Capital en ciències econòmiques, és el conjunt de mitjans de producció, ja siguin reals o monetaris, que es poden reproduir amb l'acció d'una unitat productiva i son susceptibles d'originar un benefici econòmic. És un dels tres factors de producció, sent els altres les matèries primeres i la mà d'obra, que permeten la producció de béns creats pels humans, en contrast amb les matèries primeres. El capital no es fa servir immediatament en el procés de producció, a diferència de les primeres matèries o dels béns intermedis.
La teoria econòmica distingeix el capital tècnic, que suposa el conjunt de béns materials directament relacionats amb l'explotació econòmica com les instal·lacions, edificis, primeres matèries, maquinària, o eines entre d'altres elements, i el capital comptable que suposa la valoració monetària amortitzable representada en els comptes del capital tècnic. L'economia de l'empresa defineix el capital fix que formen els béns duradors com terrenys, maquinària o edificis que no es transformen en diner en l'exercici econòmic, i el capital circulant que formen els béns com primeres matèries, mercaderies o estocs que es consumeixen en la producció o activitat comercial en un exercici i que es poden vendre per transformar en diners. Des del punt de vista jurídic el capital son el conjunt de drets de l'empresa que recauen sobre el capital: titulars d'accions i creditors de les operacions comercials.
Karl Marx a la seva teoria va definir el capital variable com la inversió d'un capitalista en el poder del treball, que es considera l'única font de valor excedent. És "variable" atès que la quantitat del valor que pot produir difereix de la quantitat que consumeix, i crea un nou valor. D'altra banda, el capital constant es refereix a la inversió en factors no-humans de la producció, en les plantes i la maquinària, que per Marx només contribuïa amb el seu valor de reemplaçament. És "constant" atès que la quantitat de valor que es fa servir a la inversió original, i la quantitat de valor que es recupera en els productes finals, roman constant.
La inversió en l'acumulació de capital en la teoria de l'economia clàssica és l'acte d'incrementar el capital. Per a invertir, els béns han de ser produïts, i no s'han de consumir immediatament sinó que han de ser utilitzats per a produir altres béns com a mitjans de producció. La inversió està relacionada amb l'estalvi, però no són conceptes iguals. L'economista John Maynard Keynes va fer la diferència: estalviar és no gastar tota la renda en béns i serveis actuals, mentre que la inversió es refereix a la despesa en un tipus específic de béns, els béns capitals.
Definició clàssica En ciències econòmiques el capital és la quantitat de recursos, béns i valors disponibles per a satisfer una necessitat o per a dur a terme una activitat definida i generar un benefici econòmic o guany particular. Sovint es considera la força de treball part del capital. També el crèdit, atès que implica un benefici econòmic en la forma d'interès, és considerat capital financer.
Els béns de capital, que inclouen fàbriques, maquinària, eines, i diversos edificis, en contrast amb els béns de consum i les primeres matèries que s'utilitzen en la producció de béns, són utilitzats en la producció de capital físic i es refereixen com a béns de capital real dels productes que s'utilitzen en la producció d'altres productes, sense incorporar-se a aquests productes. Molts productes poden ésser classificats com a béns de capital o béns de consum d'acord amb el seu ús, com els automòbils i ordinadors personals, i la majoria d'aquests béns de capital són també béns duradors.
Els béns de capital són també diferents del capital financer. Els béns de capital són objectes reals de la propietat d'entitats —persones, governs i altres organitzacions—, a fi d'obtenir un rendiment positiu d'algun tipus de producció.
L'activitat que es duu a terme pot ser la producció, el consum, la inversió, la constitució d'una empresa, etc. Quan aquest capital es destina a la producció, es converteix en un factor de producció. El capital es pot acumular amb el temps, i les seves tornades (renda) poden ésser utilitzades o reutilitzades per augmentar el capital original.
Valor i conceptualització miniatura|Retrat d'Adam Smith per un artista desconegut, conegut com el "retrat de Muir" en honor a la família que en va ser propietària La conceptualització del capital està lligada a la conceptualització del treball, ja que ambdues s'influencien mútuament amb la teoria adoptada sobre el valor econòmic dels béns i, per tant, amb els mitjans per a crear-los.
Els economistes anomenats clàssics Adam Smith i David Ricardo van definir la teoria del valor treball seria sistematitzada per John Stuart Mill en conjunt amb la resta de les qüestions tractades pels clàssics en un esquema integral d'economia política, mentre que Karl Marx insistiria en la teoria del valor treball, però aquesta vegada com a base per a una crítica al concepte mateix d'economia política.
La revolució marginalista de William Stanley Jevons, Léon Walras i Carl Menger va reemplaçar la concepció dels clàssics sobre el valor i el seu concepte econòmic del treball i el capital, referint-ho ara a la utilitat marginal, canviant així la determinació de la producció i la distribució a la circulació, o sigui, al consum. A diferència dels clàssics, que, o bé deduïen el valor del capital físic del treball invertit en ell, o bé del capital en si mateix, els marginalistes ho trobaven en la utilitat mateixa del préstec del capital.
Els sistematitzadors dels diferents corrents marginalistes Alfred Marshall, Vilfredo Pareto i Eugen von Böhm-Bawerk es van dividir en dues posicions oposades: l'escola neoclàssica, representada per Marshall, fent una síntesi entre Mill i el marginalisme de Jevons, concebria al valor com a resultat de la interacció entre una demanda basada en la utilitat del consumidor en termes marginals, i una oferta basada en els costos de producció, però aquesta vegada no mesurats des dels seus preus sinó des de la productivitat marginal dels factors de producció, tornant així a la concepció clàssica del capital, però sobre més sòlids fonaments marginalistes; i l'escola austríaca, representada per Böhm-Bawerk, continuador encara que amb certes variacions del marginalisme pur i subjectivista de Menger, analitzaria en profunditat la qüestió del capital, i arribaria a una definició que, encara que conciliable amb els clàssics, part de premisses diferents i més relacionables amb el primer pensament d'Adam Smith, anterior al seu magnus opus, amb l'obra de Richard Cantillon i amb la mateixa línia continuada per Jean-Baptiste Say, més afí a la posició austríaca.
Paradoxalment, la interpretació austríaca del capital acabaria, a través de les obres de John Hicks sobre el particular, essent la més adoptada per la resta de l'acadèmia d'orientació neoclàssica, encara que en una forma simplificada i amb importants diferències respecte a l'origen de l'interès (Hicks, 1973). De la mateixa manera, la crítica de Böhm-Bawerk a les inconsistències lògiques de les teories de l'explotació neoricardiana i marxiana, seria la que finalment es convertiria en pràcticament clàssica hagut de, entre altres raons, al fet que és fàcilment conciliable amb gairebé totes les posicions preses en l'espectre del pensament econòmic.
La precisa definició de Bohm-Bawerk del capital com es fa servir en els tres volums de Capital i interès, es presenta de la següent manera com a solució al caos de definicions que enfrontava l'economia política:
Després es distingirà conceptualment al capital en dos elements econòmics qualitativament diferents: el capital-mitjà de producció, entès com els béns de producció, i el capital privat, com a drets de propietat sobre el capital en funció d'una forma d'adquisició —la privada i independent— que depengui directament i internalitzi com a interès la utilitat del mateix.
Interès i productivitat L'interès del capital està explicat per Eugen von Böhm-Bawerk de manera diferent de la clàssica, però és extrapolable, ja que es basa en el préstec del capital o bé en l'avançament per part del seu propietari, sigui aquest el seu creador directe o indirecte i resumeix els significats possibles de la productivitat del capital des de la qual podria explicar-se l'interès:
Sobre aquestes definicions, separades o combinades, diferents autors han intentat donar les seves pròpies explicacions: la productivitat simple de Smith, criticada per Say, la concepció complexa de la productivitat de Thomas Malthus i Eduard Adolf Strasburger entre d'antres, les teories de l'ús de Hermann i Menger, la teoria de l'abstinència de Nassau William Senior i Frédéric Bastiat, les teories del treball i les teories de l'explotació de Sismondi, Johann Karl Rodbertus i Marx, i altres concepcions eclèctiques com les de Gustave de Molinari, Jevons i Mill. Contra totes aquestes teories, Böhm-Bawerk en presenta la pròpia, que després seria polida, criticada i corregida pels seus successors austríacs: Friedrich von Wieser, Frank Fetter, Ludwig von Mises, Ulrich Fehl, Ludwig Lachmann, i particularment per Friedrich August von Hayek, que desenvoluparia una completa teoria del capital, i aconseguiria per primera vegada que es tractés la qüestió més enllà de la seva relació amb la taxa d'interès fins al coneixement interior de l'estructura productiva del capital, i la integraria, finalment, amb la teoria del cicle econòmic.
Oropietat i estructuració miniatura|retrat de Friedrich Hayek La idea de Friedrich August von Hayek sobre el capital, encara que tècnica i dirigida a entendre primer l'estructura de la producció des de cada capital particular, entronca per l'origen de la seva anàlisi amb la de l'economista peruà Hernando de Soto Polar, pel qual la qüestió de la necessitat de la dispersió de la informació subjectiva es transforma en la productivitat mateixa de l'evolució en què les delimitacions objectives de l'assignació de la informació es concreten a través de la propietat al mercat, i explica així al capital en un sentit social global i reedita la interpretació marxiana. Encara que partís de sistemes diferents als dels austríacs i neoclàssics, l'autor reelaboraria com a productiva la funció de la propietat en relació amb el capital, que Marx només veia com a útil i fins a "productiva" perquè era necessària per forçar al treball a modificar-se a si mateix a través d'i per a la creació compulsiva de plusvàlua, almenys fins a trobar un límit al capital mateix. La revisió crítica del concepte marxià de valor com a treball incorporat, implica entendre la propietat com una institució creadora en si mateixa de plusvàlua, i explica així per què és vital la seva existència per al capital:
Vegeu també Capital simbòlic Capitalisme Factors de producció Propietat privada Lliure mercat Empresa Salari Classe social Marxisme Mode de producció capitalista El Capital Reducció de capital
Categoria:Comptabilitat Categoria:Tipus de béns Categoria:Economia de la producció