La Declaració d'Independència d'Israel (hebreu: הכרזת העצמאות, Hakhrazat HaAtzma'ut o מגילת העצמאות Megilat HaAtzma'ut), que va tenir lloc el 14 de maig de 1948 (5 de yar de 5708), el dia anterior que hagués d'expirar el Mandat Britànic, va ser anunciat per David Ben-Gurion, el Cap Executiu de l'Organització Sionista MundialThen known as the Zionist Organization. i president de l'Agència Jueva per Palestina que el nou estat jueu anomenat Estat d'Israel havia estat formalment establert en la zona coneguda com el Mandat Britànic de Palestina i a la terra on, a l'antiguitat, havien estat els regnes d'Israel i Judà.
Aquesta diada és anualment celebrada a Israel amb una Diada Nacional anomenada Yom ha-Atsmaüt (hebreu: יום העצמאות literalment Dia de la Independència), celebrat el 5 d'Iar de cada any, d'acord amb el calendari jueu.
Rerefons Si bé la possibilitat d'una pàtria jueva a Palestina havia estat l'objectiu de les organitzacions sionistes des de finals del , no va mencionar-se a l'informe històric de la regió fins a la carta que Arthur Balfour, ministre d'Assumptes Exteriors del govern del Regne Unit, va enviar al cap de la comunitat jueva britànica, Walter Rothschild, en la qual Balfour afirmà el què es coneix com la Declaració Balfour de 1917:
Amb el final de la Primera Guerra Mundial, la Gran Bretanya va rebre un mandat sobre la regió coneguda com a "Palestina", que havia estat conquerida als otomans. El 1936 la Comissió Peel suggerí partir el Mandat Palestí en un estat jueu i un altre àrab, però va ser rebutjat com a impracticable pel govern i va ser usat en part per culpar la revolta àrab de 1936-39. lang=ca|miniatura|esquerra|Pla de partició de les Nacions Unides. Davant de l'increment de la violència després de la Segona Guerra Mundial, els britànics ho lliuraren a les Nacions Unides. El resultat va ser la Resolució 181, un pla de partició per dividir Palestina entre jueus i àrabs. L'estat jueu havia de rebre al voltant del 56% de la zona del Mandat de Palestina, abastant un 82% de la població jueva, tot i que serien separats de Jerusalem, designada com una zona que seria administrada per les Nacions Unides. El pla va ser acceptat per la majoria de la població jueva, però rebutjat per la majoria de la població àrab. El 29 de novembre de 1947, el pla va ser sotmès a la votació de l'Assemblea General de les Nacions Unides, i el resultat va ser 33 a 13 a favor del pla, amb 10 abstencions. Els països àrabs (els quals tots votaren en contra) proposaren que el Tribunal Internacional de Justícia realitzés una investigació sobre la competència de l'Assemblea General per dividir un país contra la voluntat de la majoria dels seus habitants, però de nou tornaren a ser derrotats. La divisió havia de tenir lloc com a part de la retirada britànica del territori (però no més tard de l'1 d'agost de 1948),United Nations General Assembly Resolution 181 (II) Future Government of Palestine offers a range of dates, with the mandate itself terminating by 1 agost 1948, which is the date by which the British originally offered to evacuate. Part 1 section A also mandates creation of a British-free area for Jewish refugees no later than 1 febrer 1948, and proposes creation of Arab and Jewish states within two months of the mandate's end (but not later than 1 octubre 1948.) In the end, 1 B's provision of the British announcement of the plan's unworkability by 1 abril 1948 superseded these dates, and the British forces unilaterally announced a withdrawal on 15 May 1948, although they actually pulled out one day early, on 14 May 1948. See further United Nations Partition Plan for Palestine. tot i que els britànics es negaren a implementar el pla, argumentant que era inacceptable per a ambdós bàndols.
Estipulacions de les Nacions Unides La resolució de les Nacions Unides sobre "El Futur Govern de Palestina" contenia tant un pla de partició i un Pla de Protecció de Minories.Per exemple: The UN Secretariat reported that the General Assembly established a formal minority rights protection system as an integral part of UN GAR 181(II) the 'Plan For The Future Government of Palestine'. It was cataloged during a review of Minority Rights Treaties conducted in 1950: see UN Document E/CN.4/367, 7 abril 1950. UN GAR 181(II) is also listed in the Table of Treaties, on Page xxxviii, of Self-determination and National Minorities, Oxford Monographs in International Law, Thomas D. Musgrave, Oxford University Press, 1997, Situava les minories, les dones i els drets religiosos sota la protecció de les Nacions Unides i del Tribunal Internacional de Justícia. El pla preveia garanties específiques sobre els drets humans fonamentals. Els nous estats havien de reconèixer els drets estipulats a la Declaració, que d'acord amb el precedent era equivalent a un tractat.See International Human Rights in Context, Henry J. Steiner, Philip Alston, Ryan Goodman, Oxford University Press US, 2008, , page 100 La resolució constatava que les estipulacions contingudes a les declaracions són reconegudes com a lleis fonamentals de l'Estat, i cap llei, regulació o acció oficial entrarà en conflicte o interferirà amb aquestes estipulacions; i cap llei, regulació o acció oficial prevaldrà sobre elles. http://www.yale.edu/lawweb/avalon/un/res181.htm United Nations General Assembly Resolution 181, 29 novembre 1947, C. Declarations La resolució també proposava que la Constitució de cada estat havia d'incloure els drets continguts a la Declaració.
A les audiències prèvies el Comitè Polític es considerà l'aplicació d'Israel per pertànyer a les Nacions Unides, Abba Eban va dir que els drets estipulats a la Declaració C, als capítols 1 i 2 de la resolució 181(II) de les Nacions Unides havia estat al·ludida a la llei fonamental de l'estat d'Israel com proposat per la resolució.See The Palestine Question, Henry Cattan, page 86-87 and the verbatim record, FIFTY-FIRST MEETING, HELD AT LAKE SUCCESS, NEW YORK, ON MONDAY, 9 MAY 1949 : AD HOC POLITICAL COMMITTEE, GENERAL ASSEMBLY, 3RD SESSION, A/AC.24/SR.51, 1 January 1949. Els instruments que citava eren la Declaració de l'Establiment de l'Estat d'Israel, i van dirigir-se diversos telegrames i cartes de confirmació al Secretari General. Les explicacions de Mr. Eban i les garanties d'Israel van ser anotades al text de la Resolució 273 (III) de l'Assemblea General sobre l'Admissió d'Israel com a membre de les Nacions Unides, de l'11 de maig de 1949.General Assembly Resolution 273 (III) contains a footnote (5) regarding "the declarations and explanations made by the representative of the Government of Israel" which cites the minutes of the 45th–48th, 50th, and 51st meetings of the Ad Hoc Political Committee contained in documents A/AC.24/SR.45-48, 50 and 51
Esbossant el text El primer esborrany de la declaració va ser fet per Zvi Berenson, el conseller legal del sindicat de comerç i posteriorment membre del Tribunal Suprem d'Israel, a petició de Pinhas Rosen. Un segon esborrany revisat va ser fet per 3 advocats, A. Beham, A. Hintzheimer i Z.E. Baker, i va ser expressat per un comitè incloent David Remez, Pinhas Rosen, Haim-Moshe Shapira, Moshe Sharett i Aharon Zisling. Un segon comitè es reuní, incloent-hi figures com David Ben-Gurion, Yehuda Leib Maimon, Sharett i Zisling produïren el text finalHarris, J. (1998) The Israeli Declaration of Independence The Journal of the Society for Textual Reasoning, Vol. 7
Votació al Minhelet HaAm El 12 de maig, el Minhelet HaAm (hebreu: מנהלת העם; literalment Administració del Poble) va ser convocat per votar sobre la declaració d'independència. Tres dels membres estaven desapareguts: Yehuda Leib Maimon i Yitzhak Gruenbaum estaven detinguts a una Jerusalem assetjada, i Yitzhak-Meir Levin era als Estats Units.
La trobada s'inicià a les 13:45 i acabà després de mitjanit. La decisió estava entre acceptar la proposta americana o declarar la independència. La darrera opció va ser posada en votació, amb sis dels deu membres presents votant a favor: A favor: David Ben-Gurion, Moshe Sharett (Mapai), Peretz Bernstein (Sionistes generals), Haim-Moshe Shapira (Ha-Poel ha-Mizrahí), Mordechai Bentov, Aharon Zisling (Mapam). En contra: Eliezer Kaplan, David Remez (Mapai), Pinhas Rosen (Nou Partit Aliyah), Bechor-Shalom Sheetrit (Comunitats Sefardita i Oriental).
Chaim Weizmann, president de l'Organització Sionista Mundial, i que poc temps després seria el primer president d'Israel, aprovà la decisió, després de, segons s'explica, preguntar "Què esperen, els idiotes?"
Redactat final L'esborrany final va ser sotmès a l'aprovació a una reunió del Moetzet HaAm (מועצת העם) a l'edifici Jewish National Fund de Tel-Aviv el 14 de maig. La reunió començà a les 13:50 i acabà a les 15:00, una hora abans que s'esperés que es fes la declaració, i malgrat desacords durant les discussions, amb un vot unànime a favor del text final.
Durant el procés va haver-hi dos debats principals, centrats en les fronteres i la religió. Sobre el tema de les fronteres, l'esborrany original havia declarat que els límits serien els que es decidissin al pla de partició de les Nacions Unides. Aquesta opinió era seguida per Rosen i per Bechor-Shalom Sheetrit, però Ben-Gurion i Zisling s'hi oposaven. Ben-Gurion afirmà al respecte "Nosaltres acceptarem la resolució de les Nacions Unides; però els àrabs no. S'estan preparant per fer-nos la guerra. Si els derrotem i capturem la Galilea occidental o els dos costats de la carretera de Jerusalem, aquestes zones seran part de l'estat. Per què hem d'obligar-nos a acceptar unes fronteres que en qualsevol cas els àrabs no acceptaran?"The State of Israel Declares Independence Israeli Ministry of Foreign Affairs La inclusió de la designació de fronteres al text va caure després que el govern provisional d'Israel, el Minhelet HaAm, votés 5-4 en contra. Els revisionistes volien un estat jueu a les dues ribes del riu Jordà (incloent-hi la Transjordània), i volien que s'inclogués la frase "dins dels seus límits històrics", però sense èxit.
La segona gran qüestió va ser sobre la inclusió de Déu en la darrera secció del document; car l'esborrany emprava la frase "i situant la nostra confiança en el Totpoderós". Els dos rabbis, Shapira i Yehuda Leib Maimon, en van demanar la inclusió, dient que no es podia ometre, amb Shapira donant suport a l'expressió "Déu d'Israel" o "el Totpoderós i Redemptor d'Israel". Va haver de fer front a una gran oposició de Zisling, un membre del secularista Mapam. Al final s'emprà la frase Roca d'Israel, que podia emprar-se tant per referir-se a Déu, a la terra de l'Érets Yisrael, amb Ben-Gurion afirmant "Cadascun de nosaltres, en la seva forma, creu en la 'Roca d'Israel' com ell la concep. M'agradaria demanar una cosa: no feu que s'hagi de votar aquesta frase." Tot i que Zisling seguí oposant-s'hi, la frase s'acceptà sense votació.
En la reunió del 14 de maig, diversos membres més del Moetzet HaAm suggeriren noves addicions al document. Meir Vilner volia denunciar el Mandat Britànic, però Sharett considerà que estava fora de lloc. Meir Argov insistí per fer menció als Camps de persones desplaçades a Europa per garantir la llibertat idiomàtica. Ben-Gurion es mostrà d'acord, però remarcà que l'hebreu havia de ser l'idioma principal de l'estat.
Els redactors també havien de decidir sobre el nom del nou estat: Érets Yisrael, Ever (del nom Eber), Judea i Mont Sió estaven entre les propostes, igual que Ziona, Ivriya o Herzliya.Gilbert, M. (1998) Israel: A History, London: Doubleday. p. 187. Judea i Sió van ser descartats perquè, d'acord al pla de partició, Jerusalem (Sió) i la major part de les muntanyes de Judea quedarien fora del nou estat.Why not Judea? Zion? State of the Hebrews? Haaretz, 7 May 2008 Ben-Gurion proposà "Israel" i va ser acceptat en una votació per 6-3.