Fra Lope de Barrientos, O.P. (Medina del Campo, 1382-Conca, 1469) va ser un religiós castellà. Tot i que és poc conegut dins de la història eclesiàstica espanyola, fou un dels clergues més poderosos i influents a la Castella del moment. D'orígens humils, va estudiar gramàtica i va aprofitar el costum dels monarques castellans de servir-se de nobles de segona línia, enfront de l'alta noblesa per entrar al servei de l'infant Ferran, que més endavant esdevindria monarca de la Corona d'Aragó. Després, gràcies a la seva intel·ligència i la conjuntura política, va ascendir socialment assolint diversos càrrecs: entrà a l'orde dels dominics, fou catedràtic de la Universitat de Salamanca, confessor del rei Joan II de Castella i bisbe successivament de Segòvia, Àvila, però sobretot de Conca. Arribaria, així mateix, a ser inquisidor, home de confiança d'Enric IV de Castella i Canceller Major del regne. A això, cal sumar-li una sèrie d'escrits de la seva mà sobre teologia i problemes religiosos castellans del .
Biografia Va néixer a Medina del Campo l'any 1382, fill d'un servidor de Ferran d'Antequera, anomenat Pedro Gutierrez de Barrientos, que va morir servint en batalla. És probable, encara que no s'ha pogut demostrar, que procedís d'una família de judeoconversos al servei de la corona des d'antic. En la cort va veure néixer i va tractar als infants d'Aragó, fills de Ferran, el que explica que estigués de la seva part, si més no, al principi de les lluites castellanes contra Álvaro de Lluna.
Va estudiar com a frare dominic, primer a Medina del Campo i, a partir del 1406, és enviat com a professor a l'Estudi General del Convent de Sant Esteban de Salamanca, des d'on va passar a la Universitat a ensenyar teologia i filosofia. Allà va coincidir amb un altre personatge il·lustre, Tomás de Torquemada. Atès que tenien moltes coses en comú (ser tots dos d'origen jueu, pertànyer a l'orde dels dominics i venir d'un poble de la mateixa regió), van entaular amistat i, sens dubte, van compartir idees sobre el problema religiós a Castella.
Barrientos va destacar tant en el seu magisteri que es va convertir el 1416 en catedràtic de prima de Teologia d'aquesta universitat, fins que el rei Joan II el va nomenar confessor real l'any 1433 i li va encarregar que eduqués al futur rei, el príncep Enric i, més tard, al seu últim fill, l'infant Alfons (1453-1468).
miniatura|esquerra|Catedral de Segòvia.
També va ser nomenat Inquisidor i, el 1438, va ser elegit bisbe de Segòvia. El 3 maig del 1440 es va celebrar un sínode a l'església de Sant Miquel de Turégano, en què va presentar la seva Instrucció Synodal per a la formació teològica i pastoral dels seus clergues. Gairebé sempre fidel a Joan II, va canviar la diòcesi de Segòvia, l'any 1442, la demarcació es trobava sota la influència del rebel príncep Enric, per la d'Àvila adepta al monarca, i més tard va aconseguir a Tordesillas la reconciliació de tots dos per oferir un front unit davant Navarra i Aragó. El 1444 va ocupar la diòcesi de Conca i a l'any següent, va cooperar amb les seves tropes a la Primera Batalla d'Olmedo, que anys més tard, 1449, defensava així mateix amb les armes la seva diòcesi contra les tropes de don Alonso d'Aragó i altres nobles castellans. Se li va oferir l'arquebisbat de Santiago, però ho va rebutjar.
Malgrat les seves importants responsabilitats religioses, mai va deixar la seva tasca d'home d'estat com a conseller del rei Joan II, primer, i d'Enric IV, després. Possiblement instruís a la futura Isabel la Catòlica, germanastra del rei (moltes de les seves actuacions en política religiosa encaixen amb la forma de pensar de Barrientos). Des de la seva posició privilegiada i de confiança va influir decisivament en la política d'aquests dos reis castellans, i, segurament, també va conspirar, especialment contra el primer (donada la seva esmentada amistat amb els Infants d'Aragó).
La seva tasca com a home d'estat va ser tan discreta com fonamental. Va treballar al costat de Joan II, al principi com a partidari dels Infants d'Aragó, però després com un fidel seguidor. Va acabar sent un home realment poderós i ric malgrat el vot de pobresa de l'ordre a la qual pertanyia.
La mort l'any 1454 d'Álvaro de Lluna, va provocar que li toqués substituir-lo en el govern de Castella fins a la mort de Joan II, apartant-se més tard dels negocis d'estat per desacords amb el nou monarca (Enric IV de Castella). Malgrat la seva atzarosa vida política, va tenir encara temps per fundar diverses cases conventuals: l'Hospital de Sant Sebastià de Conca i el de La nostra Senyora de la Pietat de Medina del Campo, on, per un temps, van reposar les seves restes i va escriure nombrosos llibres. Filosòficament s'alinea entre els renovadors de l'escolàstica. La seva mort va tenir lloc a Conca el 30 de maig del 1469.
Activitat com a inquisidor i les seves idees sobre els conversos Quan mediava el , un ampli sector social mantenia una postura molt radicalitzada en contra dels jueus, tal com explica el franciscà Alonso de Espina en el seu escrit Fortalitium Fidei: «Van entrar, oh Senyor!, en el teu ramat els llops rapinyaires. Ningú no pensa en els pèrfids jueus, que blasfemen del teu nom.»
Davant d'aquesta actitud es manifestaven els defensors dels conversos, personatges notables, alguns d'ells també conversos, com el relator Díaz de Toledo, Alonso de Cartagena, Lope Barrientos i Juan de Torquemada (oncle de l'inquisidor). Benzion Netanyahu, autor del llibre The Origins of the Inquisition in Fifteenth Century Spain, afirma que quan els conversos espanyols van ser perseguits i van "reclutar en la seva defensa a homes de gran coratge i brillantor, com Lope de Barrientos ... ". De fet, el bisbe va redactar diversos escrits de defensa, en què reconeixia que «possible és que institutriu alguns, però ja que anys sigui, injusta i inhumana cosa seria tot el llinatge dels Manzell cap diffamar». Gràcies al seu càrrec d'inquisidor i a les seves influències, es va posar en contacte amb el papa Nicolau V i va aconseguir la seva resposta favorable el 1449: segons afirma Barrientos, el pontífex «havia manat que no es fes cap discriminació entre els nous convertits a la fe i els cristians vells en la recepció i tinença d'honors, dignitats i oficis, tant eclesiàstics com seculars».
Lope de Barrientos, va arribar a assegurar que descendia de jueus batejats. No obstant això, les investigacions apunten que era un cristià vell, que feia servir aquesta mentida per consolidar la seva postura ideològica: defensar els conversos, per atacar els jueus.
Malgrat la seva lloable defensa dels conversos, Barrientos i, en general, els dominics, eren partidaris de prohibir el judaisme a Castella. La seva idea era que els judeoespañols havien de convertir-se o emigrar, i això van defensar fins que Fra Tomás de Torquemada va convèncer a Isabel la Catòlica l'any 1492.
miniatura|Crema de llibres herètics per frares dominics. Detall d'una taula de Pedro Berruguete sobre la vida de sant Domènec de Guzmán.
Una altra de les seves actuacions més destacades a les ordres del rei va ser el plet contra el senyor Enrique de Villena, a qui va condemnar a presó acusat de bruixeria i nigromància. Una cosa sabia sobre aquestes matèries, com testimonien els manuscrits inèdits d'algunes obres seves que hi ha a Salamanca: Tractat de cas i fortuna, Ms Salamanca, Universitat, núm 2096, fol. i-12v. Tractat de dormir o despertar i del somiar de les adevinanças i averanys i profecies, Ms Salamanca, Universitat, núm 2096, fol. 12-55 iTractat de la adevinança i les seves espècies, Ms El Escorial, Biblioteca, h. III, 13. En realitat, tant Joan II com ell desconfiaven de les idees innovadores de les que era una de les persones més cultivades i sàvies de l'època. Enric de Villena escrivia sobre molts temes, era literat, traductor, cirurgià i és possible que col·leccionés llibres en hebreu i en àrab, el que li convertia automàticament en sospitós d'heretgia. Villena va morir a la presó, l'any 1434, i el rei Joan II li va encarregar a Barrientos l'estudi de la seva biblioteca. Barrientos va manar cremar la majoria dels còdexs, però va conservar uns pocs: «Fra Lope els va mirar i va fer cremar alguns, i els altres van quedar en el seu poder». El poeta Juan de Mena es va queixar de tal barbaritat en uns versos del seu Laberint de Fortuna:
Hi ha qui va acusar Barrientos de ser un salvatge i d'apoderar-se dels llibres més valuosos per plagi; altres, en canvi, li van justificar, ja que, segons sembla, el rei volia cremar-los tots i només la intervenció del capellà va permetre salvar-ne alguns. El mateix Lope de Barrientos es defensava d'aquesta manera:
Posició respecte al conestable Álvaro de Luna És complex determinar si el Bisbe Barrientos era o no partidari del conestable Álvaro de Luna, doncs, en paraules de l'historiador Salamanc José Luis Martín: «... entre 1435 i 1440 el sistema d'aliances canvia contínuament. No és possible en una obra d'aquesta naturalesa referir-nos a totes elles ni esmentar els noms dels que donen suport a uns o un altre en cada moment.» Idea rubricada per Paulino Iradiel: «Les lluites civils es desenvolupen de manera contradictòria i intermitent fins al final del regnat (de Joan II), amb aliances, tàctiques circumstancials i canvis de bàndol que fan difícil la seva explicació.»
esquerra|Llibre d'Hores de Joana I de Castella|miniatura
No obstant això, és factible conjecturar que al principi, Fra Lope de Barrientos era favorable als Infants d'Aragó. Però era un hàbil polític que sabia maniobrar a temps i salvar-se sempre de la desfeta.
Quan Joan II d'Aragó va trencar les Treves de Majano (1430) i va envair Castella, el rei Joan II va haver de refugiar-se a Medina del Campo amb els seus lleials (entre ells, el Bisbe Barrientos). Medina no era una ciutat fàcil de defensar, ja que la seva formació d'infanteria no era pròpiament castrense, sinó, més aviat per cobrar portazgos (tan sols la Mota estava ben protegida). El Bisbe Barrientos es va oferir com a mediador i va aconseguir un tracte aparentment beneficiós per a ambdós bàndols. No obstant això, tot indicava que el clergue havia traït al rei castellà, ja que quan Joan II estava celebrant, confiat a la plaça de Medina del Campo, les tropes del regne de Navarra van irrompre a la vila i el van retenir. Encara que després el deixessin anar, havien aconseguit minar el prestigi de la corona i burlar-se del rei. Possiblement, llavors, Barrientos va ser un dels instigadors de l'exili d'Álvaro de Luna el 1439, preparant el camí per al triomf dels Infants d'Aragó.
Cinc anys després, els vents havien canviat totalment. La mort de Blanca de Navarra, l'esposa de Joan II d'Aragó, va obligar a aquest a tornar ràpidament cap al seu regne, abandonant la campanya castellana, ja que la seva pròpia corona perillava davant les pretensions de Carles de Viana. El poder dels Infants d'Aragó s'esquerdava, i Barrientos havia de reaccionar ràpidament.
A més, Álvaro de Luna havia tornat i havia reorganitzat el bàndol realista amb els recursos gairebé il·limitats de la mitra de Toledo, des d'on li donava suport el seu mig germà Joan de Cerezuela. Irònicament, el mateix Lope de Barrientos, en aquell temps, bisbe d'Àvila, es va unir a ell. Entre els preparatius per a l'enfrontament (que tindria lloc a Olmedo), Barrientos se'n va anar a Madrigal de les Altes Torres per convèncer a l'hereu, el príncep Enric, de no tornar contra el seu propi pare.
La derrota dels Infants d'Aragó en la batalla d'Olmedo de 1445 va ser aclaparadora. Les Cobles de la Panadera, que relaten els moments previs a l'esmentat enfrontament, descriuen l'ardor guerrer del bisbe de la següent manera:
miniatura|Enric IV de Castella.