febrer de 1377. Es desconeixen els càrrecs exactes, ja que l'assumpte no va arribar fins a un examen definitiu. Lechler suggereix que Wycliffe va ser l'objectiu dels oponents de Joan de Gaunt entre els nobles i la jerarquia de l'església. Gaunt, el comte mariscal Henry Percy i una sèrie d'altres partidaris van acompanyar Wycliffe. Una multitud es va reunir a l'església, i a l'entrada, les animositats del partit van començar a mostrar-se, especialment en un intercanvi enutjat entre el bisbe i els protectors de Wycliffe. Gaunt va declarar que humiliaria l'orgull del clergat anglès i els seus partidaris, deixant entreveure la intenció de secularitzar les possessions de l'Església. L'assemblea es va trencar i Gaunt i els seus partidaris van marxar amb el seu protegit.An excellent account of this dispute between the bishop and the protectors of Wycliffe is given in the Chronicon Angliae, the gist of which is quoted in DNB, lxiii. 206–07.
La majoria del clergat anglès es va irritar per aquesta trobada i van començar els atacs a Wycliffe. Els llibres segon i tercer de la seva obra que tracten sobre el govern civil porten una aguda polèmica. El 22 de maig de 1377 el papa Gregori XI va enviar cinc còpies d'una butlla contra Wycliffe, enviant-ne una a l'arquebisbe de Canterbury, i les altres al bisbe de Londres, el rei Eduard III, el canceller i la universitat; entre els escrits hi havia 18 tesis seves, que van ser denunciades com a errònies i perilloses per a l'Església i l'Estat. Stephen Lahey suggereix que l'acció de Gregory contra Wycliffe va ser un intent de pressionar al rei Eduard perquè fes les paus amb França. Eduard III va morir el 21 de juny de 1377, i la butlla contra Wycliffe no va arribar a Anglaterra abans de desembre. Es va demanar a Wycliffe que donés la seva opinió al consell del rei sobre si era lícit retenir els pagaments tradicionals a Roma, i ell va respondre que sí.
De tornada a Oxford, el vicecanceller va confinar Wycliffe durant un temps a Black Hall, però els seus amics aviat van aconseguir el seu alliberament. El març de 1378, va ser citat per comparèixer al palau de Lambeth per defensar-se. No obstant això, Sir Lewis Clifford va entrar a la capella i en nom de la reina mare (Joan de Kent), va prohibir als bisbes procedir a una sentència definitiva sobre la conducta o les opinions de Wycliffe. Els bisbes, que estaven dividits, es van conformar amb prohibir-li parlar més sobre la polèmica. Wycliffe va escriure llavors el seu De incarcerandis fedelibus, en el qual exigia que fos legal que els excomunicats apel·lessin al rei i al seu consell contra l'excomunió; en aquest escrit exposava tot el cas, de tal manera que fos entès pels laics. Va escriure les seves 33 conclusions en llatí i anglès. Les masses, part de la noblesa, i el seu antic protector, Joan de Gaunt, es van aplegar a ell. Abans que es poguessin fer més passos a Roma, Gregori XI va morir el 1378.