Marquesat de Montferrat Aleramici centre|100px|Escut dels AleramiciGuillem I <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills AleramAleram <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills <div style="clear:both; text-align: left;" class="NavContent"> Guillem II Otó AnselmOtó I <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Guillem III RiprandoGuillem III <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Enric Otó IIOtó II <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Guillem IV ArrigoGuillem IV <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills RenyerRenyer <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Guillem V Angelica Joana Beatriu MatildeGuillem V el Vell <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Conrad Maria Renyer Bonifaci I Odó (cardenal) Alàsia GuillemBonifaci I <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Guillem VI Demetri Agnès Beatriu |-Guillem VI <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Bonifaci II Beatriu AlíciaBonifaci II el Gegant <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Guillem VII Alessina TeodoraGuillem VII <div style="clear:both;" class="NavFrame"> Fills Joan I Isabel ViolantJoan I
El Aleramici (família dels Alerams o Aleràmics) anteriorment coneguda com a Aleramidi, foren una important família feudal franca al Piemont, les diferents branques de la qual van governar el Montferrat, Saluzzo, Savona i altres terres entre Ligúria i Piemont. Alguns membres de la família van ser actius també al Regne de Jerusalem, al Regne de Tessalònica, i al Comtat de Sicília.
Orígens No és del tot clar ni l'origen ni la genealogia de la família, tant per l'escassetat o la falta de fiabilitat de les fonts com per les contradiccions causades per documents falsos forjats al en suport de reivindicacions específiques d'heràldica i àmpliament utilitzats per historiadors del els falsificadors més famosos i importants de la història dels aleramici Del Vasto foren G. F. Meyranesio i G. Sclavo. En el cas dels marquesos d'Incisa el principal es G. Molinari En els segles passats molts historiadors van tractar de rastrejar els ancestres d'Aleram, el fundador de la dinastia, que segons algunes fonts fantasioses seria descendent de Teodoric de Frísia o dels senyors de Kent. Altres historiadors, sobretot als segles i , van tractar en va de trobar la confirmació documental de la llegenda sobre l'amor que unia a Aleram amb Adelàsia, mítica filla de l'emperador Otó ILa principal font de notícies llegendàries sobre Aleram està formada per les cròniques escrites pels monjos Iacopo d'Acqui i Galvano Fiamma, que es van basar en fonts literàries i tradicions populars. El seu treball, en particular el de Iacopo, van influenciar d'altres autors entre els segles XV i XVII.
La dotació del monestir de Grazzano, un document del 961 informa que Aleramo era el fill d'un comte Guillem de llei sàlica (franc) i sembla plausible identificar aquest Guillem amb un personatge, probablement de l'estirp dels francs, que va entrar a Itàlia amb 300 soldats en el seguici de Guiu III de Spoleto el 888 i que era actiu el 924 a la cort de Rodolf II de Borgonya, rei d'Itàlia. Els orígens d'Aleram s'haurien de buscar (i s'han fet diverses hipòtesis) en els territoris de l'antic regne de Lotari I. Els orígens de la família d'Adelàsia, la primera esposa d'Aleram i progenitora dels alerams (aleràmici), segueixen sent desconeguts. És cert que Aleram es va casar després amb Gerberga, la filla del rei Berenguer II d'Itàlia, i que aquest matrimoni li va permetre adquirir el títol de marquès entre l'any 958 i el 961. L'origen imperial d'Adelàsia sembla una llegenda creada només per donar més llustre a la seva descendència.
Aleram de Montferrat pot ser considerat el veritable i efectiu fundador de la dinastia aleràmica. Va gaudir de gran prestigi tant amb els reis d'Itàlia Hug de Provença, Berenguer II i Lotari II com a la cort de l'emperador Otó I, com es demostra per diverses donacions de terres, que es van afegir als béns que ja posseïa a la comarca de Vercelli a Llombardia, i el títol de marquès que li va assignar Berenguer II. El 967 Otó de Saxònia li va donar un vast territori entre el d'Orba i el Tanaro, que arribava al sud fins a la rodalia de Savona. Aquesta terra, boscosa i no cultivada, havia estat devastada durant les batudes del segle anterior pels bandits i sarraïns procedents, o almenys afavorits, per l'emirat sarraí de Frassineto al sud de França. Aquest territori s'hauria anomenat "Vasto" o "Guasto" i molts successors d'Aleram foren anomenats "marquesos del Vasto". Durant diversos segles, segons diu Richard Musso, el nom es va mantenir en ús per al territori muntanyós entre Dego, Montenotte, Carcare i Cairo. En altres llocs, no obstant, va prevaldre el nom (gairebé equivalent) de Langhe (vulgariter enim loca deserta Langae dicuntur segons Lunig) No era un territori homogeni, era més aviat un conjunt de terres disperses en els boscos i els turons del Piemont meridional.
La marca de què fou marquès Aleram, s'estenia aproximadament des del baix Vercellès (país de Vercelli) al Savonès (país de Savona), i a l'àrea costanera entre Finale i Cogoleto. Dins d'aquesta àrea però hi havia centres urbans, com Savona i Acqui, que encapçalades pel seu bisbe, gaudien de gran autonomia, que fou reconeguda pels mateixos emperadors. En el moment de la investidura d'Aleram la resta del Piemont i Ligúria occidental es va dividir en dues grans marques: el nord la Marca d'Ivrea, i al sud, entre Torí i Ventimiglia, la marca de Torí concedida a Arduí Glaber (Arduino Glabrione).
Principals branques dels descendents d'Aleram i les seves subdivisions Els Alerams no seguien la regla de la primogenitura, i per mitigar el debilitament de la dinastia causada per la divisió de la propietat feudal, van recórrer al consorci. Els dominis foren en part propietat indivisa entre els descendents dels dos fills d'Aleram, Otó i Anselm, durant gairebé un segle, com ho demostra l'acord que Savona va mantenir amb totes les altres branques de la família fins al 1085.
A finals del , un segle després de la mort d'Aleram, les tres branques principals de descendents d'aquest eren les següents:
Els marquesos de Monferrat, descendents d'Otó. Els seus béns es concentraven al nord del riu Tanaro, encara que en segles posteriors van conquistar molts territoris al Piemont meridional que havien pertangut a altres famílies aleràmiques.
Els marquesos del Bosco, descendents d'Anselm. Els seus béns patrimonials estaven situats entre Alessandria i Albisola.
Els marquesos Del Vasto, també descendents d'Anselm, que havien heretat els territoris entre Asti (o més aviat Loreto) i Savona i havien afegit al seu territori una bona part dels dominis dels arduins entre Saluzzo i Albenga.
Aquesta divisió també correspon als béns patrimonials identificats per les tres grans donacions que es van fer a Aleram. Les dues primeres donacions van ser fetes per Hug de Provença i Lotari II, reis d'Itàlia. La primera el 934 era la "corte" (comarca) de "Auriola" (?) que permetia a Aleram expandir els seus dominis al centre històric de Monferrat; la ubicació més acceptada és la de Trino, just al nord del riu Po entre Chivasso i Vercelli, encara que el nom recorda Olivola, a prop de Grazzano (avui Grazzano Badoglio). La donació de l'any següent fou la "corte" de Villa del Foro (la romana "Forum Fulvii" ara un suburbi d'Alessandria), el territori entre "Barcile" i "Carpanum" que podria ser la zona de l'Orba fins a Carpeneto i la Villa de Ronchi (Mombercelli). L'Alessandrino (el país d'Alessandria) i la vall d'Orba i Alexandria (els dos primers béns de la segona donació) seran la principal propietat del marquès del Bosco, mentre que la tercera, no gaire lluny del territori en el qual dos segles més tard va néixer el marquesat d'Incisa, podria haver estat transmesa als marquesos de Sezzadio, els béns dels quals es van fusionar en els béns del marquès del Vasto. Finalment el 967 l'emperador Otó I va donar a Aleram setze "cortes" en el territori devastat pels sarraïns de Fraxinètum a l'interior de Savona i al Langhe. Aquesta zona, anomenada "Vasto", va ser el principal patrimoni dels marquesos coneguts com a Del Vasto.
La separació patrimonial entre les tres branques dels Alerams, que va començar en les primeres dècades del , va ser completada de conjunt amb l'extinció dels descendents mascles dels marquesos de Torí. Donat que dues filles d'Ulric Manfred II, Berta i Adelaida de Susa, s'havien casat respectivament amb Tete (el pare de Bonifaci del Vasto) i Enric de Montferrat, després de la mort d'Adelaida el territori dels marquesos aleràmics es va poder expandir a través de tota la part inferior de la vall del Po, al baix Piemont, però, va xocar amb les ambicions del comte Humbert II de Mauriena o Moriana, ancestre de la casa dels Savoia). La definició de les àrees de poder d'Humbert de Moriana i de Bonifaci del Vasto es van establir al llarg d'una línia situada entre Staffarda i Carmagnola al llarg de la línia del Po.
El gran domini de Bonifaci "el marquès més famós d'Itàlia", segons el cronista Godofreu Malaterra, va ser dividit entre els seus set fills i això va donar lloc a un gran nombre de línies dinàstiques: El marquesat de Saluzzo, el de Busca i Lancia, el de Ceva, el de Clavesana, el de Savona (Carretto) i el d'Incisa (i efímerament el comtat o marquesat de Loreto).
Alerams de Montferrat
miniatura|esquerra|Conrad de Montferrat, que es va convertir per un curt temps també en rei de Jerusalem. Els descendents d'Aleram van governar durant molts anys de forma consorciada els dominis hereditaris. Després de diverses dècades però, el territori es va convertir en un marquesat de Montferrat del que tenien el domini exclusiu els descendents d'Otó, un dels dos fills d'Aleram.
Des del , el marquès de Monferrat va elevar en gran manera el seu poder i va esdevenir la principal dinastia feudal del Piemont meridional. Els objectius del marquès foren l'expansió a costa de les importants ciutats comunals d'Asti, Alba i Alessandria, però a la meitat del segle la família també va estar implicada en un segon front, l'oriental. La participació en les guerres a Terra Santa, i en particular la Tercera Croada, va portar glòria a la cort de Montferrat.
Els successors de Guillem VI, Bonifaci II de Montferrat dit el Gegant, i Guillem VII de Montferrat dit el Gran, es van dedicar a l'extensió dels seus dominis al Piemont. Guillem VII va obtenir la major glòria quan va aconseguir estendre la seva influència per tal de convertir-se també en el capità de Milà. Aquest moment fou potser la cúspide del poder familiar, però el marquès va acabar els seus dies miserablement en una gàbia de ferro, capturat pels alexandrins.
Amb la mort de Guillem VII el Gran, el marquesat va caure en el desordre. El seu fill Joan I de Montferrat va morir sense hereus mascles el 1305 i va ser el darrer marquès de Monferrat de la casa d'Aleram.
La filla de Guillem VII, Violant, s'havia casat amb l'emperador romà d'Orient Andrònic II (fet que mostra el lligam encara molt viu entre ela Alerams i l'Orient): El fill, Teodor, va reclamar el tron de Montferrat i el va aconseguir. A partir d'aquest moment va començar la dominació de la família dels Paleòleg.
Llista dels marquesos aleràmics de Montferrat miniatura|Escut de la casa dels Aleramici, que va posseir el Marquesat de Montferrat. Guillem I, comte? però mai marquès, (mort abans del 933) Aleram (933 - 967) Guillem II, fill i comarquès Otó I (967 - 991), fill Guillem III (991-abans de 1042), fill Otó II (abans de 1042 - 1084), fill Enric (mort el 1045), germà i comarquès Guillem IV (1084 - 1100), fill Renyer I (1100 - 1136), fill Guillem V (1136 - 1191), fill Conrad (1191 - 1192), fill Bonifaci I (1192 - 1207), germà Guillem VI (1207 - 1225), fill Bonifaci II (1225 - 1253), fill Guillem VII (1253 - 1292), fill Joan I (1292 - 1305), fill
Monferrat a Orient