Binilagant és una antiga possessió del terme municipal de Llucmajor (Mallorca), situada al nord d'aquest municipi, a la zona muntanyosa i humida del massís de Randa (per això, hom coneix els pagesos d'aquest paratge com a costerins, en contraposició amb els marinencs o pagesos de la Marina).
Del ençà, Binilagant es troba fragmentat en dues finques (cadascuna de les quals es troba transversalment dividida, al seu torn, en dues parcel·les —la de dalt i la de baix—, pel camí Vell de Llucmajor a Montuïri, també conegut com a «camí de la Costa», «camí de la Vila a la Font d'en Batle» o, precisament, «camí de Binilagant»):
Binilagant Vell (parcel·la 5 del polígon 14 i parcel·la 4 del polígon 15; d'unes 15 hectàrees d'extensió; confronta: a l'oest, amb Binilagant Nou; a l'est, amb Son Verd i Son Gener; al nord, amb la Caeta i Son Verd; i al sud, amb la Maimona) i Binilagant Nou (parcel·la 6 del polígon 14 i parcel·la 3 del polígon 15; d'unes 13 hectàrees d'extensió; confronta: a l'oest, amb Son Cerdà; a l'est, amb Binilagant Vell; al nord, amb la Caeta; i al sud, amb la Maimona).
Descripció miniatura|esquerra|Cases de Binilagant Vell esquerra|miniatura|Molí de Binilagant Vell
Binilagant Vell Pel que fa a les cases de Binilagant Vell (situades a la part de dalt de la carretera), el Catàleg de béns immobles del terme municipal de Llucmajor les documenta en el i n'aporta la següent descripció:
El celler (bodega o premsa) amb el cup, que fou emprat durant molts d'anys com a sestadors, pertanyé durant un temps als mateixos propietaris de Binilagant Nou, fins que l'any 2006 fou reincorporat a Binilagant Vell.
Pel que fa al molí de Binilagant Vell, se'l descriu així:
miniatura|Inscripció de dalt el portal de les cases de Binilagant Nou
Binilagant Nou La part de dalt de Binilagant Nou és coneguda com «les Veles», i també s'hi troba la pleta Vella. A la part de baix s'hi troben (entre d'altres): les cases de Binilagant Nou (que daten de 1867), el figueral de moro i l'hortet de prop; el començament de la síquia de n'Aleix, la tanca de la Sínia, l'hortet d'enfora (amb el safareig i el canyar), les penyes i el puig de Binilagant Nou, l'abeurada, la coa Murta, el turonet, la tanca Magra, l'antic forn de calç, la tanca dels Noguers, l'era de batre, les vinyes i, actualment, també dues porcions de terra de secà que fins a l'any 2006 pertanyien a Binilagant Vell: la tanca del Jardinet i el sementer adjacent —conegut abans com «la tanca de Devora Binilagant Nou», i que està situat entre el turonet de Binilagant Nou i, ja dins Binilagant Vell, la tanca de Devora Son Gener, al peu del comellar de Davant les Cases.
Topònim: pronúncia i etimologia El topònim Binilagant (grafia emprada, entre altres autors, pels filòlegs Joan Miralles i Cosme Aguiló) es pronuncia [biniɫəˈɣ˕an̪t], si bé també existeixen les variants [biniəɫəˈɣ˕an̪t] (possiblement, originada per una falsa etimologia popular, quasi romàntica: < Bini- + l'adjectiu elegant) i [binəɫəˈɣ˕an̪t] (més informal).
Pel que fa a la seva etimologia, s'han proposat diferents teories, que podem classificar en dos grups:
Tesis arabistes (tradicionals i majoritàries) Segons el Diccionari català-valencià-balear, Binialagant és un topònim «d'origen aràbic, però incert: tal vegada de l'aràbic banī Laqant, ‘fills d'Alacant’». En el mateix sentit, Joan Veny considera que el topònim Binilegant prové de l'àrab Beni Alakant.
Segons lOnomasticon Cataloniae (de Joan Coromines i Josep Mascaró Passarius), «no és exacte dir que [Binilegant] ve d'un aràbic Beni Alakant, en el sentit de 'fills d'Alacant': usar fills en el sentit de 'habitants' és estrictament hispànic (català i castellà), però no es diu en les altres llengües, i no sé cap raó per creure que s'hagi dit en àrab; de més, en aqueixa combinació mancaria el nexe [subordinant]. En realitat, és Beni'l-Laqántī, 'fills de l'Alacantí'; així, havent-hi l'article aràbic enmig, hi ha el nexe subordinatiu; es tracta d'una petita tribu de descendents d'un moro que li deien "l'Alacantí"; en àrab vulgar, l'accent tònic en els gentilicis en -ī recau sobre la síl·laba precedent si aquesta és llarga o tancada; en català, la -ī final ha caigut normalment. [El mapa del cardenal Despuig (del 1784, gravat el 1785)] hi posa Binielegant, o sigui que encara [se] sentia pronunciar la a- de Beni al-Laganti. No deu ser casual que a uns tres quilòmetres de Binilegant [—en realitat, gairebé cinc—] hi hagi el gros redol anomenat Alacantí».
Quant a la grafia, cal tenir en compte que Coromines, en altres obres, empra les formes Binilagant i Binialagant.
Segons Santiago Pérez Orozco, el topònim Binilagant vindria de l'àrab banī al-ʼaġann 'fills del gangós' ('descendents d'algú que parlava amb veu nasal'). En àrab, eren molt freqüents els microtopònims formats a partir del laqab (sobrenom) del seu propietari, entre els quals hi havia adjectius que indicaven defectes físics.
Tesis mossarabistes (innovadores, però minoritàries) Binilagant també podria esser analitzat com un topònim mossàrab, en el sentit que li dona Álvaro Galmés de Fuentes: «tot topònim actual que, pel seu origen històric, pel fet de trobar-se consignat en el Llibre del Repartiment de Mallorca [—com és el cas de Binilagant (< Benilagan)—] o en altres documents molt antics, [i] per la seva especial estructura fonètica i morfològica, divergent de la del català imposat per la Reconquesta [i de la del mateix àrab], són presumiblement topònims anteriors a la invasió musulmana de les Illes i que pervisqueren, per tant, durant el període àrab […] de la seva història».
Malgrat la tesi arabista reproduïda en el subapartat anterior, per a altres topònims començats en Bini- (com, per exemple, Biniarroi), Coromines i Mascaró afirmen que «en nombrosos casos hem constatat, ja que la -i final de Bini- és un afegit postís de l'àrab [o, per ventura, una errada de transcripció o d'interpretació de l'escrivà del Llibre del Repartiment, que ho hauria associat amb els topònims àrabs començats per Beni- (< IBN) i que signifiquen 'família o llinatge'], i que, [per contra], el mot primitiu és BINA [o BENA], descendent mossàrab [—romanç arabitzat—] de la paraula que ha donat el català penya, del llatí PINNA».
Ara bé, Bernat Mira Tormo, quan examina el topònim Benacantil, relaciona aquest BENA directament amb una arrel preromana, de tipus ibèric, també amb el significat de 'penya'; i Alacant, segons aquest autor, podria provenir de «ALA ('planura') + CAN ('pedra' o 'puig') + T ('alt')».Mira Tormo, Bernat: El origen ibero-tartésico del Euskera, ed. Vision Net, 2006Mira Tormo, Bernat: ¿Son o no son, los vascos iberos?, ed. Vision Net Comptat i debatut, Binialagant significaria 'la penya de la planura del puig alt', en consonància amb la realitat geogràfica d'aquest paratge.
Contra aquesta hipòtesi, cal tenir en compte que ja Álvaro Galmés de Fuentes —sense descartar que, en alguns casos, el primer element (Bini-) de topònims d'aquesta mena pugui significar 'penya'— criticava la generalització abusiva d'aquesta identificació. A més, l'ètim ALA ('planura') hi és discutible, car les formes antigues corresponents al topònim Alacant no duien la A- inicial (que s'afegí després, en temps dels àrabs, mitjançant l'anteposició de l'article al-), sinó que començaven directament per L- (així, la forma indígena Lqnt o la romana Lucentum); i el mateix s'esdevé amb el segon component del topònim mallorquí Benilagan, grafia aquesta que, com veurem, és la més antiga que està documentada.
miniatura|El començament de la síquia de n'Aleix, la tanca de la Sínia i, al fons, el puig de Binilagant Nou
Segons l'investigador José Francisco Argente Sánchez, Binilagant seria un hidrònim d'origen preromà, indoeuropeu de tipus cèltic, lígur o il·liri, que voldria dir 'el torrent o font' (BAND > BANNA) 'de la llacuna gran' (LQNT: < LUC ~ LAC —'llacuna' o 'lloc on s'acumulen les aigües'— més el sufix augmentatiu -NT). Segons aquest autor, aquesta gran llacuna d'aquells temps primerencs —amb una major pluviometria i encara sense obres hidràuliques— seria ni més ni manco que el mateix Llucmajor —topònim que provindria de *LUCANT, amb la terminació preromana -(A)NT llatinitzada o traduïda a la forma adjectival MAIOR, però sense descartar tampoc la possibilitat que aquest Maior sigui, en si mateix, preromà: < MAI ('enfangat') més el sufix -AR ~ -UR ('aquós'). Val a dir, però, que aquesta tesi no descansa sobre una base geogràfica, històrica o lingüística contrastada, ja que no hi ha constància enlloc d'aquestes hipotètiques llacunes i molt menys de la relació dels mots Lluc o Llucmajor amb el topònim Binilagant.
Certament, a Binilagant hi neix i transcorre la síquia de n'Aleix, corrent d'aigua (originat per la confluència de diversos albellons i rierols) que acaba convergint amb el de Binificat, vers Alacantí (hidrònim que també estaria relacionat amb Binilagant i Llucmajor), al sector de les piquetes del Pèlag i de les basses dels Horts, formant el torrent de Païssa o de Son Marrano, que després s'uneix amb el torrent d'Alfàbia i formen el torrent de Son Catlar.
Història
Al Llibre del Repartiment de Mallorca hi surt escrit Benilagan (foli 65v del còdex català), com una alqueria de l'antic districte musulmà de Montuïri (juz’ de Muntuy, que comprenia l'actual terme de Llucmajor), de 6 jovades d'extensió, d'entre aquelles que reberen la casa del Temple, Guillem de Montcada, Ramon Alemany i Guillem de Claramunt per als seus cavallers.
Segle XIV Si tenim en compte que Binilagant confronta, per migjorn, amb la finca de la Maimona, cal prendre en consideració una escriptura de l'any 1342, reportada per l'historiador Bartomeu Font Obrador en la seva Historia de Llucmajor. Segons aquest document, Jaume de Maimona i la seva esposa, Francina, van vendre la seva alqueria a Blanca Salelles, casada amb el noble Pagà (germà natural del rei Jaume III); aquesta finca limitava: «per una part, amb l'alqueria i rafal de Bernat Desmàs (segurament, Binificat i Míner, que eren propietat dels Desmàs des de la Conquesta, juntament amb el Pèlag, Alacantí i una part de Pèrola); per una altra, amb l'alqueria de la Bastida (del terme de Porreres); per una altra, amb l'alqueria d'Alcoraia (ja dins el terme de Montuïri); per una altra, amb l'alqueria de Pere Real de Montuïri, i, per una altra, amb l'alqueria de Guillem Cebrià». Així, un d'aquests dos darrers personatges degué esser propietari de Binilagant.
A favor de la titularitat de Pere Real trobam dos documents ressenyats per mossèn Antoni Gili, el contingut dels quals és el següent:
Antoni Sabater, de la parròquia de Castellitx, l'abril de 1365 feu inventari de l'heretat de Rufassa, que afrontava: amb l'alqueria de Bartomeu Ferrer (possiblement, Pola), amb el rafal de Guillem Real, àlies Picornell (malnom que, com veurem tot seguit, es convertirà segurament en un cognom vinculat a Binilagant), amb l'alqueria de les Algorfes, amb el rafal de Guillem Rausell (difunt) i amb el rafal de Domingo Llull (segurament, Benicanella, que més tard donaria lloc a la Mata Vella i a Son Trobat de la Font). El 22 d'agost de 1388, Bartomeu Ferrer, com que no tenia béns mobles dels quals pogués pagar uns certs deutes, donà a subhastar i a vendre la seva alqueria de la parròquia de Castellitx (Pola), tinguda sota el directe domini i alou dels hereus de Domingo Llull, i que afrontava: amb la possessió dels hereus de Domingo Llull (possiblement, Benicanella), amb les possessions de Bernat Burguet (Albenya i Barcaix), de Gabriel i de Guillem Picornell (possiblement, Binilagant), i de Pere Sabater (Rufassa). Compraria Pola Miquel Arloví.
Segle XV miniatura|esquerra|En primer pla, el turonet de Binilagant Nou; en segon pla, les cases de Binilagant Nou i, darrere aquestes, les cases de Binilagant Vell; i al fons (de dreta a esquerra), la penya Roja, el morro d'en Moll (penya-segat del puig de Cura) i, en petit, les cases de Son Guerau