miniatura|Cal·ligrafia en llatí que representa una bíblia de 1407 La cal·ligrafia és l'art d'escriure emprant bells signes. Es pot referir a dos conceptes diferents: d'una banda, és l'art d'escriure amb lletra artística i correctament formada,«Caligrafía» , Enciclopedia Ilustrada Cumbre, Tom 3, Editorial Cumbre, 1984, segons diferents estils. S'oposa a l'estil manuscrit o autògraf espontani únic de cada persona, i que s'estudia, entre d'altres, per la grafologia. El seu ensenyament sol formar part de la didàctica de l'escriptura.
Una definició contemporània de la pràctica de la cal·ligrafia és "l'art de donar forma als signes d'una manera expressiva, harmoniosa i elegant". La història de l'escriptura és una història d'evolucions estètiques emmarcades per les habilitats tècniques, velocitat i limitacions materials de les diferents persones, èpoques i llocs.David Diringer, The Alphabet: A Key to the History of Mankind, 3a edició, volum 1, London, Hutchinson & Co., 1968, pàgina 441,
La cal·ligrafia abasta des de creacions completament utilitàries fins magnífiques obres d'art on l'expressió abstracta (o no) adquireix més importància que la llegibilitat de les lletres.Claude Mediavilla, Calligraphie: du signe calligraphié à la peinture abstraite, , parís, Edicions de l'Imprimerie nationale, 2000, 332 pàgines, La cal·ligrafia clàssica difereix de la tipografia i de l'escriptura manual no clàssica, encara que un cal·lígraf pot ser capaç de crear totes elles.
Etimologia "Cal·ligrafia" prové del grec καλλιγραφία, amb el mateix significat.
Història miniatura|Cal·ligrafia xinesa La tradició afirma que els caràcters xinesos, la forma més antiga coneguda d'escriptura dels existents avui en dia, van ser inventats per Cang Jie (cap a 2650 AC). Una altra tradició remunta la seva creació als temps de Fuxi, el llegendari primer emperador de la Xina.
La cultura xinesa concedeix una gran importància a la cal·ligrafia. Aquesta es fonamenta en la bellesa visual dels ideogrames, la tècnica de la seva realització i els preceptes metafísics de la cultura tradicional xinesa.
La cal·ligrafia occidental es desenvolupa molt més tard i de forma totalment independent. El seu origen és l'alfabet llatí, amb el que a l'edat mitjana escrivien els monjos copistes sobre pergamí. Aproximadament a la mateixa època la cultura islàmica desenvolupa la seva pròpia cal·ligrafia, basada en l'alfabet àrab, i degut a la prohibició religiosa de representar éssers vius, la converteix en un art decoratiu d'ampli ús en l'arquitectura.
Altres alfabets es van desenvolupar en altres cultures, i fins i tot existeixen avui en dia, la majoria d'ells a Àsia, i són utilitzats de manera habitual en els seus respectius països, encara que globalment tenen una difusió molt menor.
Després de la invenció de la impremta per Gutenberg, els llibres arriben a una difusió molt més gran que la possible fins aleshores i la cal·ligrafia perd importància en favor de la tipografia.
El bolígraf primer, i posteriorment les màquines d'escriure i els ordinadors han suposat la desaparició de la cal·ligrafia de la nostra vida quotidiana. Tanmateix, és avui un art molt viu, una forma d'expressió artística que uneix l'escriptura amb altres arts plàstiques com el dibuix i la pintura i que dona lloc a obres de gran bellesa plàstica, en les que constantment busquen inspiració dels creadors de noves tipografies. La màquines d'escriure cal·ligrafia és present al nostre voltant en la publicitat, els logotips de companyies i les etiquetes de molts productes, però la cal·ligrafia ha anat decreixent en el seu ús a través del temps encara que de manera expressiva es donin alguns avenços en la recerca de noves formes de cal·ligrafia les mateixes continuen tenint la seva essència principal
Diferents tipus de cal·ligrafia Cal·ligrafia àrab
miniatura|Bàsmala amb forma d'au: una composició cal·ligràfica àrab clàssica La cal·ligrafia àrab (en àrab, فن الخط fann al-jatt, ‘art de la línia’) és un art decoratiu propi dels pobles que utilitzen l'alfabet àrab i les seves variants. Se sol considerar com la principal de les arts islàmiques.
Tècnica miniatura|esquerra|Càlams de canya emprats en cal·ligrafia àrab La cal·ligrafia àrab comença a desenvolupar-se més enllà del seu ús funcional amb el cal·lígraf Abu-Alí Muhàmmad ibn Muqla (940), que va ser visir de tres califes abbàssides. Ibn Muqla i el seu germà van establir les primeres regles de proporció en el traçat de les lletres. Van prendre com a mesura principal del punt, és a dir, el rombe traçat amb el càlam, per mesurar la longitud de les línia i el cercle amb diàmetre igual al de la lletra àlif (ا) per calcular les proporcions de les lletres. Els estils derivats de la cursiva original es regeixen per aquestes unitats de mesura.
L'instrument habitual per a l'escriptura és el càlam (en àrab, qalam), utilitzat encara avui dia per la cal·ligrafia artística. El càlam és una canya en l'extrem es fa un tall transversal: aquest tall determina l'alternança entre traços gruixuts i fins característica de la majoria dels estils cal·ligràfics. Al Màgrib i l'Àndalus s'utilitzava però amb més freqüència un càlam acabat en punta, com les tradicionals plomes europees, i per aquesta raó l'anomenada escriptura andalusina o magribina no posseeix alternança en el traç. Hi ha estils cal·ligràfics menys coneguts que usen altres instruments: els musulmans de la Xina, per exemple, utilitzaven el pinzell propi dels cal·lígrafs xinesos, donant a la cal·ligrafia àrab executada d'aquesta manera una aparença molt peculiar.
Orígens El desenvolupament de l'art cal·ligràfic àrab, com el de la pròpia escriptura, està íntimament lligat a l'expansió de l'islam a partir del . Fins aquell moment, la cultura àrab es transmetia sobretot oralment, i encara que els àrabs tenien un alfabet propi, no usaven l'escriptura més que per a anotacions de caràcter mnemotècnics, comptabilitat comercial, epitafis i altres usos de poca importància. En l'alfabet àrab de l'època no existien els punts que avui distingeixen unes lletres de les altres: així, per exemple, les lletres ب,ت,ث (th, t, b) s'escrivien igual, ja que només s'escrivia el traç bàsic comú a totes elles. El lector havia de fer un esforç suplementari d'interpretació segons el context, cosa que normalment no suposava un problema donat que sovint el lector era l'escriptor mateix o algú que en qualsevol cas ja tenia una idea del que estava escrit.
L'expansió de l'umma, primer a Aràbia i després a territoris de llengua no àrab, planteja dues qüestions: la primera és la necessitat de transmetre l'Alcorà entre persones no arabòfones, garantint alhora la inalterabilitat del text. És llavors quan es perfecciona l'alfabet de manera que cada signe representi un únic so: s'inventa el punt, a partir del qual es creen lletres diferents afegint al que fins aleshores eren traços comuns per representar diferents fonemes. Més endavant es va inventar una notació vocàlica que s'afegeix a l'escriptura com a signes diacrítics. L'escriptura àrab queda definitivament fixada al voltant de l'any 786 amb les aportacions de Khalil ibn Ahmad al-Farahidí. La segona qüestió plantejada és que a mesura que l'Estat islàmic creix, l'administració es fa més complexa i requereix un volum de paperassa desconegut en l'organització tribal àrab anterior a l'islam. Això impulsa el perfeccionament de l'escriptura, que es fa més ràpida i nítida, així com la proliferació de diferents estils.
miniatura|Pàgina d'un Alcorà andalusí. Els trets més gruixuts al centre de la pàgina són d'estil cúfic.
En els primers temps de l'islam, els estils cal·ligràfics eren bàsicament dos, relacionats amb el suport de l'escriptura: sobre materials durs es gravaven unes lletres més esquemàtiques, d'aspecte quadrat, mentre que per a suports tous s'utilitzava una lletra cursiva. El primer estil donarà lloc a l'escriptura cúfica, anomenada així per haver desenvolupat a Kufa (Iraq), de caràcter ornamental i solemne que al seu torn derivarà en diversos estils. Dona lloc també a la cursiva emprada tradicionalment al Màgrib i l'Àndalus, així com en les zones d'Àfrica sota la seva influència. De la cursiva original sorgeix l'estil naskhí o estil "de còpia", que és el que s'utilitza fins avui en dia com a model de lletra d'impremta, que al seu torn donarà lloc a formes d'escriptura molt variades, entre les quals destaca el ruq`a, cursiva esquemàtica emprada avui en l'escriptura manuscrita, sobretot al Màixriq.
El desenvolupament de la cal·ligrafia com a art va lligat al fet que l'islam prohibeix l'adoració de representacions figuratives i és així com la cal·ligrafia ofereix als llocs sagrats un substitut a la decoració figurativa. En lloc de representar Déu, el Profeta, o qualsevol altre motiu figuratiu relacionat amb la religió, l'art islàmic els substitueix per la representació cal·ligràfica dels seus noms, o per frases extretes de l'Alcorà, particularment la bàsmala. L'escriptura àrab en general, al marge de la seva utilització artística, experimenta una autèntica revolució en l'època islàmica, tenint en compte la utilització marginal que s'havia fet en èpoques anteriors. Les societats islàmiques medievals, predominantment urbanes, tenen un alt grau d'alfabetització i les persones cultivades es preuen de dominar diferents estils de cal·ligrafia. La transmissió oral es manté per tradició, sobretot en el cas de l'Alcorà, els estudiosos seguiran aprenent de memòria, però paral·lelament sorgeix un interès per deixar constància escrita de tot el que succeeix, es rumia o es pensa, donant lloc a una extensa literatura. Els musulmans justifiquen aquest interès per l'escriptura argüint que la primera paraula que els va ser revelada per Déu és l'imperatiu "llegeix" (iqrà), que encapçala les primeres paraules que segons la tradició Déu va dirigir a Mahoma:
Principals estils Totes les formes clàssiques que adopten els caràcters àrabs deriven d'una de les dues escriptures utilitzades en època preislàmica: la cursiva i la hiriyya, més tard anomenada kufiyya o cúfica.
Naskh o naskhí El naskh (‘còpia’) és l'estil més bàsic, derivat de l'antiga cursiva preislàmica i de les regles ideades per Ibn Muqla. Deu el seu nom al fet que es va desenvolupar amb la intenció de ser una cal·ligrafia ràpida i clara al mateix temps, per utilitzar-la en la còpia de manuscrits. El naskh és l'estil en el qual es basen les lletres d'impremta en la majoria de les llengües que utilitzen caràcters àrabs, així com el que utilitzen les màquines d'escriure i els ordinadors. D'ell deriven la majoria dels estils cal·ligràfics.
Ruqa El ruqa, derivat del naskh, no és un estil ornamental sinó funcional. El seu nom significa ‘tros’, perquè es va desenvolupar per a poder escriure en trossos petits de paper, de manera que cabés la major quantitat de text en el menor espai possible. Per a això simplifica la forma de les lletres, elimina totalment l'ornamentació i els diacrítics i tendeix a inclinar les paraules de manera que alguns caràcters es puguin superposar a altres. Els dos punts es converteixen en una ratlla horitzontal, els tres punts en una mena d'accent circumflex i el punt simple redueix la seva mida a la meitat per a no confondre amb la ratlla. El ruqa és l'estil més utilitzat en l'escriptura manuscrita avui en dia, sobretot en els països del Màixriq.
Kufí o cúfic
miniatura|esquerra|Pàgina de l'Alcorà en cúfic antic.